Carta oberta al Sr. Estivill

Benvolgut Senyor Estivill,

em presento: sóc mare d’una preciositat que demà farà 12 mesos i me l’estimo molt.

Precisament perquè sóc mare i perquè me l’estimo m’estic esforçant molt en pensar tot allò que faig amb ella, com la crio, com l’educo o com l’educaré, i sobretot intento trobar una manera sana d’estimar-la.

No es pensi que no li he dedicat temps a vostè. N’hi he dedicat el just. Ni més ni menys. I després de documentar-me sobre el seu meravellós i eficaç mètode, penso que és massa temps (tot i que no crec que hagi superat la mitja hora en total).

M’agradaria explicar-li d’una manera senzilla, que pugui entendre, el meu punt de vista. Fer-li unes quantes reflexions.

Primer… si tinc un amic que quan estic plorant perquè em sento desamparada ni tant sols s’esforça a consolar-me, gairebé que ell vull ben lluny. Si vol, com que fa el que vostè proposa, li enviaré de regal. Segur que són molt feliços junts.

Segon… si algú em sent cridar i no acudeix a veure què em passa i a ajudar-me, pensaré que és bastant mala persona.

Tercer… li ho dic per experiència… sentir-se massa temps sol no mola! Fa pupeta. I si… te n’acabes ensortint, però sempre és millor tenir algú que t’abraci.

Quart… a l’hivern els llençols són freds i sempre busco l’escalfor del meu marit per tal que els meus peus de la talla 41 i el meu cor agafin temperatura. I és gustoset tenir escalforeta a prop. A vegades també faig mitja volta per escalfar-me el cul, que amb la cel.lulitis també es posa fresquet.

Cinquè… dormo amb el meu marit perquè l’estimo, i tenir a prop les persones que un s’estima et fa sentir bé i segur. I no crec que això em provoqui cap trauma ni cap dependència emocional d’ell.

Sisè… jo vaig triar tenir la meva filla. No va ser ella que va triar venir a aquest món que sovint gràcies a persones com vostè és hostil per als infants. Per tant, és responsabilitat meva que s’hi trobi a gustet. I no crec que cridant de soledat i por, s’hi senti gaire.

Setè… no cal ser metge per saber que l’ansietat i l’angoixa no porta a res de bo. Si no… provi de fer-se apujar el cortisol una estoneta i després m’ho explica.

Vuitè… Quan vam fer-li posar les primeres vacunes, pràcticament la meva filla i jo vam plorar el mateix. Crec que en els seus llibres es va oblidar d’explicar-li a les mares i pares com aguantar el plor desesperat dels seus fills. Imagino que un alt percentatge dels que ho van fer segueixen sense dormir de remordiments i de mal a l’ànima. I deuen pensar molt en vostè cada cop que llegeixen algun estudi científic que demostra la burrada colosal que és el seu mètode.

Novè… Jo mai m’aprofitaria de la desesperació que suposa per algunes famílies no dormir bé durant molt de temps. En comptes de crear situacions doloroses per a tots els seus membres, m’ompliria les butxaques d’una altra manera… Potser escrivint llibres sobre suport emocional per aquestes situacions. Mai fent llibres sobre terrorisme de criança ni sortint a la tele a vendre la poca vergonya que tinc.

Desè… Si jo fós tan valenta com per vendre fum contaminat sense dir que està contaminat a tort i a dret, amb pantalla, altaveus i focs d’artifici; també ho hauria de ser per desmentir la seva validesa amb el mateix “bombo i platerets”, no sota-veu en una entrevista. M’agrada ser honesta.

I com que no vull que la meva petita es senti de cap d’aquestes maneres, ni vull haver-me de penedir de fer-li mal, ni vull sentir-me mala mare mentre la sento cridar, ni és un animaló que s’hagi d’ensinistrar… I com que vull que a casa imperi el respecte, l’empatia, l’esforç per fer-nos feliços i l’amor en positiu, doncs amb el seu permís i sense, no seguiré el seu mètode. Però segur que si algú em regala el seu llibre quan li digui com dorm la meva petita, l’hi donaré una gran utilitat: netejar els vidres de casa, que falta els fa… La neteja de la meva llar li agrairà.

I que sàpiga que em permeto parlar-li així perquè qui no respecta els infants no es mereix gaire respecte de ningú. Assebenti-s’en d’una vegada: els infants són el més gran tresor que tenim. Ells volen canviar el món, però ho faran en funció de com siguin educats. Que canviïn el món correctament és responsabilitat nostra!

Anuncis

10 respostes a “Carta oberta al Sr. Estivill

  1. Amén!
    Mas claro imposible, no dejaría llorar a un desconocido, por qué voy a hacerlo con mis hijos?
    P.D. mientras escribo mi Cuquito junior duerme la siesta a mi lado cogiéndome el brazo en nuestra cama…
    Siple: ÉL FELIZ Y YO MAS DE VERLE

    Liked by 1 person

  2. plas plas plas. Me encanta. Ayer precisamente leí que los chinos duermen con los niños hasta los 6 años, que se van solos a su cuarto. Y que lo de hacerlos mas independientes lo hacen por el día, que es cuando debe hacerse. En su día a día. Que ellos por la noche prefieren dar el amor y el contacto que no dan por el día ya que son mas fríos que nosotros. En fin, que yo me uno y sigo apoyando el colecho, el pobre estivil debió tener una infancia muy triste. Yo siempre he dicho que su método no enseña a dormir, enseña a no protestar. Vamos, que conmigo..ni para limpiar cristales.

    M'agrada

      1. Mira, yo leí que los niños que son atendidos mas rapido, tienden a llorar menos. No se si será verdad o no, igual solo es cassualidad, pero al mio jamas lo deje llorar y es un niño que no suele hacerlo,no hemos pasado las famosas rabietas de 3 años y mucha gente me destaca lo bien que se porta en lugares publicos (me lo llevo al dentista, al medico etc y siempre espera en una silla). Vamos, que con un segundo repetiré método, siempre y cuando vea que al niño o niña tambien le va bien.

        Liked by 1 person

      2. Y… Yo creo que es de cajón… No hay que buscarle explicación racional! Cuando un bebé/niño llora, el instinto de la madre la lleva a atenderlo. Punto. Todo lo demàs son inventos de los humanos, que no acostumbran a hacer a nadie más feliz. Creo yo.

        Liked by 1 person

      3. Mira, yo llevo tres años oyendo eso de… no lo cojas, lo estás mal criando, quitále la teta, sacálo de tu habitación que luego ya veras etc. Y me auguraban todas un comienzo de cole catastrófico con el niño llorando a todas horas. Y sabes que? Que llevo unos días alucinando,contenta y orgullosa, porque el niño no ha llorado ni un solo día. te lo juro, solo hoy un poco en clase porque se ha caído de la silla.Entra bien y sale contento. Y tan solo me encantaria poder decir a todas esas que me decían que el apego lo iba a mal criar y que en el cole lo pasaría mal: ¿Que decíais? El amor, no malcría. Que yo lo coja, o duerma con el no quiere decir que le de todo hecho, o que no le deje tener autonomía. No se por qué se piensan que por el hecho de darle teta o dormir con el, no estas dejando que crezca y aprenda como otros. Creo que nos ven masticandoles la comida. En fin.. me remito a los hechos.

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s