Lactància o el “ja no sé qui col…s sóc”?…

De què parlo primer? De la massolactància que és el que segueix al part en el rànquing de coses que no s’entenen, o del “ja no sé qui col…s sóc” que ve un cop ha passat el “subidón” d’oxitocina ( o el que és el mateix: aquellameravellosahormonadecolorderosaiplenadeflorsipapallones). Ja en parlarem un altre dia d’això. Primer va la teta dels pebrots.

Sabeu què, que em decideixo per la lactància, perquè és tan horrorosa durant el primer més que no et deixa adonar ni de que ja no saps qui col…s ets.

Bé… no… no és tan horrorosa… És una punyetera tortura!!! però només durant el primer mes (en el meu cas, però conec casos en que ha durat més el calvari, i també menys. Però ho farem servir com a mitjana). I sort que només dura un mes perquè si no hagués donat la meva filla a una dida fins que me la tornés ja criada del tot! Quin horror, mare de déu! Sort que després, d’una manera o altra s’arregla, es supera i tot arriba a una aparent normalitat.

Us explicaré el meu cas. La meva filla dorm fent una sola “toma” durant la nit gairebé des del principi. No és un nadó d’alta demanda, ni de bon tros… s’entretén amb qualsevol cosa i et deixa dutxar-te, cuinar o fins i tot fer algun cop de cap. I a sobre té una mirada i una carona que enamoren (no ho dic només jo, que consti!). Sembla el nadó perfecte, oi? Res més lluny de la realitat! El primer més me’l va amargar (i també a son pare) un fantàstic frenet lingual tipus 4. Bingo! Aquí teniu la trampa! Per qui no estigui informat us explicaré que és el pitjor dels frenets que et pot tocar. Que perquè? Doncs perquè vivim en un país on anem 10 passes enrera en tot, i resulta que aquest frenet es diu frenet ocult. Ocult sota la pell i ocult als coneixements poc o gens actualitzats de mooooolts pediatres.

Però comencem pel principi. Em presento: sóc tossuda. Molt. I massoca. Molt també, però fins la maternitat no ho havia descobert. Amb això què vull dir? Que tot i les dificultats que em (ens) vam trobar, vaig insistir. Volia cremar tots els cartutxos per poder fer que la meva petita s’alimentés del millor. De llet materna. La p… llet materna! I a més de tossuda, resulta que la vida m’ha dotat d’un elevadíssim instint maternal (a vegades massa pel meu gust) que fa que la racionalitat amb mi no serveixi… La nena vol llet, tindrà llet, encara que em costi la salut!

A l’hospital tot va anar dins la normalitat. No va perdre més que el pes que es considera normal. Va pujar la llet i se’m van fotre uns càntirs que semblava d’Argentona! Fins aquí bé. Però i jo? Jo no tan bé. De la meva reclusió a l’hospital en vaig sortir amb unes fantàstiques i grans clivelles als dos mogrons. I amb uns pits boteruts, adolorits i durs com pedres. Però encara ho suportava.

A casa la cosa va empitjorar. El dolor cada cop anava a pitjor. Dolor físic. Com si em clavéssin vidres als mugrons. Cada cop pitjor. Mugrons en carn viva. M’esgarrifo només de pensar-hi. Però va ser pitjor el dolor psicològic. Vaig arribar a associar la meva filla a aquell dolor tan  insoportable. Plorava cada cop que la nena somicava. Era la meva torturadora i això si que no ho suportava. Arribada a aquest extrem vaig prendre una decisió! Volia seguir donant-li el pit, i per tant allò havia de millorar. Tenia informació i gent al voltant que em deia que allò passaria i que podia demanar ajuda. Vaig començar per posar més atenció a la postura de la nena. Ho feia perfecte. Era de llibre. Però res. Les clivelles em seguien mortificant. La meva tensió també afectava a la nena, n’estic segura. Finalment vaig decidir fer una pausa. Em treuria llet amb la munyidora infernal elèctrica i li donaria en biberó. Creuant els dits perquè el vulgués i després no rebutgés el pit. Cap problema! Si clar… cap problema… I un co..ó de mico! A la tercera extracció no em sortia ni una gota de llet! Pànic! Remordiments! Record del dolor atroç! Crisi! Trucada al meu marit (plorant com mai!): VES A BUSCAR LLET A LA FARMÀCIA CORREEEEEENTS!!!! NO PUC DONAR DE MENJAR A LA NOSTRA FILLAAAAA!!!! NECESSITO LLET DE POOOOOOOOT!!!! El pobre surt de la feina, va a buscar la farmàcia de guàrdia i arriba amb la llet! preparem el biberó i li donem! tota la nit amb llet de fòrmula. Sentint-me irracionalment la pitjor mare del món. Plorant. Molt. Culpabilitat i pena profunda. I no em servien els arguments racionals. Al dia següent tornava a tenir llet. Però no acabava de rutllar. Era massa difícil. Havia passat un dia i mig. Ho vaig tornar a intentar. M’havien millorat els mugrons. No estaven curats. Però posant atenció ho vaig anar fent. Vaig buscar informació i amb la postura de la pilota de rugby semblava que la cosa millorava. Ho vaig anar fent així.

