Camí de l’escorxador…

16 setmanes més 30 dies després de que haguessis nascut va arribar com una plantofada a mà oberta la tornada a la crua realitat…

Després d’haver estat dedicada a aconseguir que ens adaptéssim, a posar ordre en la parella, en la meva pròpia vida, a organitzar-me, a conèixer-la, a començar a gaudir de la situació i de la maternitat i a aconseguir certa normalitat… va i resulta que he de tornar a treballar! Zasca!

I el més fotut és que no és que sigui posar el despertador i au! a treballar! No, no , no… això seria massa fàcil, i tots sabem com ens agrada patir, martiritzar-nos i recrear-nos en els sentiments fustigants a les noves mares primerenques. El calvari comença aproximadament un mes i mig abans del dia J (J de joooooder). Comences a pensar-hi ja de veritat. Dic de veritat perquè des de que la lactància va començar a fluir, jo ja vaig començar a omplir el congelador com la “Central Lechera Asturiana” de cara a la tornada a la feina. Però quan s’acosta la data ja hi penses com si fos una pel.lícula de terror. Comences a pensar en la logística, a fer proves, a deixar-la durant una estoneta amb qui se n’haurà d’encarregar durant les hores que tu no hi seràs. I aprofites per anar a la perruqueria, com si et fes la més mínima gràcia. I a més encara hi ha gent, normalment sense fills, que et diuen alegrement allò de, vaaaaa, que t’anirà béeeee…. i tu t’has de reprimir per no escopir-los a la cara i dir-los que callin, que no en tenen ni idea del que estàs passant. Però llavors t’en recordes que tu mateixa abans també feies aquests comentaris i decideixes deixar el melodrama en públic per a situacions realment greus.

Et diuen allò tan fals (almenys per a mi) de que m’anirà bé tenir temps per a mi. Com si jo l’hagués demanat! Com si el necessités! I no dic que un dia l’agraeixi… però ja us asseguro que no és ara, i molt menys el dia que vais tornar a pencar.

Uns cinc dies abans de començar ja plorava a estones en secret, quan no em veien. No volia que em prenguessin per una boja o per una depressiva (això darrer ja s’ho havien pensat durant l’embaràs i no mola!). Però dos dies abans vaig considerar que ja era prou raonable fer-ho davant de la meva parella o alguna persona molt propera i comprensiva. I em van passar idees dramàtiques pel cap, com ara que em perdria totes les seves primeres vegades. O que un dia no seria necessaria per a ella. I va ser realment melodramàtic. Me la mirava com si no l’hagués de veure mai més, o donar-la en adopció. Però un cop més la meva filla em va donar una lliçó: va esperar dos o tres dies després de que jo comencés a treballar per girar-se soleta. Va esperar que tornés de la feina. I me la vaig menjar a petons! I vaig plorar, però aquest cop d’alleujament. Ai, què voleu que us digui… m’he tornat bleda assoleiada…

I després dels dies previs va arribar el dia J. El de veritat. El més fotut de tots. Em poso el despertador. Molt d’hora, per poder anar amb temps i munyir-me perquè el meu marit li pugui donar lleteta fresca amb un biberó (que ja havíem provat dies abans i cap problema). Doncs amb la millor intenció del món decideixo treure-la del llitet perquè mengi, i deixar-li adormideta perquè li aguanti més estona i dormi una estona més. Doncs cagada pastoret. La petita es desvetlla i no la puc tornar a adormir. I resulta que just abans de marxar apareix el meu marit amb la nena en braços  i amb cara de son (i val a dir que també de mala llufa) i em deixa anar una fresca com: m’has deixat un problema!

Clar, fins ara la reina de la nit he estat jo. Sóc jo qui la coneix i qui sé què he de fer perquè torni a dormir. I la meva primera reacció és dir-li: Perquè no t’en vas a la piiiiiii, que portes cinc mesos dormint tota piiiiiii la nit seguida i fins l’hora que vols i per un dia que has de matinar em fotràs el dit al piiiiiii i a sobre per culpa teva el sentiment de culpa m’acompanyarà tota la jornada! Ves a piiiiiiiiii i no tornis!!! I recorda que per a mi és pitjor anar-me’n a treballar que quedar-me amb la nena! Espavila d’una piiiiiii vegada! piiiiiiiiiii, piiiiiiiii, piiiiiii.

