Hola de nou!

I seguint amb el tema de la recerca del propi jo, que val a dir que podria ser una mica senzilla… fins que hi arribes, passes per tot un món de transformacions, canvis i descobertes de coses boniques i gens boniques que ningú t’havia explicat… passant per diferents etapes.

Primer, en el postpart més immediat et sents immortal. I és més desagradable del què t’havies pensat… Perquè ho dic? Ho dic pel sagnat. Allò de la conya fàcil de no fiar-se d’algú que sagna durant 7 dies i no mor. Doncs això és un innocent joc de nens. Resulta que pots adaptar-te a sagnar durant un més i mig i resulta que la teva salut ni tan sols s’en ressent. Amb una pastilleta de ferro al dia en tens més que suficient. I a les pel.lícules resulta que moren dessagnats en cinc segons. Això teu ha de tenir truc. I m’imagino que el que diré ara és un gran tabú. Perquè si no, no se perquè co..ons ningú me’n va dir res. Hauria estat tot un detall, la veritat. Com si no et sentíssis prou vulnerable els primers dies, com si no en tinguessis prou amb la deformitat dels pits, dels malucs, de la panxa… com per a sobre, haver-te d’acostumar a això que us diré sense sentir-t’hi incòmoda. No ho dic de broma, no. És una de les coses amb les que vaig haver de conviure, lluïtar-hi i intentar que no m’afectés. Us diré una cosa que segurament mai ningú no s’ha atrevit a dir-vos si no heu estat mares , o que no haureu dit a massa gent si ja hi heu passat. Ja està bé de tabús del part i postpart! El sagnat de després de parir és llarg i fa una pudor insuportable! A sobre aquelles compreses de cotó immenses, que no fan sentir-te gens còmode. Vaig arribar a somicar, inclús, perquè sentia aquella pudor sempre, malgrat rentar-me tres o quatre cops al dia! De veritat crec que algú ens hauria d’advertir d’aquestes coses que no ajuden a que et reconcilïis amb el teu físic…

I seguint amb el físic… els pits després de la pujada de la llet. Et veus tota tu inflada, deformada, i els pits, que fins llavors havien estat una part que t’agradava de tu mateixa, passen a ser monstruosos: venes marcades per tot arreu, bonys, textura semblant a la d’una pedra. El que pitjor vaig portar va ser quan vaig començar a treure’m llet per a donar-li amb el biberó fins que s’em curessin les clivelles. Em sentia horrible i dins el meu cap, creia que pel meu company seria una imatge horrible. Que mai més em veuria amb ulls desitjosos. Va ser molt dur. Jo estava molt vulnerable (ja us ho vaig explicar fa uns dies) i veure’m així , com una vaca lletera, feia que no m’agradés gens. I si no m’agradava ni jo, com podria agradar-li al meu company? Em recordo demanant-li disculpes per fer-li presenciar aquella escena. I recordo que ell no em donava cap motiu per pensar això, i em mirava com dient… però què dius tu ara?! Però en aquell moment va ser lleig. Ara em trec llet fins i tot davant les meves companyes de feina i em quedo tan ample, però en aquell moment, les primeres vegades van ser una gran puntada de peu a la meva autoestima.

El volum en general del teu cos va tornant mica en mica a mides acceptables, tot i que les mides acceptables ara són 15 kg. superiors a les d’abans. I això, si et passa com a mi, és una de les altres coses que has d’acceptar: que cinc mesos més tard, encara et sents més còmoda amb els pantalons d’embarassada que amb els pantalons que t’has hagut de comprar tres talles més grans que els d’abans. Però no defalleixo… ja hi arribaré. Em queda un dubte, però. La panxolina que tinc ara no sé si és per haver tingut una filla o és una acumulació de greix 15 vegades superior a la d’abans… Espero esbrinar-ho algun dia.

