Incomprensió prenatal, i tot i així…

El tema de les massohormones… que n’hem de dir que no sapiguem les que hi hem passat?!. Doncs res, perquè segur que coincidim en que els seus efectes no es poden explicar bé amb paraules… És allò de: quan siguis mare ho entendràs,  però en versió prenatal. En el meu cas no us ho puc explicar, perquè no ho entenia ni jo, i cada cop que intentava explicar-li-ho a la meva parella encara la cagava més… I tot i així,  ho seguia intentant, una vegada i una altra… En definitiva, que vaig agafar-li certa estima a la pedra que em feia ensopegar. I en això recau el masso de les hormones. En aquesta tendència a pretendre que t’entenguin. La llàstima és que quan vaig comprendre que això era impossible ja era massa tard, perquè a una setmana de parir (que al final van ser tres) ja no pots recuperar les 39 setmanes anteriors. I no només això, sinó que a més ja li havia traslladat a ell aquesta necessitat de saber què em passava… i això feia que a la situació, ja de per si complicada, se li sumés una extrema frustració per part seva. Però com mola la massopanxa!… no? Ehem…

Diuen que cada embaràs és diferent. En el meu cas, vaig passar de ser una tia segura, activa, polivalent… a ser petita, petiiiiita, petiiiiiiiiiita. I insegura, inseguuura, inseguuuuura. I depenent emocionalment… Doncs si, una gran cagada. Però després d’haver parit fa dos mesos i mig, ja penso en tornar-me a quedar embarassada! Si, ho se. No tinc remei. M’entregaré i que em tanquin. Però és que és tan bonic…

Amb diferència va ser la pitjor época de la meva vida. No em coneixia ni jo. Però, així com els pels de les cames o els grans a la cara, el teu caràcter original també torna un cop s’ha parit. El que no torna al cos són totes les llàgrimes que t’hi deixes ni les energies perdudes en les crisis d’angoixa. I afegeix el sentiment de culpa pel mal que li puguis estar fent al nadó amb el teu estat anímic. Però… quan busquem el segon????

La pitjor incomprensió és la de la parella, que s’entesta en entendre què coll*** et passa (cosa que és impossible si és del sexe contrari i no ha estat embarassat mai). Al final entens que no pots esperar això, ni ell ho pot pretendre; sinó que la seva funció és de contenció. S’ha de convertir en un abraçador compulsiu i professional. Res més. I les queixes (que hi són, i grosses) les ha de reservar per al seu amic, el seu gos, la seva mare…

Però d’incomprensions n’hi ha més. I també dolen. Tant que, amb el massoquisme que caracteritza les mares de tot el món, fas el possible per oblidar-les ràpid i tornar-t’hi a posar. En el meu cas vaig patir-ho molt amb el tema de com encarava el part. No se per quina extranya raó la gent, fins i tot la que t’estimes, s’entesta en jutjar la manera que has triat per a rebre el teu fill. Fins al punt de titllar-te de boja o d’altres adjectius bastant feridors. Sense parlar de les mirades d’incredulitat que et fan sentir com una boja obsessiva, radical i sectària. Fins i tot alguna escridassada amb acusacions extranyes que encara no he aconseguit entendre.  A mi, almenys, em va passar a partir de tenir clar que volia un part natural i el menys medicalitzat possible. I clar, a mida que m’ho anava treballant (ja ho parlarem un altre dia, perquè no hi ha acte major de massoquisme), el desig anava creixent, proporcionalment a la incredulitat i falta de recolzament de molta gent propera. I saps què passa? Que quan pareixes tal i com havies desitjat i veus que ha estat molt positiu, veus més clar que mai, que no t’equivocaves, i que has reafirmat la teva postura, sigui quina sigui la que havies triat. I que de cop, te la repampimfla supinament l’opinió de qui no t’havia recolzat. I no vols caldo? Doncs té dues tasses: la propera vegada, pariré al menjador. Ole jo! I els faré invitacions personalitzades.

Però no ens desviem del tema… El problema d’aquesta situació, que ara encararia aixecant ben alt un dit en concret; en aquell moment encara et fa tornar més petita. Però en el meu cas em feia reafirmar més en els meus arguments. I al final, cadascú pareix com li surt del mateix lloc que el seu fill. I li trobes gust a tenir raó i a viure un part feliç tal i com l’havies imaginat. I la recompensa la tens, i ho tornaries a viure amb incomprensió inclosa. Cosa que no és gens sana, ja que els mals plors que t’ha fet passar només els saps tu. Però beneïda incomprensió si ha d’acabar així!

Total, que si que s’ha d’estar una mica boja, amb un embaràs emocionalment trastocat com el meu, per voler-hi tornar a passar. Visca la oxitocina! Visca! i visca els ullots grossos i vius de la meva filla que em fan anar per la vida ensenyant el cul a qui no li agradi com va neixer!

Malgrat aquesta conclusió, però, i per més estima i apreci que li hagi agafat a la pedra, la deixaria ben enterrada i per un cop a la vida aprendria a mentir i a assentir amb el cap (i val a dir, que després faria el que sanament em roti). Perquè quan et sents vulnerable, no hi ha res pitjor que trobar-te sol en una habitació fosca, tot i que a la cambra del costat hi hagi la millor recompensa del món: aquella personeta a qui tu t’hauràs d’esforçar per comprendre i recolzar a partir d’ara i per a tota la vida. I no hi ha res millor que això, ni tant sols la massopanxa!

Anuncis

Una resposta a “Incomprensió prenatal, i tot i així…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s