Diferències entre una mare i la gent normal.

Mai ho havia pensat fins fa 8 mesos i mig. Però ara se que el món es divideix en dues classes de persones. La gent normal … i les mares. La gent normal, fa una vida normal, conviu amb gent normal, té aficions i ocupacions normals… i ho porta amb total normalitat.

Les mares en canvi, fan que coses extranyes als ulls de la gent normal, semblin… no se… doncs això: extranyes… Anava a dir normals, però no, no ens enganyem.

Quines coses? ufff, infinitat de coses extranyes. Per exemple… patir com si et clavessin un punyal al cor quan aquell petit marrec plora perquè té un pet atravessat. Ui, si, que exagerades. O necessitar algú al costat, amb una mà sobre l’espatlla quan et sents sola en el procés complexe i difícil de reconstrucció de la pròpia vida que estàs vivint. Què egocèntriques. O sentir-se culpables per deixar una horeta al bebè amb son pare, per anar-se a arreglar els cabellots. Que burres. O quan el bebè té la primera febre, necessitar al company allà amb tu, tot i que saps que no li deixaràs gaire espai per actuar. Que egoistes.

Doncs resulta que extranyes, egoistes, egocèntriques, burres o exagerades, ho sentim. Perquè posem per davant de tot els nostres fills, però això no ens fa desaparèixer com a persones. Però a vegades una mare s’oblida d’atendre’s. I hi hauria d’haver algú a prop simplement per comprendre. No necessitem a ningú que ens cuidi el nadó quan està malalt o quan plora, no necessitem algú que li tingui cura de la son, no necessitem a ningú que ens organitzi la vida. No. Necessitem una ajuda molt més important. Necessitem que algú s’assegui al nostre costat i ens digui que ho estem fent bé, que el procés que estem vivint és normal, i és difícil, i que costa de fer, però que ens en sortirem. Necessitem algú que ens atansi un mocador quan patim per la primera febre. Necessitem un company que no jutgi els nostres sentiments només perquè ell no els sent  o no els comprèn. Necessitem mirades. Necessitem saber que ja que nosaltres no podem, hi ha algú que pensa en tu. Necessitem que algú s’en recordi de que tots tenim una mare que vetlla per nosaltres plogui o nevi, i l’important que ha estat sempre per a nosaltres, i ens hi vegi reflexades.

I no ho necessitem per egocentrisme. No. Ho necessitem perquè l’inici de la maternitat va acompanyat moltes vegades, de sentiment de soledat, de sentir-se extranya, jutjada. D’oblidar-se sovint d’una mateixa. I d’acord que la nostra cria ens omple de vida i de felicitat, i que compensa tots aquests sentiments. Però a vegades dorm, i quan ho fa, les seves necessitats acostumen a estar momentàniament cobertes. I llavors ens podem relaxar uns instants. I en relaxar-nos, a vegades, els pensaments aconsegueixen separar-se del nadó. I llavors veuen que el món segueix, i que el propi món, en canvi, no pot seguir el ritme de la resta. I això allunya de la resta, d’un mateix  i fins i tot del temps.

I per tot això , per a mi és tant important la Marta, que tot i que ens és difícil veure’ns, fem treure fum al whatsapp, i em deixa compartir amb ella moltes de les coses que em passen, o que visc, o que m’amoïnen. I ella ho comparteix amb mi. I me n’alegro d’haver coincidit en etapa, temps i visió.

I per això per a mi és tan important l’Anna, que ara està embarassada i em pregunta coses. I em fa sentir que tot el que he après i el  que sento i he sentit serveix per a alguna cosa, no només per escalfar-me el coco de tant reordenar els pensaments.

I per això és tan important la meva petita, que em manté tan ocupada i motivada que em dóna respirs llargs i bonics entre peça i peça del puzzle.

I per això són tan importants els meus pares, que m’escolten i no em miren amb cara estranya. Perquè ells ja ho han viscut, i em diuen que faig bé les coses i que potser ells ara les farien diferents amb mi i els meus germans.

I per això són tan importants en Ricky, en Jordi, la Lily, l’Aracely, les botigueres del poble… que es miren amb dolçor el que per a mi és tan i tan important: la meva filla.

I per això són tan importants totes les persones que m’han mirat smb acceptació i empatia quan els he explicat algunes penes o angoixes, perquè ells o elles ja ho han passat abans, i et fan sentir un pel més normal.

I per això és tan important el meu blog, a qui li puc explicar de tot amb la més absoluta sinceritat i mai s’extranya, ni s’atreveix a jutjar, ni a qüestionar, ni a valorar. Simplement a contenir tota la meva olla de grills, que serà com serà, però és meva i la remeno com vull, com puc o com vaig aprenent a remenar.

Poc a poc i bona lletra…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s