La Riera va plena

És hora de matissar parcialment la meva entrada sobre els nadons-atrezzo de les sèries de TV. Igual que en aquell moment vaig criticar certes coses, és hora de reconèixer el mèrit del canvi a la sèrie La Riera de TV3.

La segueixo, malgrat la idea fantasiosa, perjudicial i un tant estúpida de la maternitat, criança i respecte cap als infants. Ho confesso. Sóc molt fan de La Riera. Malgrat això.

Us situo: Capítol 1265, minut 16. Però abans d’arribar-hi no vull que us penseu que tot és de color de rosa. No, no, no… Abans d’arribar al que ara us explicaré cal destacar l’inici de part idiota, perquè no se m’acodeix cap millor adjectiu per descriure-ho que aquesta, de l’Àgata al restaurant. Si hi ha algú que de cop trenca aigües i automàticament  (en aproximadament un segon) comença amb contraccions fortes, de zero a cent i directe cap a l’hospital a parir… que m’ho expliqui. Si a sobre, en el part, l’acompanyant s’espera a fora, digueu-me en quin segle vau parir. En fi… abans de reconèixer el mèrit, cal reconèixer també l’estupidesa a l’hora de retratar una situació tan sagrada com el part. Perquè? Perquè tenim clitxés televisius tan ficats al cap, respecte al part, que ens pensem que el naixement dels nostres fills és així. I llavors venen les pors, els regalets mèdics inapropiats i nefastos, la manca de consciència i responsabilitat, etc… Imagino que els guionistes deuen ser homes i/o dones sense fills ni gent al voltant que n’hagin tingut. Si no, no ho entenc…

Però no volia centrar-me en això! Avui volia ser positiva i llençar una llança a favor de la Riera. No sempre es veuen coses com les que ara us relataré. I és d’agrair.

Per començar, el post part de l’Àgata està essent agre. Hi ha moments de plor en soledat. Hi ha soledat. Hi ha sobrecàrrega. Hi ha estrés. Hi ha manca de recolzament. Hi ha sentiments trobats i ambivalents. Hi ha transformació. Hi ha realitat. És el primer postpart així que veig en una sèrie de TV. Gràcies per no fer sentir idiotes a totes aquelles dones que tenen un primer postpart on no volen papallones i flors de colors. Gràcies per mostrar la realitat menys bonica de la lactància , evitant així la frustració de la dona que la viu amb problemes a l’inici. Gràcies perquè l’Àgata tot i així, no hi ha renunciat (a veure quan dura), i m’agradaria agrair-vos també que més endavant mostréssiu també la cara amable de l’alletament, que aviat li arribaria, si fós realitat i no ficció.

En el capitol i minut que us volia mostrar i comentar, l’Àgata li diu al Claudi (exmarit i pare de la criatura) que li ha deixat al seu marit actual, per la Miranda (m’encanta el nom, per cert) un biberó amb la seva llet. Sóc criticona, ja em coneixeu. Estic cursant la formació d’assessora de lactància així que estic especialment receptiva i exigent amb el tema. No m’en puc estar de puntualitzar dues coses. Primer, que millor que a una criatura tan petita, no li administrin amb un biberó , sinó amb altres mecanismes que no puguin interferir en la lactància. Ja se que és perapunyetes, però em sabria greu que la pobra Miranda es quedés sense el tresor de les tetes maternes per aquest biberó, què voleu que us hi digui! Segon. Potser hauria estat millor que n’hi deixés dos o tres. Les que hi hem passat sabem que els neonats són màquines infernals de mamar i que mai sabràs si n’hi has deixat prou. Millor prevenir que curar, no fós cas que la Mirandeta passés ganona.

Però un cop filat prim, cal reconeixer el canvi. Cal donar les gràcies per visibilitzar, per normalitzar. També agrair el missatge de conciliació de la lactància materna amb situacions complicades de separació o vida laboral. Gràcies per la dosi de realitat que heu injectat de cop a la sèrie. Gràcies per, tot i veure’s de lluny que no en teniu ni idea de maternitat, criança ni lactància, haver fet l’esforç. Gràcies per tractar amb més respecte el tema de la maternitat i els mateixos nadons.  Crec que heu fet un salt qualitatiu en el vostre producte televisiu. Tot i així no deixeu de millorar. Potser ben aviat, abans de que s’acabi la temporada definitiva, podré agrair-vos que sembli que si que en sabeu i que la serie s’ha tornat del tot creïble en aquest aspecte.

Finalment una petició: que algú mati la Lídia Almeda, que és com un gra infectat i encapsulat al cul, si us plau.

Anuncis

Senyor Estivill, quin és el meu rol?

Senyor Estivill, avui té l’honor de ser escrit per segona vegada en el meu blog. Crec que aviat tindré més motius per parlar de vostè que de la meva filla.

