Imagini’s per un moment…

Senyor pediatra de la meva filla… Imagini’s per un moment que assisteix a un curs sobre alimentació en la primera infancia per actualitzar-se en els seus coneixements. Imagini’s per un moment que jo no se més que vostè sobre frenets  a la llengua dels neonats. Imagini’s per un moment que sap que si segueix aconsellant que s’alleti deu minuts amb cada pit condemnarà a moltes mares i nadons a abandonar l’alletament matern. Imagini’s que deixa de pesar els neonats cada setmana. Imagini’s que comença a escoltar els pares i mares quan li parlen del seu nadó i les seves intuicions. Imagini’s per un moment que mira als ulls de la mare angoixada del nadó que no guanya prou pes. Imagini’s que deriva als especialistes corresponents davant d’un dubte en comptes de mostrar-se arrogant. Imagini’s per un segon que deixa d’insinuar que no es produeix prou llet per la neura de la mare. Imagini’s que comença a empatitzar. Imagini’s que per un moment es converteix en bon professional. Imagini’s que vostè i els seus col.legues deixen d’insistir en suprimir l’alletament nocturn i que s’informen sobre els horaris dels pics de prolactina i del contingut de certes hormones a la llet materna que ajuden a regular el descans dels nadons. Imagini’s que deixa de pensar que a més de metge és pedagog i deixa de donar consells sobre criança que ningú li ha demanat. Imagini’s que deixa de considerar els nadons com a oques per a fer foie, prescribint-los cereals cada nit. Imagini’s que deixa de posar horaris i xifres a les necessitats dels nadons.

Si tot això que s’imagina fós realitat segurament jo no li demanaria que s’imaginés res. Segurament nosaltres ens hauríem estalviat moltes angoixes. Segurament la meva petita no hauria passat gana tant de temps i hauria hagut de plorar menys. Segurament jo no hauria patit com una truja per les clivelles. Segurament més nadons serien alletats per la mare. Segurament em marxarien les ganes de fotre-li una queixa formal. Segurament no sabria més que vostè sobre anquiloglosies i alimentació infantil. Segurament no hauria perdut tota la credibilitat davant de tantes famílies. Segurament menys gent malparlaria de vostè al poble. I segurament tots, inclòs vostè, seríem més feliços quan toqués la revisió.

Tan de bò jo deixi d’imaginar-me que ja no té totes aquestes mancances i pugui refer el canvi de pediatra. Imagini’s que pot deixar d’imaginar-s’ho.

Diferències entre una mare i la gent normal.

Mai ho havia pensat fins fa 8 mesos i mig. Però ara se que el món es divideix en dues classes de persones. La gent normal … i les mares. La gent normal, fa una vida normal, conviu amb gent normal, té aficions i ocupacions normals… i ho porta amb total normalitat.

Les mares en canvi, fan que coses extranyes als ulls de la gent normal, semblin… no se… doncs això: extranyes… Anava a dir normals, però no, no ens enganyem.

Quines coses? ufff, infinitat de coses extranyes. Per exemple… patir com si et clavessin un punyal al cor quan aquell petit marrec plora perquè té un pet atravessat. Ui, si, que exagerades. O necessitar algú al costat, amb una mà sobre l’espatlla quan et sents sola en el procés complexe i difícil de reconstrucció de la pròpia vida que estàs vivint. Què egocèntriques. O sentir-se culpables per deixar una horeta al bebè amb son pare, per anar-se a arreglar els cabellots. Que burres. O quan el bebè té la primera febre, necessitar al company allà amb tu, tot i que saps que no li deixaràs gaire espai per actuar. Que egoistes.

Doncs resulta que extranyes, egoistes, egocèntriques, burres o exagerades, ho sentim. Perquè posem per davant de tot els nostres fills, però això no ens fa desaparèixer com a persones. Però a vegades una mare s’oblida d’atendre’s. I hi hauria d’haver algú a prop simplement per comprendre. No necessitem a ningú que ens cuidi el nadó quan està malalt o quan plora, no necessitem algú que li tingui cura de la son, no necessitem a ningú que ens organitzi la vida. No. Necessitem una ajuda molt més important. Necessitem que algú s’assegui al nostre costat i ens digui que ho estem fent bé, que el procés que estem vivint és normal, i és difícil, i que costa de fer, però que ens en sortirem. Necessitem algú que ens atansi un mocador quan patim per la primera febre. Necessitem un company que no jutgi els nostres sentiments només perquè ell no els sent  o no els comprèn. Necessitem mirades. Necessitem saber que ja que nosaltres no podem, hi ha algú que pensa en tu. Necessitem que algú s’en recordi de que tots tenim una mare que vetlla per nosaltres plogui o nevi, i l’important que ha estat sempre per a nosaltres, i ens hi vegi reflexades.

