El naixement. O el que és el mateix: el massopart!

Ja he explicat com va ser la meva preparació al part: llarga, dura i molt profunda. Doncs va arribar un moment on vaig arribar a pensar que no havia servit de res. Va ser quan, estant de 41 setmanes estava sense senyals de que la menuda tingués la menor intenció de deixar-se veure. Aquell dia el recordaré sempre. Vaig entrar a la consulta. Portava una setmana ansiosa, estressada, esgotada emocional i físicament d’esperar el moment. I no arribava. Vaig entrar a la consulta i em vaig trobar un ginecòleg (i demano perdó d’anticip pel vocabulari) totalment imbècil. Sense empatia, sense tacte, sense humiltat. Es creia Déu, simplement. I es creia amb el dret d’actuar sobre mi sense haver-me, ni tant sols, d’explicar què faria i perquè. Aquell dia, un cop més em vaig negar, i amb més motiu que mai a que em fes un tacte vaginal. Fins aquell moment m’hi havia negat simplement perquè no és necessari i perquè no volia que em diguessin si estava verda o no. Ja ho sabia jo que estava verda si no tenia ni una maleïda contracció. I què esperaven trobar?? que estava de 5? No volia arriscar-me a una ruptura prematura de bossa, ni a que em fessin una Hamilton injustificada i de dubtosa utilitat. Però aquell dia no ho vaig voler perquè no volia, a part de tot l’anterior, que aquell impresentable (i és el mínim que se li pot dir) em posés un dit a sobre. Serien dits freds, agressius, insensibles. I jo, sincerament, a aquelles alçades no estava per hòsties. Doncs va ser aquell pobre desgraciat qui em va programar la inducció. I jo sabia que no m’hi podia negar. La responsabilitat era massa i a aquelles alçades jo ja estava massa esquinçada interiorment…

Aquell dia em vaig enfonsar en la por. En la por més profunda i dolorosa. Aquell dia em va semblar que el procés més dur i difícil i solitari de la meva vida perdia tot el sentit. Sabia que la inducció fa que les contraccions siguin més doloroses i seguides. Sabia que augmentava el risc de cedir i demanar l’epidural. Sabia que el més provable era que la inducción fes que el dolor que patiria superés les eines que el meu cos tenia i les eines que jo havia anat construint per al meu cap. Aquell dia vaig plorar. I molt. Vaig plorar de por a no patir el dolor. De por a que, per cedir al dolor, el part es compliqués i la meva filla no tingués el part que jo havia preparat amb tant d’amor per ella. Aquell dia em vaig sentir trista, molt trista. I culpable de traslladar-li la tristesa a ella. I culpable de no alegrar-me de saber quin dia naixeria. Però no volia que naixés així.

I no vaig tenir més remei que refer el procés. I només tenia cinc dies. Vaig haver d’aprendre a alegrar-me de pensar que tindria en braços la meva filla. I a aparentar que m’era igual que fós així. A aparentar-ho perquè a aquelles alçades no podria soportar un altre judici d’algú estimat. Vaig haver de preparar-me per a acceptar que no seria prou forta com per no demanar l’epidural. A perdonar-me abans d’hora. A preparar-me per a afrontar complicacions derivades d’intervencions no desitjades. I em va costar veure que tota la preparació que havia fet em serviria per afrontar la situació i minimitzar les intervencions o a escurçar el temps sota l’anestesia. I això va ser l’únic consol. I aquí em va tornar la idea d’intentar-ho!

Vam ingressar a dos quarts de nou del matí. Ens va rebre una llevadora jove i molt dolça. Em sentia abandonada a la rendició. Sentia que havia perdut la lluita més ferotge de la meva vida. Li vaig dir amb tristesa que tenia el meu pla de naixement però que no sabia si tenia massa sentit entregar-li. Em va insistir perquè ho fes. Això em va arrencar un suspir d’alleujament. Després va arribar el moment de començar. Va venir una altra llevadora, desgraciadament de la vella escola. Aquella dona em va fer una Hamilton. Sense avisar. Sense informar. Dolorosa. Em va fer sagnar molt. I vaig arrencar a plorar. De nervis, de tensió, de tristesa i de dolor. Sabia que me la farien. Ho sabia des de que em van dir que m’induirien el part. Però vaig plorar igualment. I em va servir per desfogar-me. I el meu marit em va agafar la mà. I me la va apretar. I llavors ens vam tornar a apropar, després de tants de mesos. I vaig poder somriure novament.

