Una normalitat molt anormal…

Fa dies que crec que estic canviant d’etapa, com a mare, com a dona i com a persona. Ja ha passat aquella efervescència d’emocions, de canvis, d’alts i baixos… El puzzle de la meva nova vida ja comença a tenir més peces encaixades, i les que encara no ho estan sembla que ja no fan tant mal. Em sento més serena, més capaç de pensar en altres coses, encara que sempre tingui una part dels meu pensaments posants en ella, i a més sóc capaç de mantenir-los en la més profunda intimitat. Ja no necessito pensar i parlar constantment del part, de la lactància, de la nena, dels problemes i emocions i sensacions… Sento com si ja ho tingués gairebé processat i endreçat. Hi és, però és meu i ho domino perquè ho he controlat. Sento emocions, sento els records, sento penes i alegries… però amb més serenor. Ho entenc i per tant ho controlo. Fins no fa gaire no era així, i per això mateix vaig sentir la necessitat d’escriure. Ara, en canvi, continuo el blog perquè m’agrada, perquè em va bé i perquè sempre he disfrutat d’escriure i llegir. Però ja no és una gran necessitat. I suposo que això és bo.

I de tot això en trec la sensació de que he entrat en una fase de normalitat, que a aquestes alçades ja necessitava. Tanta intensitat és esgotadora, la veritat. Però quan ho penso fredament, només és una sensació, no una realitat. Perquè si s’analitza, es veu clarament que es tracta d’una normalitat ben anormal.

Per exemple, s’ha convertit en normal posar tan sovint el dit dins una caca (per accident) i que no et vinguin ganes de vomitar. El normal per a mi és despertar-me a la nit perquè la petita mengi i que no em posi a plorar quan penso que porto gairebé vuit mesos sense dormir una nit seguida, i que no m’importi. És normal que continüi sent un ficus. També és normal que tasti constantment menjars triturats o semitriturats i que els trobi bons. He convertit en normal crear cançons sobre tot: “Anem a fer xip-xap” és un hit a casa, és un hip-hop. És normal que a casa cada cop que sona “Fly Rasta” de Ziggy Marley ens posem a botar i ballar com bojos tots tres. És normal que la vida social activa s’hagi esfumat durant tants mesos i ja no faci mal. És normal que m’enganxi el dit amb la porta de la furgoneta i per no espantar a la meva petita m’aguanti el dolor salvatge i segueixi saludant-la i petonejant-la com si res i pugui reprimir les ganes d’udolar (això és real i m’ha passat aquesta tarda, tinc el dit inflat com una botifarra de perol i ben lilós).S’ha tornat normal que la meva hora de retirada dels llocs sigui entre les 19 i les 19’30. I que si passa de les 20 h. corri perquè ja és molt tard.

Podria seguir així, explicant-vos coses molt normals. Però a cada frase que escric em sento més anormal. Però així és la meva vida ara. Més extranya, però més plena. És una aventura constant, sense espai per a la monotonia. Divertida. On l’alegria ha de primar per sobre de tot, perquè hi ha una extranya personeta que ha d’aprendre a ser feliç.

Ara som uns anormals d’allò més convencionals!

Per a parir resulta que s’ha de fer un pla!!!

Aquest país no deixa de sorprendre’m, i no pas sempre agradablement…Veig el part (o naixement, segons com ho miris) com un procés natural i fisiològic tan complexe que el cos el torna senzill fent que tu no hagis de pensar. Doncs resulta que de tant “senzill” que és, hi ha professionals i fins i tot dones que hi han de passar, que no ho poden acceptar. Sembla que no es pugui tolerar que la mà de l’ésser humà no sigui necessària per a res.

I us preguntareu perquè a aquestes alçades encara tinc ganes de parlar del part. Molt senzill, de totes les vegades que algú té un fill i en sento el relat del part, la majoria de vegades és, en el millor dels casos,  un moment de felicitat extrema quan ET POSEN el fill als braços. I en molts altres, un procés dolorós on EM VAN HAVER de posar oxitocina perquè no dilatava, o EM VAN HAVER DE TREURE el nen amb forceps, o s’em van posar a sobre apretant-me la panxa, o em van haver de fer una cesàrea perquè portava 10 hores i només havia dilatat 2 centímetres, o el nen no baixava…. i fins i tot, en alguns casos, una experiència traumàtica sense gairebé cap bon record.

