Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Anuncis

2 respostes a “Procrear o no procrear…

  1. Jejejejejejejejejejeje m’encantes! Ho sento, aquest post se suposa que és molt seriós, ho sé. Però quan he acabat ho he fet amb un somriure a la cara, i suposo que ja és el que busques.
    Com a directament al·ludida (així m’he sentit) et diré que en el meu cas, amb total la sinceritat del món, tenir un segon fill no va ser una decisió difícil. Tenir un segon fill era part de l’equació de “ser pares”, tots dos teníem clar abans de començar que volíem més d’un fill… dos, tres, quatre? Ja es veuria, però un fill no, això estava clar tot i que no estava escrit. Així que sento decepcionar-te, però el procés de decidir tenir un segon fill no va existir com a tal. Va arribar el dia i ens hi vam posar, sense més, i estic convençuda que les coses s’han de fer així, perquè… quan vas decidir tenir la teva filla no tenies pors? Moltíssimes! I segurament moltíssimes més de les que tens ara i que tan racionalitzes. És possible que algunes pors d’ara fossin pura ignorància, amb el primer fill, però no és la ignorància una font de constants dubtes i pors? Pel poc que et conec estic convençuda que era així en el teu cas. El desconeixement crea ansietat, i ara tu ja saps de què va tot això. Les ports muten, es modifiquen, però estic convençuda que són menys en quantitat però més intenses, fruit simplement del coneixement que tens ara… i ara et donaré una bona notícia. Aquest coneixement, que fa que les pors aflorin, és pura experiència. Viure un segon embaràs, un segon part, un segon puerperi i encarar l’educació d’un segon fill és una experiència increïble, és com repetir curs però havent aprovat amb nota l’any anterior, és com veure la mateixa peli sabent el final i poden-te avançar al que passarà. I alhora és un repte meravellós, conèixer una segona personeta, redescobrir-te com a mare, adaptar i modificar el que havies après perquè amb el segon no funciona,…
    Ah, i no menyspreïs el poder de les hormones del puerperi. En això sí que ser repetidora no significa res… jejejejjejeej
    En qualsevol cas, el meu exercici de sinceritat profunda i objectivitat total és: ara sóc el doble de feliç, el doble de mare i vaig el doble de cansada, ni més ni menys.
    I pel que fa a la parella, està clar que els fills posen a prova qualsevol relació, però estic segura que de les crisis se’n surt reforçat, i ara ja heu trobat el vostre equilibri. Un segon fill no ve a desestabilitzar la parella com ho fa un primer, perquè els rols ja han canviat, cada peça té un lloc i només cal una petita reubicació.
    No sé si sembla que et vulgui convèncer. Res més lluny de la meva intenció. La decisió l’has de prendre tota tu, i la teva parella, però pensa en com t’imagines dintre de trenta anys. Els nens són nadons dependents molts poquets anys, creixen i volen i et donen nets, i marxen a l’estranger, i et porten nòvies i nòvios a casa i tornen a casa per nadal… Si no visualitzes el teu futur amb una taula plena de gent, no tinguis un segon fill.
    Ah, que no t’ho he dit… m’ha encantat llegir-te. La forma com et despulles en aquestes paraules és corprenedor, sense dubte.

    M'agrada

  2. Ei! No t’havia contestat… doncs primer de tot t’he de dir que no vaig tenir por. I això que el massopare estava a l’atur quan ens vam embarassar. Suposo que vaig estar tan ocupada no tornant-me boja que no vaig tenir temps de tenir por. Ho tenia clar, i portàvem més de tres anys buscant un fill… així que suposo que ho tenia més que mastegat. Però precisament per l’experiència és que tinc pors. Però més que pors són mandres. Suposo, i digues-m’ho si no tinc raó, que algun dia perd intensitat tot l’inici de la maternitat i gairebé s’et deu oblidar. I llavors deu ser que t’hi llences. Igualment, el meu problema principal és el meu marit… que sembla tenir molt clar que no en vol més! jjajaja. Intentarem convence’l entre la petita i jo! hehehehee. I una darrera cosa: esteu com una puta cabra! Tres fills?!?!?!?!? uuuuooooooo, com us admiro! jajajajaja

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s