Colors

L’altre dia llegia divertida una conversa a través d’articles entre una persona sense fills, una mare i un pare. Primer, Purificació Mascarell va escriture un article sobre la seva visió de les persones que hem decidit tenir fills. Després, Bárbara Celis li desmontava la teoria des de la seva perspectiva de mare. I finalment Sergio del Molino  ho acabava de rematar donant la seva opinió de pare.

Ara jo, per al.lusió, i sense que ningú m’ho hagi demanat, hi fotré cullerada. Podria dir moltes coses sobre l’article original. Però clar, estaria en avantatja clara ja que com a ex usuària de la vida sense fills tinc una visió basada en la pròpia experiència. I ara com a mare, també. Sóc als dos bàndols. He jugat a les dues lligues. Com en Piqué, que diuen que va passar dels comunistes al partit popular (en minúscules perquè aquests no es mereixen ni les inicials grosses), però en sensata (o no). I clar, no voldria trepitjar a ningú. Perquè la tal Purificació Mascarell en sap força d’escriure. És filòloga i no sé quantes coses més, entre bolquer i bolquer no he tingut temps d’estudiar el seu currículum, que és molt complert, llarg i lloable, com bé explica ella mateixa, de si mateixa. Però de la vida ma/paternal no que no hi entén gaire. Però es permet opinar, com molts (si no la majoria) hem fet abans de portar descendència al món. I com molts (si no la majoria), en aquesta matèria, opinar és igual a cagar (-la).

No em centraré en això però si que voldria fer un incís abans d’entrar en matèria. Voldria, abans de continuar, aclarir-li que en el meu cas si que he pensat sempre (i ho he comentat) que m’agradaria pensar que m’escarrasso per educar la meva filla perquè essent una persona íntegra i valenta, i respectuosa i intel.ligent, canvïi una mica el món i el faci una mica millor. I que vaig preocupar-me molt del part per poder-li oferir des del naixement la millor base per créixer. Em plantejava com evitar que li arribessin joguines sexistes i esteriotipades de tot arreu. Li ofereixo el meu cos per nodrir-la de seguretat, amor i aliment sublim. M’esforço per respectar-la i que, de gran i de petita, sempre sigui el que vulgui ser, i faci el que vulgui fer, lluny d’opinions i judicis. Entre moltes d’altres coses. I potser el meu cap s’ocupa més d’això que no pas de visites al metge, talla, pes, cursos  (?) de lactància, cotxets i biberons. Però potser m’he donat per al.ludida erròniament. Parla, en el seu article de mares joves. I jo ja he arribat als 35. Potser és per això…

Em centraré només en una frase, perquè la Bárbara Celis i en Sergio del Molino li han dit tot el que jo li diria o més, i millor escrit. I també, perquè no tinc ganes de rebatre-li res. Perquè de judicis jo ja en vaig acabar fins al capdemunt. I ara em rellisquen per tot arreu, com si anés recoberta del millor oli d’oliva verge extra. I aquest article passa d’opinió per apropar-se a la sentència o al judici. Em centraré en la frase de l’article:

la gente que tiene hijos (…) se vuelve prosaica y gris.

I aquí és on la caga, la bona dona. Però és normal. Perquè és universitària (molt). Però no és mare. I jo, com que sóc universitària (en actiu) i mare, puc contestar-li amb coneixement de causa. Perquè això no t’ho ensenyen a la universitat.

Diu que m’he tornat gris… I res més allunyat de la realitat!

Quan vaig parir la meva filla em vaig tornar com l’arc de Sant Martí, o com una carta de colors Pantone, d’aquelles que et deixen a la drogueria. Vaig explotar envoltada de rajos de colors. I aquest estat acolorit em va durar diverses setmanes. Durant aquestes setmanes em vaig tornar també vermella de cap a peus, reenamorant-me amb passió del meu marit. Des de llavors, quan miro embadalida la meva filla o, més encara quan ella em fa una abraçada o un petó d’aquells de boca oberta, em torno d’un rosa pàlid d’aquells ben “nyonyos”. Quan he de netejar una caca de les que sobrepassa els límits del bolquer i ella no para quieta, acostumo a posar-hi accidentalment alguna part del meu cos, i llavors em torno de color verd. Un verd més intens quan he d’agafar aire i m’arriba la pudor. Quan juguem plegats tots tres i la sento riure a ple pulmó, amb riellades d’innocent felicitat plenes d’infantesa, em torno de color groc. D’un groc que brilla com el sol. Intens, enlluernador. Quan es posa malaltona i la veig patir, em torno lila, de patiment. Quan l’enyoro durant tantes hores a la feina m’envaeix un fred que em fa enblavir. Quan l’ajudo a adormir-se cada nit, bressolant-la, o abraçant-la em torno d’un color taronja, de l’escalforeta que ens donem. I cada cop que he de treure un pit per ella, em torno blanca com la llet que li regalo amb tot l’amor del meu cor. Quan em miro al mirall i veig les seqüeles de l’embaràs i del part, encara recents, em poso una mica negra i penso que potser no tornaré a tenir mai el tipet d’abans. Però quan torno a mirar la meva filla, em torno de color platejat com l’argent, i em sento tan bonica com aquest metall noble. Bonica per dins, més que abans, més plena d’amor, molt més femenina, més complerta.

