La mala llet del sisè mes…grrrr.

Ja ho diuen, ja, que a partir del sisè més la llet ja no alimenta… però no sabia fins a quin punt era cert. No hi ha bestiesa més gran que aquesta si s’agafa en el sentit literal, és clar… Però en el meu cas, en un altre sentit, és cert… I no hi ha res que em foti més ara mateix… Us ho explico.

Primer de tot, us vull demanar perdó per anticipat, si en algun moment se m’escapa alguna paraula groixuda. Però és que fa uns dies que estic de molta mala llet. Fa uns dies que vaig descobrir el significat de la frase “mala llet”. Antigament ( i no tan antigament, per desgracia) hi havia la falsa creença de que amb els nervis, mal humor, geni… la llet es tornava agra. Així quan un nen “es portava malament” es deia que era per la mala llet. O alguna cosa semblant. I si això fós cert, ara mateix la meva filla estaria alimentant-se de llet agra de la major intensitat… Però per sort per ella no és veritat. Tot i que si que està en la llet l’origen de la meva mala llufa.

Ja feia uns dies que mirava amb desolació el calaix del congelador destinat a la conservació de la llet que durant els mesos de la baixa per maternitat m’havia estat extraient. Cada cop en quedava menys. I donava voltes a veure com ho solucionaríem quan s’acabessin. A més, com ja va preveure l’assessora de lactància, al matí cada cop em puc extreure menys quantitat de llet. Maleït cervell… el molt p..a sap que al matí no hi ha nadó, i no es deixa enganyar… Sort que a la tarda reconeix la meva filla sense problemes… El tema és el següent. Fins que jo arribo, l’encarregat d’alimentar-la és el meu marit. I fins ara ha pogut seguir el que havíem parlat que volíem fer: alimentació a base sobretot de llet materna i complementació amb altres aliments. I per sort, la petita s’els menja amb delit! És una petita golafre que no en té mai prou. I a sobre, la darrera revisió ens va confirmar que el creixement de la menuda era perfecte.

Però en el moment que les reserves escassegen entren en joc tots els dubtes sobre la seva alimentació. Què fem? Augmentem la quantitat d’aliments sòlids i establim rutines d’alimentació complementària? O bé comencem a introduir llet de fórmula? A més, evidentment val tant la meva opinió i els meus desitjos, com els del meu marit, que és qui se n’ocupa més hores, en realitat. I a ell el fa sentir més segur tenir un pot de llet de fórmula per situacions d’emergència en les que ja s’hagi pres tota la llet que jo li deixo cada matí preparada.

I aquí és on, tot i que accepto que entri un pot de llet a casa i no discuteixo, agafo una mala llet que em fa dubtar de si realment seré el primer cas de llet agra pel mal humor que em genera el tema!

Penso que no hi ha una única opció bona i vàlida per a tothom. Però si que crec que només n’hi ha una de bona per a cada cas. Tantes opcions com famílies i individus. I sempre es pot rectificar, no dic pas que no. Però penso que el que ens fa saber si la nostra opció és la única bona per a nosaltres és el fet de que ens la podem autoargumentar sense dubtes. I l’altra prova infal.lible és que si l’amiga, la germana, la veïna o la cosina ens expliquen la seva amb convicció, no ens farà dubtar ni trontollar la nostra convicció. D’aquesta manera respecto i puc recolzar totes les opcions, però tinc molt clar quina és la meva, la nostra. I aquesta opció convençuda és clarament l’alletament matern.

I ja em va fotre haver d’avançar la introducció d’aliments sòlids abans dels sis mesos, per logística. Però encara em fot més haver d’anar a comprar llet de pot per un motiu tan poc racional com la tornada prematura a la feina. Ja se que mil.lions de nens al món es crien perfectament amb llet de fórmula. I no ho trobo pas malament. Però simplement no és la meva opció. I no volia que ho fós. Ens ha costat molt poder tirar endavant amb el que desitjàvem. I ho vam aconseguir. I no hauria de ser motiu de renunciar a part d’aquesta victòria, viure en un país atrassat on es considera que un nadó de 16 setmanes ja és autònom i pot estar sense conseqüències lluny de la seva mare la major part del dia. Em fa vergonya viure on visc. Un cop més. I estic enfadada. Molt enfadada. No és això el que volia. I encara que se que ho he d’acceptar, i de fet ja ho he fet, em sembla una bestiesa.

I a sobre, quan busco informació sobre llets ecològiques o sobre quines són les millors… em trobo amb la sorpresa de l’estafa i la fal.làcia que eón les llets de continuació. Però com que un cop més l’equip de pediatria de referència no està informat ni actualitzat en el tema, decideixo trucar a una prestigiosa associació de suport a la lactància materna, que em confirmen que el que he llegit és cert, i que sempre és més recomenable utilitzar la llet d’inici que canviar a la de continuació. I encara m’emprenyo més! Amb la porqueria de sistema en el que vivim i amb l’equip de pediatria. Perquè a sobre, les farmacèutiques i altres gegans empresarials estan jugant amb la salut dels nostres nadons; i manca tanta informació que em fa pensar que ens prenen per idiotes perquè ens ho creiem tot com si ho fóssim.

La conclusió que en trec és que és molt important tenir molt clara la teva opció en tots els temes, perquè si no és així, el sistema s’encarregarà de destruir-la. Si tens , en canvi, la TEVA opció ben tatuada a les neurones, i ben argumentada dins el teu cap i amb la teva parella, potser hauràs de modificar-la per les circumstàncies, però seguiràs tenint motius per a buscar maneres de salvar-ne la major part possible. I no parlo només de l’alimentació, sinó de tot el que fa referència a la maternitat. I al final et quedarà la satisfacció d’haver fet el que creies millor per al teu nadó.