Després va venir una ginecòloga, molt simpàtica i divertida. Em va fer riure i em va fer relaxar. Em va fer un altre tacte. Però aquest no em va fer mal. Em va informar de que “estava molt verda” i que em posaria les prostaglandines i em va explicar tot el que jo ja sabia, però era d’agrair que es prengués la molèstia. A partir d’aquest moment em vaig relaxar, vaig intentar dormir i em vaig abandonar al destí. Vaig estar un parell d’hores amb monitorització. Tot anava bé. El cor de la petita bategava com havia de fer-ho. I abans de sortir d’allà jo ja tenia contraccions. De baixa intensitat però regulars. Molt suportables. Però no li vaig donar massa importància. No volia pensar. No volia esperar. No volia decebre’m un altre cop. Havia d’estar relaxada i feliç! Aquell dia veuria la cara de la meva petita. L’abraçaria com mai havia abraçat a ningú!

Em van pujar a l’habitació, sempre units per les mirades. No hi havia ningú a l’altre llit. Era d’agrair. Les contraccions cada cop eren una mica més intenses. Al meu company li veia la cara de frustració, de no saber què fer. De sentir-se poc útil. Però jo només el necessitava allà. No necessitava res més. Ni massatges, ni paraules d’ànim ni res. Només la seva presència que tan lluny havia sentit durant els darrers mesos. A cada contracció m’endinsava en mi mateixa, li agafava la mà al dolor i l’acompanyava fins la sortida. I tornava a respirar alleugerida. Cada cop eren més intenses però no les patia. Només les vivia i sentia el dolor sabent que passaria i recordava que a cada contracció feia un passet més cap a la petita.Van passar les hores. Molt ràpid. Respirava i em movia. Ballava al so del dolor. I va arribar un moment, ja a la tarda que m’havia d’esforçar molt més. Però ho tenia sota control. Feia mal. Però el controlava i l’entenia.

A les 18:20 em van venir a buscar per baixar altre cop a monitors. Tornava a tenir por de que aquell esforç no hagués servit de res. Vaig estar mitja hora amb les corretges. Allà si que vaig patir el dolor. No em podia moure. Estava estirada. Necessitava aixecar-me! El cos m’ho demanava! Necessitava moure els malucs, fer-los girar, respirar, tancar els ulls. Però sabia que havia d’aguantar. La llevadora que assistiria el meu part em va fer un tacte i ja estava de cinc. Em vaig omplir d’aire nou! Vaig somriure i em va caure alguna llàgrima, però de felicitat. Allò estava en marxa i com jo havia somiat!

I amb la millor intenció del món em va explicar que podíem seguir amb el meu pla de naixement. Que tot anava bé, però que si jo ho volia no hi havia problema en  posar l’epidural. I que aquell seria un bon moment. Que m’ho pensés. MERDA! Ho va fer amb bona intenció, però va fer saltar un interruptor. De cop va encendre la bombeta del dolor. El va fer visible. Em va fer pensar que hi havia aquella opció que fins llavors havia obviat. Ho portava controlat fins llavors. Vaig tenir una contracció terrible. Allà estirada i subjecta a les corretges no podia suportar-la i vaig cridar que la volia. Plorant. Maleïnt-me a mi mateixa per cedir. No volia però volia. Feia mal. I jo estava allà estirada i de cop petita altre cop. Vaig haver de perdonar-me per cedir.