També s’ha de considerar la cicatriu. La meva filla va tenir la brillant idea de néixer amb un punyet prominent. Per qui no sàpiga què vol dir:  va néixer amb el seu punyet ben tancadet i ben enganxadet a la careta. I em va fer un bon desgarret. Ho dic amb diminutius per no cagar-me en sa mare, que sóc jo. Imagineu-vos el Picasso que em va quedar als baixos… I si, costa de recuperar. Cinc mesos després encara hi tinc alguna molèstia. I us he de dir, que per algunes coses considero que he estat molt valenta. Però amb això reconec que no he tingut ganes ni valor per mirar-me la cicatriu. I no se si ho faré… No puc explicar perquè, però no vull. Potser algun psicòleg podria trobar-hi una explicació llògica. Però simplement no m’hi atreveixo… ho vaig deixant per demà i així porto cinc mesos.

Físicament, no tot van ser males experiències. Vaig aconseguir que no em sortís ni una sola estria. No se si va ser cosa de la natura o bé de que des del primer dia vaig utilitzar dos cops al dia la Nivea de tota la vida, la de la llauna blava. Buena, bonita y barata. Agrairia que em paguessin per la publicitat, però encara no s’han decidit. Però em va anar tan bé que us l’anomeni encara que ells no valorin el meu gest (estaria molt bé que ho fessin…).

Un cop superat tot això, que coincideix bastant amb la quarentena, arriba precisament això: la fi de la quarentena. Aquest moment és crucial en un aspecte: la sexualitat. Per a mi que només és un invent que alguna dona va inventar com a refugi per no haver d’afrontar el sexe abans d’hora. Però crec que es va quedar força curta. Jo hagués inventat, com a mínim, la vuitantena. Després de parir, et converteixes literalment en un ficus. Representa que ja tens la feina feta… Això ho afirmo pel que he anat parlant amb d’altres mares. Però en el meu cas va ser una mica diferent. En el meu cas el ficussisme va arribar després. Crec que ens havíem separat tant durant l’embaràs que tenia la necessitat de sentir-lo a prop altre cop, fins i tot físicament, i fins i tot amb les molèsties de la cicatriu cubista de la meva vagina. Volia intentar-ho. Necessitava sentir la seva pell, la seva escalfor, les seves carícies. I quan la nena tenia uns dos mesos i mig, vam portar-la a la piscina. Va cansar-se i va fer una migdiada del temps suficient com perquè ens hi poséssim. No ho vaig disfrutar sexualment, ni amb el lubricant, la veritat. Però em va encantar, tornar a estar a propet, estimant-nos, sentint-nos. Ho vaig difrutar emocionalment. Crec que ens va apropar. I un cop sentit, va arribar el ficussisme en tot el seu esplendor. La prolactina dels dallonsis hi té molt a veure, segons em va explicar la llevadora-àngel-de-la-guarda. Resulta que, bromes de la natura, la prolactina tan necessaria per a la lactància, s’ocupa de que el teu cos ni tan sols pensi en voler fer més cries fins que no hagis alimentat bé la teva successora actual. Què hi farem. Mica en mica tornarem a ser dones, i no plantetes assexuades. Tot arribarà. Això si, mica en mica també et vas adonant que per més que la teva cicatriu i les teves hormones no necessitin una penetració dolorosa, si que necessites donar i rebre carícies, esclafor i amor físic. I en això crec que s’ha de fer un esforç important però que val la pena. I per fer-ho s’ha de lluïtar contra les hormones que et fan tenir ulls i mans només per a la criatura, contra el cansament i la falta de son i contra el radar sempre enfocat cap a el teu fill. No dic que sigui fàcil, però crec que és important almenys una abraçada al dia, de més de mig segon. Així les coses es passen més fàcils i menys sols.