I cada color té molts matissos, igual que la meva vida ara, on cada minut és diferent, i on les rutines són absurdes perquè tot canvia o pot canviar i desviar-se del previst. La meva vida no havia estat mai tan acolorida. Que no fàcil. I el que abans m’omplia de color i que pensava que em pesaria haver de deixar de fer, ara no tinc ganes de recuperar-ho, perquè em faltava alguna cosa que no savia. I aquesta mancança tenyia els colors amb un tel prim grisós, que llavors no veia. Em faltava una cosa molt important. Em faltava la meva filla que va fer esclatar tots els judicis que jo, com fa la Purificació Mascarell, feia des del desconeixement i la ignorància del qui opina sense haver viscut. I en aquesta explosió el gris va marxar, perquè va fer que tot allò, i tot el que com ella pensava, deixés d’importar-me el més mínim.

La meva vida ara és ben acolorida , com jo, com la meva filla, fins que es faci gran i vagi agafant el gris que tots, en arribar a l’edat adulta hem agafat. Només espero que no cometi l’error de pensar que la seva vida professional li donarà l’arc de Sant Martí, perquè s’estarà equivocant, i s’estarà perdent l’oportunitat de conèixer el millor color de tots: el color de l’amor d’ella mare, cap a qui ha sortit de les seves entranyes.

Anuncis

Fins aquí podíem arribar!

Normalment tinc una llista de temes pendents, i vaig escribint-los durant les migdiades de la petita o a la nit. Però el d’avui és d’urgència. Per desfogar-me. Improvitzat (més que els altres, fins i tot!). L’escric per mi. Per llegir-lo i seguir-hi reflexionant.

Aquests dies a la llar d’infants m’han servit entre d’altres coses per enganxar (jo) el primer virus. I a partir d’aquí he elaborat una teoria i faré una freaky-prova pilot. La meva teoria, a partir de que jo ja m’he curat i ara ha caigut el meu marit, és que com que amb la llet materna li passo els anticossos a la meva petita, ella s’en lliurarà. De fet, va ser ella qui va començar amb els mocs. Però no ha passat d’aquí. Jo en canvi he estat feta una coca durant tres dies. I la freaky-prova pilot que us deia és que, basant-me en aquesta teoria de que ella m’ho contagia però que llavors jo la protegeixo a través de la llet, a partir d’ara cada nit, lleparé la seva pipa plena de virus porqueria. Potser em passo l’any malalta i no serveix de res, però si puc pal.liar l’allau d’infeccions del curs passat, ni que sigui una vegada, ja em donaré per triomfant.

Però la urgència d’aquest post no ve per aquí. Aquest paràgraf anterior l’he fotut per l’esquadra. El post d’avui ve per un tema que m’ha fet donar-me una plantofada a mi mateixa per fer-me reaccionar.

Aquests tres dies de malaltia, sumats a que estic de vacances, i sumats a que la petita es fa gran  i comença a tenir criteri propi, geni i poca o cap capacitat per raonar i utilitzar les paraules ni com a receptora, s’han ajuntat amb una altra circumstància al.liena a mi. Ha coincidit amb una allau de compromisos inel.ludibles del massopare. Resultat: tres dies “non stop” de tenir cura de la petita jo soleta. I ep! que no em queixo, eh? que sóc sa mare! Però tenint en compte les meves condicions pèssimes, hauria agraït el paper de massopare en actiu, perquè us he d’enganyar.

Doncs bé… vain arribar a un nivell de saturació més que important. No se si la petita estava més descontrolada perquè jo no estava per ella com sempre; o si jo tenia el meu grau de tolerància i percepció abatut com el meu nas i la meva gola i el meu cap. El cas és que la vaig renyar per primer cop.

Si. La vaig renyar.

Contundent.

I així com la vaig renyar, s’em va fer un nus a la gola. No l’hi vaig cridar, ni picar ni res de tot això, eh?! Però em vaig quadrar ben seria i amb un to de severitat que era nou per a mi i també per a ella. No va plorar. Però el mateix silenci petrificat que em va sortir a mi, també el va mantenir ella, i després s’em va abraçar en silenci. Així que li devia afectar com a mínim, la meitat del que em va afectar a mi…

No havia fet res que no li correspongui per edat. No havia fet res terrible. Simplement buscava minilímits que troba, i que aquest cop, insistint en trobar-los moltes vegades, s’hi va trobar una paret desconeguda: la seva mare enfadada i amb la paciència sota mínims.

Algú m’ha dit que no serà la última vegada i que ho hauré de seguir fent pel seu bé. No hi estic d’acord. Sé que malauradament ho tornaré a fer, perquè sóc humana. Però no va ser ni la millor manera, ni la més adequada a la seva edat ni moment evolutiu, ni la que em va fer sentir millor. Jo hauria d’haver entès en aquell moment que jo podia fer altres coses abans que esperar que ho fes ella per art de màgia. Podria haver entès que ella també estava cansada perquè era tard i havia estat un dia molt intens. Hauria d’haver seguit pensant abans d’actuar per saber-li posar els millors límits i de la millor manera, que fins ara m’ha donat molt bons resultats. Però la meva paciència va dir prou. I mentre ella m’abraçava, a mi se m’escapaven els remordiments pels ulls. I li vaig demanar perdó. Li vaig explicar que el que ella havia fet no m’agradava, i que no ho havia de fer. Però que jo no li hauria d’haver parlat malament, però que ho havia fet perquè em trobava malament. No devia entendre ni una paraula. Però us prometo que la seva reacció va ser preciosa. Em va somriure i em va tornar a abraçar. I així em vaig poder perdonar per la desproporció de la meva esbroncada.