Però decideixo sàviament callar. No cal discutir a dos de vuit del matí. Millor marxar plorant com una magdalena en secret, i parlar-ne civilitzadament al vespre. Civilitzada però clarament. Nen, t’has passat un piiiiiii. Tot i que també entenc el seu estrés. Però piiiiiiiii.

Faig el primer dia de feina intentant acabar ràpid. M’he fet una reducció de jornada, i a sobre començo en divendres i dia curt. Em passo el dia pendent del mòbil i més perduda que un gat en un garaje (mai he entès aquista expressió). Tothom em pregunta per la nena i em puleixo la bateria ensenyant fotos i enviant missatgets a casa… Em passa ràpid i torno escopetejada cap a casa a abraçar la meva petita. Han sobreviscut! Parlem del que ha passat al matí i de com els ha anat al dia. Intento donar-li consells perquè demà sigui millor. Tot i que han sobreviscut i no els ha anat pas malament.

La nena ho va notar. Bé, això em deia el meu company. Tinc el dubte de si és veritat o de si m’ho deia per fer-me sentir millor. O fins i tot tinc el dubte de si el que per ell era que la nena estava inquieta era la seva pròpia inseguretat. El cas és que  tots tenim un puntet d’ego, i egoistament em reconfortava saber que la nena m’enyorava. I què carai! La meva filla es venjava d’ell pel comentari del primer dia (ara mateix tinc un somriure malèfic a la cara). Però me n’alegro de que ara ja estiguin adaptats l’un a l’altre. A mi també em fa estar tranquil.la. Ara vaig a treballar enyorant-la i molt, però sense por. Perquè sé que està en les millors mans (després de les meves, clar… ejem… torna a sortir l’ego).

Sobre si és massa d’hora o no per a la separació, no hi entraré. Tothom sap que si. Que és antinatural i que no compensa. Però és tan obvi que no hi entraré.

El que si que comentaré és com canvia una mateixa respecte a la feina. Resulta que la maternitat et recobreix de dalt a baix d’una capa de greix (i que consti que és metafòric, no em refereixo als 15 quilos de més) que fa que et rellisquin coses que abans et treien de polleguera. Tot i que també és cert que molts caps (els meus sens dubte), quan actuen i parlen, sovint ho fan amb potents antigreix, que fan trontollar aquesta capa protectora, encara que menys sovint que abans.

La lactància és un altre tema. Quan vaig començar em van sorgir grans inseguretats i dubtes. Aquest cop vaig tirar pel dret sense dubtar. Vaig recórrer a l’assessora de lactància que ens va ajudar tant durant el començament i vaig tornar a sentir-me segura i confiada!. I de moment tot rutlla. Això si, tot el dia amb el tirallets, les ampolletes i la nevereta amunt i avall. Però al final ho incorpores a la teva rutina.

I un mes i mig després, tot i que ho he acceptat, perquè no em queda més remei, cada matí quan marxo em sento com un pobre porquet camí de l’escorxador. I no sé si mai deixaré de sentir-m’hi. Suposo que un bon moment serà quan la petita comenci a anar a l’escola. Suposo que llavors deixaré de sentir que hauria d’estar amb ella i no treballant.

A tu, que encara no ho pots entendre…

Hola petita. No se si té gaire sentit que t’escrigui a tu, ara que encara no ho pots entendre. Però en tinc la necessitat. Fa dies que sento que estic tancant una etapa agredolça. Però molt més dolça que agre. No vull acabar de tancar-la sense explicar-te que ha significat per a mi aquesta etapa i què has significat tu per a mi en aquesta fase de la meva vida.

No vull que arribi un dia en el que si que entenguis tot això que avui t’escric, i que no t’ho pugui explicar perquè ja no ho recordo amb la mateixa intensitat. O perquè les emocions que avui sento tan vives s’han difuminat en el record. Perquè la memòria té capricis, i no sempre reté el que ens agradaria o com ens agradaria.