M’agradaria que em respongués. Quin representa que és el meu rol d’esposa? A què es refereix quan diu que el collit fa que es desatengui aquest rol?

Crec que no entén gaire bé de què va la meva vida. Quan vam tenir la petita la nostra vida es va capgirar. Al centre ja no hi érem nosaltres dos. L’arribada de la petita va fer explotar la parella. No l’enganyaré… no va ser fàcil trobar-nos altre cop. Però no al llit, no… sinó en general. Mica en mica, però, hem anat trobant altre cop camins compartits. I cada cop que els caminem, sap qui ens porta de la maneta i camina just enmig dels dos? La nostra petita. Ella ens guia i ens uneix. Ens fa anar en la mateixa direcció.

Al llit, tot i que no sempre, moltes vegades també està al mig dels dos. I és aquí quan despleguem els nostres rols nocturns, estrenats de fa 18 mesos. Per part del meu marit, el seu rol és el de cuidar-nos el son a la petita i a mi. I el meu rol és el de cuidar-los el son a la petita i a ell. Li puc ben assegurar que qui menys desatén el seu rol és una servidora.

Per altra banda, no se ben bé a quin rol d’esposa es refereix. Hi ha qui l’ha acusat de masclista. Per tant, puc intuir que es refereix als rols esterotipats dels còmics per a nenes de l’època de ma mare. A això li puc respondre que tranquil. Cuino jo a casa, per la salut de tots plegats, i li ben juro que mai ho he fet al llit, així que la presència de la meva filla no hi interfereix. Pel que fa  a netejar si que li confessaré que la meva filla és la culpable de que ho hagi deixat de fer: ara paguem algú perquè ens ho faci. En quant al sexe… ai… el sexe… si no en practiquem gaire no és perquè hi hagi una menuda adorable que dorm fent sorollets encantadors entre nosaltres… i algun de menys encantador… no… En realitat és per la feina que hem tingut retrobant-nos, reconeixent-nos, readaptant-nos i reaprenent a estimar-nos de la manera que ho requereix la nostra realitat.

Però encara que vostè es refereixi a aquests estúpids rols i que jo m’hagi pres la molèstia (perquè si: és una molèstia) d’explicar-li-ho, li vull deixar clar que esta equivocat. Els meus rols d’esposa més aviat són ara el de comprendre les noves situacions que poden trasbalsar o remoure el meu company, d’ajudar-lo en l’organització de la llar, de fer-li saber que l’estimo i que tinc ganes de follar amb ell en quant tinguem ocasió al llit de convidats, al sofà o al terra de la cuina, parlar molt amb ell sobre l’educació de la nostra filla, somniar amb ell sobre quines vacances farem o a on anirem d’excursió aquest diumenge. I sap què? Són exactament les mateixes funcions que té el meu marit. I no, no ho sap perquè ni tan sols l’ha anomenat. Ni tan sols s’ha plantejat les necessitats de la mare, respecte al rol del pare. Ni tan sols s’ha plantejat que potser el pare també hi té alguna cosa a dir. I que potser és ell qui prefereix posar la petita al llit. Ni tan sols l’ha anomenat al pobre pare. Ni tan sols s’ha plantejat la possibilitat que sigui el pare qui ha d’atendre el rol de marit.

Això que diré no li agradarà, però vull que sàpiga que el trobo simple i avorrit. Que potser és vostè qui no hauria d’haver desatès cap rol dels que li pertoquen. El de pare, potser? I sap què? Em permeto fer-me aquesta pregunta jutjant la seva persona perquè constantment em dóna pel sac vostè a mi jutjant la meva, sense plantejar-se que els seus judicis i opinions tenen tan valor per a mi com per a vostè la salut mental i emocional dels nens d’aquest país. És a dir, gens ni mica.

Li ho demano: deixi de dir bestieses que fan mal als infants. Deixi el conductisme salvatge que ja no està de moda. Deixi “El lado oscuro”. I sobretot… fins que no entengui el meu rol d’esposa, no torni a opinar sobre si el desatenc o no, perquè no en té ni idea.

La dimensió desconeguda

Porto uns dies frustradeta, la veritat… Amb una crisi de maternitat. Cansada.  Estic fent el curs d’assessora de lactància i això vol dir que un dissabte si, un dissabte no, no veig en tot el dia la petita. I en conseqüència ella no em veu a mi. S’ha ajuntat aquesta circumstància amb d’altres de puntuals, que ha fet que haguem passat alguna setmana d’aquestes en la que ens hem vist realment poquet. Això, més un queixal que ens està fent la murga a nivells màxims i algun altre contratemps, fa que la petita porti uns dies més irritable del que seria l’habitual. I tinc la sensació/certesa que amb mi ho està més que amb els altres.

