Sexe? em sona…

Fa mesos us explicava que em sentia com un ficus. Un puny prominent que em deixava la vagina amb una bona cicatriu d’uns 20 punts (cinc amunt, cinc avall, perquè la llevadora va perdre el compte al dotzè), els alts nivells de prolactina en una lactància que encara dura, l’adaptació a la nova situació, la maternitat en general… no són bons amics del sexe en una parella.

Segur que cada cas és diferent, perquè hi entren en joc moltes coses. Però a tot això, cal sumar-hi en el nostre cas, un allunyament emocional i físic immens entre el meu company i jo que va iniciar-se de manera brutal a l’embaràs i que ha suposat tot un procés i molt d’esforç començar a reduir.

No entraré en el que ja us he explicat de moltes maneres. Però si que diré que a tot això que ja us he explicat de moltes maneres cal sumar-hi l’aprensió d’un marit cap a una panxa i un estat que mai va saber integrar com a normal, ni va saber manegar; i una embarassada totalment assexuada que ni al tercer trimestre va sentir els fogots que moltes descriuen.

Parim. I la prolactina fa acte de presència per agreujar aquest allunyament que ja us he explicat. I comença tot un procés d’adaptació i acceptació, individual i de parella. No gens fàcil en el nostre cas.

Des del dia que vam saber que estàvem gestant la nostra petita gran filla, hem tingut comptades trobades sexuals. No ha estat una època gens fàcil. Gens. Hi ha hagut dolor, tristesa, fredor, soledat i distància entre nosaltres. Massa. I amb molt d’esforç, i sobretot molt d’amor, mica en mica hem anat construïnt una nova manera d’estimar-nos. Ens hem anat apropant. Hem anat tancant ferides i cada cop esborrem més cicatrius. Intentant que quedi en un passat lleig  i sense oblidar-ho per no tornar-ho a repetir, però intentant que cada cop dolgui menys. Aprenent dels errors i sobretot madurant. Anant perdent la necessitat de retreure. Sobretot això.

Des de que neix la petita jo encara no he pogut mirar-me la cicatriu. No m’és indiferent tocar-la quan em rento, per exemple. Em fa por. No sé perquè. No ho puc explicar.  No vull. Al part em van oferir mirar amb el mirall com sortia, i vaig respondre amb un no rotund. I després no he pogut afrontar la cicatriu. Però sé que hi és, i m’ha molestat durant mesos, tot i que va anar curant-se a un ritme normal i sense complicacions. Cada cop menys, per sort.

Sumant els milers de factors que han influït puc comptar amb una mà els cops que (perdoneu l’expressió) hem follat. No utilitzo l’expressió “fer l’amor” primer perquè mai m’agradat, em sona pàmfila. I dos perquè jo no faig l’amor amb el sexe, sinó amb l’esforç per fer-nos feliços, amb els detalls, amb les mirades, amb les abraçades, amb la cura en comú de la nostra filla. El sexe, és sexe. Nosaltres fem l’amor (o ho intentem) cada dia, minut i segon, tot i que no sempre ens n’hem ensortit. I follem, tot i que ja us dic que des del 11-12-13 no gaire.

Fins ara, les escasses trobades sexuals que hem tingut, per part meva han estat esforçades. No les he gaudit, més enllà del plaer emocional de sentir-nos a prop, però el meu desig encara era lluny. El meu cap es centrava inevitablement en que la cicatriu no molestés, en trobar altre cop la coreografia natural entre els dos cossos, en cercar inútilment un desig sexual que ha decidit marxar, tot i que la seva pell em continua semblant la més perfecta del món. I hem fet sempre trios: el meu marit, jo, i les ganes d’amagar que el meu cap era cercant les ganes.

També és cert que la logística no és fàcil. La petita dormint al costat del nostre llit, el cansament de la nit que fa que només poguem arraulir-nos al sofà menjant xocolata i mirant una pel.li o algun programa que ens agradi, les escasses migdiades de la petita… No és fàcil trobar el moment quan tens una criatura petita…

I fa un temps que em preocupava, no tornar a ser la d’abans, o haver de forçar les trobades quan volguéssim tenir un altre fill, o que mai més en gaudís.