I sincerament ho trobo lamentable. En el meu cas no penso dir que vaig tenir sort perquè no va ser un cop de sort. Diré que vaig tenir el mèrit de tenir un part feliç, plàcid, sa i que per això la meva filla va tenir un naixement feliç, plàcid i sa. I per altra banda, vaig tenir la sort (ara si) de no patir cap complicació en el procés.

Perquè crec que és lamentable? i perquè crec que casos com el meu, on, sigui com sigui, acaba essent una experiência meravellosa, són un mèrit i no una sort? Molt senzill. Per una banda hi ha protocols estúpids aplicats indiscriminadament a totes les dones que van a parir, ho necessitin o no. A més, aquests protocols inclouen, encara no entenc perquè, un munt d’intervencions estúpides que poden potencialment i bastant sovint, provocar complicacions evitables i desagradables. En segon lloc (i no va ser el meu cas) hi ha un munt de dones que tenen la mala sort d’anar a petar a unes classes de “preparació” pel part on es fan un munt d’exercicis i respiracions però no els expliquen res sobre com serà el procés, sobre quina drets tenen o sobre les conseqüències de totes aquestes intervencions estúpides. I el més lamentable de tot crec que és que moltes dones, de fet crec fermament que la majoria, no assumeixen el part com a seu i no s’en responsabilitzen. No es plantegen ni tan sols que és un procés fisiològic i no una malaltia, ni tan sols demanen que els expliquin la utilitat del que els faran o directament els estan fent, ni tan sols s’informen per entendre el que viuran. Els regalen el dret als professionals de fer amb elles, amb el seu part, i el que és pitjor: amb el naixement dels seus fills, el que vulguin. Molts cops amb criteris de temps, calendari o econòmics.

I hi ha un munt de bons professionals. Jo en vaig conèixer uns quants. Però és evident que en molts casos falta empatia i responsabilitat per una part, i per part de les mares autoestima i també responsabilitat per la seva banda.

No pretenc dir-li a ningú com ha de parir, només faltaria! Però si que afirmo que si cadascú es preocupés i destinés hores i ganes a dissenyar el seu part (sempre parlant en el cas de que no aparegui cap complicació, és clar), hi hauria més naixements plàcids i més sans i també milions de records positius i feliços dels que hi ha en l’actualitat.

Qui vulgui analgèsia ha de triar-ho sabent-ne les conseqüències positives i negatives. Qui no la vulgui, igual. Qui es deixi trencar una bossa, igual. Qui es deixi posar  oxitocina, igual. I podríem seguir fins demà.

La meva pregunta és: com pot ser que a dia d’avui hi hagi tantes dones a punt de parir o que ja ho han fet que posen cara de no entendre res quan algú els parla del pla de part o pla de naixement? Com pot ser que no sigui el primer que s’explica a les classes de preparació? Com pot ser que hi hagi gent a qui no li importa si el fa o no el fa? La resposta és senzilla: no som conscients del risc que es corre no agafant les rendes dels propis processos. I així van després les coses. I fins i tot: a la propera no em passarà! però és que no hauria de passar ni a la primera!

Jo per sort vaig creuar-me amb la llevadora àngel de la guarda que ens va parlar i informar sobre aquests plans de naixement. I vaig fer el meu. I tot i que pensava a última hora que no s’en podria aprofitar ni les dades personals, al final va servir gairebé en la seva totalitat. I no només això, sinó que durant l’elaboració, correcció, recorrecció i requetecorrecció, vaig aprendre tot el que necessitava aprendre a nivell informatiu i a nivell de consciència.  Crec que tota dona hauria de fer-ho, independentment del què hi escribís, que això és correcte sempre, mentre es pugui autoargumentar davant de qualsevol tribunal!

Us faré el resum del meu! (aiiii, quins recordsssss).

NOM I COGNOMS: Superwoman! (això no ho vaig posar, però ara si que ho posaria!)

