Enmirallant-nos per avançar

Ahir a la llar d’infants-miracle de la petita hi vam fer la castanyada amb els avis. Hi vam assistir, per part nostra, en massopare, la petita, la iaia, l’avi, una servidora, i algú que no havíem convidat però va venir igual: el monstre de l’avi , i que consti que no em refereixo al meu pare amb això de monstre! Va ser una tarda en família d’aquelles que em fan tornar bleda fins a caure alguna llagrimeta. De compartir moments, moniatos i magrana. De iaies ballant country com millor saben . De música i alegria.

Primer hi van convocar als avis, i després als pares. Volien conspirar o vés a saber què. El cas és que quan vaig arribar-hi la directora de la llar-miracle s’estava dirigint a tots ells. Feien por… allò de a reunió de pastors… Vaig sentir la darrera reflexió. Parlava de la relació especial que s’estableix normalment entre els avis i els néts i viceversa. Si que és veritat que sempre he pensat que això és així, però la reflexió que vaig sentir no se m’havia acodit mai. I a mi m’agrada escoltar i enriquir-me de les persones que em semblen sàvies. I ella m’en sembla. Deia alguna cosa semblant a que entre una generació i la següent es produeix un trencament per poder avançar, però entre una generació i els seus néts no hi ha aquesta necessitat, i que per això esclaten aquestes relacions tan i tan entranyables i especials, com la que recordo jo mateixa amb els meus propis avis materns (els paterns van ser un món a part…). I per això quan avis i néts es troben no paren de tirar-se pets de colors, com diu en massopare.

M’en vaig anar a dormir pensant-hi. Pensant en la meva relació amb els meus pares. Cercant-hi aquest trencament. I si, si que l’hi veig. Crec que l’haver estat mare amb ja certa edat (tampoc tanta!) m’ha aportat una més que suficient capacitat d’autoanàlisi, i prou maduresa com per veure que amb els meus estimats progenitors ni tot va ser fantàstic i meravellós, ni tot va ser terrible i horripilant, a la meva infantesa/adolescència. I tot això que no era ni tan bo ni tan dolent, ara té unes conseqüències. En mi, en la meva manera de ser i sobretot de sentir. I també en com entenc la criança i en com vull fer les coses amb la petita.

Crec que els meus pares, com molts dels de la seva generació van ser víctimes d’una gran crisis educativa i cultural. Van ser dogmatitzats en els “beneficis” del biberó i la llet de fórmula, van ser dogmatitzats en el conductisme més salvatge que carregava contra els nens en major o menor mesura, dogmatitzats en el valor de la disciplina i el reforç positiu i també negatiu. Van ser dogmatitzats en la cultura de la mare que carrega el 95% de la criança i del pare que treballa moltíssim per sostenir la família econòmicament i s’oblida sistemàticament de canviar bolquers i asseure’s a terra a simplement riure amb els seus fills. I alguns es van passar de frenada, tres, quatre o cinc mil pobles. Per sort no va ser el cas dels meus.

Però també van ser educats per a transmetre el valor de l’esforç i de guanyar-se les coses que tenen valor. També van haver d’educar sense pantalles per a tot arreu ni la distorsió de la tecnologia; almenys fins que ja teníem certa edat. També van haver de trencar amb l’excés d’autoritarisme de la seva generació anterior, i de la violència que van rebre a l’escola, en una època de postguerra i dictadura.  També van voler trobar la llibertat i ens la van transmetre de la manera que van saber, en forma d’esperit de lluïta i esperit crític amb l’entorn cultural i sòcio-polític que ens contextualitzava.

Si, tot això van ser, en general molts dels pares de la generació dels meus. Si. Ens van enviar a la nostra habitació amb la porta tancada, fins que deixéssim de plorar i ens tranquil.litzéssim, sense saber que no deixava de fer-nos mal, sinó que deixàvem de plorar per rebre altre cop les seves atencions. Si. Ens van deixar anar algun mastegot (en el meu cas em van treure la pols) al cul, d’aquells que donats a temps no fan cap mal (o això diuen alguns). Si. Ens van criar amb biberons plens de llet de fórmula i sobretot plens de molt d’amor i segurament mai van dormir amb nosaltres, perdent-se ells aquest gran plaer. Si. Van fer algunes coses sobre les quals jo avui m’emmirallo i en veig el resultat. I en el reflexe que hi veig, no vull veure-hi la petita, perquè si tan bo hagués estat (com els van vendre en aquella època) avui jo ho voldria repetir. I perquè en aquest reflexe veig les mancances que a mi m’ha provocat tot això a nivell de gestió de les meves emocions…