I mica en mica, totes aquestes coses van essent menys intenses. O tu t’hi vas adaptant. I un dia ja no et molesta tant el tamany del teu cul, o penses que li has de donar temps. I veus que els teus pits tornen a ser tous, encara que més grans per la lactància i el sobrepès, perquè s’han tornat intel.ligents i calculen el que han de produir amb precisió. I veus que la cicatriu et fa una mica menys de mal. I que la panxa té la seva gràcia perquè es pot magrejar més que abans quan era plana. I que el sexe saps que tornarà perquè penses en triar un mètode anticonceptiu, encara que no sigui ja, però saps que tornarà. I quan penses en tot això et dius: Hola de nou! Estic contenta de tornar-te a veure! I només et falta poder-te fotre un bon gintonic amb tu mateixa. I fins i tot això també ho podràs fer quan deixis de donar el pit. Encara que no sàpigues quan, saps que ho podràs fer. I llavors penses en el mojito amb qui també tens ganes de retrobar-te. I amb la ratafia, i amb el vinet blanc mentre cuines…. bé, millor no pensar-hi.

Anuncis

Ja no se qui co…ns sóc…

Sobre aquest tema podríem escriure tant que no acabaríem mai… però intentaré resumir, perquè si no, demà encara hi serem…

De veritat algú es creu allò que hem dit tots (o molts) de… “tenir un fill no em canviarà…”??? De veritat?

Ai… hi ha tantes coses que et menges amb patates abans inclús de donar a llum… Quants judicis, quantes sentències, quantes idees preconcebudes han passat pel nostre cap i la nostra boca i que perden tot el sentit inclús abans de que la panxa arribi a l’explosió final. I és llògic, i ni tan sols crec que sigui dolent. Per una banda hi ha una realitat: en general, als éssers humans ens  costa una barbaritat empatitzar amb els éssers de la pròpia espècie, per curiós que sigui. I per altra banda, crec que quan algú ens explica les veritats com temples de la maternitat/paternitat, no serveix de res… perquè és tan i tan complexe i gros que no pots ni  imaginar-t’ho…

Realment crec que l´únic que queda del meu jo d’abans d’embarassar-me és l’essència, però que he afegit tantes noves coses que fins i tot a mi em costa reconèixe’m. Crec que el dia del part no només neix un bebè, també neix un nou jo, del pare (però d’això ja en parlarà ell si vol) i un nou jo de la mare. No crec que es canvï. En realitat segueixes essent la mateixa, però canvien alguns aspectes fonamentals de la manera de veure/viure les coses que fan que inevitablement canvïi el teu patró de conducta, i molt. I això fa que als ulls dels altres, hagis canviat. I aquí rau el teu conflicte personal. Primer creus que si, que efectivament has canviat. Desprè arribes a la conclusió que l’únic que ha canviat és la teva vida, no tú. I de cop has d’aprendre a conciliar tots aquests canvis. Has d’aprendre a amigar-te amb el teu nou jo crescut, millorat, capgirat, però que segueix essent, en essència el mateix. I no és fàcil. No és un procés curt ni lleuger.

Una altra cosa que canvia és el teu entorn. És curiós com no se per quina extranya raó, fas una neteja social involuntària. Potser és per les dificultats que ja he anomenat per empatitzar amb els altres, en aquests casos les dificultats per empatitzar dels altres (sobretot els que no tenen fills) amb tu. I no se n’adonen que és quan més els necessites… fins que te n’adones que no els necessites tant. Aquest procés per redescubrir-te implica això: que les coses, i fins i tot moltes de les persones que eren tan importants per a tu passen a un segon terme, i moltes vegades perquè tu per a ells has passat a un cinquè terme automàticament. I també a vegades perquè ets tu qui no ets capaç d’empatitzar ara amb les seves vides, tan semblants a la que tenies tu mateixa fa poquets mesos.  I això al principi sobta, descol.loca, fa mal… però després ho vas entenent i sobretot, acceptant. Ho fas perquè en realitat et passa el mateix que a ells: saps que la vostra vida ja no té res a veure l’una amb l’altra. I igual que tu empatitzes amb algunes de les seves situacions , i no pas amb d’altres, hi ha persones que empatitzen amb la teva nova maternitat i d’altres que no. I millor que això ho entenguis ràpid perquè deixaràs de plorar abans.