Edat, DPP, Hospital de referència… bla, bla, bla…

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB L’ACOMPANYANT: El nom del meu marit (si hagués de fer-lo per a un segon part, hi afegiria la meva filla, en cas de que ella ho desitgés)

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB L’ESPAI FÍSIC: Vaig demanar un espai únic de dilatació i part, però com que em van portar a una habitació sense companya durant tota la dilatació, la veritat és que vaig estar molt còmoda. I ara no veig tan important que l’expulsiu fos en un altre espai. Però vaig tenir sort.

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB ELS PROCEDIMENTS: Ni de conya em deixaria rasurar el pubis. Vaig dir que volia deambular i que volia beure i menjar si en tenia la necessitat. I que abans d’administrar-me cap fàrmac volia que se m’informés i s’em consultés la meva opinió (Només faltaria!).

CONTROL FETAL: Intermitent. Sabia que la monitorització constant limitava el moviment tant necessari pel control de la situació i augmentava la possibilitat de trobar coses normals interpretables com a potencials perills . No cal.

ALLEUJAMENT DEL DOLOR: Vaig posar que volia mètodes alternatius d’alleugiment del dolor (respiració, relaxació, anestèsia local en cas de sutura…) i que decidiria en el moment si volia anestèsia en l’expulsiu o no. Gran error! Ja us ho vaig explicar en el post sobre el part. Avui posaria que ja se que tinc la possibilitat de demanar la peridural quan la necessiti i que per tant no vull que em sigui oferta. Ho posaria amb llums de neó.

ALTRES QÜESTIONS SOBRE LA DILATACIÓ: Material de suport com coixins, pilotes… (després no li vaig fotre ni cas, però per si de cas!). Banyera d’aigua calenta (sabia que no n’hi havia, però si tothom la demana hi haurà més possibilitats de que la instalin). També vaig remarcar que no voldria que s’em trenqués la bossa, ni altres maniobres per accelerar el part manuals ni farmacològiques, ni de cap altre tipus si no era estrictament necessari i imprescindible.

PREFERÈNCIES DURANT EL PERÍODE DE L’EXPULSIU: Vaig posar que volia esperar a tenir ganes per a començar els esponderaments, que volia posar-me en la posició en la que em trobés millor (error: ara posaria que m’ajudessin a trobar la posició vertical més còmoda, ja que en aquell moment no estava per pensar, i estic segura que hagués estat més fàcil), que el meu company em pogués ajudar tota l’estona, que no s’em fes episiotomia si no era indispensable (mulilacions les justes), que volia fer pell amb pell immediatament, que es valorés el nadó en presència nostra i que volia donar-li el pit a la mateixa sala de parts.

PREFERÈNCIES DESPRÉS DEL PART:  Que no separessin el nadó de mi, si no era molt necessari. I això si que no ho van respectar. Se l’emportaven per a cada prova o atenció rutinaria sense possibilitats de mirar a través del vidre. També ara dic que en aquell moment no em va afectar. Estava tranquil.la i confiada.

PREFERÈNCIES SOBRE L’ALLETAMENT: El volia fer immediatament després del naixement, que no li donessin cap tipus d’aliment al nadó sense consultar-me i que faria pit a demanda.

ALTRES QÜESTIONS: Si no hi havia cap circumstància que ho requerís, no volia tracció ni extracció manual de la placenta, volia un deslliurament natural. En aquell moment, no m’importava res mes que sentir la meva filla i no vaig posar objecció. És més, ja m’estava bé acabar ràpid i dedicar-me al que era important per a mi: ella.

L’únic que no es va fer i que em va saber greu va ser que volia donar la sang del cordó. Però entenc que tot va anar tan sorprenentment ràpid que la llevadora no hi va pensar, i nosaltres tampoc fins que ja no es podia fer. Això si que ho faria en un segon part.

Per sort no vaig patir cap complicació que impedís assolir gairebé tot el pla,tot i ser un part induït, i el part va ser com havia de ser: plàcid, sa i feliç. Com hauríen de ser tots, independentment de com siguin! i afegeixo… co..ons!