Sincerament espero que un dia ho puguis llegir. I sobretot que ho puguis entendre. Això significarà que t’has fet gran. I que ho pots entendre perquè has sentit el mateix que jo. I que això t’ha omplert tant com m’estic omplint jo amb tu. Només ho entendràs quan tu mateixa tinguis un fillet o una filleta. Si ho llegeixes abans que això passi potser t’agrada, o fins i tot potser t’emociona. O potser penses que ta mare és una pàmfila sense remei. I tot i que sabràs llegir entre línies que tot això només vol dir que t’estimo, no ho entendràs.

Estic a punt de tancar una etapa complicada, intensa, fascinant. I de tan intensa que és esgotadora. No en un sentit negatiu, ni molt menys. O vaja, no majoritàriament negatiu. És esgotadora perquè el cor s’et fa tan gran que costa fins i tot fer-lo bategar. Abans de coneixe’t no m’hagués cregut capaç d’estimar d’aquesta manera. De fet no sabia ni que es podia. Per sobre de tot. Per sobre d’una mateixa… inclús per sobre d’això.

Vas néixer, i aquell moment no se m’oblidarà mai.  No ho permetré. Perquè en aquell moment vaig saber que no podria estimar a ningú com a tu. Em vas omplir fins a límits que eren inexistens fins llavors. Vas convertir-me en mare, i ara sé què significa. Vas fer que res més existís de veritat. Des d’aquell moment, tota la resta importa, però sempre va darrera teu.

T’has convertit en el meu timó. Ets qui em marca el rumb. Durant aquests gairebé sis mesos no tot ha estat fàcil. He plorat per perdre amics, identitat i forces davant les dificultats. No t’ho negaré. No ha estat fàcil adaptar-me a tu. Però sempre hi has estat per fer-me mantenir la direcció, les ganes, les forces. Ets com un vent fort, que empeny la vela que em fa moure sense remei, i sense voler parar. M’has ensenyat a no mirar enrera, perquè el passat ha deixat d’existir. Només existeix l’ara, on hi ha un nou somriure, un nou descobriment, un nou gest amb la teva petita maneta, un nou repte per afrontar. Un ara massa bonic i enriquidor com per embrutar-lo amb cabories o coses passades o que encara no han arribat.

M’has ensenyat a escoltar-me. A ser animal. A ser instintiva. A deixar-me fluir en funció del que em vas dient. Perquè també m’has ensenyat a escoltar-te a tu, encara que ara no saps parlar. Però m’has fet veure que és l’única manera que tinc per aconseguir que les coses rutllin.

M’has ensenyat a rugir com una lleona davant de qualsevol cosa que pugui fer-te mal. Treus de mi una força immensa. M’agrada sentir-me així… salvatge, intensa, instintiva, lliure.

M’has ensenyat a rectificar. A adonar-me si m’estic plantejant coses amb tu perquè són les que suposa que toca fer. En algun moment o altre, sense saber-ho, m’en fas adonar i rectifico. Sense orgull i sense por. Amb tu no toca fer res. Tu ets punk. Fas el que vols. Saps què necessites i no et fa por demanar-ho! Tant de bo tota la vida sàpigues lluïtar pel què vols, encara que no sigui fàcil.

Fins ara m’has ensenyat tot això i un munt de coses més. La més important sens dubte és que m’has ensenyat a estimar. Així, sense adhitius, sense contaminació. Només a estimar. Per sobre de tot i sense condicionants.

I sento que estic tancant una etapa, precisament perquè un cop que ja he après la lliçó… un cop que ja me l’has ensenyat i se que ja no la podré desaprendre mai… sento que t’estàs fent gran a marxes forçades. Que cada dia aprens coses. Moltes. Segurament d’aquí a no gaire temps pensaré que masses. I sento també que, ara que ja m’has preparat pel que tinc i pel que vindrà, no puc perdre temps només aprenent. Que ara ja em toca estar per tu. D’aquí a poc necessitaràs menjar quelcom més que la meva llet i hauré d’ajudar-te a que t’agradin un munt de gustos nous. D’aquí a no gaire necessitaràs que t’agafi les manetes per caminar, o que et torni la pilota quan et marxi i encara no sàpigues gatejar per anar-la a buscar tu mateixa. O que et consoli quan no sàpigues ni tu mateixa què et passa, i cridis al supermercat. O que t’eixugui les llàgrimes amb una abraçada quan et facis el primer nyanyo. I segur que necessites que t’acompanyi en un munt de coses immensament importants que ara ni tant sols se m’acodeixen.