Necessitàvem estar juntes, molt juntes. Les dues ho necessitàvem, crec. Penso que no és només cosa meva.

Hem passat uns dies on tot ho demana plorant. On hi ha hagut rabietes bastant pujadetes de to, i  força repetitives. On m’ha picat. On a vegades he sabut parar, pensar i actuar, i d’altres he pecat de més o de menys. Però reconec que he arribat a un punt de frustració i cansament gens agradable.

Avui en canvi, hem fet un viatge a la dimensió desconeguda. La dimensió bebé. Aquella que sembla que la societat no ens deixa visitar gaire sovint. Aquella que és atemporal i que no té espai ni rumb. Una que és tan gran o tan petita com les circumstàncies et permetin i com tu vulguis deixar que sigui.

El massopare avui ha anat a passar el dia amb un bon amic. Camp Nou inclòs. Això ha fet que la petita i jo hem pogut passar una tarda de noies que almenys jo necessitava. No teníem res planificat. O almenys res que no es pogués canviar. No teníem ningú que ens esperés a casa, ni cap pressa. El fet de que encara faci teta ajuda a que, per exemple, si no sopa perquè arribem tard i està massa cansada,  tampoc ens haguem d’amoinar gens.

Hem sortit de casa cap a dos quarts de quatre de la tarda. Havent dinat i abans havent dormit una horeta. Me l’he carregat a l’esquena. M’encanta portejar-la.  No sabíem on acabaríem. Volia portar-la a Mataró, a la Fira de l’Arbre i la Natura. Però al cel hi havia uns núvols que no auguraven res de bo i he decidit que li proposaria agafar el tren i que depenent de què em responia, aniríem a un lloc o a un altre. Hem passejat. Li he preguntat si volia agafar el tren, just quan aquest arribava. M’ha dit amb el cap que si, amb un gran somriure. Hi hem pujat, fins al poble del costat. Allà hem baixat. Hi ha un gran carrer peatonal plè de gent, botigues i nens en patinet, ideal perquè camini amb les seves passes encara maldestres, sense haver de patir pels cotxes o les motos.

En aquest moment el temps ja s’havia aturat. No teníem cap pressa ni cap hora de tornada, ni cap cita amb ningú. Tampoc teníem on anar així que podíem anar a tot arreu. He decidit que avui manava ella i que jo ho gaudiria. Li encanta, quan camina pel carrer lliurement, asseure’s a cada portal. I quan dic a cada portal, és a cada portal. I avui he decidit que m’hi asseuria amb ella. Hem recorregut tot el carrer de portal en portal. Ha parat a tocar cada gos que ens hem creuat. L’escena devia ser divertida, perquè molta gent la mirava i em somreia acte seguit. Tampoc ens hem creuat cap infant de la seva edat que anés fora del cotxet o del portanadons cosa que m’ha sobtat tenint en compte que era diumenge i la gent anava de passeig. És agradable veure tants somriures de gent desconeguda, que no tenen obligació de fer-ho. Després de tant d’exercici ha fet amb la seva maneta el signe de menjar (un dia us explicaré el llenguatge de signes que fa servir per comunicar-se, perquè té tela!). He decidit que faríem un berenar d’aquells que de tant en quant s’ha de fer. Hem buscat un bar. Ella ha menjat el que portava preparat (pastís casolà de fruïts secs i tres mandarines petites) i jo m’he demanat una xocolata desfeta. Ha estat relaxada i tranquil.la. I jo també. Hem rigut i hem tingut mirades als ulls. Moltes. Després hem sortit i ha volgut seguir caminant. Hem anat fent, entre xerrameca que només nosaltres entenem i codis secrets,  i de cop ens hem trobat uns amics que venien de fer un dinar romàntic pel dia de Sant Valentí. Hem anat xerrant  i rient una bona estona, amb la petita com a part del grup. Amb selfie inclosa. Ha estat un passeig molt agradable. M’ha acompanyat fins a l’estació. No perquè fos l’hora de res. Sinó perquè la petita ja feia signes d’estar cansadota i he preferit seguir sense presses i fer una entrada triomfal a casa. Així ha estat. El tren trigava una mica en arribar. I ens hem recorregut unes cinc vegades l’andana. Amunt i avall.  Anava saludant amb la maneta a tots (quan dic tots, és tots) els viatgers que també esperaven. I la majoria li contestaven amb la mà i amb un gran somriure, tantes vegades com hem passat per davant seu, incansables com ella. Hem tingut una bona dosi de somriures desinteressats avui! I m’encanta saber que ella soleta ha donat a tanta gent una excusa per deixar anar el més bonic que tenim. Hem tornat cap a casa, altre cop a la motxilla, perquè aquestes cametes tan curtes ja havien fet un bon esforç. Un cop a casa ens hem estirat a terra, abans de sopar, a mirar juntes tants contes com ha demanat. M’ha ajudat a fer el sopar, passant-me els estris tota contenta i tranquil.la. I jo no podia parar de mirar-la enamoradíssima. Ha sopat jugant i fent escampall amb el menjar. No ha sopat gaire. I què?! L’he ajudat a posar-se el pijama, a terra, sobre el seu matalasset de jugar, com fem darrerament, mentre juga. M’ha fet petons i abraçades, i jo a ella. Fins que m’ha agafat la mà per anar a la nostra habitació per dormir. I allà li ha costat aclucar els ulls, però no s’hi resistia. Estavem tranquil.les, abraçades, i de tant en quant em deia “holaaa”, que és de les poques paraules que diu (de fet només diu holaaaa, mama i no, tot i que ja comença a llençar-se amb papa). Poc a poc s’ha anat adormint, i jo també una estona.