Segur que molts em direu que sóc una exagerada, però ho sento així, no hi puc fer més.  I suposo que és per ser la primera vegada. Totes les primeres vegades tenen un punt de sobreelevat emocionalment, en això de la maternitat. Almenys en la meva.

Va ser la primera vegada, i amb el temps segur que el meu sentiment de culpa o les meves ganes d’autoflagelar-me perdran intensitat, però no vull oblidar mai ni com em vaig sentir, ni la lliçó que un cop més em va donar ella. Evidentment que puc perdre els nervis en alguna ocasió, com totes les mares i tots els pares, com tots els humans. Però no puc perdre l’oportunitat ni les ganes de demanar-li perdó. D’ensenyar-li que la humilitat és una qualitat que ens ajuda a estimar-nos amb qualitat. D’ensenyar-li que ella també és important i compta molt per a mi. D’ensenyar-li que tots ens podem equivocar, i que tots ens mereixem una disculpa, o poder reparar el mal que haguem fet. D’ensenyar-li que ella té límits però jo també. I Sobretot d’ensenyar-li que tot i que pugui dir “fins aquí podíem arribar” ella també ho pot dir. I que ella haurà de respondre, però jo també, per allò que fem malament.

Tothom parla dels límits que l’hi hem de posar als infants. I crec fermament que són molt necessaris perquè creixin de manera sana i feliç i equilibrada. Però potser no és millor predicar amb l’exemple i mostrant-los els nostres propis límits? Hem de ser déus que no s’equivoquen mai? Els límits no han de ser mostrats amb respecte i civilització? Crec que no podem oblidar que som el seu referent, i que si no ens veuen rectificar, no els podem exigir a ells que ho facin.

Li vaig demanar perdó i ho faré sempre que calgui. Fins aquí podríem arribar! Només faltaria!

A l’endemà, després de reflexionar molt sobre la meva reacció, vaig fer-me el propòsit de que fós millor. Vaig exigir-me que ho havia de fer bé i multiplicar el meu raciocini maternal. Ho vaig fer. Vaig elevar la meva consciència al quadrat. Vaig posar els mateixos límits però d’una manera molt més respectuosa i amable. I aquesta petita meva em va continuar donant lliçons. Va començar a canviar aquesta conducta que tant em molestava i que creiem que havia de ser el seu primer límit. I avui m’ha donat un pam de nas i s’ha passat el matí “practicant” la nova conducta més adaptativa i respectuosa. La que per ella és nova. Tant que potser no cal… Igual que com quan aprenen a posar coses dins d’altres, que s’hi passen el dia sencer.

És increïble veure com creix i com va sent conscient del seu propi ésser i de la seva pròpia conducta i relació amb l’entorn. Avui em sento feliç. Em sento satisfeta i orgullosa d’ella i de mi mateixa, i del massopare. I m’he perdonat per haver passat un límit, i he perdonat al massopare pel partit de paddle de dissabte (lamarequeelvamatricularambelsseuscompromisosinel.ludibles).

I reconec en un altre exercici d’humilitat, que sempre m’havia equivocat. Abans de ser mare diguem que pensava d’una manera molt més conductista, respecte als infants. Com diu l’autora de Cosetes Nostres , des de l’adultocràcia. Però estava obviant la part més important, la part emocional. La part emocional dels menuts i la part emocional de mi mateixa en la meva nova condició de mare. Un cop més, veig i reconec que estava molt equivocada. I que un antic “jo mai” o “jo sempre”, depèn de com t’ho miris, m’explota a la cara emmerdant-ho tot.

Jo també creixo amb ella. I que continüi així!

Alterant les rutines.

Aquests dies estic de vacances. Iujuuuu. Doncs tinc la mateixa quantitat de rutines que sempre però diferents. Estic acompanyant la petita en el procés de familiarització a la llar d’infants. Crec que en algun post ja us n’havia parlat d’aquesta llar d’infants-miracle. La familiarització la pots fer de la manera que necessitin els nadons i les famílies. En el nostre cas, aquest any, com que ha coincidit amb les meves vacances (que no amb les del massopare, per mala sort), doncs la familiarització l’estem  fent amb toooota la calma i tot el temps del món. Això vol dir el següent:

La primera setmana ens vam llevar rutinàriament quan la petita va decidir: mai abans de les nou del matí. Dutxa conjunta, esmorzar conjunt i cap a la llar conjuntament. Ens hi vam quedar la resta del matí, va dinar allà en companyia meva, una estoneta més allà i au! cap a casa. Als dos metres de la llar cada dia la petita s’hi adormia. Estava tan cansada que dormia al voltant de dues hores. I això m’ha donat temps per dinar tranquil.lament, fer la migdiada o escriure al blog, o simplement mirar La Riera i els seus nens abandonats. Les hores que hem estat allà entre d’altres coses que després us explicaré, han donat per jugar juntes, donar el pit (el poc que encara vol durant el dia), donar-li l’espai perquè ella es vagi desenganxant de mi i vinculant amb l’espai, els companys i les àviestieteseducadores. Al seu ritme, respectant-li els temps i les capacitats. Acompanynant-la.

