Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Encara em sobren 6 quilets, però avui no!

Encara em sobren sis quilets. Però avui m’els he tret de sobre! No he fet la dieta del cucurucho, que ja no recordo com era… ni he deixat la xocolata, ni res d’això.

Avui he pres una grandíssima decisió. 

M’encanta(va) la meva professió: la teràpia ocupacional. Però ja no. Perquè porto com 15 anys lluïtant per fer la meva feina sense que sigui qüestionada, per la ignorància dels companys i caps. Perquè la crisi ha castigat moltíssim el sector sanitari i portem gairebé 8 anys patint retallades i sous a mitges, i retards, i amb l’incertesa de no saber si cobrarem la paga, o fins i tot el sou, com passarà aquest més vinent. Perquè porto 9 anys en una empresa on els caps menyspreen sistemàtica els treballadors. I m’ofego a la feina. M’hi passo moltes hores, i m’hi ofego masses hores. Sort que puc desconnectar amb facilitat. Però se que a l’endemà hi hauré de tornar. Aquestes hores allà, tot i que hi ha moments molt bons amb els pacients i amb algunes companyes, em buiden, m’esgoten, em desgasten. Em fan sentir que perdo un temps preciós. I estic en un punt on necessito fer un cop de timó. Però em falta valor per deixar-ho tot i començar de zero. Però necessito trobar una activitat productiva (no necessariament remunerada) que m’ompli, que m’il.lusioni, que em faci sentir útil.

Per  altra banda, estic enamorada. Del meu marit, de la meva filla i de la meva maternitat. Als 18 anys vaig descobrir una vocació que s’ha anat debilitant i estroncant. Als 34 en vaig descobrir una de molt més profunda i que m’acompanyarà per sempre més amb una intensitat i una llum impressionants: la vocació de mare. No és (només) que estimi la petita i que m’agradi i gaudeixi de fer de (ser) mare. No és només això. La maternitat m’ha transformat. M’ha regirat els esquemes. M’ha fet xocar contra mi mateixa i trencar-me en mil bocins per tornar-me a construir però amb els ulls i el cor oberts. M’ha fet girar totalment els “jo mai” i els “jo sempre”. I resulta que ara els mai són sempre i els sempre són mai. M’ha fet superar barreres que abans de ser mare pensava que no tindria ganes de superar, i que fins i tot no tenia sentit lluïtar. M’ha fet retrobar-me amb el meu jo més mamífer i instintiu, i voler-me allunyar del més racional. M’ha fet més valenta!

També passa que al.lucino amb l’alletament matern. Al.lucino amb l’alquimia del cos per fer un aliment perfecte, ple de tantes coses que ningú coneix del tot. Al.lucino amb la lisina, al.lucino amb els canvis en la composició, al.lucino amb l’instint, al.lucino amb l’oxitocina, al.lucino amb les crisis de creixement. Al.lucino amb que sigui tan difícil. Al.lucino amb que sigui tan fàcil. Al.lucino amb l’estupidesa de tants professionals i amb la saviesa de tants d’altres. Al.lucino amb les llengues anquilosades que superen les dificultats de succió. Al.lucino amb els relactadors. Al.lucino amb les mares valentes de nadons prematurs. Al.lucino amb els anticossos de la llet. Al.lucino amb la inducció de la lactància. Al.lucino amb que tot, absolutament tot, tingui una explicació. Al.lucino amb les assessores, amb les consultores i amb l’altruisme i solidaritat entre dones. Al.lucino amb mi. Al.lucino amb la meva petita, que de tan petita que es va quedar lluïtava com ningú per mamar. Al.lucino amb les mastitis. Al.lucino amb la frustració perpetua de qui renuncia sense voler renunciar. Al.lucino amb els tirallets. I podria seguir.

Avui una companya em deia que quan em veia amb la meva petita, o em sentia parlar, no podia evitar pensar que potser els problemes que té el seu fill gran ara (TDAH) són culpa de les setmanes en que el seu menut va estar perdent pes i plorant mentre ella intentava donar-li el pit (amb la conseqüent renuncia), i que es va sentir molt sola, però que només feia i creia cegament el que li deia el pediatra. I que no podia evitar pensar que hauria hagut de buscar altres recursos, però que no tenia informació ni suport, i que estava sola perquè el seu marit viatjava per feina.  I a mi s’em trencava el cor, perquè sé que se sent quan l’instint et diu que has d’alimentar la teva cria, però no guanya pes, i a més és com si et clavessin vidres als mugrons. Només he pogut dir-li que no té culpa de res. Que si creu que ella té culpa, en tot cas, té la mateixa que el seu marit, i que el seu pediatra, i que les dones de la seva família… Que no podrà canviar-ho, però el que si podrà fer és recolzar la seva neboda o les seves joves, quan les tingui, quan es trobin amb els mateixos problemes que es va trobar ella.

Totes aquestes coses, avui, m’han fet prendre en ferm una decisió que fa temps que em ronda.

Avui he decidit que…

SERÉ ASSESSORA DE LACTÀNCIA.

I em sento il.lusionada! Al.lucino amb el temari, amb el professorat! Em costa deixar la nena per anar una horeta a arreglar-me els cabellots a la perruqueria, però en canvi, estic disposada a deixar-la tot el dia durant sis dissabtes per anar a fer el curs!

Sento la necessitat de fer-ho, perquè em dec trobar un camí, perquè em dec fer alguna cosa per mi. Perquè s’em trenca el cor quan veig mares amb dificultats. Perquè si la meva filla decideix ser mare i alletar, voldré ajudar-la i no posar-li pals a les rodes amb mals consells, si ella ho vol. Perquè em faria molt feliç ajudar, ni que fós un cop a la vida, a alguna mare que pateix per l’inici de l’alletament i perquè m’agradaria contribuir, almenys un cop a la vida, a que un nadó tingui l’oportunitat de ser alletat per la seva marona. Perquè al.lucino amb el poder de les mares i de les mames.

I el meu marit em recolza i molt!

Faré el curs, seré assessora i ho faré bé!

Dame una M!

Dóna’m una M!!!

M de mare. M de mamar. M d’aMor. M de maternitat. M de metamorfosi. M de mimar-se. M de mirar-se. M d’estiMar-se. M de sentiMents. M de massopare. M de marit. M de massoca. M de mogró.

M de MAMÍFERS.