El naixement. O el que és el mateix: el massopart!

Ja he explicat com va ser la meva preparació al part: llarga, dura i molt profunda. Doncs va arribar un moment on vaig arribar a pensar que no havia servit de res. Va ser quan, estant de 41 setmanes estava sense senyals de que la menuda tingués la menor intenció de deixar-se veure. Aquell dia el recordaré sempre. Vaig entrar a la consulta. Portava una setmana ansiosa, estressada, esgotada emocional i físicament d’esperar el moment. I no arribava. Vaig entrar a la consulta i em vaig trobar un ginecòleg (i demano perdó d’anticip pel vocabulari) totalment imbècil. Sense empatia, sense tacte, sense humiltat. Es creia Déu, simplement. I es creia amb el dret d’actuar sobre mi sense haver-me, ni tant sols, d’explicar què faria i perquè. Aquell dia, un cop més em vaig negar, i amb més motiu que mai a que em fes un tacte vaginal. Fins aquell moment m’hi havia negat simplement perquè no és necessari i perquè no volia que em diguessin si estava verda o no. Ja ho sabia jo que estava verda si no tenia ni una maleïda contracció. I què esperaven trobar?? que estava de 5? No volia arriscar-me a una ruptura prematura de bossa, ni a que em fessin una Hamilton injustificada i de dubtosa utilitat. Però aquell dia no ho vaig voler perquè no volia, a part de tot l’anterior, que aquell impresentable (i és el mínim que se li pot dir) em posés un dit a sobre. Serien dits freds, agressius, insensibles. I jo, sincerament, a aquelles alçades no estava per hòsties. Doncs va ser aquell pobre desgraciat qui em va programar la inducció. I jo sabia que no m’hi podia negar. La responsabilitat era massa i a aquelles alçades jo ja estava massa esquinçada interiorment…

Aquell dia em vaig enfonsar en la por. En la por més profunda i dolorosa. Aquell dia em va semblar que el procés més dur i difícil i solitari de la meva vida perdia tot el sentit. Sabia que la inducció fa que les contraccions siguin més doloroses i seguides. Sabia que augmentava el risc de cedir i demanar l’epidural. Sabia que el més provable era que la inducción fes que el dolor que patiria superés les eines que el meu cos tenia i les eines que jo havia anat construint per al meu cap. Aquell dia vaig plorar. I molt. Vaig plorar de por a no patir el dolor. De por a que, per cedir al dolor, el part es compliqués i la meva filla no tingués el part que jo havia preparat amb tant d’amor per ella. Aquell dia em vaig sentir trista, molt trista. I culpable de traslladar-li la tristesa a ella. I culpable de no alegrar-me de saber quin dia naixeria. Però no volia que naixés així.

I no vaig tenir més remei que refer el procés. I només tenia cinc dies. Vaig haver d’aprendre a alegrar-me de pensar que tindria en braços la meva filla. I a aparentar que m’era igual que fós així. A aparentar-ho perquè a aquelles alçades no podria soportar un altre judici d’algú estimat. Vaig haver de preparar-me per a acceptar que no seria prou forta com per no demanar l’epidural. A perdonar-me abans d’hora. A preparar-me per a afrontar complicacions derivades d’intervencions no desitjades. I em va costar veure que tota la preparació que havia fet em serviria per afrontar la situació i minimitzar les intervencions o a escurçar el temps sota l’anestesia. I això va ser l’únic consol. I aquí em va tornar la idea d’intentar-ho!

Vam ingressar a dos quarts de nou del matí. Ens va rebre una llevadora jove i molt dolça. Em sentia abandonada a la rendició. Sentia que havia perdut la lluita més ferotge de la meva vida. Li vaig dir amb tristesa que tenia el meu pla de naixement però que no sabia si tenia massa sentit entregar-li. Em va insistir perquè ho fes. Això em va arrencar un suspir d’alleujament. Després va arribar el moment de començar. Va venir una altra llevadora, desgraciadament de la vella escola. Aquella dona em va fer una Hamilton. Sense avisar. Sense informar. Dolorosa. Em va fer sagnar molt. I vaig arrencar a plorar. De nervis, de tensió, de tristesa i de dolor. Sabia que me la farien. Ho sabia des de que em van dir que m’induirien el part. Però vaig plorar igualment. I em va servir per desfogar-me. I el meu marit em va agafar la mà. I me la va apretar. I llavors ens vam tornar a apropar, després de tants de mesos. I vaig poder somriure novament.