La segona setmana i al final de la primera, ella estava molt contenta, campant lliurement sense mirar enrera per la seva estança, sortint al pati. En dues paraules: ignorant-me vilment. I he cregut que era el moment de provar de marxar uns minutets, al vestíbul, on sento què passa a l’estança i des d’on puc espiar darrera la cortina sense que em vegi. I la veritat és que ha anat molt millor que el curs anterior! Si que ha plorat, però només uns minutets curtets i s’ha deixat consolar per les àviesitieteseducadores, iniciant així el seu vincle i la seva relació de confiança.  Potser demà m’animi a marxar a dinar i tornar a recollir-la quan acabi, o a anar a fer un cafetó i llegir el diari. No ho sé. No em vull avançar… ja ho veurem. Vull seguir com fins ara, anar decidint en funció del que és millor per ella, amb temps, amb calma, i sense expectatives que no es puguin canviar. Estic molt contenta de com està anant i cada dia em sento afortunada de poder oferir-li aquesta llar d’infants a la meva petita i de que sigui municipal! De fet, al poble no n’hi ha cap d’altra!

Però l’objectiu de l’entrada no és ni refregar-vos que estic de vacances (Us he dit que estic de vacances???), ni alegrar-me de la llar d’infants-miracle que tenim, ni explicar-vos la familiarització de la petita. El que passa és que m’embolico.

El que us volia explicar és que, fent aquest procés així, coincideixes amb d’altres pares que també estan en el mateix punt, i xerres amb ells i amb les àviesitieteseducadores i fins i tot amb la recepcionista i la directora del centre. I és d’allò més enriquidor. I l’altre dia , en un moment de tranquil.litat on la majoria dels infants descansaven o jugaven encuriosits amb una capsa plena de sorpreses va sorgir una conversa que em va fer reflexionar molt. Era entre un pare, una de les àviesitieteseducadores i jo. Parlàvem sobre les rutines de cada nen/a, per dormir, per menjar… i de com havíem afrontat cada família aquestes rutines, i de com influïa això en el funcionament del grup. I la veritat és que gaire temps no l’hi havia dedicat al tema, perquè sempre hem deixat fluïr les coses amb la petita, dins de les nostres possibilitats. Però precisament per això, la conversa em va obligar a cercar paraules al que sempre hem fet. Parlàvem de com influeix el trencament de les rutines en els nanos. L’altre pare comentava que si la seva menuda no dorm a tal hora després no s’aguanta ni ella. I l’àviatietaeducadora comentava que moltes rutines no eren viables allà, perquè elles no són la mare, ni el pare, ni l’àvia… i que s’en creen d’altres de pròpies de l’estança però que els primers dies costa. I jo els comentava que amb la petita hem intentat no seguir mai rutines. I que sempre ens hem adaptat a les seves necessitats immediates. Sempre que hem pogut, almenys. Per exemple, si no vol menjar més no l’obliguem perquè assumim que ja no té més gana. I que ja berenarà més, en tot cas. Això si, si no menja més perquè no vol allò, sense fer cap drama ni cap escarafall, no l’obliguem ni la forcem, però tampoc li oferim un pla B. O per domir, no hem forçat mai horaris. Mai l’hem forçat a fer una migdiada a tal hora, o a tal altra. Però si té son li facilitem que dormi, allà on sigui, mai en un bressol, per no crear-li la necessitat. El bressol sempre ha estat per la nit i a les fosques. Perquè amb el que ens agrada voltar, si l’encadenem al bressol i a la tranquil.litat de l’entorn, la torturarem cada cop que vulgui dormir i no serem a casa.

Però en realitat la primera afirmació que he fet és mentida. Si ho penso bé, si que l’hi hem, d’alguna manera, fomentat rutines. La diferència , però , és que hem intentat que aquestes no responguin a les nostres necessitats  sinó a les seves. És a dir: no li hem fomentat mai que dormi després de dinar si ella no té son. Però a la nit, com que a partir de les 20h o 20’30h ja no s’aguanta els pets, doncs si que vam anar induint rutines per ajudar-la a asserenar-se i a agafar la son amb més pau.  O si li agafa la son en plena sortida familiar doncs portem la motxilla de porteig per ajudar-la a agafar la son. O hem intentat mica en mica, que els àpats fossin amb la mateixa estructura i en horaris semblans, per afavorir-li l’adquisició d’hàbits en un futur. Però aquests exemples són sempre flexibles, perquè entenem que té molt de temps per anar adquirint hàbits, i que aquesta adquisició serà conseqüència inevitable de la seva maduració i adaptación al medí, més que no un objectiu  en si mateix. Si no té son, doncs no forcem que s’adormi. I si no té gana, doncs retirem sense problemes. Així li responem a les seves necessitats de manera respectuosa amb el seu desenvolupament normal i li facilitem. O almenys ho fem amb aquest objectiu.