La llevadora em va preguntar si n’estava segura. Una altra contracció. Si! Poseu-me-la! Mirava als ulls al meu company i li veia un gest de recolzament. Em va semblar que entenia el meu dolor. Per fi! Era allà! Amb mi! La llevadora em va explicar com seria el procés. Em va posar una bossa de serum a la via que ja portava. I vam anar caminant fins a la sala de parts, al mateix passadís. Només van ser uns metres. Pel camí dues contraccions. Dreta, allà, vaig tornar a moure’m, a respirar, a ballar i a controlar, però ja estava a la roda. Vam arribar a la sala. La llum era tènue. Era una sala “sanitària” però no semblava un quiròfan. La camilla de parts al bell mig. Però semblava inofensiva. No tenia els accessoris per a reposar les cames. O els tenia plegats, no ho se. Hi vaig arribar i allà, dreta, una força immensa, indescriptible em va obligar a empènyer. I de cop, un líquid calent, abundant em va mullar les cames, de dalt a baix. Obrint un camí. Un camí que no esperava! Que havia deixat enrera quan havia cedit al dolor! Però si estava de cinc centímetres! Allò no tocava!! De cop em vaig sentir descol.locada, mirant al meu marit que restava al meu costat silent, i igual de desconcertat que jo! Va passar aquella força i la llevadora em va fer un tacte. Allà dreta, com volia estar. Estava de nou centímetres i coronant. No hi havia temps per a l’epidural. I una altra cop aquella força immensa! No podia controlar-la! Em va fer oblidar que volia parir dreta. Em vaig estirar. Tenia calor, suava. No entenia res. Mirava el meu company i li vaig veure una mirada nova. Una mirada que em deia que ell controlava per mi. Em bufava, em ventava perquè no tingués suor que em molestés. Em mirava amb seguretat i em donava ànims. M’anava informant del que veia. M’acaronava i m’agafava la mà. M’estimava i confiava en mi.

Venia la força que em feia empènyer i perdia el control. I passava. I era conscient de tot el que passava o es deia a aquella sala, però ho sentia fora del meu cos, com si se separéssin ànima i cos. No ho se explicar millor. I de cop tornava la força i ànima i cos es tornaven a unir per a treballar juntes. I tornava a empènyer! I sentia la meva filla cada cop més a prop. Em cremava la vagina. Cridava. Em sortia de l’ànima un crit animal. I aquell crit no deixava que la meva filla avancés. El meu company ho veia. Quan cridava la petita tornava endins. I m’ho explicava. Jo sabia que allò era com havia de ser. Que era un mecanisme més del part. Ell no ho sabia. En tot cas tinc la sensació que des d’aquell moment vaig empènyer de manera una mica més conscient. Em va servir per cridar des de ben endins, perquè aquell crit empenyés la petita cap als meus braços. No vaig voler mirar-ho amb un mirall. Només volia que s’acabés. Sentia que no podria fer-ho. Volia que parés aquell dolor! Però tornava la força!

Vaig sentir l’anella de foc. La famosa anella de foc. Vaig trencar-me. I amb aquell darrer dolor tot va accelerar-se. Em van haver de cridar per fer-me tornar i que no perdés l’oportunitat d’ajudar-la a sortir. La vaig agafar quan mig cos era encara envoltat per l’anella de foc. I la vaig ajudar a sortir i la vaig acollir amb les meves mans, els meus braços, les meves llàgrimes. Amb tot el meu jo. Tot havia passat. Tot. Ja no existia res. Només amor. Felicitat. Ens tenia als dos allà per ella.

Aquell moment el tindré tatuat sempre al cor. Estava d’un color gris blavós. Va plorar, però no gaire. El suficient per sentir-li la veu i dir-nos que estava bé. Estava llafiscosa i em relliscava pel pit despullat. I jo m’aferrava a ella perquè no marxés mai més. I li vaig veure la cara. Aquells ulls grossos i vius. Atents. Que em buscaven la mirada. Tranquila. Tranquiles. Tranquils els tres. Allà el meu company ens va deixar soles, en la intimitat, i es va dedicar a interessar-se pel que venia després, el deslliurament i tot allò que havia deixat d’importar-me. Era allà amb la meva petita. I no importava res mes. Ell feia la resta per mi. Ell vetllava per les dues. I ens mirava amb amor. Tot el que no ens haviem sabut donar durant aquells llargs mesos.