Per això sento que ja no tinc més temps per a creixer jo. Almenys de manera conscient i esforçada. Perquè segur que ho seguiré fent però sense ser-ne del tot conscient. Perquè ara si que sento com una bola de foc com m’has fet créixer, ja que ha estat molt i en molt poc temps. Ara ja t’he d’ajudar a créixer a tu. Les teves necessitats augmenten. I requereixen que jo ja estigui preparada per acompanyar-te. I ho estic. Creu-me que ho estic. I espero que quan llegeixis això, si és que ho arribes a fer, les dues creguem que ho estava i que a tu t’ha servit d’alguna cosa. De veritat que m’hi esforçaré. Simplement perquè t’estimo per sobre de tot.

Ets qui més m’ha ensenyat en aquesta vida. Gràcies, petita.

Però per més que estigui a punt de caviar d’etapa, hi ha coses que no vull que s’acabin. No estic preparada encara. No vull negar-te ni negar-me l’alletament. Ens va costar massa i ens dóna massa a les dues com per deixar-ho ara. És nostre i ho seguirem i ho acabarem juntes, quan nosaltres decidim. No tinc ganes de que deixis de riure. Lluïtaré perquè mai deixis de fer-ho. No tinc ganes de deixar de disfrutar com una boja de cada petit gran aprenentatge. Vull dedicar cada segon a observar-te i gaudir-te i a celebrar amb tu cada avenç. No tinc ganes encara de recuperar aficions, activitats i independència. No estic preparada encara per necessitar separar-me de tu, encara que sigui per breus estones, tot i que se que, pel bé de les dues, he d’acceptar que no hi ha més remei que deixar-te durant unes hores. Però el meu cap sempre és amb tu.

Quan llegeixis això, ho entenguis o no, només vull que et quedi una cosa i et seré molt clara: t’estimo i sempre t’estimaré amb una intensitat infinita.

No em neguis mai el dret a ser la mare. Si us plau. M’esforçaré per poder-te donar la meitat del que tu em dones, perquè tot és impossible. Gràcies de nou, petita. No em cansaré d’agraïr-te que apareguessis a la meva vida i que des de que vas fer el primer sorollet ja fora de mi, em comencessis a fer tornar millor persona. Gràcies, petita.

Quina bogeria!

Si… Aquest moment havia d’arribar. El moment on admets que has perdut tot el senderi. Vaja… el poc que et quedava…

Em refereixo a un dels fets més incomprensibles de la meva recent maternitat. El moment on vaig deixar de veure a la meva pròpia mare com un monstre pelut.

Sempre havia tingut bona relació amb la meva mare. Bona. I ja està. És la meva mare, me l’estimo i ella m’estima. I ja està. Vull dir que mai havíem tingut una relació especialment propera. De fet intentar creuar una conversa sobre algun tema important de més de tres frases per cap, sempre havia acabat malament. Com a mínim amb algú bufant. Leo vs. cranc i viceversa. Jo sóc la cranc: passional i apassionada, sensible (massa), emocional, intuïtiva. I ella la lleó: cap quadrada i tossuda, amb punts de vista únics i tancats sobre les coses. No cal sentir les diferències des del seu punt de vista. De veritat que a mi no em cal.

Una barreja explosiva. I això fa que sempre haguem tingut bona relació. Bona. I ja està. Jo me l’estima i ella m’estima. I ja està.

Però què em va passar quan l’embaràs va anar avançant? Doncs que a mida que m’anava fent més i més petita, anava necessitant més i més la mama. No ho puc explicar. Hi havia alguna cosa que m’empenyia cap a ella. Em vaig adonar un dia que l’estava trucant cada dia, cosa que no havia fet mai. I necessitava explicar-li coses: com em trovaba, les proves mèdiques. Res massa íntim. Simplement explicar-li coses. I m’agradava veure com s’anava il.lusionant. Potser era la primera vegada que sentia que vivia amb mi i amb una intensitat similar els meus sentiments. Que els entenia. Que ella ja els havia passat i m’entenia. I en aquell moment va ser tan valuós… jo crec que no n’és conscient i no se si mai tindré prou valor i confiança com per dir-li. Potser algun dia.