Però també veig en el reflex que van respectar i recolzar les meves decisions encara que els produïssin mal al fetge o úlceres a l’estómac. També van portar-me a la muntanya i em van deixar caure de la bicicleta, deixant que creixés, encara que després m’haguéssin de llepar les ferides. També em van ensenyar el valor de la cultura, de la lectura, de les arts escèniques, de la curiositat pel món. També em van parlar clar a mida que anava creixent i van anar-se apropant als seus fills a mida que hi anàven veient les versions adultes. També ens van aguantar impertinències i baralles de germans en edats difícils, i potser no ho van acompanyar com a mi m’agradaria fer-ho, però ho van aguantar, que és més del que segurament podria fer jo amb les animalades que dèiem/fèiem. També ens han donat records impagables, sense demanar-nos res a canvi. També han lluïtat perquè tinguéssim tot el millor que necessitàvem, lluïtant contra les dificultats econòmiques. I quan les van superar ens van ensenyar a ser generosos i a que les coses materials no eren tan importants com crèiem, i que per això ens ho han donat sempre tot.  I en aquest reflex si que hi vull veure la meva petita. Vull que hi sigui amb mi, amb el seu massopare, amb els seus avis, tiets i cosines.

I en el reflex que d’aquí a trenta (i escatx) anys vegi la petita quan pensi en els seus pares, vull que hi vegi, com jo veig, que ho hem donat tot perquè sigui feliç, com els meus pares. I que haurem fet coses que ella no veu del tot bé, i que vol fer-ho diferent amb els seus fills,. Però que tot ho haurem fet amb la millor voluntat de veure-la créixer sana emocionalment. Igual que ara veig que els meus pares han fet amb mi i els meus germans, a la seva manera, com la societat els va ensenyar que havien de fer-ho. I que se senti estimada com jo m’hi sento. I que ens estimi com jo estimo als meus pares perquè ens ho haurem intentat guanyar sempre, des d’aquell 26 d’agost del 2014 fins que ens morim.

Els monstres de casa

Papa, no pots jugar amb els monstres. La petita té els seus i tots són bons i divertits… Té el llop que es menja l’àvia però després la deixa sortir per la panxa, i després es menja totes les pors i les seves tristeses. També té l’ós gegant, que lluny de mossegar és tan gros i suau que fa bo d’abraçar fins l’infinit. I el més terrorífic de tots… L’ós rosa, molt rosa, que parla pels descosits.
I tots aquests monstres ens fan feliços, els parlem, els abracem, la petita els renta les dents, els diu bon dia i bona nit… Hi juga…
Però ara a tu t’ha sortit aquest monstre, del qual encara no sabem si ens en podem fiar… Però l’hi has d’ordenar que no sigui maligne. Li has de dir que a casa nostra els monstres no maten ni destrossen la vida de ningú. Li has de dir que la petita necessita el seu avi i fer-se gran amb bons records compartits amb ell. Li has de dir que jo encara necessito un pare sense monstres. Que és d’hora perquè apareguin… Li has de dir que només l’acceptaràs si és benigne com els de la teva néta. Li has de dir que marxi, que la teva filla està espantada, i que tu més. Li has de dir que no vols que et faci patir i que tens vocació d’avi de quatre nenes precioses. Li has de dir que la teva néta petita té un llop que s’el vol menjar si és maligne, i que té unes dents molt llargues, a veure si l’espantes. Li has de dir que t’ha d’ajudar a que totes les proves que t’esperen surtin bé, i que no t’ho posi difícil. Li has de dir que tingui clar que tots et necessitem.
Li has de dir que s’en vagi a la merda! Però que no et sentin les teves nétes quan li diguis. Li has de dir que la petita encara no entén prous paraules com per explicar-li què és la mort o la malaltia. Li has de dir que maligne no entra al nostre cap i que ell si és així no entri al teu cos.
Li has de dir que t’estimo i que sigui bo i no ens faci això que em temo… Però li has de dir que el llop ens ajuda a no tenir-li tanta por, almenys fins que ens ensenyi la seva cara de veritat. Li has de dir que ja pot marxar, que ja hem après la lliçó de que cada dia és un tresor i que cal aprofitar-los tots com si fossin l’últim! I li has de dir que marxi, que a l’abril  tens el viatge de la teva vida i que ja el tens pagat, i que el vols fer amb la mama.
Li has de dir que si s’atreveix a ser maligne el fotrem fora…
Li has de dir que NO!