I tres mesos després no em puc treure de sobre aquelles sensacions. El poder. Em vaig sentir poderosa. Ho havia pogut fer. No sé d’on ve. Però des d’aquell dia sento poder. I agraïment. No se a qui. Al destí per voler protegir-me del que no volia. A la meva filla per néixer com ho va fer i fer-me aquest regal. Al meu company per ser-hi, per acompanyar-me i ajudar-me. A mi mateixa per haver fet allò malgrat tot el dolor físic del part i psicològic dels mesos anteriors… No ho se. Agraïda a la vida.

Allà va començar un nou jo, una nova vida. I aquell dia la meva filla va començar a fer-me millor persona.

Preparació al part.

Avui em poso seriosa. No puc ironitzar ni vanalitzar sobre el més profund que he viscut mai: el part. El part: l’experiència més dolorosa de la meva vida. I com pot ser, doncs, que la recordi com la més bonica, excitant, intensa, feliç i brutalment positiva de la teva vida? Molt senzill: perquè les hormones que segregues et deixen en tot moment drogada perduda. Però també perquè és el més gran que he fet mai. I és que és molt gros tot el que es viu.

Però comencem pel principi. Quan vaig començar a motivar-me amb la bogeria del part natural? Mesos abans del part. De fet, el part en si va començar mesos abans que naixés la meva petita. Ho dic perquè per a mi, el part va començar en el moment que em vaig començar a preparar per afrontar-lo, que gairebé va ser més difícil que el part en si.

Jo era de les que, en el moment de parir volia una epidural a cada vèrtebra (si no dos) , des de les cervicals fins al sacre. Però vaig tenir la gran sort de creurar-me a les classes de preparació al part amb una llevadora/àngel de la guarda formada en un país bastant més avançat en el tema que el país en el que vivim. Ens va donar tota la informació que necessitàvem per decidir quin tipus de part volíem. I quan dic tota, vull dir fins i tot la que et fa decidir que vols sentir el dolor del part.

I perquè ho vaig decidir? Perquè en algún moment vaig arribar a la conclusió que el meu part era això: meu.  I per tant, no era el més important. El més important era que el dia que jo anés a l’hospital, jo pariria, però per sobre d’això, hi hauria el seu naixement. Que era seu, però depenia del meu part. Així que el meu part no era el més important, però si el més rellevant perquè la meva filla tingués el que es mereixia: un part plàcid, sa i ple d’amor. Amor meu i del seu pare. Amor entre nosaltres i amor cap a ella. I això feia que sentís un alt grau de responsabilitat i respecte cap aquell succés.

I més endavant vaig entendre que aquell procés era seu, però també era meu perquè era jo (a més d’ella) qui hi havia de passar, i que seria l’experiència més rellevant de la meva vida. I per tant, com era meu i només meu era jo qui havia de decidir com volia que fós. I decidia també compartir-lo. Volia que fós també seu: del meu company. Érem un equip de dos regalant-li el millor naixement a algú que no havia decidit néixer. I això m’ho vaig prendre com una gran responsabilitat.

Vaig meditar tota la informació que tenia. I no em va costar arribar a la conclusió que, tot i que totes les opcions són vàlides i respectables, la meva seria la més senzilla i simple: seria un part, un naixement natural. Volia evitar la medicalització a tota costa sempre, és clar, que no hi hagués una complicació que posés en risc la salut de la petita ni la meva. No volia posar traves a la meva filla. Volia un part animal, instintiu, sense contaminar, responsable, respectuós i humà (no mèdic). Aquell part/naixement no era de la medicina. Era de la meva filla, meu i del meu company.