Però ahir alguna cosa va canviar… Tot va anar com sempre. Portàvem uns dies (des de la darrera discussió) una mica  més units, somrient més, mirant-nos més. Vam veure Merlí, com cada dilluns. Vam estar rient, i ho confesso, fent una guerra de pets al sofà. Fins que cansats vam anar-nos-en al llit. Com sempre. Lavabo, tancar portes i llums i cap al llit. Ens hi vam ficar i com sempre ens vam donar el petó de bona nit i ens vam apropar cercant l’escalforeta i el contacte, com sempre, molt o poc. I aquest contacte va anar creixent. I poc ens va importar que la petita dormís plàcidament allà. Es va encendre un foc que ja gairebé ni recordava. Sense cap. Només pell. De les molèsties de la cicatriu ni m’en vaig enrecordar. Va ser bonic, va ser intens, va ser sexe sense condicionants. Va ser orgasme. Va ser natural i fluïd. I va ser una llàgrima caient per la galta en acabar, de felicitat per haver recuperat una part important de la parella que feia mal no trobar per enlloc i que no augurava res de bo. Per primera vegada des de l’11-12-13, vam follar sense que fós un assaig i ho vam gaudir al 100%. Vam ser nosaltres. I vam agrair que la petita encara sigui prou petita com per no saber fingir que dorm.

I ara si puc dir: Hola de nou, m’alegro de tornar-te a trobar.

I crec que també he de reconèixer al meu company que durant tot aquest temps ha sabut no pressionar-me, respectar-me i no comptar els dies ni el temps. Simplement esperar silent donant-me l’espai que he necessitat, sense límits ni condicions. No estic segura de que totes les parelles del món hagin sigut capaços de respectar com ell ho ha fet. L’estimo cada cop més, malgrat tot.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

7 respostes a “Sexe? em sona…

  1. Ens preparem moltíssim pel part, una mica per la lactància i gens per la fi de la lluna de mel que suposa l’arribada d’un primer fill, i això descoloca, i molt, especialment quan més vulnerables ens sentim, en el postpart. Però és llavors també quan, aparcada la faceta d’amants, s ha de recuperar la de companys, la d’equip i la de ‘ligue’ que és la que ha de mantenir les brasses i evitar que s’apaguin fins que es torni a encendre la foguera, M’he posat literaria i no volia, el que descriu totes ho hem passat d’una manera o un altre i es molt valent posar-ho, aixi, per escrit.

    Liked by 1 person

  2. Genial entrada… en aquest post es veuran reflectides moltes mares, jo una d’elles, i saber que no ets l’única que passa per aquest procés alleuja moltíssim. En el meu cas he de dir que el Papa ha estat sempre molt comprensiu i respectuós amb els meus timings. Això ha fet que haguem viscut aquesta sequera sexual d’una manera força natural, sense obligar-nos a fer res que no volíem, i esperant el moment de tornar a una relativa “normalitat” dins la bogeria de tenir dos fills… amb el primer no ho vàrem notar tant, però aquest cop ha estat de traca i mocador. Més d’un any sense tocar-nos, pràcticament… és important entendre que el sexe sempre tornarà, i que la seva falta no ha de ser símptoma de res més que de cansament i esgotament emocional i psicològic… en el nostre cas, aquest allunyament físic no ha repercutit en la nostra connexió emocional i mental, hem anat sempre a la una, focalitzats en els nens, i sento que seguim sent tan forts com sempre, malgrat tot… tot i així, espero que algún dia la nostra vida sexual torni a ser plaentera sempre i, sobretot, més freqüent jejejejejejejejejejejej
    Gràcies per compartir una cosa tan personal amb nosaltres!!!!!

    M'agrada

    1. En realitat l’allunyament físic no ha repercutit en l’emocional sinó a l’inrevés. Erem tan lluny que hagut d’anar trobant camins alternatius per trobar-nos de nou en tots sentits. Per nosaltres no ha estat fàcil però mica en mica trobem una nova normalitat. I suposo que cada parella podria explicar un procés diferent però imagino que mentre hi hagi respecte cap a l’altre i cap a un mateix la cosa acaba rutllant!

      Liked by 1 person

      1. Crec que precisament això que dius al final és l’única cosa important: el respecte. Les coses es converteixen en impossibles quan s’ha perdut el respecte per l’altre. Mentrestant, tot és treballar per a trobar solucions als problemes que vagin sorgint. M’alegro moltíssim que hagueu trobat el vostre camí… sempre m’ha fet molta gràcia pensar que hi ha parelles que tenen fills per a millorar la relació… per pixar-se de riure!!!

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s