Lactància o el “ja no sé qui col…s sóc”?…

De què parlo primer? De la massolactància que és el que segueix al part en el rànquing de coses que no s’entenen, o del “ja no sé qui col…s sóc” que ve un cop ha passat el “subidón” d’oxitocina ( o el que és el mateix: aquellameravellosahormonadecolorderosaiplenadeflorsipapallones). Ja en parlarem un altre dia d’això. Primer va la teta dels pebrots.

Sabeu què, que em decideixo per la lactància, perquè és tan horrorosa durant el primer més que no et deixa adonar ni de que ja no saps qui col…s ets.

Bé… no… no és tan horrorosa… És una punyetera tortura!!! però només durant el primer mes (en el meu cas, però conec casos en que ha durat més el calvari, i també menys. Però ho farem servir com a mitjana). I sort que només dura un mes perquè si no hagués donat la meva filla a una dida fins que me la tornés ja criada del tot! Quin horror, mare de déu! Sort que després, d’una manera o altra s’arregla, es supera i tot arriba a una aparent normalitat.

Us explicaré el meu cas. La meva filla dorm fent una sola “toma” durant la nit gairebé des del principi. No és un nadó d’alta demanda, ni de bon tros… s’entretén amb qualsevol cosa i et deixa dutxar-te, cuinar o fins i tot fer algun cop de cap. I a sobre té una mirada i una carona que enamoren (no ho dic només jo, que consti!). Sembla el nadó perfecte, oi? Res més lluny de la realitat! El primer més me’l va amargar (i també a son pare) un fantàstic frenet lingual tipus 4. Bingo! Aquí teniu la trampa! Per qui no estigui informat us explicaré que és el pitjor dels frenets que et pot tocar. Que perquè? Doncs perquè vivim en un país on anem 10 passes enrera en tot, i resulta que aquest frenet es diu frenet ocult. Ocult sota la pell i ocult als coneixements poc o gens actualitzats de mooooolts pediatres.

Però comencem pel principi. Em presento: sóc tossuda. Molt. I massoca. Molt també, però fins la maternitat no ho havia descobert. Amb això què vull dir? Que tot i les dificultats que em (ens) vam trobar, vaig insistir. Volia cremar tots els cartutxos per poder fer que la meva petita s’alimentés del millor. De llet materna. La p… llet materna! I a més de tossuda, resulta que la vida m’ha dotat d’un elevadíssim instint maternal (a vegades massa pel meu gust) que fa que la racionalitat amb mi no serveixi… La nena vol llet, tindrà llet, encara que em costi la salut!

A l’hospital tot va anar dins la normalitat. No va perdre més que el pes que es considera normal. Va pujar la llet i se’m van fotre uns càntirs que semblava d’Argentona! Fins aquí bé. Però i jo? Jo no tan bé. De la meva reclusió a l’hospital en vaig sortir amb unes fantàstiques i grans clivelles als dos mogrons. I amb uns pits boteruts, adolorits i durs com pedres. Però encara ho suportava.

A casa la cosa va empitjorar. El dolor cada cop anava a pitjor. Dolor físic. Com si em clavéssin vidres als mugrons. Cada cop pitjor. Mugrons en carn viva. M’esgarrifo només de pensar-hi. Però va ser pitjor el dolor psicològic. Vaig arribar a associar la meva filla a aquell dolor tan  insoportable. Plorava cada cop que la nena somicava. Era la meva torturadora i això si que no ho suportava. Arribada a aquest extrem vaig prendre una decisió! Volia seguir donant-li el pit, i per tant allò havia de millorar. Tenia informació i gent al voltant que em deia que allò passaria i que podia demanar ajuda. Vaig començar per posar més atenció a la postura de la nena. Ho feia perfecte. Era de llibre. Però res. Les clivelles em seguien mortificant. La meva tensió també afectava a la nena, n’estic segura. Finalment vaig decidir fer una pausa. Em treuria llet amb la munyidora infernal elèctrica i li donaria en biberó. Creuant els dits perquè el vulgués i després no rebutgés el pit. Cap problema! Si clar… cap problema… I un co..ó de mico! A la tercera extracció no em sortia ni una gota de llet! Pànic! Remordiments! Record del dolor atroç! Crisi! Trucada al meu marit (plorant com mai!): VES A BUSCAR LLET A LA FARMÀCIA CORREEEEEENTS!!!! NO PUC DONAR DE MENJAR A LA NOSTRA FILLAAAAA!!!! NECESSITO LLET DE POOOOOOOOT!!!! El pobre surt de la feina, va a buscar la farmàcia de guàrdia i arriba amb la llet! preparem el biberó i li donem! tota la nit amb llet de fòrmula. Sentint-me irracionalment la pitjor mare del món. Plorant. Molt. Culpabilitat i pena profunda. I no em servien els arguments racionals. Al dia següent tornava a tenir llet. Però no acabava de rutllar. Era massa difícil. Havia passat un dia i mig. Ho vaig tornar a intentar. M’havien millorat els mugrons. No estaven curats. Però posant atenció ho vaig anar fent. Vaig buscar informació i amb la postura de la pilota de rugby semblava que la cosa millorava. Ho vaig anar fent així.