I no era una decisió romàntica. Era una decisió basada en arguments llògics i mèdics. I en segon terme hi havia la meva decisió com a dona que vol viure-ho en plenitud, sentint-se dona i sentint-se animal, que és la manera més pura de sentir-se mare. No com una llopa o una lleona. No. Com una mare, simplement, amb tot l’instint humà, que si el deixes fluir, per sobre de tota la mala educació obstétrica que hem mamat des de fa anys, surt i t’omple de vida.

I el que havia de ser l’opció més fàcil va acabar sent la més difícil. I això va ser per topar amb la incomprensió de la que us vaig parlar fa uns dies. Tenia clar que era un problema meu perquè era jo qui ho patia, però que això no em faria canviar d’opció. Estava convençuda i m’havia de preparar molt per no caure en el que culturalment tenim tan instaurat: la por al dolor.

Va ser un procés llarg, el de preparació. Llarg i que va tenir un cost emocional, ja que per deixar de lluitar contra la incomprensió em va portar a cert tancament en mi mateixa, i distanciament amb aquestes persones.  A vegades inclús de la meva parella. Que, tot i que durant el procés no va trobar sempre la manera d’acompanyar-me, he de dir que va aprendre a respectar-ho i acceptar-ho;  i durant el part va ser el millor company que hauria pogut tenir, sens dubte. I aquell dia si que vam ser un equip. Un grandíssim equip.

Durant tot aquest procés vaig entendre moltes coses. I em va canviar la visió de moltes coses. Vaig fer un aprenentatge profund i molt important per afrontar el part com ho vaig fer. Vaig entendre que havia de conèixer com funcionaria el meu cos per no tenir por. Vaig entendre que el dolor no era allò contra el que havia de lluitar, ja que això em portaria al patiment. Sinó que havia de controlar-lo i acompanyar-lo quan vingués fins que passés. El dolor seria l’eina del cos per a ajudar a venir a la meva filla. Vaig entendre que quan l’últim dolor passés seria quan rebria la meva filla; la meva nova vida.

Vaig aprendre i entendre que el meu cos, si no fallava res i anava com havia d’anar (no hi havia res que indiqués el contrari), era una màquina perfecte, programada perquè tot anés bé. Que tenia eines naturals per afrontar físicament aquell dolor. Que ningú moria de dolor en el part. I que les eines psicològiques que s’havien anat perdent durant dècades era jo qui les podia recuperar.

Va ser un procés llarg i que també va ser molt dur, perquè el vaig fer sola. I en aquell moment era dur fer-lo sola. Però ara entenc que no hi ha altra manera. És un succés tan i tan íntim que només ho podia fer sola. Tot i que reconec que m’hagués agradat trobar-me més persones pel camí que em diguessin que ho estava fent bé.

Però tot i que va ser dur ara se que ho vaig fer bé. Perquè tot el que vaig aprendre i el que vaig haver d’aprendre a creure’m va resultar ser cert. Vaig fer un exercici per apprendre a  confiar cegament en mi i en la meva petita i finalment no vam fallar. Amb l’ajuda tan valuosa del meu company, que també va patir el procés, des de la posició sovint incòmoda del marit/pare, que en molts moments no sap on és el seu lloc. Però d’això ja en parlarem un altre dia…

Ara, que tinc la meva petita als braços, se que ho tornaria a repetir. Tornaria a passar per la soledat del procés, amb la maduresa de ja haver-ho viscut i la capacitat de processar-ho diferent. D’acceptar-ho. La recompensa ho val, una i mil vegades. Ho vaig fer bé. Ho vam fer bé. Ho vam fer feliç. I això no té preu ni cost. Això és simplement fantàstic!

