Hola de nou!

I seguint amb el tema de la recerca del propi jo, que val a dir que podria ser una mica senzilla… fins que hi arribes, passes per tot un món de transformacions, canvis i descobertes de coses boniques i gens boniques que ningú t’havia explicat… passant per diferents etapes.

Primer, en el postpart més immediat et sents immortal. I és més desagradable del què t’havies pensat… Perquè ho dic? Ho dic pel sagnat. Allò de la conya fàcil de no fiar-se d’algú que sagna durant 7 dies i no mor. Doncs això és un innocent joc de nens. Resulta que pots adaptar-te a sagnar durant un més i mig i resulta que la teva salut ni tan sols s’en ressent. Amb una pastilleta de ferro al dia en tens més que suficient. I a les pel.lícules resulta que moren dessagnats en cinc segons. Això teu ha de tenir truc. I m’imagino que el que diré ara és un gran tabú. Perquè si no, no se perquè co..ons ningú me’n va dir res. Hauria estat tot un detall, la veritat. Com si no et sentíssis prou vulnerable els primers dies, com si no en tinguessis prou amb la deformitat dels pits, dels malucs, de la panxa… com per a sobre, haver-te d’acostumar a això que us diré sense sentir-t’hi incòmoda. No ho dic de broma, no. És una de les coses amb les que vaig haver de conviure, lluïtar-hi i intentar que no m’afectés. Us diré una cosa que segurament mai ningú no s’ha atrevit a dir-vos si no heu estat mares , o que no haureu dit a massa gent si ja hi heu passat. Ja està bé de tabús del part i postpart! El sagnat de després de parir és llarg i fa una pudor insuportable! A sobre aquelles compreses de cotó immenses, que no fan sentir-te gens còmode. Vaig arribar a somicar, inclús, perquè sentia aquella pudor sempre, malgrat rentar-me tres o quatre cops al dia! De veritat crec que algú ens hauria d’advertir d’aquestes coses que no ajuden a que et reconcilïis amb el teu físic…

I seguint amb el físic… els pits després de la pujada de la llet. Et veus tota tu inflada, deformada, i els pits, que fins llavors havien estat una part que t’agradava de tu mateixa, passen a ser monstruosos: venes marcades per tot arreu, bonys, textura semblant a la d’una pedra. El que pitjor vaig portar va ser quan vaig començar a treure’m llet per a donar-li amb el biberó fins que s’em curessin les clivelles. Em sentia horrible i dins el meu cap, creia que pel meu company seria una imatge horrible. Que mai més em veuria amb ulls desitjosos. Va ser molt dur. Jo estava molt vulnerable (ja us ho vaig explicar fa uns dies) i veure’m així , com una vaca lletera, feia que no m’agradés gens. I si no m’agradava ni jo, com podria agradar-li al meu company? Em recordo demanant-li disculpes per fer-li presenciar aquella escena. I recordo que ell no em donava cap motiu per pensar això, i em mirava com dient… però què dius tu ara?! Però en aquell moment va ser lleig. Ara em trec llet fins i tot davant les meves companyes de feina i em quedo tan ample, però en aquell moment, les primeres vegades van ser una gran puntada de peu a la meva autoestima.

El volum en general del teu cos va tornant mica en mica a mides acceptables, tot i que les mides acceptables ara són 15 kg. superiors a les d’abans. I això, si et passa com a mi, és una de les altres coses que has d’acceptar: que cinc mesos més tard, encara et sents més còmoda amb els pantalons d’embarassada que amb els pantalons que t’has hagut de comprar tres talles més grans que els d’abans. Però no defalleixo… ja hi arribaré. Em queda un dubte, però. La panxolina que tinc ara no sé si és per haver tingut una filla o és una acumulació de greix 15 vegades superior a la d’abans… Espero esbrinar-ho algun dia.

També s’ha de considerar la cicatriu. La meva filla va tenir la brillant idea de néixer amb un punyet prominent. Per qui no sàpiga què vol dir:  va néixer amb el seu punyet ben tancadet i ben enganxadet a la careta. I em va fer un bon desgarret. Ho dic amb diminutius per no cagar-me en sa mare, que sóc jo. Imagineu-vos el Picasso que em va quedar als baixos… I si, costa de recuperar. Cinc mesos després encara hi tinc alguna molèstia. I us he de dir, que per algunes coses considero que he estat molt valenta. Però amb això reconec que no he tingut ganes ni valor per mirar-me la cicatriu. I no se si ho faré… No puc explicar perquè, però no vull. Potser algun psicòleg podria trobar-hi una explicació llògica. Però simplement no m’hi atreveixo… ho vaig deixant per demà i així porto cinc mesos.

