A tu, que encara no ho pots entendre…

Hola petita. No se si té gaire sentit que t’escrigui a tu, ara que encara no ho pots entendre. Però en tinc la necessitat. Fa dies que sento que estic tancant una etapa agredolça. Però molt més dolça que agre. No vull acabar de tancar-la sense explicar-te que ha significat per a mi aquesta etapa i què has significat tu per a mi en aquesta fase de la meva vida.

No vull que arribi un dia en el que si que entenguis tot això que avui t’escric, i que no t’ho pugui explicar perquè ja no ho recordo amb la mateixa intensitat. O perquè les emocions que avui sento tan vives s’han difuminat en el record. Perquè la memòria té capricis, i no sempre reté el que ens agradaria o com ens agradaria.

Sincerament espero que un dia ho puguis llegir. I sobretot que ho puguis entendre. Això significarà que t’has fet gran. I que ho pots entendre perquè has sentit el mateix que jo. I que això t’ha omplert tant com m’estic omplint jo amb tu. Només ho entendràs quan tu mateixa tinguis un fillet o una filleta. Si ho llegeixes abans que això passi potser t’agrada, o fins i tot potser t’emociona. O potser penses que ta mare és una pàmfila sense remei. I tot i que sabràs llegir entre línies que tot això només vol dir que t’estimo, no ho entendràs.

Estic a punt de tancar una etapa complicada, intensa, fascinant. I de tan intensa que és esgotadora. No en un sentit negatiu, ni molt menys. O vaja, no majoritàriament negatiu. És esgotadora perquè el cor s’et fa tan gran que costa fins i tot fer-lo bategar. Abans de coneixe’t no m’hagués cregut capaç d’estimar d’aquesta manera. De fet no sabia ni que es podia. Per sobre de tot. Per sobre d’una mateixa… inclús per sobre d’això.

Vas néixer, i aquell moment no se m’oblidarà mai.  No ho permetré. Perquè en aquell moment vaig saber que no podria estimar a ningú com a tu. Em vas omplir fins a límits que eren inexistens fins llavors. Vas convertir-me en mare, i ara sé què significa. Vas fer que res més existís de veritat. Des d’aquell moment, tota la resta importa, però sempre va darrera teu.

T’has convertit en el meu timó. Ets qui em marca el rumb. Durant aquests gairebé sis mesos no tot ha estat fàcil. He plorat per perdre amics, identitat i forces davant les dificultats. No t’ho negaré. No ha estat fàcil adaptar-me a tu. Però sempre hi has estat per fer-me mantenir la direcció, les ganes, les forces. Ets com un vent fort, que empeny la vela que em fa moure sense remei, i sense voler parar. M’has ensenyat a no mirar enrera, perquè el passat ha deixat d’existir. Només existeix l’ara, on hi ha un nou somriure, un nou descobriment, un nou gest amb la teva petita maneta, un nou repte per afrontar. Un ara massa bonic i enriquidor com per embrutar-lo amb cabories o coses passades o que encara no han arribat.

M’has ensenyat a escoltar-me. A ser animal. A ser instintiva. A deixar-me fluir en funció del que em vas dient. Perquè també m’has ensenyat a escoltar-te a tu, encara que ara no saps parlar. Però m’has fet veure que és l’única manera que tinc per aconseguir que les coses rutllin.

M’has ensenyat a rugir com una lleona davant de qualsevol cosa que pugui fer-te mal. Treus de mi una força immensa. M’agrada sentir-me així… salvatge, intensa, instintiva, lliure.

M’has ensenyat a rectificar. A adonar-me si m’estic plantejant coses amb tu perquè són les que suposa que toca fer. En algun moment o altre, sense saber-ho, m’en fas adonar i rectifico. Sense orgull i sense por. Amb tu no toca fer res. Tu ets punk. Fas el que vols. Saps què necessites i no et fa por demanar-ho! Tant de bo tota la vida sàpigues lluïtar pel què vols, encara que no sigui fàcil.

Fins ara m’has ensenyat tot això i un munt de coses més. La més important sens dubte és que m’has ensenyat a estimar. Així, sense adhitius, sense contaminació. Només a estimar. Per sobre de tot i sense condicionants.