Shhhhh… dolços somnis….

Tinc 14 mesos.

Diguem que ara ja sóc mare. No dic que fins ara no ho fós. Però potser m’he assemblat més, fins fa no gaire, a un projecte extrany de baldufa que gira i gira fins que troba un lloc on parar a reposar, i que de cop, torna a ser absorvida per un remolí de fil que torna a treure’n tota l’energia en forma de moviment. O així m’he sentit.

Però ja no. Ara em sento MARE. Ja sóc una MARE sense la L enganxada al darrera. Ja no destino hores i hores a entendre’m. Ja sento i se que conec bé la meva filla, encara que no deixi de sorprendre’m i que així sigui tota la vida! Ja no em pesen els dols, perquè ja els tinc fets. I el que em pesa ho farà sempre més, però com a record, no com a procés. Ja no necessito donar explicacions, ni cercar l’aprovació. En realitat em rellisca bastant què pensin els altres quan he pres una decisió, o quan el meu instint ha decidit per mi, tot i que escolto i avaluo tot el que em diuen, o gairebé tot (almenys el que no atempta contra alguns principis molt sòlids). Ara em sento totalment empoderada amb la maternitat que estic visquent. I ja no hi ha distorsions que interfereixin entre jo i la meva capacitat de gaudir-la al 100%. Tant el meu marit com jo hem trobat el nostre lloc dins d’aquesta nova família, hem trobat i assumit els nostres rols, les nostres mancances i els nostres punts forts. Cada cop les primeres vegades són menys melodramàtiques i la meva capacitat per raonar ja no està tan supeditada a la voluntat de les hormones. Em sento forta. Em sento feliç. Miro la meva petita amb els mateixos ulls admirats, amb la mateixa emoció i la mateixa intensitat. Ja no em preocupa l’alletament, perquè n’hem superat tantes que ara se que només em queda relaxar-me, gaudir-ne i veure com la petita va madurant fins que ja no necessiti ni unir-se a mi per mama(r). La part de mi que va morir per renéixer com a mare ja ho ha fet del tot, i és ben enterrada en el record. Un record que recordo amb un somriure, però que 14 mesos després (i 41+5 setmanes de propina) em queda molt i molt lluny. Ara ja no penso gaire en mi, només el normal que fem tots, ni en com em sento, perquè m’importa molt més què sent o com creix la meva petita, i perquè jo ja em sento feliç de comptar amb ella. Ens sentim una família, i fem coses de família, com ara organitzar-nos el dia, fer excursions en bicicleta, comprar entrades per a espectacles per a nadons, mirar les webs d’activitats en família, explicar-nos contes abans d’anar a dormir, i cuidar-nos la son tots tres juntets al llit. Ja no hem d’estirar i arronsar les opinions perquè anem tots tres a la una. Ara ja hem trobat una pediatra que ens agrada i ens dóna confiança. Ara ja tenim clares les coses amb les que no hem de fer cas a cap pediatra perquè són decisions que ens pertoquen a nosaltres. Ara estimo igual però amb més serenor. I m’estimo i em valoro més a mi.

Fins fa poc, el batibull de la metamorfosi en mare encara rugia al cap i al cor. Fins fa poc, donava explicacions que em servien per autoargumentar-me les coses i d’alguna manera em servien per anar reafirmant les maneres de fer o pensar que anava configurant. Fins fa poc les dificultats com els virus, les dents o d’altres petites grans catàstrofes s’em feien una muntanya, i ara, en canvi, sé que se superen sempre. De la mateixa manera que sé que totes les etapes igual que comencen s’en van, i que si no les has gaudit no tornaran mai més. Fins fa poc hi havia estones de tanta introspecció que formava boles de foc al pit. I ara el foc dóna escalfor a la meva petita. Fins fa poc m’estava assumint. Ara m’accepto tal i com sóc. Fins fa poc trencava lligams dolorosos amb la part de mi que va morir o enmalaltir, i ara, en canvi, tots aquests lligams ja són ben destruïts. Fins fa poc em faltava al respecte, qüestionant els meus sentiments i, en canvi ara, em valido, em comprenc i em recolzo, per poder validar, empatitzar i recolzar la meva filla.