Físicament, no tot van ser males experiències. Vaig aconseguir que no em sortís ni una sola estria. No se si va ser cosa de la natura o bé de que des del primer dia vaig utilitzar dos cops al dia la Nivea de tota la vida, la de la llauna blava. Buena, bonita y barata. Agrairia que em paguessin per la publicitat, però encara no s’han decidit. Però em va anar tan bé que us l’anomeni encara que ells no valorin el meu gest (estaria molt bé que ho fessin…).

Un cop superat tot això, que coincideix bastant amb la quarentena, arriba precisament això: la fi de la quarentena. Aquest moment és crucial en un aspecte: la sexualitat. Per a mi que només és un invent que alguna dona va inventar com a refugi per no haver d’afrontar el sexe abans d’hora. Però crec que es va quedar força curta. Jo hagués inventat, com a mínim, la vuitantena. Després de parir, et converteixes literalment en un ficus. Representa que ja tens la feina feta… Això ho afirmo pel que he anat parlant amb d’altres mares. Però en el meu cas va ser una mica diferent. En el meu cas el ficussisme va arribar després. Crec que ens havíem separat tant durant l’embaràs que tenia la necessitat de sentir-lo a prop altre cop, fins i tot físicament, i fins i tot amb les molèsties de la cicatriu cubista de la meva vagina. Volia intentar-ho. Necessitava sentir la seva pell, la seva escalfor, les seves carícies. I quan la nena tenia uns dos mesos i mig, vam portar-la a la piscina. Va cansar-se i va fer una migdiada del temps suficient com perquè ens hi poséssim. No ho vaig disfrutar sexualment, ni amb el lubricant, la veritat. Però em va encantar, tornar a estar a propet, estimant-nos, sentint-nos. Ho vaig difrutar emocionalment. Crec que ens va apropar. I un cop sentit, va arribar el ficussisme en tot el seu esplendor. La prolactina dels dallonsis hi té molt a veure, segons em va explicar la llevadora-àngel-de-la-guarda. Resulta que, bromes de la natura, la prolactina tan necessaria per a la lactància, s’ocupa de que el teu cos ni tan sols pensi en voler fer més cries fins que no hagis alimentat bé la teva successora actual. Què hi farem. Mica en mica tornarem a ser dones, i no plantetes assexuades. Tot arribarà. Això si, mica en mica també et vas adonant que per més que la teva cicatriu i les teves hormones no necessitin una penetració dolorosa, si que necessites donar i rebre carícies, esclafor i amor físic. I en això crec que s’ha de fer un esforç important però que val la pena. I per fer-ho s’ha de lluïtar contra les hormones que et fan tenir ulls i mans només per a la criatura, contra el cansament i la falta de son i contra el radar sempre enfocat cap a el teu fill. No dic que sigui fàcil, però crec que és important almenys una abraçada al dia, de més de mig segon. Així les coses es passen més fàcils i menys sols.

I mica en mica, totes aquestes coses van essent menys intenses. O tu t’hi vas adaptant. I un dia ja no et molesta tant el tamany del teu cul, o penses que li has de donar temps. I veus que els teus pits tornen a ser tous, encara que més grans per la lactància i el sobrepès, perquè s’han tornat intel.ligents i calculen el que han de produir amb precisió. I veus que la cicatriu et fa una mica menys de mal. I que la panxa té la seva gràcia perquè es pot magrejar més que abans quan era plana. I que el sexe saps que tornarà perquè penses en triar un mètode anticonceptiu, encara que no sigui ja, però saps que tornarà. I quan penses en tot això et dius: Hola de nou! Estic contenta de tornar-te a veure! I només et falta poder-te fotre un bon gintonic amb tu mateixa. I fins i tot això també ho podràs fer quan deixis de donar el pit. Encara que no sàpigues quan, saps que ho podràs fer. I llavors penses en el mojito amb qui també tens ganes de retrobar-te. I amb la ratafia, i amb el vinet blanc mentre cuines…. bé, millor no pensar-hi.

Anuncis

Una resposta a “Hola de nou!

  1. “I en això crec que s’ha de fer un esforç important però que val la pena. I per fer-ho s’ha de lluïtar contra les hormones que et fan tenir ulls i mans només per a la criatura, contra el cansament i la falta de son i contra el radar sempre enfocat cap a el teu fill. No dic que sigui fàcil, però crec que és important almenys una abraçada al dia, de més de mig segon. Així les coses es passen més fàcils i menys sols.” Tens molta raó. M’has inspirat. Gràcies!!!!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s