Paral.lelament a això, la nena no guanyava el pes suficient, i estava molt nerviosa. No me la podia desenganxar del pit en tot el dia. I les clivelles així no es curaven mai. Em passejava tot el dia amb els pits aquells adolorits i despullats per casa. Refregant-me la poca llet que en sortia… A aquestes alçades els pits eren tous. No produïa prou llet, i era evident que la nena passava gana. I no sabia perquè! Els inútils (ho sento però no se’ls pot adjudicar cap altre adjectiu) de l’equip de pediatria del consultori del meu poble em van donar un suplement alimentari per augmentar la producció de llet (i jo, burra de mi, vaig dubtar de la meva capacitat), em van suggerir que estàvem histèrics i per això no produïa llet suficient i que no calia que la tingués enganxada tot el dia. Que amb 10 ó 15 minuts per pit era suficient perquè tingués tots els nutrients necessaris (!!!!!!!!). Sort que el meu company i jo anàvem molt informats. Aquí vam decidir que eren inútils (perdoneu la reiteració) i vam decidir buscar ajuda amb una assessora de lactància que ens van recomenar a Alba Lactància Materna. Ho havíem de solucionar ja! No podíem esperar a haver d’anar a un grup. Necessitàvem treure’ns l’angoixa de sobre i que la nostra filla tingués el que necessitava.

I quina savia decisió vam prendre! La millor! Va estar dues hores a casa, només resolent-nos qüestions, dubtes i ansietat. Ens va trobar el problema i una fàcil solució: canviar de postura. Hi havia altres opcions però primer calia provar aquesta.

Oli en un llum! La nena va començar a guanyar pes i de quina manera! i les clivelles van passar a ser història mica en mica! El pediatra va tenir la brillant ocurrència de negar que tingués el frenet i d’assegurar que ja ens ho havia dit: això (assenyalant-se el poc cap que té) és molt i molt important. I jo vaig pensar… “si, carinyo, però ja te la fotré”.

L’important era que tot anava millor. Quedava per resoldre l’ansietat que a la nena li havia quedat com instaurada. Però no volia cap pipa. Vam anar tirant… com podíem. Jo vaig haver d’assumir que els mugrons no em feien mal i això em feia dubtar de que la nena estigués menjant. Si, sembla incomprensible, però m’havia acostumat a que sentir dolor quan menjava era el normal, i de cop no sentia si xuclava. A més espaiava les “tomes” i … i si no menjava suficient? Necessitava més controls de pes per assegurar-me’n! I que mica en mica m’anés augmentant la tensió als pits no em convencia tampoc!

Al cap d’uns dies: Zasca! Crisi de creixement + irritació als mugrons de tant d’ús + virus intestinal + febrada de 39º + mastitis que et casques = Segona crisi del biberó. NO PUC MÉEEEEEESSSSSS!!! AIXÒ ÉS MASSA DIFÍCIIIIIIIL!!!! VÉS A COMPRAR LLEEEEEEEEEET!!! NO LI VULL DONAR MÉS EL PIIIIIIIIIIT!!!! QUE EM DONIN LA PASTILLA PER TALLAR LA LLEEEEEEEET!!!!! I au! el pobre a comprar més llet com si fos una penitència…

La nena els vomitava sencers! I au! culpabilitat, pena profunda, sóc la pitjor mare del món, perdona’m bonica, i … bla, bla, bla… Els vomitava sencers! Ens feia uns estocats preciosos. I sort! Perquè això em va fer sentir tan malament que vaig tornar a intentar-ho. Val a dir que després de visitar una pediatra d’urgències que em va calmar i em va donar una pipa que tenia de mostres i que resulta que li va encantar a la menuda (aquell dia va canviar la nostra vida!) i després de plorar a la consulta del meu metge de capçalera que és un sant i em va diagnosticar una mastitis del copón, just abans d’aconsellar-me sobre la lactància, i calmar-me. Si, el meu metge de capçalera. Pobret… li va tocar la grossa de Nadal. No sé com no em va fer fora! Però li’n dec una!