Ara em sento plena. Em sento amb molta pau. Em sento MARE, tant que tinc ganes de cridar-ho. SÓC MAREEEEEE!! I M’APASSIONAAAAAA!!!! Però no ho faré perquè la petita ja dorm i ja he après la importància de que no es desperti. Així que…

Shhhhhh… bona nit i que descanseu(m).

Els fills cotitzen a la baixa…com l’empatia.

Em sorprèn la contradicció constant de moltes mares, segurament jo també en ocasions… Em refereixo a la contradicció entre l’orgull i babeig constant cap als nostres fills, i la desvalorització que en fem.

Hi ha mares (jo també fins que em vaig cansar de fer-ho, que va ser aviat per sort) que constantment justifiquen la seva descendència. I sincerament, crec que els infants es mereixen que donem més valor que tot això al que senten i al que fan, i sobretot al que són.

Em repateja quan la petita es fa “un coco” i algú diu: no passa res! Ja està! No ploris! Igualment aplicable a qualsevol altre nen/a. Com que ja està! I que no plori?! Que no passa res?! Evidentment que passa! Aquest infant està aprenent a gestionar la seva relació amb el dolor i els ensurts! S’ha fet “un coco”! I els “cocos” fan mal a tothom! I espanten quan no els veus a venir! I potser no entén què collons hi fa aquella taula allà al seu camí! Perquè simplement no som capaços d’acompanyar el mal? Un cop el mal ja està fet ja no els podem protegir d’ell. Però si que podem fer que aprenguin a deixar-lo marxar. Podem dir-los… tranquil.la, que aquest mal passarà tard o d’hora, i mentrestant la mare és aquí amb tu. O qualsevol cosa que s’ens acodeixi i que no negui el motiu pel que estan plorant. A mi em fa una punyetera ràbia que intentin convence’m de que no he de plorar pel que sento. Doncs perquè fem el mateix amb els menuts?

Quan un marrec plora o s’emprenya i la mare corre a explicar que el pobre té son, que fa molt que no dorm. Una: es pot saber perquè justifiquem les enrabiades dels nostres fills davant dels altres? Dos: aquest temps que utilitzem les/els mares/pares a això, no podríem estar-lo utilitzant per esbrinar si de veritat té son o si li passa quelcom, o a ajudar-lo a adormir-se, bressolant-lo i abraçant-lo? Perquè treiem valor a la son, quan la son és capaç d’arrencar llàgrimes i accelerar les pulsacions dels nostres petits? De veritat crec que la son té un efecte molt més refotut en els nens que en els adults.

Una altra… quan un petit està jugant, manipulant o simplement mirant un objecte, i algun company arriba i li treu. Molts pares tendim a posar per davant una imposició del compartir a la injustícia que suposa el fet de que el menut estava fent una cosa i algú altre ha decidit que ja n’hi havia prou. I potser no té dret a decidir ell mateix si ja havia acabat o no? I perquè nassos l’hi ha de cedir quan l’altre o els pares decidim?

Som en una situació “X”. Tan és, qualsevol. I com a adults, amb molts motius molt vàlids, hem decidit que hem de marxar. Agafem el nadó/nen i marxem. Sense explicacions. Sense deixar-lo acabar allò que estava fent. Molts cops, sense ni tant sols avisar-lo. Però qui ens hem cregut que som?! Tant costa entendre que quan comprenen la situació se senten part d’ella, com a tots ens passa, i que tenen l’oportunitat de sentir-se i mostrar-se més participatius i col.laboradors?

Em fan molta rabieta expressions com “no passa res!”, o “va, ja n’hi ha prou d’aquest color”, o “vols fer el favor de deixar-li?”. Crec sincerament que els pares/mares hauríem de fer un exercici d’educació i respecte, que al final és el que volem que els menuts aprenguin, i ni tant sols som capaços de predicar amb l’exemple. Els infants no són accions de borsa que cotitzin a l’alça o a la baixa en funció del temps o ganes que tinguem per oferir-los. Ni cotitzen més o menys en funció de les nostres creences o preferències. Crec fermament que, independentment de com siguem, com ens sentim o quin humor tinguem, els nens són persones que es mereixen el mateix respecte que nosaltres, que tenen el mateix valor que nosaltres i que a sobre no tenen les eines que hauríem de tenir nosaltres. I precisament per això crec que a vegades els pares som els immadurs. Els que hauríem de donar per fet això i en canvi els treiem el valor que es mereixen, dificultant que creixin de manera saludable, sentint-se valorats i aprenent així a respectar l’entorn i els altres, perquè saben què és sentir-se respectats.