Fa uns dies, l’autora del bloc Cosetes Nostres, en un comentari que va fer en un post meu, parlava d’adultocràcia. Em va agradar el concepte. I crec que va lligat amb això. Veig famílies que s’encaparren amb rutines que en realitat responen a la necessitat o preferences dels adults, i ben poc a la dels infants. I crec que és un error… Espero no equivocar-me, perquè ho tenim fotut si no tinc raó! Crec que és un error perquè normalment aquests pares i mares acompanyen aquestes rutines molts cops de comentaris fruït de la frustració. Per exemple: Ostres! És que no hi ha manera que s’adormi! Portem mitja hora intentant que es mengi la papilla!No hi ha manera que s’estigui quiet al cotxet!

En canvi quan les coses es deixen fluir i no et crees unes expectatives tan altes, o amb criteris teus i no de l’infant, no tens aquest sentiment de frustració tan sovint. I dediques el temps a coses més productives… jugar, riure, gaudir, abraçar… Crec que l’adultocràcia porta a dinars desagradables i mala relació amb el menjar, o a moments de crispació, o a frustració de pares/mares i fills…. I no crec que sigui bo.

Si una cosa m’ha ensenyat la petita, és que igual que a mi m’agrada prendre les meves pròpies decisions i que els que m’estimo me les recolzin i respectin… ella també té aquest dret: el de formar-se un criteri, i ser  acompanyada en la formació d’ella mateixa. Que jo no sóc qui per marcar-li quines són les seves necessitats de supervivència, però si que hi he de respondre.

I tot  això no vol dir que no li vulgui posar límits, com segur que algú que estigui llegint això pensarà… No! Vol dir que entenc que aquests límits han de ser sempre respectuosos amb l’infant i que han d’ajudar-la a expandir-se, perquè els necessita. I que no m’els he d’inventar jo només  segons els meus desitjos, necessitats o mandres, perquè això el que fa és limitar-la a ella en el seu propi creixement. En tot cas, han de respondre a l’equilibri entre les necessitats de tots, incloses les seves.

Però segur que més endavant hi tindré moltes més coses a dir, sobre límits i educació. Ara tot just estem començant. I encara sóc una “demo” en la matèria. De moment, seguiré alterant les rutines sempre que faci falta! Que per alguna cosa som els inventors del propi SMCP!

Deixem-los morir en pau…

Fa dies que no paro de trobar-me (i no perquè ho busqui) la imatge de l’infant siri que va morir ofegat al mar. No la posaré, doncs ja sabem tots de quina parlo. Quan me la trobo faig el possible per no veure-la. Giro el cap, passo pàgina, tanco l’aplicació… No perquè no vulgui veure una realitat punyent i que fa mal. No. Ja sé què està passant a Siria, i a Somalia, i a Iran, i a tants d’altres països. Però no em calen històries amb noms i cognoms per saber-ho i que em cremin per dins. Ja se que hi ha qui defensa que aquestes coses que toquen al cor serveixen per sensibilitzar a la gent. I és cert, de ben segur. Hi ha persones que viuen en un món paral.lel i fins que no els frega una bala no se n’adonen de que estan disparant. Jo no sóc d’aquestes. A mi sempre m’han ferit aquestes injustícies.

Precisament perquè acostumo a evitar aquesta imatge, no en sé el nom, del pobre vailet. Ni sé la situació dels pares. No sé si són vius o si van morir amb ell. No sé si van arribar al seu destí o no. Però en el supòsit que encara respirin estic segura que no són vius. Estic segura que són zombies que no saben si seguir respirant o deixar de fer-ho per voluntat pròpia. No sé si aquest nen tenia o no germans.

Diuen que quan tens un fill, mor una part de tu per néixer com a mare. I què passa si una mare ha de plorar la mort del seu fill? I si a sobre és una mort prematura, incomprensible i salvatge com aquesta? Imagino que mors per sempre i no pots renéixer mai més. No em vull posar al seu lloc. Repeteixo que no sé ni tan sols si és viva. Però veig un cop la maleïda imatge, o me la trobo a cada cantonada i em fa un mal tan profund que necessito mirar cap una altra banda, no per fer com si no l’hagués vist, sinó per deixar-la de patir. I no puc evitar pensar que si a mi, per simple empatia de mare, em fa caure les llàgrimes, no sé què li deu passar als pares cada cop que els apareix el seu petitó, mort, sense somriure innocent, en el supòsit de que encara respirin. No sé com ha de ser d’insuportable veure el seu petitó mort en una bandera mundial. No és prou mort en vida que et passi això? Cal que els ho recordem? Cal que fem bandera de la seva imatge? No sé què respondre a aquestes preguntes. Simplement em fan reflexionar. El que si sé és que potser ja és hora de que els deixem morir en pau. A l’infant dignificant la seva mort, deixant que els seus éssers estimats tinguin el record del seu darrer somriure, i no d’aquella imatge que t’estripa per dins. Als pares si ja tornen a ser només record, deixem-los que es fonguin amb la terra, i no els mantinguem aquí quan no era el seu destí. I si encara han de respirar, deixem que morin en pau, com ells ho sentin. I només així els donarem l’oportunitat de continuar respirant i potser un dia ho facin amb una mica de pau.