I no ho necessitem per egocentrisme. No. Ho necessitem perquè l’inici de la maternitat va acompanyat moltes vegades, de sentiment de soledat, de sentir-se extranya, jutjada. D’oblidar-se sovint d’una mateixa. I d’acord que la nostra cria ens omple de vida i de felicitat, i que compensa tots aquests sentiments. Però a vegades dorm, i quan ho fa, les seves necessitats acostumen a estar momentàniament cobertes. I llavors ens podem relaxar uns instants. I en relaxar-nos, a vegades, els pensaments aconsegueixen separar-se del nadó. I llavors veuen que el món segueix, i que el propi món, en canvi, no pot seguir el ritme de la resta. I això allunya de la resta, d’un mateix  i fins i tot del temps.

I per tot això , per a mi és tant important la Marta, que tot i que ens és difícil veure’ns, fem treure fum al whatsapp, i em deixa compartir amb ella moltes de les coses que em passen, o que visc, o que m’amoïnen. I ella ho comparteix amb mi. I me n’alegro d’haver coincidit en etapa, temps i visió.

I per això per a mi és tan important l’Anna, que ara està embarassada i em pregunta coses. I em fa sentir que tot el que he après i el  que sento i he sentit serveix per a alguna cosa, no només per escalfar-me el coco de tant reordenar els pensaments.

I per això és tan important la meva petita, que em manté tan ocupada i motivada que em dóna respirs llargs i bonics entre peça i peça del puzzle.

I per això són tan importants els meus pares, que m’escolten i no em miren amb cara estranya. Perquè ells ja ho han viscut, i em diuen que faig bé les coses i que potser ells ara les farien diferents amb mi i els meus germans.

I per això són tan importants en Ricky, en Jordi, la Lily, l’Aracely, les botigueres del poble… que es miren amb dolçor el que per a mi és tan i tan important: la meva filla.

I per això són tan importants totes les persones que m’han mirat smb acceptació i empatia quan els he explicat algunes penes o angoixes, perquè ells o elles ja ho han passat abans, i et fan sentir un pel més normal.

I per això és tan important el meu blog, a qui li puc explicar de tot amb la més absoluta sinceritat i mai s’extranya, ni s’atreveix a jutjar, ni a qüestionar, ni a valorar. Simplement a contenir tota la meva olla de grills, que serà com serà, però és meva i la remeno com vull, com puc o com vaig aprenent a remenar.

Poc a poc i bona lletra…

CASUMCONYILAMAREQUEMVAPARIR… QUINA SETMANETA!

Tants dies sense escriure i he hagut de fer una llista de tots els temes sobre els que vull escriure… Però al final, m’he decidit pel darrer… Sincerament és el més intens i complert… i m’estalvio algún post, ja que , tal i com han anat les coses, puc treure diversos temes. Aprofiteu que estem d’oferta!

Bufff… per on començo? Bé, primer us explicaré perquè fa rants dies que no escric, i tinc l’esperança de que la resta vagi sortint solet i sense entrebancs… Anem al gra. La petita ha començat la llar d’infants. Motiu: ara els dos treballem de matí, i per tant, com que va una mica retrassadeta de desenvolupament i encara no se sap cuidar soleta, doncs hem hagut de recórrer a la llar d’infants.