Paral.lelament a això, la nena no guanyava el pes suficient, i estava molt nerviosa. No me la podia desenganxar del pit en tot el dia. I les clivelles així no es curaven mai. Em passejava tot el dia amb els pits aquells adolorits i despullats per casa. Refregant-me la poca llet que en sortia… A aquestes alçades els pits eren tous. No produïa prou llet, i era evident que la nena passava gana. I no sabia perquè! Els inútils (ho sento però no se’ls pot adjudicar cap altre adjectiu) de l’equip de pediatria del consultori del meu poble em van donar un suplement alimentari per augmentar la producció de llet (i jo, burra de mi, vaig dubtar de la meva capacitat), em van suggerir que estàvem histèrics i per això no produïa llet suficient i que no calia que la tingués enganxada tot el dia. Que amb 10 ó 15 minuts per pit era suficient perquè tingués tots els nutrients necessaris (!!!!!!!!). Sort que el meu company i jo anàvem molt informats. Aquí vam decidir que eren inútils (perdoneu la reiteració) i vam decidir buscar ajuda amb una assessora de lactància que ens van recomenar a Alba Lactància Materna. Ho havíem de solucionar ja! No podíem esperar a haver d’anar a un grup. Necessitàvem treure’ns l’angoixa de sobre i que la nostra filla tingués el que necessitava.

I quina savia decisió vam prendre! La millor! Va estar dues hores a casa, només resolent-nos qüestions, dubtes i ansietat. Ens va trobar el problema i una fàcil solució: canviar de postura. Hi havia altres opcions però primer calia provar aquesta.

Oli en un llum! La nena va començar a guanyar pes i de quina manera! i les clivelles van passar a ser història mica en mica! El pediatra va tenir la brillant ocurrència de negar que tingués el frenet i d’assegurar que ja ens ho havia dit: això (assenyalant-se el poc cap que té) és molt i molt important. I jo vaig pensar… “si, carinyo, però ja te la fotré”.

L’important era que tot anava millor. Quedava per resoldre l’ansietat que a la nena li havia quedat com instaurada. Però no volia cap pipa. Vam anar tirant… com podíem. Jo vaig haver d’assumir que els mugrons no em feien mal i això em feia dubtar de que la nena estigués menjant. Si, sembla incomprensible, però m’havia acostumat a que sentir dolor quan menjava era el normal, i de cop no sentia si xuclava. A més espaiava les “tomes” i … i si no menjava suficient? Necessitava més controls de pes per assegurar-me’n! I que mica en mica m’anés augmentant la tensió als pits no em convencia tampoc!

Al cap d’uns dies: Zasca! Crisi de creixement + irritació als mugrons de tant d’ús + virus intestinal + febrada de 39º + mastitis que et casques = Segona crisi del biberó. NO PUC MÉEEEEEESSSSSS!!! AIXÒ ÉS MASSA DIFÍCIIIIIIIL!!!! VÉS A COMPRAR LLEEEEEEEEEET!!! NO LI VULL DONAR MÉS EL PIIIIIIIIIIT!!!! QUE EM DONIN LA PASTILLA PER TALLAR LA LLEEEEEEEET!!!!! I au! el pobre a comprar més llet com si fos una penitència…

