Joguines vs. claus

No se com dir-li a ma mare que no es gasti ni un duro en joguines. Ella es deu pensar que ho faig perquè em sap greu que es gasti diners, o alguna cosa semblant… I no! Li dic perquè realment el  (poc) cas que la petita li fa a les joguines no compensa la despesa!

Des de que va neixer que ha estat a terra, jugant amb el seu propi cos. Si que hi ha hagut joguines que penjaven o que feien soroll que de ben petita li cridaven l’atenció. Quan va començar a seguir amb els ulls els objectes en moviment, li cridaven l’atenció els colors i els sorollets. I aquest efecte l’aconseguies amb un sonall caríssim, o amb un sonall que jo mateixa li vaig fer amb ganxet, o amb una ampolla de batut de cacao plena de figuretes dels ous sorpresa, o de pedres de la platja, o de botons de colors.

Més tard, quan va començar a descobrir-se les manetes, i a manipular, les joguines només visuals van quedar apartades,  i va començar a tenir dèria per aquells objectes que o bé feien soroll, o bé eren petitons, i que s’adaptaven bé a les seves petites i maldestres mans. I la millor joguina era ella mateixa, el terra i la seva panera dels tresors. Aquesta panera l’acompanya des de que va néixer, i és plena d’objectes diversos, quotidians, sense valor econòmic (excepte una corbata de seda que va cedir-nos generosament l’avi). Tots els objectes han servit per aprendre a agafar, a agafar amb les dues mans, a canviar de mans, a saccejar, a fer voltar, a picar contra el terra, a fer picar dos objectes entre ells, a imitar els adults… L’han acompanyat en el seu creixement. I tot amb un cost igual o similar a zero euros. En canvi, les joguines que havíem heredat o que els avis els havíen regalat, van servir una estoneta, o ocasionalment, però mai s’ha amortitzat la inversió. I això que sembla que van entendre (a còpia de veure-la jugar amb collonades) que no s’hi havien de gastar calers i no són joguines per a rics.

Alguns dels objectes que conté aquesta panera dels tresors són: un joc de claus, un respall de dents, uns mitjons, tapes de pots de vidre, anous, una cadena , una corbata de seda de l’avi, una flamera d’alumini, una cullereta de fusta, un bol de fusta, un xiulet del Tren del Ciment, una calculadora grossa, ampolles de batut de cacao plenes de coses diverses, un colador, una pinta, etc. I no sabeu l’ús que l’hi ha donat i li segueix donant!

Ara si que li fa força cas a ninots de pelutx de diferent morfologia: un ós obès més gran que ella (i que nosaltres dos junts) que li va regalar el padrí, que li serveix per pujar-hi, parlar-hi… i que algún ensurt li ha fotut quan ha cobrat vida misteriosament cada cop que l’agafem pel clatell. També un nino del seu tamany amb una boca oberta grossa i rastes de colors, que sembla ser el seu millor amic i l’abraça constantment, el fa dormir… I finalment un llop de l’Ikea que es menja salvatgement una iaia petitona. S’hi passa llargues estones fent-li empassar la pobre àvia i treient-li per la panxa. Finalment ha descobert un ós rosa amb piles i que parla que algú li va regalar, i que un dia apareixerà mort al mar.

Cada temporada canvia de joguina preferida… a temporades ha estat la cadena, que podia manipular de diferents maneres i a sobre feia sorollet, durant molt de temps ha estat la cullera i el bol de fusta, que li permetia fer molt de soroll, donar-nos de menjar…, a estones les ampolles-sonall… i quan ha començat a imitar-nos, els respalls de dents i del cabell han estat força rellevants, o els mitjons que intenta posar-se sense massa d’èxit però moltes rialles. Però ara tenim dos fetitxs molt molt importants, que duraran fins que ho domini i en trobi un altre. Un són les coses que pot tapar i destapar. És força obsessiva amb el tema. S’hi pot passar estones moooolt llargues. I l’altre és el joc de claus. Però no el de la seva panera… no! El nostre! No podem obrir ni tancar la porta de casa sense deixar-li les claus perquè n’intenti posar una al pany i un cop oberta la porta deixar-li treure del pany. Espero que li passi aviat, perquè mai ens havia costat tanta estona entrar o sortir de casa! I un dia em treurà un ull amb la clau, perquè amb tanta efusivitat ha estat a punt de clavar-me-la a l’ull a l’estil Dexter més d’un cop!

Ara , però hi ha una cosa que no desbanca les claus perquè s’utilitzen en moments i circumstàncies diferents. El bolígraf! No plastidecors, ni ceres…no… El bolígraf! Li permet fer art sobre paper i sobre el que no és paper… Sobre les estovalles, la taula, el terra, la pell de la mare o el papi, i ara ha descobert que també pot guixar la seva pròpia pell! Un luxe de joguina! Fins aquí són límits tolerables… esperem que no vagi més enllà! A més, les tovalloletes pel cul semblen fetes per encetar la pell i per a netejar tinta de qualsevol superfície!

No deixa de ser apassionant veure com es va desenvolupant i els seus avanços es veuen reflectits en l’ús que fa dels mateixos objectes des de fa 13 mesos! Cada dia amb ella és un joc constant, aprenentatge, desaprenentatge i sobretot molts somriures baratets, baratets! I sincerament, prefereixo que si algú vol invertir en el seu oci, es gasti els diners en activitats, contes (que li encanten!) o en temps compartit amb ella a la natura o a on sigui. Que segur que estarà molt millor invertit que si ho fan en les joguines de moda. I no és que ho diguem els seus pares. Ho diu ella amb fets i no paraules! Almenys de moment… suposo que ja arribarà el moment on demani altres coses, però no cal que sigui tan d’hora!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s