Incomprensió prenatal, i tot i així…

El tema de les massohormones… que n’hem de dir que no sapiguem les que hi hem passat?!. Doncs res, perquè segur que coincidim en que els seus efectes no es poden explicar bé amb paraules… És allò de: quan siguis mare ho entendràs,  però en versió prenatal. En el meu cas no us ho puc explicar, perquè no ho entenia ni jo, i cada cop que intentava explicar-li-ho a la meva parella encara la cagava més… I tot i així,  ho seguia intentant, una vegada i una altra… En definitiva, que vaig agafar-li certa estima a la pedra que em feia ensopegar. I en això recau el masso de les hormones. En aquesta tendència a pretendre que t’entenguin. La llàstima és que quan vaig comprendre que això era impossible ja era massa tard, perquè a una setmana de parir (que al final van ser tres) ja no pots recuperar les 39 setmanes anteriors. I no només això, sinó que a més ja li havia traslladat a ell aquesta necessitat de saber què em passava… i això feia que a la situació, ja de per si complicada, se li sumés una extrema frustració per part seva. Però com mola la massopanxa!… no? Ehem…

Diuen que cada embaràs és diferent. En el meu cas, vaig passar de ser una tia segura, activa, polivalent… a ser petita, petiiiiita, petiiiiiiiiiita. I insegura, inseguuura, inseguuuuura. I depenent emocionalment… Doncs si, una gran cagada. Però després d’haver parit fa dos mesos i mig, ja penso en tornar-me a quedar embarassada! Si, ho se. No tinc remei. M’entregaré i que em tanquin. Però és que és tan bonic…

Amb diferència va ser la pitjor época de la meva vida. No em coneixia ni jo. Però, així com els pels de les cames o els grans a la cara, el teu caràcter original també torna un cop s’ha parit. El que no torna al cos són totes les llàgrimes que t’hi deixes ni les energies perdudes en les crisis d’angoixa. I afegeix el sentiment de culpa pel mal que li puguis estar fent al nadó amb el teu estat anímic. Però… quan busquem el segon????

La pitjor incomprensió és la de la parella, que s’entesta en entendre què coll*** et passa (cosa que és impossible si és del sexe contrari i no ha estat embarassat mai). Al final entens que no pots esperar això, ni ell ho pot pretendre; sinó que la seva funció és de contenció. S’ha de convertir en un abraçador compulsiu i professional. Res més. I les queixes (que hi són, i grosses) les ha de reservar per al seu amic, el seu gos, la seva mare…

Però d’incomprensions n’hi ha més. I també dolen. Tant que, amb el massoquisme que caracteritza les mares de tot el món, fas el possible per oblidar-les ràpid i tornar-t’hi a posar. En el meu cas vaig patir-ho molt amb el tema de com encarava el part. No se per quina extranya raó la gent, fins i tot la que t’estimes, s’entesta en jutjar la manera que has triat per a rebre el teu fill. Fins al punt de titllar-te de boja o d’altres adjectius bastant feridors. Sense parlar de les mirades d’incredulitat que et fan sentir com una boja obsessiva, radical i sectària. Fins i tot alguna escridassada amb acusacions extranyes que encara no he aconseguit entendre.  A mi, almenys, em va passar a partir de tenir clar que volia un part natural i el menys medicalitzat possible. I clar, a mida que m’ho anava treballant (ja ho parlarem un altre dia, perquè no hi ha acte major de massoquisme), el desig anava creixent, proporcionalment a la incredulitat i falta de recolzament de molta gent propera. I saps què passa? Que quan pareixes tal i com havies desitjat i veus que ha estat molt positiu, veus més clar que mai, que no t’equivocaves, i que has reafirmat la teva postura, sigui quina sigui la que havies triat. I que de cop, te la repampimfla supinament l’opinió de qui no t’havia recolzat. I no vols caldo? Doncs té dues tasses: la propera vegada, pariré al menjador. Ole jo! I els faré invitacions personalitzades.

Però no ens desviem del tema… El problema d’aquesta situació, que ara encararia aixecant ben alt un dit en concret; en aquell moment encara et fa tornar més petita. Però en el meu cas em feia reafirmar més en els meus arguments. I al final, cadascú pareix com li surt del mateix lloc que el seu fill. I li trobes gust a tenir raó i a viure un part feliç tal i com l’havies imaginat. I la recompensa la tens, i ho tornaries a viure amb incomprensió inclosa. Cosa que no és gens sana, ja que els mals plors que t’ha fet passar només els saps tu. Però beneïda incomprensió si ha d’acabar així!

