Deixem-los morir en pau…

Fa dies que no paro de trobar-me (i no perquè ho busqui) la imatge de l’infant siri que va morir ofegat al mar. No la posaré, doncs ja sabem tots de quina parlo. Quan me la trobo faig el possible per no veure-la. Giro el cap, passo pàgina, tanco l’aplicació… No perquè no vulgui veure una realitat punyent i que fa mal. No. Ja sé què està passant a Siria, i a Somalia, i a Iran, i a tants d’altres països. Però no em calen històries amb noms i cognoms per saber-ho i que em cremin per dins. Ja se que hi ha qui defensa que aquestes coses que toquen al cor serveixen per sensibilitzar a la gent. I és cert, de ben segur. Hi ha persones que viuen en un món paral.lel i fins que no els frega una bala no se n’adonen de que estan disparant. Jo no sóc d’aquestes. A mi sempre m’han ferit aquestes injustícies.

Precisament perquè acostumo a evitar aquesta imatge, no en sé el nom, del pobre vailet. Ni sé la situació dels pares. No sé si són vius o si van morir amb ell. No sé si van arribar al seu destí o no. Però en el supòsit que encara respirin estic segura que no són vius. Estic segura que són zombies que no saben si seguir respirant o deixar de fer-ho per voluntat pròpia. No sé si aquest nen tenia o no germans.

Diuen que quan tens un fill, mor una part de tu per néixer com a mare. I què passa si una mare ha de plorar la mort del seu fill? I si a sobre és una mort prematura, incomprensible i salvatge com aquesta? Imagino que mors per sempre i no pots renéixer mai més. No em vull posar al seu lloc. Repeteixo que no sé ni tan sols si és viva. Però veig un cop la maleïda imatge, o me la trobo a cada cantonada i em fa un mal tan profund que necessito mirar cap una altra banda, no per fer com si no l’hagués vist, sinó per deixar-la de patir. I no puc evitar pensar que si a mi, per simple empatia de mare, em fa caure les llàgrimes, no sé què li deu passar als pares cada cop que els apareix el seu petitó, mort, sense somriure innocent, en el supòsit de que encara respirin. No sé com ha de ser d’insuportable veure el seu petitó mort en una bandera mundial. No és prou mort en vida que et passi això? Cal que els ho recordem? Cal que fem bandera de la seva imatge? No sé què respondre a aquestes preguntes. Simplement em fan reflexionar. El que si sé és que potser ja és hora de que els deixem morir en pau. A l’infant dignificant la seva mort, deixant que els seus éssers estimats tinguin el record del seu darrer somriure, i no d’aquella imatge que t’estripa per dins. Als pares si ja tornen a ser només record, deixem-los que es fonguin amb la terra, i no els mantinguem aquí quan no era el seu destí. I si encara han de respirar, deixem que morin en pau, com ells ho sentin. I només així els donarem l’oportunitat de continuar respirant i potser un dia ho facin amb una mica de pau.

Petita, si us plau, queda’t per sempre amb mi, encara que sigui lluny, i no em deixis mai morir…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s