Atrezzo del dolent…

Si alguna cosa de profit en vaig treure de la meva baixa per maternitat, va ser, sens dubte, l’addicció més absoluta a tres coses: l’Oh Happy Day, la Riera i el Faro. Si, ho confesso. La meva petita, amb el “cuentu” del frenet, fins que ho vam solucionar, s’estava literalment hores enganxada al pit. I com que a la tarda la gent, quan vius en un poblet de costa, s’en va a la platja, doncs et quedes més penjada que un fuet, i t’enganxes a aquestes coses. I sort! Perquè així el puerperi passa més ràpid i millor, entre Batllons, Ricardos i In crescendos.

I direu… i que nassos té a veure tot això amb la maternitat? Molt! Bé, l’Oh Happy Day, res, a banda del que us he explicat.

Centrem-nos doncs en els altres dos… Què tenen en comú, a part de ser emesos els dos a la televisió pública catalana? Doncs que ens els dos hi surten bebès. A La Riera, l’Elvira (filla d’en Sergi i la Cristina) i al Faro el fill de la Lucía i el Ricardo, del qual he oblidat el nom per no poder mantenir l’addicció a la serie. El cas és que aquests bebès són més falsos que un bitllet de dos euros.

A veure, algú em pot explicar perquè a les sèries de televisió els nadons no ploren mai quan no s’els fot ni cas? Ni quan són al llitet durant hores i no a coll? Sabem que tot això no és real. I si ho fós… quina crueltat! Cal que estiguin tot el dia arreconats amb el cul enganxat a algun moble? Quines mancances afectives tindrien de grans si fóssin de veritat!

Per altra banda, sabem com són de descarats i indiscrets els menors d’un any… Vas al tren i miren directa i fixament sempre a algun desconegut. Fins i tot criden als desconeguts atreient la seva atenció i no paren fins que els fan una ganyota, o una gracia. I després giren el cap fent-se els estrets. Ja tenen el que volien. I el més curiós és que sempre, i dic SEMPRE, miren directa  i fixament a les ninetes dels ulls. Fins i tot sospito que siguin agents secrets de la CIA amb un xip incorporat de reconeixement ocular. Tenen aquesta mania. Doncs bé, us heu fixat que els nadons de les sèries sempre, i dic SEMPRE, miren al buït? què hi ha més enllà dels seus suposats pares? No només no miren als ulls, sinó que no miren a ningú!

Una altra cosa curiosa… Perquè els nounats sempre tenen una talla, pes i habilitats similars als nadons de tres o quatre mesos? Si ja em va quedar la xona com el Gernika de Picasso, no vull pensar si la meva petita hagués nascut amb aquella talla i contorn cefàlic. Marededéusantíssimadelcarmeamén!

Poques vegades ploren, i si ho fan, els dura escassament dos segons. I els tornen a deixar.

Sempre prenen biberons. Almenys els que tenen la sort de ser alimentats en alguna ocasió! D’acord que és una pràctica extesa, però sempre? O mai? (depèn com ho miris). A més, sempre estan amb gent que no són els seus pares, i mai tenen ansietat per separació… Això de la criança amb afecció no és cosa de la tele.

L’altre dia, sense anar més lluny, veient La Riera, em va fer esparverar una situació. Siiii, ja se que és ficció, però deixeu-me ser sensible amb el tema, que encara tinc hormones amunt i avall! Us l’explicaré encara que no m’ho hagueu preguntat. Sóc així.

Sopaven, vull pensar que abans de les 21h. , la Mercè, en Sergi i la Maribel. L’Elvira estava dormint al cotxet. Per començar un petit detall.  Algú té el bebè dormint al cotxet a dins de la casa on viu? M’agradaria que algú em respongués. Seguim. L’Elvira dormint al cotxet, darrera de tots ells. I de cop fa un sorollet que els indica que s’ha despertat. El seu pare, en Sergi, s’aixeca a fer-li moixaines. I gairebé abans de que hi arribi la Maribel li diu: deixa-la, ja veuràs que de seguida es torna a adormir. Coooooommm????? Perdoooonaaaaa???? Primer: quin nen de nou o 10 mesos, es torna a adormir així, deixant amablement que els adults acabin de sopar?! Segon… caldria transmetre per televisió una escena de mètode-doctor-insensible-i-torturador???????????? Cooooooooommmmm???  Perdoooonaaaaa????? I va i en Sergi i li fa cas!!! Vaig tenir ganes d’entrar a la tele i agafar la nena, abraçar-la i portar-la a dormir en braços! Siiiii, ja sé que és ficció… Però imagino que si cap dels actors els ha dit als guionistes que això no és creïble, deu ser perquè de masses fills no se n’han ocupat. O que els guionistes no són gaire sensibles.

I com diu el meu home, en veure que m’indigno, és que són nens atrezzo. Però atrezzo del dolent!

Anuncis

6 respostes a “Atrezzo del dolent…

  1. jejejejejjejejejej M’encantes! Quanta indigació transmeten les teves paraules! I saps què? Que tens tota la raó del món, noia… Però és més del mateix, aquesta idea preconcebuda del que és la maternitat, tan estesa entre la societat i que és la que tothom enten i veu bé… al final, a l’envoltar-te d’un cercle més o menys potent de mares i pares que pensen i actuen com tu comences a dubtar si realment el món segueix amb els mateixos mites i creences, prejudicis i actituds basades en el l’adultocràcia… i quan veus escenes com aquestes a la tele tornes a la crua realitat… perquè sí, queda molta feina per fer.
    Petonets!

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s