La nena els vomitava sencers! I au! culpabilitat, pena profunda, sóc la pitjor mare del món, perdona’m bonica, i … bla, bla, bla… Els vomitava sencers! Ens feia uns estocats preciosos. I sort! Perquè això em va fer sentir tan malament que vaig tornar a intentar-ho. Val a dir que després de visitar una pediatra d’urgències que em va calmar i em va donar una pipa que tenia de mostres i que resulta que li va encantar a la menuda (aquell dia va canviar la nostra vida!) i després de plorar a la consulta del meu metge de capçalera que és un sant i em va diagnosticar una mastitis del copón, just abans d’aconsellar-me sobre la lactància, i calmar-me. Si, el meu metge de capçalera. Pobret… li va tocar la grossa de Nadal. No sé com no em va fer fora! Però li’n dec una!

La qüestió és que aquell dia va començar a canviar tot. I avui tot va bé! La nena té el millor aliment que pot tenir. Jo  tinc la satisfacció d’haver superat tots els obstacles que em vaig trobar. Sóc la bomba! I quan tingui un segon fill podré afrontar-ho molt millor! Ara en gaudim les dues, amb tranquil.litat, conexió i sense dolor. A més, vam fer visitar la petita per un especialista (Dr. Parri) que ens va encantar. Va confirmar el diagnòstic del frenet i li vam demanar al pediatra que ho fes constar a la història clínica amb mig somriure que brillava a la cara (ENTOMA-LA I ACTUALITZA’T, QUE T’ACABO DE FOTRE UN GOL QUE NI EN MESSI!!!).

El resum perfecte d’aquests tres mesos de lactància és: espectatives, dolor, dolor, dolor, angoixa, por, crisi, culpa, culpa, crisi, dolor, culpa, crisi, pena , pena, pena, menys dolor, menys angoixa, menys por, menys culpa, menys pena, més somriure, més alegria, més satisfacció, i més , i més, pau, pau , pau , pau, pau, pau, alegria, alegria , alegria… Som la hòstia!

D’això en trec unes quantes conclusions que algú m’hauria d’haver donat abans:

– No s’ha de dubtar MAI de la pròpia capacitat de produir llet. Puc alimentar la meva filla. Si no produeixo prou no és per  mi. S’ha de buscar el problema i té solució.

–    Ens trobem molt soles en aquest procés i els professionals no sempre estàn actualitzats.  Però no s’ha de dubtar en buscar recursos. Que hi són: associacions de suport a la lactància materna, assessores de lactància, grups… Tot problema té solució si es busca ajuda adequada.

– Donar el pit no ha de fer mal. No assumim el dolor com a normal. Si fa mal i no ho pots solucionar cerca ajuda!

– Quanta més informació es tingui abans de començar, més difícil serà tenir tots els dubtes que et contaminen el cap quan tens problemes.

– I sobretot… Prenguem les decisions que prenguem ho farem pel bé més absolut del nostre nadó i això ens fa la millor mare del món.

També en trec una altra conclusió: amb la lactància materna no es pot abaixar la guàrdia. Sempre hi haurà un brot de creixement per complicar-te l’existència! Però cap problema! Si vaig superar el primer infern (o el primer mes) puc amb tot!

Finalment i per tancar, no he anomenat gaire el massopare. No és perquè no hi tingui un paper important, sinó perquè es mereix un post per a ell solet.

Anuncis

7 respostes a “Lactància o el “ja no sé qui col…s sóc”?…

  1. Tarde pero por fin te he leido.
    M has recordado a mi lactancia con mi hijo mayor, solo que yo si abandone por mala orientación e información.
    Ahora soy una experta en teoria, pero la practica es otra cosa.
    El primer mes ha sido horrible, mas un sacrificio que una satisfaccion, pero ahora ya es diferente, aunque con asesoras de lactancia y todo no consigo que se agarre bien del todo y al final de la toma me molesta. Pero ahora disfruto, sus tomas no duran mas de 20/30 minutos, me vacia el pecho, y se consuela mucho con él, aunque toma algún bibe.
    Un abraxo

    M'agrada

  2. UAUUUU! Tela telita el teu inici de lactancia.
    Amb el teu permís, em guardo el teu post per linkejar-lo en una propera entrada que estic preparant parlant dels problemes que existeixen al voltant de la lactancia materna.
    Sou unes campiones!

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s