La qüestió és que aquell dia va començar a canviar tot. I avui tot va bé! La nena té el millor aliment que pot tenir. Jo  tinc la satisfacció d’haver superat tots els obstacles que em vaig trobar. Sóc la bomba! I quan tingui un segon fill podré afrontar-ho molt millor! Ara en gaudim les dues, amb tranquil.litat, conexió i sense dolor. A més, vam fer visitar la petita per un especialista (Dr. Parri) que ens va encantar. Va confirmar el diagnòstic del frenet i li vam demanar al pediatra que ho fes constar a la història clínica amb mig somriure que brillava a la cara (ENTOMA-LA I ACTUALITZA’T, QUE T’ACABO DE FOTRE UN GOL QUE NI EN MESSI!!!).

El resum perfecte d’aquests tres mesos de lactància és: espectatives, dolor, dolor, dolor, angoixa, por, crisi, culpa, culpa, crisi, dolor, culpa, crisi, pena , pena, pena, menys dolor, menys angoixa, menys por, menys culpa, menys pena, més somriure, més alegria, més satisfacció, i més , i més, pau, pau , pau , pau, pau, pau, alegria, alegria , alegria… Som la hòstia!

D’això en trec unes quantes conclusions que algú m’hauria d’haver donat abans:

– No s’ha de dubtar MAI de la pròpia capacitat de produir llet. Puc alimentar la meva filla. Si no produeixo prou no és per  mi. S’ha de buscar el problema i té solució.

–    Ens trobem molt soles en aquest procés i els professionals no sempre estàn actualitzats.  Però no s’ha de dubtar en buscar recursos. Que hi són: associacions de suport a la lactància materna, assessores de lactància, grups… Tot problema té solució si es busca ajuda adequada.

– Donar el pit no ha de fer mal. No assumim el dolor com a normal. Si fa mal i no ho pots solucionar cerca ajuda!

– Quanta més informació es tingui abans de començar, més difícil serà tenir tots els dubtes que et contaminen el cap quan tens problemes.

– I sobretot… Prenguem les decisions que prenguem ho farem pel bé més absolut del nostre nadó i això ens fa la millor mare del món.

També en trec una altra conclusió: amb la lactància materna no es pot abaixar la guàrdia. Sempre hi haurà un brot de creixement per complicar-te l’existència! Però cap problema! Si vaig superar el primer infern (o el primer mes) puc amb tot!

Finalment i per tancar, no he anomenat gaire el massopare. No és perquè no hi tingui un paper important, sinó perquè es mereix un post per a ell solet.

Anuncis

El massopare.

No amigues, el massopare no en té res de massoca… No. És masso pel massoquisme que demostrem nosaltres a vegades quan seguim al seu costat enamorades com a bledes! I no dic que fem malament, o que no ho mereixin, eh? No, no… no em malinterpreteu… Vull dir que segurament són el millor marit i pare que podríem demanar. Per això els vam triar com a pare dels nostres fills. Està molt clar… però segur que esteu d’acord amb mi quan asseguro que a vegades tota aquesta moguda els va un pel gran. I quan això passa, ens complica una miiiiiica la situació a nosaltres, ja de per si complicada… Quan passa? Sempre! Bé, no. Sempre no és la paraula. Em refereixo que pot passar a totes les situacions: embaràs, part, post-part i criança.

Segur que cada cas és diferent i jo només puc parlar del meu. Us presento el meu massomarit. És un home fantàstic! Jo el trobo guapo, la meva filla per sort seva ha tret els seus ulls. És bo. Molt bo. Té un caràcter a vegades no gens fàcil. Però és fort d’esperit, bo, prou humil com per voler millorar les seves errades, més que no pas jo, íntegre, honest, i fa bé tot el que es proposa amb una especial habilitat per a la llògica i les virtuts manuals. A grans trets, es pot definir així. Sembla l’home gairebé perfecte oi? Doncs ho seria si no fos perquè tot això en ocasions no li ha quedat una mica gran, sinó mooooolt gran.

Per commença durant l’embaràs no va saber com portar el tema de les meves hormones. Va entendre tard que no havia d’entendre, jutjar ni fer-me canviar d’opinió. Va entendre tard que només hava de ser-hi. I clar, jo no li vaig posar fàcil. No em trec culpa, eh? Tampoc hi entraré en detalls, ja que us n’he parlat fa uns dies.