Total, que si que s’ha d’estar una mica boja, amb un embaràs emocionalment trastocat com el meu, per voler-hi tornar a passar. Visca la oxitocina! Visca! i visca els ullots grossos i vius de la meva filla que em fan anar per la vida ensenyant el cul a qui no li agradi com va neixer!

Malgrat aquesta conclusió, però, i per més estima i apreci que li hagi agafat a la pedra, la deixaria ben enterrada i per un cop a la vida aprendria a mentir i a assentir amb el cap (i val a dir, que després faria el que sanament em roti). Perquè quan et sents vulnerable, no hi ha res pitjor que trobar-te sol en una habitació fosca, tot i que a la cambra del costat hi hagi la millor recompensa del món: aquella personeta a qui tu t’hauràs d’esforçar per comprendre i recolzar a partir d’ara i per a tota la vida. I no hi ha res millor que això, ni tant sols la massopanxa!

La massopanxa!

Vam passar tres anys buscant ser pares. Tres anys esperant tenir símptomes nefastos d’embaràs, com ara vòmits i nàusees, mal de pits, mal d’esquena, marejos… És a dir, buscant sensacions desagradables i lamentant-me de no patir-los. Doncs resulta que el mes en que va aparèixer una segona ratlleta no tenia símptomes premenstruals, ni d’encostipat, ni de res de res! I precisament en això vaig basar la meva sospita… Aquella calma aparent tant sospitosa… I bingo! Tots contents i feliços! Eufòrics! Predictor a la mà esquerra i telèfon a la dreta! Perquè… perquè esperar a explicar-ho a que es confirmi que tot va bé si et pots aventurar a haver de patir una complicació i haver-ho de reexplicar? M’agrada el risc! Entre aquella nit i el matí següent ja ho sabia tothom!

A partir d’aquí tot va transcorrer normal. Com tothom! Un primer trimestre feliç i animat. Sense símptomes excepte la cremor estomacal. Si, la que no em vaig treure de sobre en les 41+5 setmanes que va durar l’embaràs. I curiosament l’unica cosa nefasta a la que no vaig trobar ni punyetera gràcia! És el que em va salvar de que acabés comprant-me un tanga de cuir negre. Si allò no em produïa felicitat ni goig devia ser que no era un cas tan extrem de massoquisme… anava bé.

I arriba el segon trimestre. Comença a creixer la panxa. Portava ja quatre mesos esperant la maleïda panxa! I aquí comença el drama! De cop, el mantenir la línia no només no t’importa, sinó que dia a dia comences a desitjar veure’t més i més grassa! Et lleves pensant: aix, a veure si se’m comença a notar amb la roba posada. I com més panxuda et veus, més especial et sents  i més t’hi fan sentir (la panxa a més de fer-te massoca, et torna una mica panxacèntrica). I de cop la roba et comença a ser molt incòmoda; gairebé tant com el teu pitjor enemic. Però això et fa feliç! I per fi descobreixes la roba premamà en una cadena d’aquestes tan barates que té una roba estupenda per quatre xavos, i que no anomenaré fins que em paguin, però que tothom coneix. T’hi gastes un dineral sense perdre el somriure! I no t’hi gastes més perquè si ho fas, t’embargaran la nòmina. I somrient. Sempre.

I ara veig, amb la nostàlgia del que ha après molt dels errors, que era una innocent bitrimestrera que no tenia ni idea del que li faria passar aquella panxa.