Després va venir una ginecòloga, molt simpàtica i divertida. Em va fer riure i em va fer relaxar. Em va fer un altre tacte. Però aquest no em va fer mal. Em va informar de que “estava molt verda” i que em posaria les prostaglandines i em va explicar tot el que jo ja sabia, però era d’agrair que es prengués la molèstia. A partir d’aquest moment em vaig relaxar, vaig intentar dormir i em vaig abandonar al destí. Vaig estar un parell d’hores amb monitorització. Tot anava bé. El cor de la petita bategava com havia de fer-ho. I abans de sortir d’allà jo ja tenia contraccions. De baixa intensitat però regulars. Molt suportables. Però no li vaig donar massa importància. No volia pensar. No volia esperar. No volia decebre’m un altre cop. Havia d’estar relaxada i feliç! Aquell dia veuria la cara de la meva petita. L’abraçaria com mai havia abraçat a ningú!

Em van pujar a l’habitació, sempre units per les mirades. No hi havia ningú a l’altre llit. Era d’agrair. Les contraccions cada cop eren una mica més intenses. Al meu company li veia la cara de frustració, de no saber què fer. De sentir-se poc útil. Però jo només el necessitava allà. No necessitava res més. Ni massatges, ni paraules d’ànim ni res. Només la seva presència que tan lluny havia sentit durant els darrers mesos. A cada contracció m’endinsava en mi mateixa, li agafava la mà al dolor i l’acompanyava fins la sortida. I tornava a respirar alleugerida. Cada cop eren més intenses però no les patia. Només les vivia i sentia el dolor sabent que passaria i recordava que a cada contracció feia un passet més cap a la petita.Van passar les hores. Molt ràpid. Respirava i em movia. Ballava al so del dolor. I va arribar un moment, ja a la tarda que m’havia d’esforçar molt més. Però ho tenia sota control. Feia mal. Però el controlava i l’entenia.

A les 18:20 em van venir a buscar per baixar altre cop a monitors. Tornava a tenir por de que aquell esforç no hagués servit de res. Vaig estar mitja hora amb les corretges. Allà si que vaig patir el dolor. No em podia moure. Estava estirada. Necessitava aixecar-me! El cos m’ho demanava! Necessitava moure els malucs, fer-los girar, respirar, tancar els ulls. Però sabia que havia d’aguantar. La llevadora que assistiria el meu part em va fer un tacte i ja estava de cinc. Em vaig omplir d’aire nou! Vaig somriure i em va caure alguna llàgrima, però de felicitat. Allò estava en marxa i com jo havia somiat!

I amb la millor intenció del món em va explicar que podíem seguir amb el meu pla de naixement. Que tot anava bé, però que si jo ho volia no hi havia problema en  posar l’epidural. I que aquell seria un bon moment. Que m’ho pensés. MERDA! Ho va fer amb bona intenció, però va fer saltar un interruptor. De cop va encendre la bombeta del dolor. El va fer visible. Em va fer pensar que hi havia aquella opció que fins llavors havia obviat. Ho portava controlat fins llavors. Vaig tenir una contracció terrible. Allà estirada i subjecta a les corretges no podia suportar-la i vaig cridar que la volia. Plorant. Maleïnt-me a mi mateixa per cedir. No volia però volia. Feia mal. I jo estava allà estirada i de cop petita altre cop. Vaig haver de perdonar-me per cedir.

La llevadora em va preguntar si n’estava segura. Una altra contracció. Si! Poseu-me-la! Mirava als ulls al meu company i li veia un gest de recolzament. Em va semblar que entenia el meu dolor. Per fi! Era allà! Amb mi! La llevadora em va explicar com seria el procés. Em va posar una bossa de serum a la via que ja portava. I vam anar caminant fins a la sala de parts, al mateix passadís. Només van ser uns metres. Pel camí dues contraccions. Dreta, allà, vaig tornar a moure’m, a respirar, a ballar i a controlar, però ja estava a la roda. Vam arribar a la sala. La llum era tènue. Era una sala “sanitària” però no semblava un quiròfan. La camilla de parts al bell mig. Però semblava inofensiva. No tenia els accessoris per a reposar les cames. O els tenia plegats, no ho se. Hi vaig arribar i allà, dreta, una força immensa, indescriptible em va obligar a empènyer. I de cop, un líquid calent, abundant em va mullar les cames, de dalt a baix. Obrint un camí. Un camí que no esperava! Que havia deixat enrera quan havia cedit al dolor! Però si estava de cinc centímetres! Allò no tocava!! De cop em vaig sentir descol.locada, mirant al meu marit que restava al meu costat silent, i igual de desconcertat que jo! Va passar aquella força i la llevadora em va fer un tacte. Allà dreta, com volia estar. Estava de nou centímetres i coronant. No hi havia temps per a l’epidural. I una altra cop aquella força immensa! No podia controlar-la! Em va fer oblidar que volia parir dreta. Em vaig estirar. Tenia calor, suava. No entenia res. Mirava el meu company i li vaig veure una mirada nova. Una mirada que em deia que ell controlava per mi. Em bufava, em ventava perquè no tingués suor que em molestés. Em mirava amb seguretat i em donava ànims. M’anava informant del que veia. M’acaronava i m’agafava la mà. M’estimava i confiava en mi.