Petita, si us plau, queda’t per sempre amb mi, encara que sigui lluny, i no em deixis mai morir…

El massopare (part II)

Ja vaig explicar el concepte de massopare. Però clar… ha plogut molt des de llavors. Tots hem canviat. Tot ha canviat. De fet res no és igual. Ara en tinc una opinió actualitzada. Ara ni la mare ni el massopare ja no som una demo (no sé si encara s’utilitza aquest terme…). Ara ja som de veritat.

El massopare d’avui no pensa que s’ha d’encarregar i cosir les etiquetes a tota la roba per anar a la llar d’infants. Ni tan sols intenta planificar els àpats de la petita per al dia, i molt menys per a l’endemà… crec que pensa que pot passar sense menjar. El massopare no s’informa, no llegeix, i es fia del que tu li expliques sobre la seva pròpia filla. No prepara la roba per a l’endemà, i a l’endemà quan va a vestir-la, et pregunta on són els pantalons; i tu li respons: al primer calaix, com tots els altres pantalons , i com sempre! El massopare s’oblida dels controls mèdics, i delega la gestió de l’agenda i dels controls a l’especialista del frenet. El massopare ni pensa en la possibilitat d’anar pensant quines sabates li posarem quan comenci a caminar d’aquí a quatre dies.El massopare no comenta amb altres pares coses com les crisis de creixement.  Al massopare li és igual si la petita berena fruïta o mig quilo de patates fregides, o si aquestes patates són ecològiques o carregades de fertilitzants químics… El massopare encara no ha decidit si li farà angúnia o no veure la seva filla de dos anys enganxada al pit, i encara té un any per decidir-ho. El massopare necessita fer la migdiada i dormir una horeta més, encara que la seva filla ja volti pel llit fent merder. El massopare rondina quan s’ha despertat dos cops en una nit encara que en porti 15 de bones, i pensa massa tard que jo porto gairebé 13 mesos sense dormir una nit seguida.

El massopare d’avui accepta estoïcament els episodis de mamitis i fa veure que no li punxa. El massopare ha après a tenir paciència amb el plor de la seva filla i a abraçar-la amb molt d’amor quan menys “carinyosa” està. El massopare de tant en quant em diu que sóc una supermare i que ho estic fent bé. El massopare m’empeny a fer coses que jo creia impossibles. El massopare mira la seva filla amb ulls d’enamorat. Juga i juga amb ella arrencant-li unes riellades que ningú més és capaç d’arrencar-li. El massopare ha acceptat moltes decisions que he pres, encara que sigui consultant-li, perquè ha après a confiar en mi com a mare. El massopare cuida la petita com ningú quan jo no hi sóc, i quan hi sóc també. El massopare segueix, un any després, inventant-se el seu propi instint ma(pa)ternal amb tot l’amor del seu cor. El massopare s’esforça per curar les ferides de la seva pròpia infantesa, i a no assemblar-se al seu pare quan està amb la petita. El massopare cada cop ens uneix més com a família.

El massopare és la bomba!

Deslletaquè?

La petita ja ha fet l’any. Això, i entre un parell o quinze milions de coses més, vol dir que portem exactament 12 mesos i escatx d’alletament, d’equip ben avingut!

Tot anava bé fins fa unes tres setmanes, més o menys. Pensava que un cop superat el primer més i mig, que ja us ho vaig explicar, i havent superat la prova de treballar i alletar, i coneixent com conec les crisis de creixement, que fins ara  mai m’han estressat… doncs pensava que el nostre alletament era indestructible fins que ella ho decidís. O en tot cas ella i jo de comú acord. Però ho confesso… he dubtat.

Va haver-hi un dia, de cop, on la petita no volia mamar. No és que s’enfadés, ni res. Simplement passava de tot. Vaig pensar… bé, porta uns dies molt tafanera, molt moguda, que no para… és normal… està descobrint món i mentre mama, no veu coses noves. Li oferia de tant en quant i com a molt feia un xarrupet de cinc o sis segons. Van anar passant els dies i cada cop pitjor. Al final, ni xarrupets ni res. Acabava el dia amb els pits durs com a pedres, amb bonys per tot arreu. Amb el corresponent risc de mastitis i demés. Treient-me la llet manualment per no estimular-ne la producció.

Faig una pausa per observar i pensar, com he fet amb totes les crisis de creixement. I és llavors quan no puc evitar pensar que hi ha la possibilitat que s’estigui deslletant… Si ho racionalitzo i faig l’esforç veig que té tota la pinta de brot, però és inevitable. I en aquest cas m’està agafant per sorpresa. I no m’agrada. Ho comento i algun(s) il.luminat(s) em diuen la gran cosa de: dona, algun dia arribarà.

Si o què?!?!?! No ho sabia!!!

Només qui hi ha passat et diu allò de… si, fa molta coseta. Però això té tota la pinta de que sigui passatger. Dóna-li temps. A nosaltres també ens va passar i després va ser tot el contrari. I també em va fer por.

Gràcies.

Quina mania tenim d’intentar racionalitzar amb obvietats el que els altres ja saben. No ens n’adonem que fent això treiem importància al que l’altre està sentint.

