Sóc nova en això… i encara visc!

Sóc nova en això… no em refereixo al blog (que també…). Em refereixo al meravellós món de la maternitat. Aquell episodi vital ple de grans moments, grans alegries, grans moments de felicitat i joia… I UNA MERDA!

Perdoneu el llenguatge, però les coses són com són per més que tendim a ensucrar-les. I ho fem en un intent que no ens creiem ni nosaltres mateixes d’amagar l’indiscutible plaer massoquista que trobem en el fet de ser mares. Sobretot les primerenques. Perquè vull pensar que ningú és tan massoca com per no esforçar-se en aprendre dels errors del primer embaràs, quan s’aventura al segon. Vull pensar que es tracta d’un acte no tant malaltís.

Si que és veritat que de cop sembla que s’ompli un buit que es crea només per omplir-lo en el moment que saps que estàs embarassada. És veritat que, quan neix la criatura, de cop t’envaeix l’amor en cada mil.límetre quadrat del teu cos. I que et desfàs per algú que has fabricat i expulsat sense pietat del teu interior i que no hi ha sensació més bonica que aquesta. Però no és fàcil, i, ho sento, però no creuré a qui em digui el contrari! I aquí recau precisament el massoquisme extrem que practiquem les mares… Cada embaràs, cada part, cada maternitat són diferents. Tothom ho diu i segur que és veritat, però a partir de la meva experiència se’m fa difícil creuar-me amb una mare novella i no imaginar-me-la amb una mordassa, lligada de mans, vestida de cuir i gaudint del patiment. Les veig i penso… ai noies, no sabeu com us entenc… i m’agafen ganes d’abraçar-les buscant i donant suport i comprensió, a l’hora de compartir tota la felicitat que m’envaeix i de ben segur a elles també.

La maternitat, entesa des de les dues ratlletes del test d’embaràs fins a la mort, no deixa de ser una continüitat de contradiccions, sentiments trobats, patiment i felicitat en iguals proporcions, aprenentatge i desaprenentatge… i això no hi ha qui ho aguanti, i per això crec que hormonalment ens preparem per trobar-hi plaer. Aprenem a trobar la part positiva i la satisfacció en tot el patiment que experimentem. El que us deia: un grandíssim massoquisme! I sense perdre el tendre somriure que li oferim sempre al nostre partner sàdic: el/la nostre/a fill/a. O el que també podem anomenar: aquellacadenadesucrequeenslligaràdepervidaiquenopodremdeixardelleparmalgratlesconstantsindigestions.

Sóc massoca i avui començo el meu diari. Acte claríssim i públic de la meva tendència al patiment gaudit: després de tot el dia de no separar-me del meu nadó de dos mesos i de no aguantar-me els pets (en sentit figurat i també literal, ja que el part em va deixar l’esfínter fluix i encara no l’he recuperat del tot), he sopat i no me’n vaig a dormir com ella… sinó que em poso a escriure i encara no se perquè! Serà que tinc raó i la maternitat ens nega qualsevol solució a tot això que plantejo.

Anuncis

2 respostes a “Sóc nova en això… i encara visc!

  1. jejejejeje Boníssima presentació! Si et serviex de consol, amb el segon s’acostumen a fer les coses força diferent però, sobretot, es viuen molt diferent. Que sàpigues que t’has guanyat una seguidora fidel! Muaaaks

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s