Una normalitat molt anormal…

Fa dies que crec que estic canviant d’etapa, com a mare, com a dona i com a persona. Ja ha passat aquella efervescència d’emocions, de canvis, d’alts i baixos… El puzzle de la meva nova vida ja comença a tenir més peces encaixades, i les que encara no ho estan sembla que ja no fan tant mal. Em sento més serena, més capaç de pensar en altres coses, encara que sempre tingui una part dels meu pensaments posants en ella, i a més sóc capaç de mantenir-los en la més profunda intimitat. Ja no necessito pensar i parlar constantment del part, de la lactància, de la nena, dels problemes i emocions i sensacions… Sento com si ja ho tingués gairebé processat i endreçat. Hi és, però és meu i ho domino perquè ho he controlat. Sento emocions, sento els records, sento penes i alegries… però amb més serenor. Ho entenc i per tant ho controlo. Fins no fa gaire no era així, i per això mateix vaig sentir la necessitat d’escriure. Ara, en canvi, continuo el blog perquè m’agrada, perquè em va bé i perquè sempre he disfrutat d’escriure i llegir. Però ja no és una gran necessitat. I suposo que això és bo.

I de tot això en trec la sensació de que he entrat en una fase de normalitat, que a aquestes alçades ja necessitava. Tanta intensitat és esgotadora, la veritat. Però quan ho penso fredament, només és una sensació, no una realitat. Perquè si s’analitza, es veu clarament que es tracta d’una normalitat ben anormal.

Per exemple, s’ha convertit en normal posar tan sovint el dit dins una caca (per accident) i que no et vinguin ganes de vomitar. El normal per a mi és despertar-me a la nit perquè la petita mengi i que no em posi a plorar quan penso que porto gairebé vuit mesos sense dormir una nit seguida, i que no m’importi. És normal que continüi sent un ficus. També és normal que tasti constantment menjars triturats o semitriturats i que els trobi bons. He convertit en normal crear cançons sobre tot: “Anem a fer xip-xap” és un hit a casa, és un hip-hop. És normal que a casa cada cop que sona “Fly Rasta” de Ziggy Marley ens posem a botar i ballar com bojos tots tres. És normal que la vida social activa s’hagi esfumat durant tants mesos i ja no faci mal. És normal que m’enganxi el dit amb la porta de la furgoneta i per no espantar a la meva petita m’aguanti el dolor salvatge i segueixi saludant-la i petonejant-la com si res i pugui reprimir les ganes d’udolar (això és real i m’ha passat aquesta tarda, tinc el dit inflat com una botifarra de perol i ben lilós).S’ha tornat normal que la meva hora de retirada dels llocs sigui entre les 19 i les 19’30. I que si passa de les 20 h. corri perquè ja és molt tard.

Podria seguir així, explicant-vos coses molt normals. Però a cada frase que escric em sento més anormal. Però així és la meva vida ara. Més extranya, però més plena. És una aventura constant, sense espai per a la monotonia. Divertida. On l’alegria ha de primar per sobre de tot, perquè hi ha una extranya personeta que ha d’aprendre a ser feliç.

Ara som uns anormals d’allò més convencionals!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s