Fins i tot vaig consultar a Alba Lactància, on em confirmen això del brot. Però no puc evitar seguir pensant en la possibilitat. Evidentment que arribarà. I evidentment que quan acabi em sentiré feliç de que haver-li respectat el procés i d’haver-la acompanyat fins que ha estat preparada per a fer-ho. Però si arribés ara m’agafaria per sorpresa. Encara no hi havia ni pensat en el deslletament!

A sobre, cerques a internet… Poses a google: crisis de crecimiento. I què hi trobes? molta informació, però fins la dels tres mesos… Després a partir del mig any, la informació que hi trobes és anecdòtica, esqüeta i molt insuficient. Potser és que encara som poques les que arribem a alletar fins a l’any o més. Definitivament si, som poques. I també a hores d’ara s’em fa estrany i no en tinc ganes, d’anar a un grup de suport a l’alletament. No ho vaig fer abans, ara tampoc en tinc ganes.

Què sento quan penso en un deslletament prematur (ara)? Doncs pena. Però amb un somriure perquè el que hem viscut ha estat i és bonic. Satisfacció d’haver arribat fins aquí i d’haver-ho superat tot. Però pena, perquè si ara ho tria ella, no m’haurà donat temps per a preparar-me. I jo encara no vull que s’acabi. Jo li respecto el procés, però si decideix acabar-ho ara, no me l’estarà respectant a mi. Necessito fer el camí amb ella, de la mà. Com fins ara.  I resignació per acceptar el que ve. Se que l’única opció és fer l’esforç de racionalitzar, acceptar i dir-me: ho has fet bé. Li has donat el millor que podies donar-li. I ha estat bonic. Respirar fons i somriure. Però s’et fa un nus a la gola. I a sobre te n’adones de que es fa gran a marxes forçades.

Però de fa un parell de dies que sembla que la cosa està canviant. Sembla que se li està despertant l’interès de nou. De fet de nit mai ha deixat de mamar. Potser més i tot. Excepte la presa per adormir-se que sempre havia estat sagrada. Aquests dies ha deixat de ser tant innegociable. Fins que no estava ja molt somnolenta, no prenia la seva llet. I això també és el que m’ha fet pensar inevitablement en el deslletament. Però ja us dic: fa un parell de dies que sembla que la cosa canvia. Torna a demanar. M’obre l’escot i mira què hi ha. Petita, hi ha el de sempre! I li pregunto si en vol. Em mira als ulls i amb un gest fa que no i marxa, o em mira i enterra la cara a l’escot. Si, ho se… hi hauria maneres més subtils i delicades per a les dues opcions… Però fa riure amb les dues situacions.

Ara començo a pensar també amb el cor i no només amb el cap, que si, que és una crisi de creixement. Però m’ha servit per d’alguna manera iniciar un procés. I espero que quan de veritat es deslleti, m’agafi preparada per fer-ho amb ella i no només per acceptar la situación, que és el que hagués pogut fer ara. M’ha obligat a pensar-hi com una possibilitat real que arribarà. No sé quan, però arribarà. De fet l’altre dia pensava que ja ho està fent, des del moment que va començar a menjar sòlids. Vam iniciar el camí cap al deslletament. I fins ara no ho havia vist així. Però és cert.

El que si se, és que quan deslletem serà sempre amb un somriure, encara que aquest hagi de conviure amb la nostàlgia o amb un sospir. I sabrem que ho hem fet bé.

Massohormones i altres substàncies… quin subidón!

Avui parlarem de les hormones. Quin tema, eh?
Jo no sóc metge, ni biòloga ni res per l’estil, però sé de què parlo. Així que en parlaré com a damnificada i com a beneficiària, a la vegada. Parlo de la meva experiència amb les massohormones, i de com, després d’haver-ne patit els efectes, dins de la maternitat en totes les seves etapes, em moro perquè reapareguin. És un dels grans misteris massoquistes de la maternitat. De com les bones et fan oblidar les més refotudes.

Embaràs… no se quines hormones apareixen o desapareixen que et fan tornar tan vulnerable, però imagino que la serotonina hi deu tenir algun paper, no? Si algú pogués aclarir-m’ho li agrairé. Però dels efectes d’aquestes ja us n’he parlat molt i ja m’han fet plorar massa, així que ja va sent hora de deixar-les tranquil.les.

Avui vull parlar de les que em van fer aparcar temporalment les anteriors i les que segurament em van salvar de la temuda depressió post part, per la qual havia comprat tots els números durant l’embaràs. Avui parlaré de la meva addicció a les hormones del part.

