Preparació al part.

Avui em poso seriosa. No puc ironitzar ni vanalitzar sobre el més profund que he viscut mai: el part. El part: l’experiència més dolorosa de la meva vida. I com pot ser, doncs, que la recordi com la més bonica, excitant, intensa, feliç i brutalment positiva de la teva vida? Molt senzill: perquè les hormones que segregues et deixen en tot moment drogada perduda. Però també perquè és el més gran que he fet mai. I és que és molt gros tot el que es viu.

Però comencem pel principi. Quan vaig començar a motivar-me amb la bogeria del part natural? Mesos abans del part. De fet, el part en si va començar mesos abans que naixés la meva petita. Ho dic perquè per a mi, el part va començar en el moment que em vaig començar a preparar per afrontar-lo, que gairebé va ser més difícil que el part en si.

Jo era de les que, en el moment de parir volia una epidural a cada vèrtebra (si no dos) , des de les cervicals fins al sacre. Però vaig tenir la gran sort de creurar-me a les classes de preparació al part amb una llevadora/àngel de la guarda formada en un país bastant més avançat en el tema que el país en el que vivim. Ens va donar tota la informació que necessitàvem per decidir quin tipus de part volíem. I quan dic tota, vull dir fins i tot la que et fa decidir que vols sentir el dolor del part.

I perquè ho vaig decidir? Perquè en algún moment vaig arribar a la conclusió que el meu part era això: meu.  I per tant, no era el més important. El més important era que el dia que jo anés a l’hospital, jo pariria, però per sobre d’això, hi hauria el seu naixement. Que era seu, però depenia del meu part. Així que el meu part no era el més important, però si el més rellevant perquè la meva filla tingués el que es mereixia: un part plàcid, sa i ple d’amor. Amor meu i del seu pare. Amor entre nosaltres i amor cap a ella. I això feia que sentís un alt grau de responsabilitat i respecte cap aquell succés.

I més endavant vaig entendre que aquell procés era seu, però també era meu perquè era jo (a més d’ella) qui hi havia de passar, i que seria l’experiència més rellevant de la meva vida. I per tant, com era meu i només meu era jo qui havia de decidir com volia que fós. I decidia també compartir-lo. Volia que fós també seu: del meu company. Érem un equip de dos regalant-li el millor naixement a algú que no havia decidit néixer. I això m’ho vaig prendre com una gran responsabilitat.

Vaig meditar tota la informació que tenia. I no em va costar arribar a la conclusió que, tot i que totes les opcions són vàlides i respectables, la meva seria la més senzilla i simple: seria un part, un naixement natural. Volia evitar la medicalització a tota costa sempre, és clar, que no hi hagués una complicació que posés en risc la salut de la petita ni la meva. No volia posar traves a la meva filla. Volia un part animal, instintiu, sense contaminar, responsable, respectuós i humà (no mèdic). Aquell part/naixement no era de la medicina. Era de la meva filla, meu i del meu company.

I no era una decisió romàntica. Era una decisió basada en arguments llògics i mèdics. I en segon terme hi havia la meva decisió com a dona que vol viure-ho en plenitud, sentint-se dona i sentint-se animal, que és la manera més pura de sentir-se mare. No com una llopa o una lleona. No. Com una mare, simplement, amb tot l’instint humà, que si el deixes fluir, per sobre de tota la mala educació obstétrica que hem mamat des de fa anys, surt i t’omple de vida.

I el que havia de ser l’opció més fàcil va acabar sent la més difícil. I això va ser per topar amb la incomprensió de la que us vaig parlar fa uns dies. Tenia clar que era un problema meu perquè era jo qui ho patia, però que això no em faria canviar d’opció. Estava convençuda i m’havia de preparar molt per no caure en el que culturalment tenim tan instaurat: la por al dolor.

Va ser un procés llarg, el de preparació. Llarg i que va tenir un cost emocional, ja que per deixar de lluitar contra la incomprensió em va portar a cert tancament en mi mateixa, i distanciament amb aquestes persones.  A vegades inclús de la meva parella. Que, tot i que durant el procés no va trobar sempre la manera d’acompanyar-me, he de dir que va aprendre a respectar-ho i acceptar-ho;  i durant el part va ser el millor company que hauria pogut tenir, sens dubte. I aquell dia si que vam ser un equip. Un grandíssim equip.

Durant tot aquest procés vaig entendre moltes coses. I em va canviar la visió de moltes coses. Vaig fer un aprenentatge profund i molt important per afrontar el part com ho vaig fer. Vaig entendre que havia de conèixer com funcionaria el meu cos per no tenir por. Vaig entendre que el dolor no era allò contra el que havia de lluitar, ja que això em portaria al patiment. Sinó que havia de controlar-lo i acompanyar-lo quan vingués fins que passés. El dolor seria l’eina del cos per a ajudar a venir a la meva filla. Vaig entendre que quan l’últim dolor passés seria quan rebria la meva filla; la meva nova vida.

Vaig aprendre i entendre que el meu cos, si no fallava res i anava com havia d’anar (no hi havia res que indiqués el contrari), era una màquina perfecte, programada perquè tot anés bé. Que tenia eines naturals per afrontar físicament aquell dolor. Que ningú moria de dolor en el part. I que les eines psicològiques que s’havien anat perdent durant dècades era jo qui les podia recuperar.

Va ser un procés llarg i que també va ser molt dur, perquè el vaig fer sola. I en aquell moment era dur fer-lo sola. Però ara entenc que no hi ha altra manera. És un succés tan i tan íntim que només ho podia fer sola. Tot i que reconec que m’hagués agradat trobar-me més persones pel camí que em diguessin que ho estava fent bé.

Però tot i que va ser dur ara se que ho vaig fer bé. Perquè tot el que vaig aprendre i el que vaig haver d’aprendre a creure’m va resultar ser cert. Vaig fer un exercici per apprendre a  confiar cegament en mi i en la meva petita i finalment no vam fallar. Amb l’ajuda tan valuosa del meu company, que també va patir el procés, des de la posició sovint incòmoda del marit/pare, que en molts moments no sap on és el seu lloc. Però d’això ja en parlarem un altre dia…

Ara, que tinc la meva petita als braços, se que ho tornaria a repetir. Tornaria a passar per la soledat del procés, amb la maduresa de ja haver-ho viscut i la capacitat de processar-ho diferent. D’acceptar-ho. La recompensa ho val, una i mil vegades. Ho vaig fer bé. Ho vam fer bé. Ho vam fer feliç. I això no té preu ni cost. Això és simplement fantàstic!

Anuncis

Una resposta a “Preparació al part.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s