Us explico una miqueta més sobre la llar. Vivim en un poble molt petit. Per tant l’elecció de la llar no ha estat pas un problema: només n’hi ha una. I la veritat és que som molt i molt afortunats. Segueix un model educatiu fantàstic: respectuós amb l’infant i el seu desenvolupament, incloent la família com a part del procés, gens encorsetat ni absurdament acadèmic, amb menjar 100% ecològic, de temporada i de proximitat, amb unes educadores que més que això són àvies, tietes i padrines formades en la matèria. I una particularitat fantàstica és que igual que els infants i les educadores, els pares són part igual de la llar. I què comporta a efectes pràctics? Doncs entre d’altres coses, que la familiarització és lliure i cada família la pot fer en funció de les seves necessitats i possibilitats i sobretot en funció de l’infant. La primera setmana va ser el meu company qui, cada dia hi anava un parell o tres d’horetes amb ella, i s’hi estava, jugant amb la petita i amb els altres nadons, donant un cop de mà a les tietesiavieseducadores. Donant-li un missatge de que aquell lloc forma part de la vida familiar, acompanyant-la, dient amb fets que aquelles dues adultes són totalment de fiar i que hi confiem. La segona setmana ha estat meva. Ai…. la segona setmana! He fet el mateix, però durant més hores. I m’ha tocat (o m’ha encolomat) la part difícil de fer un pas més: el de deixar-la a l’estança amb les tietesiavieseducadores i els altres infants, i sentir-la bramar des del vestíbul de la llar, deixant que fóssin elles qui la consolessin… Ha estat molt dur. Molt. M’he sentit mala mare, he plorat, he sentit que l’abandonava. I això que només eren uns minuts. No podia suportar sentir-li els plors i no anar a abraçar-la i dir-li que tot estava bé. Però sabia que havia de deixar que es coneguin mútuament.

Però el pitjor no és això. El pitjor és altre cop la maleïda incomprensió. He hagut de sentir que sóc una exagerada i que no n’hi ha per tant. I curiosament qui no m’ha mirat extrany, no eren precisament les persones més importants a la meva vida. I començo a estar-ne una mica farta, de sentir-me rareta o incompresa per viure tan intensament la meva maternitat. Què he de fer per no sentir-me altre cop així? No parlar-ne sinó és amb persones que senten de maneres semblants la maternitat? Tancarme en el micromón de les tribus de mamis? No em va aquest rotllo i no vull fer-ho, tot i que ho entenc i ho respecto, i a vegades em sento temptada de crear una associació. Però què voleu que us digui?! preferiria que la gent que tinc a prop no em jutgés, sinó que simplement em digués que està bé, que sóc una bona mare i que aquests sentiments són normals i desapareixeran. Tan difícil és? Però potser he de deixar d’esperar això de certes persones. Però em costa no compartir això que em fa tan feliç amb segons qui: la meva maternitat.

A més, per rematar-ho, li confirmen l’horari al meu company i no podrà portar-la a la llar. Hem de buscar a algú que la porti! A sobre de que hi haurà d’anar, ho farà amb algú que no coneix! Terror! Altre cop les mateixes sensacions i angoixes! Després de moure algunes fitxes, li demanem a una persona de total confiança, amb 18 anys d’experiència amb nadons, i recursos de sobres. Però no deixa de ser una desconeguda per a la petita. Què hi farem!

Després ha vingut la tercera setmana. La xunga de veritat. La definitiva i mortal tercera setmana. La maleïda tercera setmana. La refotuda tercera setmana. La p**a tercera setmana. Arriba dilluns i s’hi ha de quedar tot el dia sense nosaltres! Quin patir!!! Tot el matí pendent del telèfon! Les tietesiavieseducadores enviant-me whatsapp  amb fotos i trucant-me per informar-me! Si, això també ho fan i les adoro per això!  Em diuen que ha menjat la fruïta, que ha dormit a estonetes, i que plora de tant en quant però para. Però no riu. NO RIU!!!! Ella que tot el dia ensenya aquelles genives desdentegades que la fan semblar una petita velleta adorable!! NO RIUUUUU!!!! Informo al meu cap  (no demano permís) de que marxaré al migdia a rescatar-la! Que per ser el primer dia ja n’hi ha prou! I volo cap a la llar! Arribo i està dormint, amb la cara vermella d’haver estat plorant i tota suada. M’assec allà, al seu costadet i  parlo amb les tietesiavieseducadores. Em deu haver sentit entre els seus somnis i es desperta. Em mira amb els seus ullots amb una mirada que diu: mala pècora , abandonadora de filles precioses!!! i es posa a plorar. L’abraço com mai, i li dóno el pit. En vol. I de seguida es posa a jugar amb la panera dels tresors, com si res no hagués passat. Em quedo una horeta amb ella, jugant allà. Li dono aquell dinar tan bo que els donen i se l’acaba tot, tot i que abans no n’havia volgut. Marxem les dues alleugerides cap a casa.

