Dins i fora

Ho confesso… sóc una aprofitada… Ara intentaré explicar-vos-ho…

Des de que sóc mare que sento a parlar de la tribu, de fer tribu, de buscar la tribu… que pesats amb la tribu!!!! I no sé perquè sempre he sentit cert rebuig cap aquesta paraula. Em fa una miqueta de repelús… no puc argumentar-ho però és així.

Entenc i comparteixo la necessitat de tots els humans de pertànyer a alguna cosa, de sentir que no estàs sol, ni tés l’únic que et sents d’una manera determinada. Necessitem l’acceptació/aprovació dels altres. I no sempre es troba, sobretot en això de la maternitat on es mouen tantes coses. I on sembla que hi ha mares que es prenen les decisions i opcions dels altres com una ofensa o un atac, no sé per quina estranya raó. Que cadascú faci el que vulgui mentre no emprenyin als altres.

Però alguna vegada m’han proposat explícitament quedar per “ver tribu” i sincerament no n’hi veig el sentit. És a dir… Que algú m’expliqui perquè hauria de quedar amb persones que ni em cauen bé, ni em desperten cap interès? O si! Però no veig el sentit a quedar expressament només perquè ens uneix el fet de ser mares. I a sobre en un dia i horari fixe. Sincerament, he tingut prou feina durant aquests mesos com per voler-ho fer. I estic segura que ningú té la necessitat tampoc de quedar amb mi , només pel fet de que ara sóc mare, si abans no ho havíem fet.

A l’hora, i sé que pot semblar contradictori, com la majoria de mares, he sentit la necessitat de compartir converses, experiències i moments amb altres mares. Si, és clar. Enmig de l’huracà es necessita empatitzar i que empatitzin. Però sento que només en trec o en dono profit si surt de manera natural, espontània. I segurament de manera inconscient això es busca. I si miro objectivament tots aquests mesos no he parat de “fer tribu” però de manera improvitzada, quan jo o algú que m’he creuat n’hem sentit la necessitat i l’altre l’hi ha pogut donar el que necessita.

Reconec, i no amb orgull, que sento la paraula tribu amb certa sorna. Potser perquè ho associo a un club de fans de pediatres que es fan passar per déus (encara que el que diguin tingui tot el sentit del món). Potser perquè ho associo a persones que fan de la seva manera de criar una gran bandera internacional (encara que compartim moltíssims punts). Potser perquè sempre he volgut que la meva maternitat s’integrés en el meu ésser d’una manera natural i no forçada ni esforçada, i cada cop ho aconsegueixo més, i quedar amb aquestes dones es contradiu amb aquesta necessitat… no ho sé, però aquesta situació sempre m’ha fet gràcia. Tot i que entenc el sentit i la necessitat, i ho comparteixo, tot i que no comparteixo el canal ni el mètode.

A l’hora us confessaré també que sóc molt aprofitada. Visc en un poble molt (i ja que he confessat ja no ve d’aquí el “catxondeo”) i molt “mamitribu”. Hi ha tetes a l’aire per tot arreu, hi ha grups de mares/fills per tot arreu, els nens van descalços pels parcs, juguen per terra per tot arreu, les mares ens coneixem i parem cada dos metre a parlar, les mares i els pares porten els seus fills en milions de portanadons diferents. No se senten barbaritats pels carrers com ara: “no emprenyis”, o “mira que ets tonto a vegades” com he sentit pels carrers de diverses ciutats… En definitiva crec que el poble és una tribu gegant. A vegades massa i tot pel meu gust. Perquè la línia entre ser una “mamitribu” i ser una “mamipedant” a vegades és molt fineta.

I perquè dic que sóc una aprofitada? doncs perquè tot i la meva mirada crítica a tot aquest punt empalagoset de les tribus, he de dir que em va molt bé viure en aquest entorn. Perquè tot i que sóc una mica més caballot, malparlada i brusca que moltes d’aquestes mares que queden cada setmana, comparteixo moltes de les coses que senten, pensen o viuen. L’única diferència és que ho expressem diferent: amb les paraules, gests o necessitats de compartir. Però no som tan diferents. I sincerament, mai he sentit que ningú desaprobés que em tregui la teta en cap bar, plaça o al banc del “si no fós”. Ni mai he hagut de sentir comentaris despectius per no córrer a desinfectar amb alcohol la pipa si cau al parc, o ningú mai m’ha preguntat amb incredulitat si em fa mal l’esquena quan porto la petita a la motxilla. En definitiva mai he sentit que la meva manera de criar era estranya ni sobtava a l’entorn social on visc. En part també perquè la part del meu entorn social on em sentia d’una altra manera ja la vaig xutar ben lluny fa temps.

D’alguna manera m’aprofito de l’esperit tribal (d’acoooooord… no ho tornaré a dir en aquest to… pam pam al cul) i em sento còmoda en tot moment. I sé que això no sempre és tan fàcil. Sé de gent que viu en altres municipis que constantment són qüestionades per l’alletament “massa” llarg, o pel collit, o per no posar sabates fins que ja salten i corren, o per portar-los a contramarxa i deixar que s’avorreixin supinament (he engegat el mode irònic, per si no us n’havíeu adonat), o per no plantejar-se introduir el sucre refinat a la dieta com si fós imprescindible.

M’agrada anar a la botiga de menjar ecològic i trobar-m’hi cares conegudes, m’agrada trobar-me al “tetòdrom” de la llar d’infants amb cares conegudes, m’agrada anar amb la manta i el berenar al parc i trobar-me cares conegudes. M’agrada anar a passar el matí a la llar d’infants el dia que tinc festa i trobar-m’hi cares conegudes.