Si us plau, quan veieu que em vesteixo d’agent de borsa, simplement recordeu-me que allò que estic a punt de subhastar és la meva petita i que és una nena. La meva filla. I amb aquesta dada, ja sabré què fer-ne. I us en donaré les gràcies.

Estaria bé

Tinc claríssim que educar la meva filla és el repte més gran i complicat que m’he proposat mai. I no se si ho aconseguiré però podeu estar segurs de que hi posaré tots els meus recursos i en buscaré de nous i que cada dia hi posaré totes les ganes que pugui.
Estaria bé que a part de ser competent emocionalment, sigui capaç de trobar alguna cosa semblant a la felicitat. Que sàpiga que els ous els ponen les gallines i no els fan a una fàbrica, i que es plantegi per on els surten i com els fan.
Estaria bé que poguem ajudar-la a despertar interès suficient com per voler saber i entendre el món on viu. I per criticar-lo.
Estaria molt bé que darrera dels dies com avui entengui que darrera del que se suposa que es “celebra” hi ha molt més i que conquesta avui és sinònim de genocidi.
Estaria bé que descobreixi que sempre hi ha alternatives i que sigui prou responsable com per trobar-les, triar-les i assumir-ne les conseqüències bones i no tan bones. Sense mirar enrere. Que sigui lluïtadora, vencent les pors.
Avui veig les forces armades a la televisió i avui més que mai se que gairebé l’única arma que tinc per fer d’aquest món un lloc una mica millor, és educant la meva filla i que ella, així, vulgui millorar-lo.
Perquè si ens hem de fiar d’aquesta colla… Anem llestos…

Joguines vs. claus

No se com dir-li a ma mare que no es gasti ni un duro en joguines. Ella es deu pensar que ho faig perquè em sap greu que es gasti diners, o alguna cosa semblant… I no! Li dic perquè realment el  (poc) cas que la petita li fa a les joguines no compensa la despesa!

Des de que va neixer que ha estat a terra, jugant amb el seu propi cos. Si que hi ha hagut joguines que penjaven o que feien soroll que de ben petita li cridaven l’atenció. Quan va començar a seguir amb els ulls els objectes en moviment, li cridaven l’atenció els colors i els sorollets. I aquest efecte l’aconseguies amb un sonall caríssim, o amb un sonall que jo mateixa li vaig fer amb ganxet, o amb una ampolla de batut de cacao plena de figuretes dels ous sorpresa, o de pedres de la platja, o de botons de colors.

Més tard, quan va començar a descobrir-se les manetes, i a manipular, les joguines només visuals van quedar apartades,  i va començar a tenir dèria per aquells objectes que o bé feien soroll, o bé eren petitons, i que s’adaptaven bé a les seves petites i maldestres mans. I la millor joguina era ella mateixa, el terra i la seva panera dels tresors. Aquesta panera l’acompanya des de que va néixer, i és plena d’objectes diversos, quotidians, sense valor econòmic (excepte una corbata de seda que va cedir-nos generosament l’avi). Tots els objectes han servit per aprendre a agafar, a agafar amb les dues mans, a canviar de mans, a saccejar, a fer voltar, a picar contra el terra, a fer picar dos objectes entre ells, a imitar els adults… L’han acompanyat en el seu creixement. I tot amb un cost igual o similar a zero euros. En canvi, les joguines que havíem heredat o que els avis els havíen regalat, van servir una estoneta, o ocasionalment, però mai s’ha amortitzat la inversió. I això que sembla que van entendre (a còpia de veure-la jugar amb collonades) que no s’hi havien de gastar calers i no són joguines per a rics.

Alguns dels objectes que conté aquesta panera dels tresors són: un joc de claus, un respall de dents, uns mitjons, tapes de pots de vidre, anous, una cadena , una corbata de seda de l’avi, una flamera d’alumini, una cullereta de fusta, un bol de fusta, un xiulet del Tren del Ciment, una calculadora grossa, ampolles de batut de cacao plenes de coses diverses, un colador, una pinta, etc. I no sabeu l’ús que l’hi ha donat i li segueix donant!

Ara si que li fa força cas a ninots de pelutx de diferent morfologia: un ós obès més gran que ella (i que nosaltres dos junts) que li va regalar el padrí, que li serveix per pujar-hi, parlar-hi… i que algún ensurt li ha fotut quan ha cobrat vida misteriosament cada cop que l’agafem pel clatell. També un nino del seu tamany amb una boca oberta grossa i rastes de colors, que sembla ser el seu millor amic i l’abraça constantment, el fa dormir… I finalment un llop de l’Ikea que es menja salvatgement una iaia petitona. S’hi passa llargues estones fent-li empassar la pobre àvia i treient-li per la panxa. Finalment ha descobert un ós rosa amb piles i que parla que algú li va regalar, i que un dia apareixerà mort al mar.