El tercer trimestre va ser protagonitzat, a part de per la panxa, per un augment de pes que a aquelles alçades era imparable. I arribats a aquell punt va deixar d’importar-me… Ara ho lamento 15 vegades. Una per kg. de més que em queda.  Però, a banda del sobrepès, que quedava dissimulat pel bombo que tothom assumeix i admira, hi ha la massopanxa. Fins el tercer trimestre podíem prescindir del masso i quedar-nos amb la panxa. Però arribats a aquest punt, els dos conceptes no es poden separar. Dos mesos abans de parir, aproximadament, la panxa ja no et fa tanta gràcia… la veus tan grossa que comences a patir pel merder que faràs si explota, pel disgust que tindràs si et surten les temudes estries, pel carretó que t’hauràn de fabricar per desplaçar-te, per l’edema dels peus perquè ni els vasos sanguinis poden respirar… Però com més gran és la panxa més forts sents els moviments i els singlots del teu nadó. I més clares són les ecografies. I mentre botes d’incomoditat, somrius feliç i plena (de goig i de quilos) immediatament després de cada cossa karateka a les costelles del teu petit bebè. I esperes l’hora del part amb candeletes i delit, d’una manera que no es pot explicar, però a l’hora et sents lligada a la major font d’incomoditat de la teva vida: la panxa. Que a aquestes alçades ja no es pot deslligar del masso. Aquell masso que acompanya tot el que té a veure amb la maternitat (massomaternitat seria una reiteració innecessària, que ja se sobreentén).

I a sobre vas i te la pintes! Això és es colmo!

Sóc nova en això… i encara visc!

Sóc nova en això… no em refereixo al blog (que també…). Em refereixo al meravellós món de la maternitat. Aquell episodi vital ple de grans moments, grans alegries, grans moments de felicitat i joia… I UNA MERDA!

Perdoneu el llenguatge, però les coses són com són per més que tendim a ensucrar-les. I ho fem en un intent que no ens creiem ni nosaltres mateixes d’amagar l’indiscutible plaer massoquista que trobem en el fet de ser mares. Sobretot les primerenques. Perquè vull pensar que ningú és tan massoca com per no esforçar-se en aprendre dels errors del primer embaràs, quan s’aventura al segon. Vull pensar que es tracta d’un acte no tant malaltís.

Si que és veritat que de cop sembla que s’ompli un buit que es crea només per omplir-lo en el moment que saps que estàs embarassada. És veritat que, quan neix la criatura, de cop t’envaeix l’amor en cada mil.límetre quadrat del teu cos. I que et desfàs per algú que has fabricat i expulsat sense pietat del teu interior i que no hi ha sensació més bonica que aquesta. Però no és fàcil, i, ho sento, però no creuré a qui em digui el contrari! I aquí recau precisament el massoquisme extrem que practiquem les mares… Cada embaràs, cada part, cada maternitat són diferents. Tothom ho diu i segur que és veritat, però a partir de la meva experiència se’m fa difícil creuar-me amb una mare novella i no imaginar-me-la amb una mordassa, lligada de mans, vestida de cuir i gaudint del patiment. Les veig i penso… ai noies, no sabeu com us entenc… i m’agafen ganes d’abraçar-les buscant i donant suport i comprensió, a l’hora de compartir tota la felicitat que m’envaeix i de ben segur a elles també.

La maternitat, entesa des de les dues ratlletes del test d’embaràs fins a la mort, no deixa de ser una continüitat de contradiccions, sentiments trobats, patiment i felicitat en iguals proporcions, aprenentatge i desaprenentatge… i això no hi ha qui ho aguanti, i per això crec que hormonalment ens preparem per trobar-hi plaer. Aprenem a trobar la part positiva i la satisfacció en tot el patiment que experimentem. El que us deia: un grandíssim massoquisme! I sense perdre el tendre somriure que li oferim sempre al nostre partner sàdic: el/la nostre/a fill/a. O el que també podem anomenar: aquellacadenadesucrequeenslligaràdepervidaiquenopodremdeixardelleparmalgratlesconstantsindigestions.

Sóc massoca i avui començo el meu diari. Acte claríssim i públic de la meva tendència al patiment gaudit: després de tot el dia de no separar-me del meu nadó de dos mesos i de no aguantar-me els pets (en sentit figurat i també literal, ja que el part em va deixar l’esfínter fluix i encara no l’he recuperat del tot), he sopat i no me’n vaig a dormir com ella… sinó que em poso a escriure i encara no se perquè! Serà que tinc raó i la maternitat ens nega qualsevol solució a tot això que plantejo.