Venia la força que em feia empènyer i perdia el control. I passava. I era conscient de tot el que passava o es deia a aquella sala, però ho sentia fora del meu cos, com si se separéssin ànima i cos. No ho se explicar millor. I de cop tornava la força i ànima i cos es tornaven a unir per a treballar juntes. I tornava a empènyer! I sentia la meva filla cada cop més a prop. Em cremava la vagina. Cridava. Em sortia de l’ànima un crit animal. I aquell crit no deixava que la meva filla avancés. El meu company ho veia. Quan cridava la petita tornava endins. I m’ho explicava. Jo sabia que allò era com havia de ser. Que era un mecanisme més del part. Ell no ho sabia. En tot cas tinc la sensació que des d’aquell moment vaig empènyer de manera una mica més conscient. Em va servir per cridar des de ben endins, perquè aquell crit empenyés la petita cap als meus braços. No vaig voler mirar-ho amb un mirall. Només volia que s’acabés. Sentia que no podria fer-ho. Volia que parés aquell dolor! Però tornava la força!

Vaig sentir l’anella de foc. La famosa anella de foc. Vaig trencar-me. I amb aquell darrer dolor tot va accelerar-se. Em van haver de cridar per fer-me tornar i que no perdés l’oportunitat d’ajudar-la a sortir. La vaig agafar quan mig cos era encara envoltat per l’anella de foc. I la vaig ajudar a sortir i la vaig acollir amb les meves mans, els meus braços, les meves llàgrimes. Amb tot el meu jo. Tot havia passat. Tot. Ja no existia res. Només amor. Felicitat. Ens tenia als dos allà per ella.

Aquell moment el tindré tatuat sempre al cor. Estava d’un color gris blavós. Va plorar, però no gaire. El suficient per sentir-li la veu i dir-nos que estava bé. Estava llafiscosa i em relliscava pel pit despullat. I jo m’aferrava a ella perquè no marxés mai més. I li vaig veure la cara. Aquells ulls grossos i vius. Atents. Que em buscaven la mirada. Tranquila. Tranquiles. Tranquils els tres. Allà el meu company ens va deixar soles, en la intimitat, i es va dedicar a interessar-se pel que venia després, el deslliurament i tot allò que havia deixat d’importar-me. Era allà amb la meva petita. I no importava res mes. Ell feia la resta per mi. Ell vetllava per les dues. I ens mirava amb amor. Tot el que no ens haviem sabut donar durant aquells llargs mesos.

I tres mesos després no em puc treure de sobre aquelles sensacions. El poder. Em vaig sentir poderosa. Ho havia pogut fer. No sé d’on ve. Però des d’aquell dia sento poder. I agraïment. No se a qui. Al destí per voler protegir-me del que no volia. A la meva filla per néixer com ho va fer i fer-me aquest regal. Al meu company per ser-hi, per acompanyar-me i ajudar-me. A mi mateixa per haver fet allò malgrat tot el dolor físic del part i psicològic dels mesos anteriors… No ho se. Agraïda a la vida.

Allà va començar un nou jo, una nova vida. I aquell dia la meva filla va començar a fer-me millor persona.

Anuncis

6 respostes a “El naixement. O el que és el mateix: el massopart!

  1. Con ayuda de mi maridin ( manchega negada para cualquier idioma…jijiji aunque solo algunas palabrejas) he leído este post tan bonito…m has emocionado…vaya parto bonito…
    😉

    M'agrada

  2. Uffff Mare meva! Estic plorant com una madalena!!!! Quina energia es desprèn d’aquesta entrada, quines coses té la vida que se’ns posa de cara quan menys ho esperes… preciós, magnífic… moro d’enveja! No puc dir res més, m’he quedat sense paraules.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s