Al principi vaig sentir la necessitat (ara veig que equivocada) de mostrar al món la meva nova situació, de compartir-la, de viure-la amb totes aquelles persones que m’importen, fins que vaig topar amb la realitat. Una realitat que cau tard o d’hora en forma de desconnexió absoluta. Les primeres setmanes acabes desconectant del món. Necessites conectar amb el teu fill, amb tu mateixa, solucionar els problemes de lactància, conèixer aquella personeta que depèn de tu, intentar iniciar un treball en equip amb el teu company que requereix també molt d’esforç. I tot això en una situació de vulnerabilitat, desajust hormonal, de reconeixença, d’aprenentatge i desaprenentatge en parts iguals. Ho necessites perquè si no no pot sobreviure el teu benestar en aquesta situació. Primer volia visites, rebre a la gent  i mostrar-los aquella meravella! No podia reprimir les bones energies! Però aviat es fa feixuc, perquè caus de cul sobre una realitat molt més immensa i complexa del que podies imaginar-te. I necessites estar sola amb la teva filla i amb el teu company. I fins i tot a estones, sola amb la teva filla i prou. I hi ha interferències. I calen dos minuts de desconnexió, dues trucades no fetes, dos missatges no tornats, dos dies refusant visites… o molt menys, per desaparèixer de les intencions i plans d’algunes persones fins llavors properes. I quan tornes a connectar, perquè comences a resituar-te, topes amb això i plores, i t’esforces, i t’enfades, i negues… i fas el dol fins que acceptes que tots hem seguit un camí. Amb alguns paral.lel, amb d’altres compartit i amb d’altres oposat. I que ens vagi bé a tots plegats. Bona vida per a tots.  Però he necessitat acceptar-ho per centrar-me quan encara hi ha camí per recórrer. Per centrar-me sentint-me en pau i tranquil.la, amb la sensació que ningú ha traït ningú, que les coses són com són i són per alguna cosa que ens ha de fer créixer.

I per altra banda, un dia, tornes enrera i te n’adones que la teva vida social ha canviat també en un altre sentit. De cop et trobes compartint amb un munt de gent que ara t’aporta molt i a qui sents que també aportes. Alguns perquè ja hi han passat i viviu moments plens d’afinitats; altres perquè no senten que t’han perdut ja que abans no sentien que et tenien i t’acullen amb la teva nova vida en el mateix pack, i d’altres perquè són tant importants  i tu per a ells, que ni amb desconnexió et deixaran marxar. També persones que havien desaparegut de la teva vida no saps ben bé perquè però que ara surten dels teus records per creuar-se amb tu en algún punt, i te n’alegres, i sents que us torneu a enriquir mútuament, com temps enrera , però de manera diferent. I tot ells són els que et fan sentir acompanyada en tot això: els que et tornen a fer sentir que existeixes, els que riuen amb tu i t’eixuguen les llàgrimes d’esgotament, estrés o fins i tot d’emoció.

De cop un dia veus també que tens oblidats molts interessos, aficions, activitats, costums… i penses: hauria de posar-m’hi. Però en realitat no en tens ganes. Ja no t’interessen. I penses: ostres, no hauria de deixar que el tenir un fill et canvïi tant. Però aviat conclous que això que et dius no té cap mena de sentit. No has canviat, simplement t’has mogut i només et falta trobar-te. I pot ser que quan ho facis, tot això o una part d’això et torni a cridar, a atreure. O potser no, però en tot cas, importa? A vegades inclús et forces a fer segons quines coses, perquè les feies abans , o a fer mans i mànigues per demostrar-te que pots fer o pensar o sentir el mateix que abans. Però res més allunyat de la realitat i de tu mateix. Ja no t’interessa, i encara és aviat per decidir si et tornarà a importar el més mínim. Al final aparques el que sents que has d’aparcar i ja arribarà el moment de decidir. I millor que ho aparquis aviat, perquè fins que et trobes tens molta feina. El cos només et demana reviure, explicar, reexplicar i compartir tot allò que has viscut: el part, el post part, l’embaràs, els problemes i les solucions. El present. Però a vegades et trobes fent-ho amb parets inexpressives, amb un únic feedback planer i buit. Però ho necessites, i acabes escribint en un diari, en fulls que acaben rebregats en una paperera o potser en un bloc, com jo. Segurament sense revelar a ningú conegut que ho fas, ni què hi escrius. Només per endreçar idees, per trobar paraules a tot allò que sents, per començar a entendre’t i acceptar-te tal i com et sents avui. De manera anònima, sense rebombori. Però saps que algún dia, quan t’hagis despullat a tu mateixa del tot o en gran part, ho voldràs fer amb algú altre: la teva parella, la teva mare, la teva amiga, aquell que no et va comprendre ni recolzar i que potser ni així (amb les idees mastegades i ordenades i clarificades) ho farà, o si… Però llavors ho hauràs escrit, repassat, tornat a repassar, corregit i ho hauràs llegit tantes vegades que haurà perdut intensitat. O potser no, però la intensitat te la podràs guardar per a tu, perquè serà un record. Intens però controlable.