I amb els dies, la mala llet va disminuint, a l’hora que aumenta l’acceptació. I no diré que m’agrada, però no hi ha volta de full, i se que no obligaré al meu company a acceptar decisions meves que al final jo no hauria d’assumir. Però segueixo defecant mentalment sobre aquest sistema retrògrad i que no mira més enllà de l’avui, sense donar valor al que realment és important.

Anuncis

SMCP, un nou mètode que penso patentar.

Ja fa temps que penso que tot això de la maternitat està carregat de collonades. Mètodes de tortura per dormir, metges poc respectuosos amb club de fans, dogmes, banderes absurdes com la lactància o la mateixa maternitat, mares que es creuen amb la veritat absoluta, mètodes per menjar, mètodes per cagar, mètodes per jugar, mètodes per madurar… buffff, quina mandra. Fins i tot està de moda les etiquetes. Sempre m’ha fet molta gràcia això del part natural o la criança natural. Potser pot ser d’una altra manera? A partir d’aquí cadascú ho fa com vol, com pot o com sap. Però sobretot com pot.

L’altre dia, passejant plàcidament amb la meva petita, em vaig creuar amb una noia del poble que té un nen un pel més gran que ella. Gairebé abans del bona tarda, o del com va? em va preguntar si ja menjava. Jo vaig pensar… dona, des de que va néixer que menja. Però suposant que es referia a coses que no fossin la llet li vaig contestar que si, que com que havia hagut de tornar a treballar, ja feia un meset que havia començat a menjar fruïtes i verdures. I que anava molt bé, que de moment era una petita golafre. I en algun moment sé que havia especificat que ho menja triturat. La seva resposta (ho sento però un pel pedant i innecessària ja que ja havia dit que era triturat) va ser: ah, i no fas baby led wearing? ah, no! clar… no pots, si no fas lactància a demanda!

Jo, molt educadament, li vaig contestar que no, però que el motiu no era aquest sinó que sincerament no volia passar-me un any patint i amb l’ai al cor per si s’ofega. Però en realitat amb to burleta li hagués contestat: no, jo sóc més del SMCP. I me n’hagués anat tot contenta, no abans de dir-li bona tarda, ja que al començament s’ho havia saltat. Coneixent-la segur que ho hagués buscat a internet al minut següent.

Us explicaré el meu mètode: l’SMCP.

Per  dormir:

Si dorm i nosaltres dormim està bé el que fem. Però si voleu que especifiqui, hem anat improvitzant. Primer moisès normal. Com que m’adormia amb la barra clavada a la cara, vam passar al moisès sidecar (el millor pueriinvent de la història). Quan ja gairebé no hi cabia la vam passar al llitet de baranes, a la nostra habitació. Ens havíem plantejat de canviar-la a la seva habitació, però no. No ens cal, així que ho vam descartar. I el collit també el vam descartar després de comprovar que no és lo nostre: tortícolis, braç adormit, d’una “toma” durant la nit a quatre o cinc… no, descartat. Al final la conclusió és que tots descansem la mar de bé. Una altra limitació no discutible és el no deixar-la plorar. Ens sembla atroç.

Per menjar:

Si el pes i la talla és el correcte, i ella està sanota i somriu, està bé el que fem. La veritat, podria mentir, però en realista no li estem fent cas a ningú. Anem improvitzant. I la nena encantada. Compaginem lactància amb menjar triturat (passem d’àpats i horaris marcats) i segons el què fins i tot l’hi donem sencer perquè vagi llepant i tastant. Això si, intentem que tot el que podem sigui ecològic.

Per jugar:

Si la nena és feliç està bé el que fem. L’hi dediquem tot el temps, el contacte i els somriures que tenim, i a més, de tant en tant li canviem les joguines. S’ho passa teta i nosaltres també. Portar-la a molts llocs i que ja des de ben petita vegi món, natura, persones, animals, senti sorolls, toqui…

Per transportar:

Si ella està tranquila i la nostra esquena també està bé el que fem. Primer foulard, després motxilla ergonòmica. Però porto 17 kg de més (us havia dit 15, però resulta que n’eren 17), més la petita que ja no és tan petita, i el resultat és una lumbàlgia amb la corresponent banderilla de Voltaren. Que per la vostra informació és perfectament compatible amb la lactància. Per tant ara una temporada de cotxet, de cara a nosaltres, això si.

Per millorar:

Com que cadascú és lliure d’aplicar-lo com necessita o vol, és més enriquidor. Com més gran és el nombre de persones que l’apliquen amb qui parles, més idees se t’acuden, rectifiques, o reafirmes. I així et vas enriquint, i de tant en tant, aportes alguna petita cosa a algú altre.

Conclusió: Vivim la maternitat/paternitat com un experiment constant. Una vivència intensa i apassionant on cada minut és un aprenentatge per a tots plegats. Com molta gent. Fins aquí res d’especial. Però fem servir l’SMCP perquè ens funciona, i a tothom que l’apliqui estic segura que li funcionarà. És un mètode senzill però que requereix l’esforç de pensar, d’observar, d’aprendre i de rectificar. I tant de bo més gent l’utilitzés en comptes de tantes complicacions que corren pel món. Les inicials (SMCP) responen a: Segons el Meu Criteri Propi. I el millor del mètode és que s’adapta a les necessitats, circumstàncies i creences de cadascú. I té opcions per a tothom. Per a tots els nadons i per a tots/es els pares/mares del món. Jo em quedo amb aquest! M’encanta l’aventura d’anar-lo inventant minut a minut!