Dins del grup de moments importants en aquest procés de canvi, n’hi va haver dos de crucials. Dos moments que no oblidaré mai. Que per a mi van ser l’únic consol. I per tant un gran tresor que sempre guardaré. El primer va ser just després de la programació del part. Estava aterrida, enfonsada i es va donar un desafortunat incident amb una persona molt estimada que em va fer patir molt, em va fer patir diverses crisis d’angoixa en un sol dia. La vaig trucar. Moltes vegades. I pobreta, no sabia què dir-me. I a cada trucada em va dir el millor que em podia dir. L’únic que em consolava respecte a aquell incident amb aquella persona tan important. Em deia un cop i un altre: filla, no ho entenc, per més que ho intenti… i un silenci, que em deixava plorar-li al telèfon. I allò era l’únic que em consolava. Que no ho entenia, com jo, que tampoc ho entenia. Que no tenia explicació. No m’intentava convencer de res. Va ser la única persona que mai em va intentar convencer de res. I a més, comprenia la meva por. O això em semblava.

Durant l’embaràs vaig anar sabent detalls dels seus tres embarassos. Vaig saber que els tres parts van ser per voluntat pròpia sense anestèsia. Simplement perquè va triar viure-ho. Això ja, per si sol, em va fer sentir molt més a prop seu que d’altres dones de la família, amb edats més semblants a la meva. Això també va ser un petit oasi dins del gran desert del meu embaràs.

I l’altre moment tan preuat del que us parlava va ser durant les primeres etapes de la lactància. Vaig saber que ella no ens havia pogut donar el pit a cap dels tres. Que la seva llet no ens alimentava prou. O això li van dir. I quan jo li anava explicant les dificultats ella restava al meu costat, escoltant-me. I quan li anava explicant les solucions que més tard van anar arribant, percebia la seva alegria. S’alegrava per mi. Ni tant sols per la nena. Jo veia a la seva cara que s’alegrava per mi, de que no hagués de passar per la frustració que a ella li havia quedat en aquell moment. I tot i que ja era massa tard per a ella, se que amb la troballa del frenet va poder explicar-se moltes coses que li havien quedat sense resposta. I vull pensar que d’alguna manera la petita i els nostres esforços també l’han ajudat a ella. I a cada sorollet que fa la patufa li segueix un: aquesta nena té gana. Com si el consol del pit no fos només per la baldufa, sino també per ella. I tot i que a la tercera vegada en deu minuts ja recordo com n’és de pesada ma mare, se el que significa. I fa que segueixi volguent la meva mama a prop.

Qui m’ho hauria dit fa un any, que la persona que aconsegueix crispar-me més. La que menys m’entén, la que més em fa emprenyar, la que pensa coses més oposades a les que penso jo… seria la més important per a mi en tot aquest procés. A la qui li dec més consol i més comprensió. Que seria gairebé la única persona de les importants que no sento que s’allunyés o em fallés en absolutament cap moment.

I aquí és quan penso dues coses. Una, que espero que la meva filla no trigui tant com jo a adonar-se de l’important que és la seva mare per a ella. I dos, que per veure a ma mare així s’ha d’estar totalment boja! I per seguir-la trucant gairebé cada dia també! Però ho assumeixo. Forma part del meu nou jo capgirat. Un altre gran acte de massoquisme.

El goce de la maternidad

Ben cert!

Atender, cuidar y nutrir a un bebé requiere entrega. Cuando una madre se entrega por completo, se deja llevar, desconecta del mundo exterior y conecta con su mundo interior, con su bebé. Con esta actitud la madre ajusta sus expectativas a su propia y única realidad, y solo así comienza a disfrutar de esta nueva aventura, la de ser madre. Una madre en este estado está radiante, su sonrisa ilumina el mundo, su bienestar es contagioso.

bebe-en-brazos

Esta entrega no es fácil, requiere dejar ir a la mujer que fuimos, porque la maternidad nos cambia para siempre. Muchas veces el reto es grande pues las mujeres somos muy protectoras de nuestros propios logros y de nuestro espacio personal. Nuestros bebés vienen al mundo decididos, necesitados, y nos mueven los cimientos, pero debemos tener la certeza y la seguridad de que aquella mujer que ahora se ha convertido en madre no ha…

View original post 520 more words