I sento que estic tancant una etapa, precisament perquè un cop que ja he après la lliçó… un cop que ja me l’has ensenyat i se que ja no la podré desaprendre mai… sento que t’estàs fent gran a marxes forçades. Que cada dia aprens coses. Moltes. Segurament d’aquí a no gaire temps pensaré que masses. I sento també que, ara que ja m’has preparat pel que tinc i pel que vindrà, no puc perdre temps només aprenent. Que ara ja em toca estar per tu. D’aquí a poc necessitaràs menjar quelcom més que la meva llet i hauré d’ajudar-te a que t’agradin un munt de gustos nous. D’aquí a no gaire necessitaràs que t’agafi les manetes per caminar, o que et torni la pilota quan et marxi i encara no sàpigues gatejar per anar-la a buscar tu mateixa. O que et consoli quan no sàpigues ni tu mateixa què et passa, i cridis al supermercat. O que t’eixugui les llàgrimes amb una abraçada quan et facis el primer nyanyo. I segur que necessites que t’acompanyi en un munt de coses immensament importants que ara ni tant sols se m’acodeixen.

Per això sento que ja no tinc més temps per a creixer jo. Almenys de manera conscient i esforçada. Perquè segur que ho seguiré fent però sense ser-ne del tot conscient. Perquè ara si que sento com una bola de foc com m’has fet créixer, ja que ha estat molt i en molt poc temps. Ara ja t’he d’ajudar a créixer a tu. Les teves necessitats augmenten. I requereixen que jo ja estigui preparada per acompanyar-te. I ho estic. Creu-me que ho estic. I espero que quan llegeixis això, si és que ho arribes a fer, les dues creguem que ho estava i que a tu t’ha servit d’alguna cosa. De veritat que m’hi esforçaré. Simplement perquè t’estimo per sobre de tot.

Ets qui més m’ha ensenyat en aquesta vida. Gràcies, petita.

Però per més que estigui a punt de caviar d’etapa, hi ha coses que no vull que s’acabin. No estic preparada encara. No vull negar-te ni negar-me l’alletament. Ens va costar massa i ens dóna massa a les dues com per deixar-ho ara. És nostre i ho seguirem i ho acabarem juntes, quan nosaltres decidim. No tinc ganes de que deixis de riure. Lluïtaré perquè mai deixis de fer-ho. No tinc ganes de deixar de disfrutar com una boja de cada petit gran aprenentatge. Vull dedicar cada segon a observar-te i gaudir-te i a celebrar amb tu cada avenç. No tinc ganes encara de recuperar aficions, activitats i independència. No estic preparada encara per necessitar separar-me de tu, encara que sigui per breus estones, tot i que se que, pel bé de les dues, he d’acceptar que no hi ha més remei que deixar-te durant unes hores. Però el meu cap sempre és amb tu.

Quan llegeixis això, ho entenguis o no, només vull que et quedi una cosa i et seré molt clara: t’estimo i sempre t’estimaré amb una intensitat infinita.

No em neguis mai el dret a ser la mare. Si us plau. M’esforçaré per poder-te donar la meitat del que tu em dones, perquè tot és impossible. Gràcies de nou, petita. No em cansaré d’agraïr-te que apareguessis a la meva vida i que des de que vas fer el primer sorollet ja fora de mi, em comencessis a fer tornar millor persona. Gràcies, petita.

Anuncis

2 respostes a “A tu, que encara no ho pots entendre…

  1. Enhorabona pel teu blog!!! L’he descobert fa poc i he de reconèixer que aquesta entrada m’ha fet emocionar!!! Jo vaig ser mare el Gener del 2014 i cada dia que passa aprenc més al costat d’ella…Ella és la raó per la qual intento millorar cada dia però saps què, per ella ja son les números 1!!!

    M'agrada

    1. Gràcies! Encara que la teva emociò no crec que sigui mèrit meu sinó del cony d’hormones que ens fa tenir un nus a la gola amb tot! Jo m’he tornat una bleda assoleiada!!! Jajajjaa. Felicitats per la teva maternitat!!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s