A casa, dorm dues hores al sofà, cosa que no acostuma a fer. O està molt cansada d’estar tot el dia en tensió o és un presagi del que vindrà. O les dues coses.

El dia següent va millor. En les fotos que m’envien les tietesiavieseducadores se li veu una expressió molt més relaxada. Se la veu compartir panera amb d’altres nadons. Tranquilitza. Faig el mateix, la recullo, pit, jugar durant una bona estona, dinar, jugar i marxem. Dues hores de migdiada altre cop.

Durant la matinada passa una cosa curiosa. No m’escolto. Està dormint inquieta. Però ho atribueixo a tants de canvis. Me la fico al llit perquè dormi millor  i tingui el pit a mà sempre que ho necessiti i la noto calenta. Però fa dies que diem de canviar el nòrdic perquè acabem dormint destapats. Fa calor, així que em dic que dec estar exagerant i no en faig cas. Al matí es lleva rient com sempre tot i que té son. Però va a la llar i passa el matí força millor , tot i que fent moltes dormidetes. Està tranquil.la em diuen. Però al migdia em truquen per dir-me que té febre, que està a 38’3. J**er! Caldria que la primera febre de la petita fós tan aviat? Caldria que fós a la p**a tercera setmana? Doncs es veu que en la meva vida anterior devia ser molt molt i molt dolenta… Torno a informar (no demanar permís) al meu cap de que marxo a rescatar la meva petita. I volo! Està calenta, mimosa, feta un bitxet bola sobre el meu pit. I em poso a plorar només agafar-la. Em sento culpable de no haver fet cas del meu instint, d’haver-li fet passar un matí enfebrat a la llar, on ecara no està del tot adaptada. Sé que no hauria de sentir-me així, però m’hi sento, i no tinc ganes de que ningú em digui que en faig un gra massa, així que m’ho passo sola. Vaig informant al meu company que també té un punt d’angoixa des de la seva nova feina. I a sobre, la feina, en ser recent, no li permet encara demanar favors o gastar dies personals. Així que em toca a mi portar el pes de la situació, tot i que em sembla que ho faria igual, perquè no em surt de viure-ho diferent.

Això era dimecres, i fins avui dissabte l’hem estat ballant. El dijous va estar amb la persona que la porta a la llar. Que si ja hi confiàvem, ara més! I a la tarda amb els meus pares, que encara no s’hi havien quedat mai. I divendres amb la veïna, que és un amor i després amb els meus pares també. Ha estat dur per a mi. La primera febre i em sembla que li he fallat. Com que divendres a la tarda encara li pujava amb pics de 39’5ºC vam decidir portar-la al metge. Abans havíem fet consultes telefòniques a sanitat respon i ens havíen tranquilitzat i donat instruccions. L’estrena de l’Apiretal ha arribat! Properament a la seva llar, un ml. d’Apiretal! La pediatra em mostra unes enormes i tacades de blanc angines! Però ho hem fet bé. No hem de fer res més del que fèiem, ja que són víriques. Banyeretes d’aigua tèbia, apiretal cada 6-8 hores, mimos, pit, molt d’aprenentatge i moltes emocions!

En la tercera setmana ha anat sola a la llar, l’hi ha portat una desconeguda, ha estat amb tres “cangurs” diferents, ha tingut febre alta durant tres dies i mig, ha vist discutir els seus pares, plorar la seva mare i sobretot, ha sobreviscut ella i el seu somriure encisador. Aquesta nena pot amb tot! Visca!

Una altra cosa que he pogut veure, és la cara més dolça de la lactància. La no només nutritiva i hidratant. La del consol. La de donar seguretat. Aquests dies només ha menjat la fruïta al matí, potser perquè és freda i li devia consolar el mal de coll, a part de coincidir amb una hora no febril. I només ha volgut pit a tota hora. Ha passat de plorar desconsoladament a adormir-se al pit. A demanar-lo cada deu minuts. I lluny de molestar-me o esgotar-me, a mi també m’ha consolat. M’ha permès tenir la sensació que la compensava per l'”abandó” que li estic fent. M’ha reafirmat en el desig de seguir. Perquè li fa bé i perquè em fa bé. No havia conegut amb aquesta intensitat aquest poder que tinc com a mare. I em fa sentir molt bé dins de la tempesta d’emocions i sentiments que he viscut aquests dies.

Espero que la quarta setmana comenci molt millor!

Em desitjo ànims!