M’agrada que a la carnisseria em convidin a seure si l’hi he de donar el pit. M’agrada que no em qüestionin coses que només són assumpte nostre. M’agrada poder parlar amb normalitat de les coses que per a nosaltres són normals.

I sóc conscient que part d’aquesta sensació és també perquè jo transmeto les coses amb seguretat i normalitat, sense donar gaire espai a la intromissió. Però agraeixo que altres facin tribu de la manera que els vagi bé. Igual que jo, encara que no m’agradi admetre-ho, també en faig. Encara que sigui d’una altra manera. I encara que no m’agradi la paraula. Perquè jo de tribu ja en tinc una , des de que vaig néixer, i no són les altres mares del poble, sinó la meva família, els amics que entren i surten en cada etapa, i sobretot el meu marit i la meva filla, i molts més membres tribals que vindran. I també hi ha mares, les que em vaig trobant pel camí de manera no premeditada i natural, que és la millor llavor perquè creixi qualsevol cosa: la naturalitat.

Però no se m’acodeix una paraula diferent… ja hi pensaré… Mentrestant, sóc dins i fora d’una tribu que és meva sense ser-ho.

Anuncis

5 respostes a “Dins i fora

  1. Oye pues visto así..yo soy otra aprovechada. Vivo en un pueblo similar, de apenas 400 habitantes. vale que si tengo algún que otro vecino que me ha criticado por la teta o por el apego desmedido, pero generalmente no es asi, y hay tambien una “tribu” de mamas como yo, con las que me siento muy agusto.Peeeero..me pasa como a ti, que eso de quedar por quedar porque nos una algo, no va conmigo. hace tiempo pertenecía a un grupo de mamas de un foro, hacían kedadas a menudo, nuestro nexo común era ese, ser madres el mismo mes. Pero yo no me veía compartiendo una casa rural con otras 30 madres, sus maridos y sus hijos. En cambio si hice kdd con algunas en plan íntimo, una o dos máximo a la vez, con la que mas afinidad tenía y muy bien. Me pasa igual con las “tetadas”, fijate si estoy a favor de la lactancia materna que mi hijo de 3 años y medio esta ahi aun, pero no me gusta ir a esas tetadas masivas donde se juntan 30-40 con el único nexo de ser madres y dar el pecho en público. A veces creo que soy rara, pero luego leo puntos de vista como el tuyo y veo que soy un poco menos rara jaja.

    M'agrada

  2. Em fa gràcia com visualitzes i com racionalitzes el fet de “fer tribu”. És possible que jo en tingui una altra experiencia i tingui una altra visió del tema, però la meva manera de fer tribu difereix en molt de la que tu veus al teu poble. Dins la meva tribu hi ha mares amb tot tipus de criança, des de la que dóna biberó des del primer dia, la que té nens que dormen d’una tirada des del primer dia i la que collita amb el seu fill de 5 anys. De fet, la meva tribu és més una Font de riquesa de coneixements, de compartir diferents visions de fer les coses, d’on puc rebre visions critiques dels meus propis actes com a mare. Per a mi, la meva tribu de mares és el més valuós que tinc ara mateix. Sempre tinc algú que ha deslletat abans que jo i em pot aconsellar, la que no entèn perquè els meus fills dormen amb mi quan el Papa marxa de viatge, la que em pot dir quina talla de pantalons he de comprar pel meu fill gran a l’H&M… no podria viure sense la meva tribu, i potser el fet que jo visqui a una ciutat molt gran, on l’anonimat regna per damunt de tot, tingui molt a veure… perquè la meva tribu és més virtual que presencial.. i al final sento que la meva tribu és qualsevol mare que em creuo en un momento donat a la meva vida…
    En qualsevol cas, crec que si visqués a un poble petit com el teu jo seria de les que viu a la plaça del poble i xerra pels descosits amb les altres mares… jejejjejejejejejjeje Però et respectaria, t’ho prometo! 😉
    En tot cas, està bé que visquis la teva maternitat com et surti dels ovaris, faltaria més!
    Petonets!

    M'agrada

    1. Precisament és bastant això el que dic. Jo visc compartint amb altres mares. Trigo una hora i mija per fer un carrer del poble, sóc al grup de whatsapp de l’estança de la petita de la llar d’infants ( de fet en vaig ser impulsora), porto 15 mesos compartint dubtes, frustracions i alegries amb la meva teticompi Marta, vaig al parc amb mares de la llar, encara sóc al grup de postpart, escric un bloc sobre maternitat… Resulta que em van fer sociable… Però a mi el que no em lliga és el clitxé que a vegades es ven, l’etiqueta, la “tribu” vs el simplement compartir, el BLW vs simplement introduir els sòlids, el “jo faig montessori” vs el “jo jugo amb el meu fill”, etc. No se si sóc capaç de trobar la manera d’explicar-ho. Potser simplement és una mania meva irracional…

      Liked by 1 person

      1. Crec que ara t’entenc… és més una qüestió d’etiquetes, de sentir que es pressumeix de la manera de fer les coses de determinada manera? Està tot una mica lligat a aquesta guerra entre mares, no? Són coses que, encara que no vulguis, t’afecten. Jo faig l’exercici diari d’intentar no prejutjar ningú pel que tria fer amb els seus fills, però sovint caic en la trampa… per això mateix sóc defensora del teu mètode SMCP, que apliquem a casa des que va néixer el P, després d’una temporadeta de dubtes inicials. La gent que creu que té la veritat absoluta amb certes qüestions em fan molta mandra…

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s