Quina bogeria!

Si… Aquest moment havia d’arribar. El moment on admets que has perdut tot el senderi. Vaja… el poc que et quedava…

Em refereixo a un dels fets més incomprensibles de la meva recent maternitat. El moment on vaig deixar de veure a la meva pròpia mare com un monstre pelut.

Sempre havia tingut bona relació amb la meva mare. Bona. I ja està. És la meva mare, me l’estimo i ella m’estima. I ja està. Vull dir que mai havíem tingut una relació especialment propera. De fet intentar creuar una conversa sobre algun tema important de més de tres frases per cap, sempre havia acabat malament. Com a mínim amb algú bufant. Leo vs. cranc i viceversa. Jo sóc la cranc: passional i apassionada, sensible (massa), emocional, intuïtiva. I ella la lleó: cap quadrada i tossuda, amb punts de vista únics i tancats sobre les coses. No cal sentir les diferències des del seu punt de vista. De veritat que a mi no em cal.

Una barreja explosiva. I això fa que sempre haguem tingut bona relació. Bona. I ja està. Jo me l’estima i ella m’estima. I ja està.

Però què em va passar quan l’embaràs va anar avançant? Doncs que a mida que m’anava fent més i més petita, anava necessitant més i més la mama. No ho puc explicar. Hi havia alguna cosa que m’empenyia cap a ella. Em vaig adonar un dia que l’estava trucant cada dia, cosa que no havia fet mai. I necessitava explicar-li coses: com em trovaba, les proves mèdiques. Res massa íntim. Simplement explicar-li coses. I m’agradava veure com s’anava il.lusionant. Potser era la primera vegada que sentia que vivia amb mi i amb una intensitat similar els meus sentiments. Que els entenia. Que ella ja els havia passat i m’entenia. I en aquell moment va ser tan valuós… jo crec que no n’és conscient i no se si mai tindré prou valor i confiança com per dir-li. Potser algun dia.

Dins del grup de moments importants en aquest procés de canvi, n’hi va haver dos de crucials. Dos moments que no oblidaré mai. Que per a mi van ser l’únic consol. I per tant un gran tresor que sempre guardaré. El primer va ser just després de la programació del part. Estava aterrida, enfonsada i es va donar un desafortunat incident amb una persona molt estimada que em va fer patir molt, em va fer patir diverses crisis d’angoixa en un sol dia. La vaig trucar. Moltes vegades. I pobreta, no sabia què dir-me. I a cada trucada em va dir el millor que em podia dir. L’únic que em consolava respecte a aquell incident amb aquella persona tan important. Em deia un cop i un altre: filla, no ho entenc, per més que ho intenti… i un silenci, que em deixava plorar-li al telèfon. I allò era l’únic que em consolava. Que no ho entenia, com jo, que tampoc ho entenia. Que no tenia explicació. No m’intentava convencer de res. Va ser la única persona que mai em va intentar convencer de res. I a més, comprenia la meva por. O això em semblava.

Durant l’embaràs vaig anar sabent detalls dels seus tres embarassos. Vaig saber que els tres parts van ser per voluntat pròpia sense anestèsia. Simplement perquè va triar viure-ho. Això ja, per si sol, em va fer sentir molt més a prop seu que d’altres dones de la família, amb edats més semblants a la meva. Això també va ser un petit oasi dins del gran desert del meu embaràs.

I l’altre moment tan preuat del que us parlava va ser durant les primeres etapes de la lactància. Vaig saber que ella no ens havia pogut donar el pit a cap dels tres. Que la seva llet no ens alimentava prou. O això li van dir. I quan jo li anava explicant les dificultats ella restava al meu costat, escoltant-me. I quan li anava explicant les solucions que més tard van anar arribant, percebia la seva alegria. S’alegrava per mi. Ni tant sols per la nena. Jo veia a la seva cara que s’alegrava per mi, de que no hagués de passar per la frustració que a ella li havia quedat en aquell moment. I tot i que ja era massa tard per a ella, se que amb la troballa del frenet va poder explicar-se moltes coses que li havien quedat sense resposta. I vull pensar que d’alguna manera la petita i els nostres esforços també l’han ajudat a ella. I a cada sorollet que fa la patufa li segueix un: aquesta nena té gana. Com si el consol del pit no fos només per la baldufa, sino també per ella. I tot i que a la tercera vegada en deu minuts ja recordo com n’és de pesada ma mare, se el que significa. I fa que segueixi volguent la meva mama a prop.

Qui m’ho hauria dit fa un any, que la persona que aconsegueix crispar-me més. La que menys m’entén, la que més em fa emprenyar, la que pensa coses més oposades a les que penso jo… seria la més important per a mi en tot aquest procés. A la qui li dec més consol i més comprensió. Que seria gairebé la única persona de les importants que no sento que s’allunyés o em fallés en absolutament cap moment.

I aquí és quan penso dues coses. Una, que espero que la meva filla no trigui tant com jo a adonar-se de l’important que és la seva mare per a ella. I dos, que per veure a ma mare així s’ha d’estar totalment boja! I per seguir-la trucant gairebé cada dia també! Però ho assumeixo. Forma part del meu nou jo capgirat. Un altre gran acte de massoquisme.

Anuncis

Una resposta a “Quina bogeria!

  1. […] I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare. […]

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s