Cada temporada canvia de joguina preferida… a temporades ha estat la cadena, que podia manipular de diferents maneres i a sobre feia sorollet, durant molt de temps ha estat la cullera i el bol de fusta, que li permetia fer molt de soroll, donar-nos de menjar…, a estones les ampolles-sonall… i quan ha començat a imitar-nos, els respalls de dents i del cabell han estat força rellevants, o els mitjons que intenta posar-se sense massa d’èxit però moltes rialles. Però ara tenim dos fetitxs molt molt importants, que duraran fins que ho domini i en trobi un altre. Un són les coses que pot tapar i destapar. És força obsessiva amb el tema. S’hi pot passar estones moooolt llargues. I l’altre és el joc de claus. Però no el de la seva panera… no! El nostre! No podem obrir ni tancar la porta de casa sense deixar-li les claus perquè n’intenti posar una al pany i un cop oberta la porta deixar-li treure del pany. Espero que li passi aviat, perquè mai ens havia costat tanta estona entrar o sortir de casa! I un dia em treurà un ull amb la clau, perquè amb tanta efusivitat ha estat a punt de clavar-me-la a l’ull a l’estil Dexter més d’un cop!

Ara , però hi ha una cosa que no desbanca les claus perquè s’utilitzen en moments i circumstàncies diferents. El bolígraf! No plastidecors, ni ceres…no… El bolígraf! Li permet fer art sobre paper i sobre el que no és paper… Sobre les estovalles, la taula, el terra, la pell de la mare o el papi, i ara ha descobert que també pot guixar la seva pròpia pell! Un luxe de joguina! Fins aquí són límits tolerables… esperem que no vagi més enllà! A més, les tovalloletes pel cul semblen fetes per encetar la pell i per a netejar tinta de qualsevol superfície!

No deixa de ser apassionant veure com es va desenvolupant i els seus avanços es veuen reflectits en l’ús que fa dels mateixos objectes des de fa 13 mesos! Cada dia amb ella és un joc constant, aprenentatge, desaprenentatge i sobretot molts somriures baratets, baratets! I sincerament, prefereixo que si algú vol invertir en el seu oci, es gasti els diners en activitats, contes (que li encanten!) o en temps compartit amb ella a la natura o a on sigui. Que segur que estarà molt millor invertit que si ho fan en les joguines de moda. I no és que ho diguem els seus pares. Ho diu ella amb fets i no paraules! Almenys de moment… suposo que ja arribarà el moment on demani altres coses, però no cal que sigui tan d’hora!

Converses amb en Massopare…

(Contexte: Dissabte a la nit, després d’uns dies els dos malalts i la petita amb febre per la vacuna de l’any, amb el cansament corresponent, i havent llegit algun blog que parlava sobre la necessitat de dormir i la primera sortida nocturna d’una mare coneguda, que van fer saltar momentàniament alguna alarma… Anem a dormir a l’habitació, on la patufa ja fa hores que dorm, i tot fent conya es dóna literalment la següent conversa)

Mare: Escolta… potser algun dia vull deslletar-la de nit…

Massopare: Si, gordi, lo imagino… Algún día serán duras tantas noches sin dormir seguido, no?

Mare: Si, suposo…

(silenci inquietant)

Mare: I… parlant-ne amb gent, i llegint experiènciaes d’altres, saps en què coincideix més o menys tothom?

Massopare: No, negra, en qué?

Mare: En el paper del pare….

(silenci inquietant)

Mare: Ei, que dorms?

Massopare: No…

Mare: Doncs clar, si es vol deslletar a la nit al nen, clar, el pare se n’ha d’ocupar algunes nits… fins que assumeix el tema…

(silenci inquietant)

Mare: Eo? Eo? Eeeeeoooo?

(silenci inquietant)

Mare: No dius res? (somriure malèfic en la foscor)

Massopare: Mamu, no quiero hablar más. Vamos a dormir.

(silenci inquietant)

Mare: He, he, he… t’estimo. Que descansis… (pausa de 3 segons)… mentres puguis.

Massopare: ………………………… ( i algun soroll gutural estrany)