Tinc la sensació d’haver estat fora del món “normal”. He gaudit com mai de la meva filla. I crec que ella de mi també. Sense grans activitats, ni un gran desplegament de recursos. Hem estat connectades en la senzillesa d’una tarda de diumenge qualsevol. Tan connectades entre nosaltres com desconnectades del temps i del rumb. Avui hem viscut la tarda. Ens hem regalat mútuament la tarda. Avui m’en vaig a dormir amb una sensació de felicitat plena. Amb una sensació de pau i de reconciliació amb la situació que he viscut aquests darrers dies. Ja se què fer quan em torni a passar.

Gràcies , petita, per transportar-me a la dimensió desconeguda. Prometo aprendre la lliçó i aplicar-ho més sovint.

 

La mare perfecta existeix. Es diu Maremassoca.

No m’ha agradat mai que la gent apliqui la falsa modèstia. Es veu de mil hores lluny que no és sincera! El llenguatge corporal que acostuma a acompanyar-la no la fa gens creïble.

N’estic una mica fins el capdemunt de sentir allò de… “No vull ser perfecte… si ho fóssim seria avorrit!” o allò de… “si fóssim pares perfectes no podríem aprendre, i no li ensenyaríem al/s nostre/s fill/s a equivocar-se i rectificar”. Bla-bla-bla.

Què diríeu si us explico que hi ha una mare que estima d’una manera infinita a la seva filla? Aquesta mare, a més, s’hi dedica amb cos i ànima. Intenta que tot el temps que passen, sigui molt o poc, sigui de qualitat, amb amor, amb somriures. S’esforça per posar els límits que creu necessaris, ni més ni menys, però sempre de la manera més respectuosa que sap. Fins i tot més respectuosa que les formes que va rebre de menuda. S’esforça perquè la seva filla tingui una alimentació sana i equilibrada, encara que sigui més car, i ha estat disposada a canviar d’hàbits. I quan una cosa no li agrada, busca la manera de que s’ho mengi, fent màgia als fogons. A vegades perd les formes, però hi pensa i intenta rectificar. Inclús demana disculpes a la seva petita. Es sacrifica per la seva filla però també pensa que el propi sacrifici tindrà un límit i no vol que ningú s’el trobi de morros, així que ja va pensant en com cuidar-se quan sigui més necessari sense fer-li mal a la petita. A vegades perd el nord, però després se n’adona i rebusca dins la bossa la brúixola que s’ha amagat. Té una llengua que corre més que els pensaments, però intenta assossegar-la perquè les paraules no esgarrapin al nadó. No vol engegar la tele com a recurs, però els dies tan llargs de pluja intensa, cau en la debilitat i posa en Mic o en Pingu, perquè el filtre dels continguts encara no l’ha perdut. I després no se sent gaire bé. Però mira la brúixola i aquesta li explica que una vegada de tant en quant no la idiotitzarà. I li fa cas. I un altre dia es deixa guixar la cara per retoladors i tot tipus de materials. Què diríeu si us explico que aquesta mare s’equivocarà, rectificarà, aprendrà, es sacrificarà, estimarà infinitament i s’esforçarà durant tota la seva vida? Què diríeu si us explico que a més sabrà perdonar-se i perdonar, respectar-se i respectar, i que quan no li surti del tot bé, no es cansarà d’intentar-ho?

Si a mi m’ho expliquessin segurament pensaria d’entrada que s’assembla força a la perfecció. Després pensaria que (què carai!) s’assembla molt a mi! I un cop pensat això, segur que em vindrien al cap moltes més mares, entre elles la meva!

I perquè simular una modèstia falsa… Si la mare perfecta existeix i es diu Maremassoca!

Com també es diu Maria, i Marta, i Alexandra, i Eulàlia, i Anna, i Mercè, i Joana…