I canvies d’estat emocional, de raonaments, d’aparents necessitats mil i una vegades. I t’endinses en un laberint que no entens, però necessites trobar-hi sortida. I un cop més precises parar, pensar i tancar-te una mica en la teva vida, per després sortir-ne pel dret i tornar a la realitat, una realitat nova i que a vegades sorprèn, cap a bé o cap a malament  o cap a les dues segons des d’on la miris. Però que és la teva nova vida, i malgrat tu segueixis essent la mateixa, ella si que ha canviat. I amaga un laberint encara més gran, però que quan l’acceptes no el vius com una presó, sinó com una aventura que vols viure agafada de la mà del teu company i de la teva filla.

I al final, amb els mesos aprens a viure plenament tot el que se’t va presentant, amb humilitat, acceptació (que no resignació), gaudint de cada moment, perquè saps que si no t’enfonsaràs en un forat lleig i que no té cap sentit, i un cop més, t’estires a terra amb la teva nova família i gaudeixes de l’estirada de cabells que aquella petita mà et fa, d’aquell petit gran somriure dedicat només a tu, d’aquella carícia triple que us feu…i veus que l’únic que t’has d’esforçar per acceptar és la teva nova vida, i no mirar enrera perquè el passat simplement ja no existeix. Només hi ha present. Un present immens, intens, preciós on hi cap un munt de gent fantàstica que tens a prop. On hi cap el teu nou jo, que no és res més que el teu antic jo però crescut, enriquit, millor i més madur que abans. On hi cap la teva nova capacitat per estimar, que s’ha multiplicat milers de vegades, la teva nova capacitat per empatitzar. On hi caben menys les ganes de jutjar els altres. I on no hi caben gens els judicis dels demés. Perquè ara saps que no t’has conegut fins ara, i molt menys t’han conegut els que ara et jutgen. I si no ho han fet fins ara, ara que ets més complexa, no ho podran fer mai.

També de cop, et sents animal. Et mous per instints. I crec fermament, que qui no ho fa fracassarà en el seu intent de ser feliç en la seva nova vida. Crec que es frustrarà i això és lleig… De cop hi ha forces que t’empenyen a fer tot allò que havies dit que “tu mai” o a no fer el que “tu sempre”. I surten de tu forces intenses. Que no sabies que tenies. Que et fan pensar que has canviat. Però al final saps que no ho has fet, simplement t’has deixat anar, ajudada per la maternitat. No has canviat, simplement t’has desplegat i t’has començat a conèixer. I això si t’ho haguessin explicat abans, ho haguessis rebut amb incredulitat, si és que ho haguessis entès, o fins i tot amb un “jo mai” o amb un “jo sempre”. I és que els humans som així, sempre triguem massa a deixar-nos anar, coneixe’ns i acceptar-nos… Alguns no ho faran mai. Espero no ser jo qui no ho aconsegueixi. De moment tot just acabo de començar. Desitgeu-me sort! Us desitjo sort!