Em centraré en les endorfines i l’oxitocina. Quin “subidón”! Les contraccions de la fase activa de dilatació i bla, bla i bla. Sincerament, eren tan seguides que les endorfines que suposadament se segreguen entre contracció i contracció, no tenia temps ni de sentir-les. Però arriba l’expulsiu sense analgèsia. Em fa pensar, inevitablement en els yonquis que veia a la plaça als anys 80 , quan era petita (si, jo ja existia als anys 80 i tenia consciència). Entre espoderament i espoderament arriben els opiacis (que em sembla que no són hormones però ho fotré al sac d’aquesta entrada) que et fan estar com si t’haguéssis fotut una dosi d’heroïna en vena. Ulls en blanc, abandonament a la son, relaxació màxima, manca de control sobre el teu cos que queda com mort, sensació de separació del cos i l’ànima… un viatge! I la sensació de plaer absolut i de “ara no m’emprenyeu” entre un i l’altre. I no sé que és el que et fa empènyer però deu ser alguna cosa semblant a l’adrenalina, perquè de la sensació que us he descrit, a la manca de control del cos, altre cop, però totalment oposada: impossible contenir les ganes d’empènyer. Una mica semblan a la droga caníbal aquesta que van ensenyar a les notícies no fa gaire… Grunys com un animal, empenys, fas tanta força que la meitat del colon et surt per on no hauria… I un altre cop la versió més yonqui d’una mateixa.

I així alternativament fins que ja ha sortit la bèstia parda de dins l’interior al més pur estil al.lien. Llavors si que arriba el subidón màxim, sense temps entre una cosa i l’altra! És autòmàtic! Arriba l’MDMA. Amor per tot arreu, papallones, necessitat d’abraçar i de contacte físic, alegria al quadrat multiplicat per 1000. No és que jo sàpiga quins efectes té aquesta droga, eh? però m’hi recorda bastant (Mode Corona-de-santa ON). La sensació més increïble i positiva de la meva vida! Manca de control altre cop. Però aquesta vegada, manca de control de la felicitat. Simplement: brutal. També és veritat que l’oxitocina aquesta que us presento és la mateixa que et fa passar vergonya quan la teva filla t’abraça i, a l’hora, taques la samarreta de llet sempre en el pitjor lloc i en el pitjor moment. I que conviu amb la prolactina que compensa tant d’amor treient-te temporalment el desig sexual com si de bromur es tractés! Però aquest és un altre tema!

I per això dic que les hormones i altres substàncies em van salvar de la temuda depressió post-part. O potser és que algú em va posar droga a la beguda. Només ho sabré si torno a parir. Les drogues no són bones, però s’assemblen bastant a la natura! M’ajudeu a convèncer al meu marit?

Memòries d’una nena punk

Qui ho diu que una nena d’un any no pot escriure les seves memòries? Jo si, què passa?! Per això sóc punk!
Tot va començar al setembre del 2009. Els meus pares volien que aparegués. Però a mi ningú em diu què he de fer i vaig decidir que m’esperaria més de tres anys a anunciar-me. I vaig triar un dia guai per dir hola! Va ser l’11-12-13. Aquell dia van saber que pels volts del 14 d’agost naixeria. O això es pensaven ells que encara no em coneixien!
Estaven convençuts de que seria un nen. Perquè tots els altres infants de les famílies eren nenes i ells eren els rebels (fins que vaig arribar jo). Però no! Vaig voler ser una nena. I aquí estic! Em vaig pixar de riure quan els vaig veure la cara en saber que no tenia pito! El papi es va quedar amb una boca de pam i mig i la bleda de la mare feia cares estranyes mig de riure mig de plorar… Estava histèrica… Jijiji
Els molt animals es posaven a tocar els tambors, i no em deixaven descansar. Així que jo vaig aprendre a tocar els botons de la taula de comandament hormonal. Va ser la meva petita venjança antisistema.
I quan va arribar el 14 d’agost vaig pensar… Seguim jugant… No vull sortir encara! Fins que un metge malcarat va dir que el 26 m’obligarien a sortir! Això si que no! Jo no aguanto cap dictadura! Sóc punk! I quan van voler començar a putinejar vaig decidir que sortiria perquè jo volia, i no perquè m’ho diguessin! I no em vaig esperar a l’oxitocina en vena! A mi no em mana ningú!!
La meva mare sempre em canta una cançó… És d’un grup amb un nom extrany… Com ella! Bongo Botrako… O alguna cosa semblant! I es diu Revoltosa. I diu no se què de que si no em revelo ningú em regalarà les meves llibertats… Encara no ho acabo d’entendre… Però sembla divertit això de ser lliure!
Doncs bé… Vaig sortir pel dret! I dies després no hi havia manera de que ragés prou llet del sortidor… I jo m’emprenyava! I molt! Em mataven de gana! Més d’un més fotent-me de gana! I ma mare em remenava ara dreta, ara estirada, ara de cantó! Fins que al final va sortir el que jo volia!  I després volien que em calmés de l’emprenyada amb una pipa! Ja! Els vaig fer patir una miqueta! Es pensaven que em conformaria amb qualsevol pipa… I un be negre amb potes rosses!
I així he anat fent… Val a dir que em sembla que als meus pares ja els agrada que sigui una mica punk… I em sembla que per això vull ser-ho cada cop menys… Encara hi estic rumiant. A més ma mare és una mica massoca i li van els reptes! Així que no hi ha res més punk que no ser-ho quan és el que esperen de mi!
I bé… Aquí estem… Celebrant que ja tinc un any! Uns diuen que sóc petita… Altres diuen que ja m’he fet gran i m’aixequen un dit no sé perquè?! Doncs sabeu què? que sóc i seré el que vulgui ser! I que jo també en sé d’aixecar un dit!
God save the Queen! I’m the Queen!

image