Camí de l’escorxador…

16 setmanes més 30 dies després de que haguessis nascut va arribar com una plantofada a mà oberta la tornada a la crua realitat…

Després d’haver estat dedicada a aconseguir que ens adaptéssim, a posar ordre en la parella, en la meva pròpia vida, a organitzar-me, a conèixer-la, a començar a gaudir de la situació i de la maternitat i a aconseguir certa normalitat… va i resulta que he de tornar a treballar! Zasca!

I el més fotut és que no és que sigui posar el despertador i au! a treballar! No, no , no… això seria massa fàcil, i tots sabem com ens agrada patir, martiritzar-nos i recrear-nos en els sentiments fustigants a les noves mares primerenques. El calvari comença aproximadament un mes i mig abans del dia J (J de joooooder). Comences a pensar-hi ja de veritat. Dic de veritat perquè des de que la lactància va començar a fluir, jo ja vaig començar a omplir el congelador com la “Central Lechera Asturiana” de cara a la tornada a la feina. Però quan s’acosta la data ja hi penses com si fos una pel.lícula de terror. Comences a pensar en la logística, a fer proves, a deixar-la durant una estoneta amb qui se n’haurà d’encarregar durant les hores que tu no hi seràs. I aprofites per anar a la perruqueria, com si et fes la més mínima gràcia. I a més encara hi ha gent, normalment sense fills, que et diuen alegrement allò de, vaaaaa, que t’anirà béeeee…. i tu t’has de reprimir per no escopir-los a la cara i dir-los que callin, que no en tenen ni idea del que estàs passant. Però llavors t’en recordes que tu mateixa abans també feies aquests comentaris i decideixes deixar el melodrama en públic per a situacions realment greus.

Et diuen allò tan fals (almenys per a mi) de que m’anirà bé tenir temps per a mi. Com si jo l’hagués demanat! Com si el necessités! I no dic que un dia l’agraeixi… però ja us asseguro que no és ara, i molt menys el dia que vais tornar a pencar.

Uns cinc dies abans de començar ja plorava a estones en secret, quan no em veien. No volia que em prenguessin per una boja o per una depressiva (això darrer ja s’ho havien pensat durant l’embaràs i no mola!). Però dos dies abans vaig considerar que ja era prou raonable fer-ho davant de la meva parella o alguna persona molt propera i comprensiva. I em van passar idees dramàtiques pel cap, com ara que em perdria totes les seves primeres vegades. O que un dia no seria necessaria per a ella. I va ser realment melodramàtic. Me la mirava com si no l’hagués de veure mai més, o donar-la en adopció. Però un cop més la meva filla em va donar una lliçó: va esperar dos o tres dies després de que jo comencés a treballar per girar-se soleta. Va esperar que tornés de la feina. I me la vaig menjar a petons! I vaig plorar, però aquest cop d’alleujament. Ai, què voleu que us digui… m’he tornat bleda assoleiada…

I després dels dies previs va arribar el dia J. El de veritat. El més fotut de tots. Em poso el despertador. Molt d’hora, per poder anar amb temps i munyir-me perquè el meu marit li pugui donar lleteta fresca amb un biberó (que ja havíem provat dies abans i cap problema). Doncs amb la millor intenció del món decideixo treure-la del llitet perquè mengi, i deixar-li adormideta perquè li aguanti més estona i dormi una estona més. Doncs cagada pastoret. La petita es desvetlla i no la puc tornar a adormir. I resulta que just abans de marxar apareix el meu marit amb la nena en braços  i amb cara de son (i val a dir que també de mala llufa) i em deixa anar una fresca com: m’has deixat un problema!

Clar, fins ara la reina de la nit he estat jo. Sóc jo qui la coneix i qui sé què he de fer perquè torni a dormir. I la meva primera reacció és dir-li: Perquè no t’en vas a la piiiiiii, que portes cinc mesos dormint tota piiiiiii la nit seguida i fins l’hora que vols i per un dia que has de matinar em fotràs el dit al piiiiiii i a sobre per culpa teva el sentiment de culpa m’acompanyarà tota la jornada! Ves a piiiiiiiiii i no tornis!!! I recorda que per a mi és pitjor anar-me’n a treballar que quedar-me amb la nena! Espavila d’una piiiiiii vegada! piiiiiiiiiii, piiiiiiiii, piiiiiii.

Però decideixo sàviament callar. No cal discutir a dos de vuit del matí. Millor marxar plorant com una magdalena en secret, i parlar-ne civilitzadament al vespre. Civilitzada però clarament. Nen, t’has passat un piiiiiii. Tot i que també entenc el seu estrés. Però piiiiiiiii.

Faig el primer dia de feina intentant acabar ràpid. M’he fet una reducció de jornada, i a sobre començo en divendres i dia curt. Em passo el dia pendent del mòbil i més perduda que un gat en un garaje (mai he entès aquista expressió). Tothom em pregunta per la nena i em puleixo la bateria ensenyant fotos i enviant missatgets a casa… Em passa ràpid i torno escopetejada cap a casa a abraçar la meva petita. Han sobreviscut! Parlem del que ha passat al matí i de com els ha anat al dia. Intento donar-li consells perquè demà sigui millor. Tot i que han sobreviscut i no els ha anat pas malament.

La nena ho va notar. Bé, això em deia el meu company. Tinc el dubte de si és veritat o de si m’ho deia per fer-me sentir millor. O fins i tot tinc el dubte de si el que per ell era que la nena estava inquieta era la seva pròpia inseguretat. El cas és que  tots tenim un puntet d’ego, i egoistament em reconfortava saber que la nena m’enyorava. I què carai! La meva filla es venjava d’ell pel comentari del primer dia (ara mateix tinc un somriure malèfic a la cara). Però me n’alegro de que ara ja estiguin adaptats l’un a l’altre. A mi també em fa estar tranquil.la. Ara vaig a treballar enyorant-la i molt, però sense por. Perquè sé que està en les millors mans (després de les meves, clar… ejem… torna a sortir l’ego).

Sobre si és massa d’hora o no per a la separació, no hi entraré. Tothom sap que si. Que és antinatural i que no compensa. Però és tan obvi que no hi entraré.

El que si que comentaré és com canvia una mateixa respecte a la feina. Resulta que la maternitat et recobreix de dalt a baix d’una capa de greix (i que consti que és metafòric, no em refereixo als 15 quilos de més) que fa que et rellisquin coses que abans et treien de polleguera. Tot i que també és cert que molts caps (els meus sens dubte), quan actuen i parlen, sovint ho fan amb potents antigreix, que fan trontollar aquesta capa protectora, encara que menys sovint que abans.

La lactància és un altre tema. Quan vaig començar em van sorgir grans inseguretats i dubtes. Aquest cop vaig tirar pel dret sense dubtar. Vaig recórrer a l’assessora de lactància que ens va ajudar tant durant el començament i vaig tornar a sentir-me segura i confiada!. I de moment tot rutlla. Això si, tot el dia amb el tirallets, les ampolletes i la nevereta amunt i avall. Però al final ho incorpores a la teva rutina.

I un mes i mig després, tot i que ho he acceptat, perquè no em queda més remei, cada matí quan marxo em sento com un pobre porquet camí de l’escorxador. I no sé si mai deixaré de sentir-m’hi. Suposo que un bon moment serà quan la petita comenci a anar a l’escola. Suposo que llavors deixaré de sentir que hauria d’estar amb ella i no treballant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s