El part: va ser el millor! Ja us ho vaig explicar! Durant l’expulsiu va ser perfecte. Allà si que va ser-ho! Però durant les contraccions va ser una altra història. Només us diré que qui va acabar ajudant-me a comptar i controlar les contraccions no va ser ell sinó el seu germà, i a petició meva… Que perquè?? Doncs perquè prou en tenia jo amb les meves contraccions com per a sobre lidiar amb la seva cara de frustración per no saber què fer! Va arribar a dir-me que no sabia com fer-ho per ajudar-me i que necessitava que li demanés el que jo precisés. Que que???? Com si no tingués prou feina com per preocupar-me de què havia de fer ell!!! Això si: els intents múltiples per aplicar un massatge a la zona del sacre, que li havien dit a les classes de preparació al part, no van faltar. I no només no servia absolutament per a res, aquell massatge, sino que a més jo havia de posar expressió tendra d’agraïment! Quan l´únic que volia era aixecar-me d’aquella pilota del dimoni! Però li agraïa la intención. No vull semblar ingrata. Després de diverses de les seves bufades de frustració vaig decidir que era el moment de demanar-li amorosa i carinyosament que avisés el seu germà. Que si ell venia podria aprofitar per reposar una mica, que allò podia anar per llarg. Almenys el seu germà estaria tan acollonit que no gosaria fer res! Sincerament no se qui va patir més les contraccions: jo o el meu company. Però dic amb la boca ben grossa que quan si que el necessitava amb mi (a l’expulsiu) hi va ser i de quina manera!

Del post-part, a l’hospital, només explicaré una cosa: de nit ell dormia a terra. Pobret… Però els dies jo me’ls vaig passar a la butaca infernal i ell dormint amb la nostra filla al meu llit. Venia el ginecòleg i gairebé que li revisava a ell l’estat de l’úter i els punts! I la llevadora va faltar poc perquè li demanés que se la posés al pit.

I aquest va ser un altre tema! La lactància, un cop a casa! Aquest va ser un tema prou sucós com per a dedicar-ne un text en exclusiva. Però el seu paper va tenir dues vessants: mocador per a les llàgrimes, cosa que va ser molt d’agrair, i d’estorb. Si… en els moments més àlgids de culpabilitat, impotència i crisis, la seva opció era recordar-me que podia donar-li un biberó i oferir-se a fer-ho ell… Ho feia amb la millor de les intencions i li valoro… però un cop més aquella lluïta li va anar gran. Tot i així també he de reconeixer-li que respectava i recolzava les meves decisions, però que això requeria un esforç per part meva. Requeria que m’assegués a parlar dolçament amb ell, explicant-li la situació i com creia que ho havíem d’anar afrontant i demanant-li que esborrés del seu vocabulari la paraula biberó. Almenys de moment. Però en realitat, el que tenia ganes de dir-li era: VOLS FER EL FOTUT FAVOR DE CALLAR LA P*** BOCA!!! JA ESTÀ BÉ AMB EL P*** BIBERÓ! QUE SIIII! QUE JA SÉ QUE EXISTEIX! PERÒ NECESSITO SEGUIR CREMANT CARTUTXOS! SI NO POTS ELIMINAR-HO DEL TEU LIMITAT ARXIU DE PROPOSTES MILLOR QUE DEIXIS D’INCORDIAR!!! I acte seguit afegiria un: JOD**!!!!! i encara un: CO***NS!!

I finalment amb la criança encara és d’hora per parlar-ne… ja ho aniré descobrint. Però de moment va millor, encara que a vegades (cada cop menys) se li escapa el tic de passar-me la nena com si fos una bomba a punt d’esclatar quan rondina més del compte. La causa d’això és que la conec una mica més i es calma abans per això. Però això, li vaig haver d’explicar que era precisament gràcies a ell. Gràcies a ell he hagut de rebre la bomba tantes vegades, que he après a desactivar-la ràpidament. Quan no me la passi, n’aprendrà ell també. Em va fer cas i ara ja podria ser de la brigada d’artificiers de la llar d’infants.

I si: en molts moments li ha anat gran. Però s’hi ha esforçat i molt. I això no té preu. Això em fa valorar-lo molt. Hi ha coses, com en l’embaràs, que no ha aconseguit. Però les hem deixat enrere i es van perdre en el moment del part. També les vaig expulsar. I espero que els dos n’haguem après dels nostres errors. Però pel que fa a la nena no puc tenir un company que hi dediqui tanta fal.lera. I això el fa el millor. Si, li ha anat gran moltes vegades. Però a mi també. I les mares comptem amb una arma molt poderosa: l’instint maternal. Que existeix i ajuda molt. Ell no la té. I tot i així, segueix inventant-se’l, aquest instint. I això el fa millor pare, millor company i millor persona. El vull amb mi. Sempre! I ara ja desactiva bombes, no s’enfada quan no m’entén i reprimeix en silenci les ganes d’alimentar a la seva filla perquè sap que el millor és que no ho hagi de fer. Hem format equip i a mi molts cops el que em ve gran és tocar de peus a terra. I això ell ho ha de fer per mi, i me n’ensenya. Espero tenir la mateixa capacitat que ell per aprendre!!!