El puerperi que no existeix

Ja sabem que hi ha mil coses que no ens ha explicat ni ens explicarà ningú sobre el puerperi. Coses íntimes. Coses úniques. Inexplicables o massa fortes i que s’escapen del llenguatge racional. Coses que trigues tant en entendre que quan ho fas ja no té sentit compartir. O si, però no ho fas. Coses que et queden a dins per sempre. Coses immenses. I coses que es tornen immensament petites i insignificants. Pèrdues i dols. Guanys que són tan valuosos que costen d’assumir com a propis. Canvis. De cos i ànima. Sentiments. Alguns llògics i d’altres que no verbalitzes perquè no t’hi atreveixes, d’extranyes que et semblen. Felicitats tan grans que fan mal al pit i que es mengen la resta del teu món. I melanconies tan profundes que no pots contenir. Soledat en la companyia infinita del teu nou estat. Acompanyament infinit en la soledat del teu laberíntic puerperi.

Però també n’hi ha moltes, de coses que no t’expliquen, en un postpart del qual ningú parla. Un postpart que dura molt més que una quarentena. Que dura un any, o dos, o tres…

Perquè canviar tota una vida per una altra que vius a dins però que a voltes sembla que no és teva, no és fàcil. Vas fent, immersa en una maternitat viscuda, sentida, intensa i gaudida al màxim nivell. Però un dia pares. I veus fotografies d’àlbums que semblen d’una altra persona. Com d’una vida anterior. I et queda tan lluny… Fins i tot t’hi reconeixes una lluentor a la mirada diferent a la d’ara. A vegades l’enyores i t’agradaria tornar-la a sentir.  D’altres et sembla buida. I saps que allò no tornarà. Que ara ets més gran, en tots els sentits. Ho diu la teva edat, que no saps com, s’ha oblidat de que no oblidis els tres anys que has viscut vivint-los, sense ser-ne del tot conscient. Plens de records recents que no tens temps de païr de ràpids que van. Records que no tens temps d’assaborir perquè abans de que té n’adonis ja et semblen d’una altra vida. Ara el temps passa i a vegades sembla que no n’ets del tot conscient, que se t’escola entre els dits. Que ara el temps ja no és teu. Que no et pertany i que el tens cedit fins no saps quan. I a vegades sents un punt de vertigen per la velocitat que perceps constantment, i tens ganes de parar uns segons a contemplar-ho i païr-ho tot des de fora. D’altres vols rebolcar-te de plaer en tantes emocions i aventures incertes. Algunes que ni vols ni pots controlar. D’altres que si que t’agradaria moderar.

Un dia pares a pensar els sentiments i té n’adones que hi ha parts de tu que tens cedides incondicionalment. Però de les quals a vegades t’agradaria recuperar: els pits que encara tenen usufructe, els pensaments que sempre són dirigits cap una altra persona i que ara tenen un parcela pròpia massa petita; els braços que encara no decideixen quan volen ser lliures o alliberats. I no ho vols canviar encara. Perquè encara et genera culpa pensar en reclamar-li. Però comences a assumir, poc a poc, que un dia diràs en veu alta que són teus: els pensaments, els pits, els braços…

Gairebé tres anys després de l’anunci de l’embaràs encara segueixes rebuscant-te entre el nou model de parella. I rebuscant-lo. Cada cop més a prop. Però tens la sensació que a partir d’ara serà sempre tot nou. Etapes noves i fugaces que farà que mai més us pareu al mateix lloc per massa temps. I vas assumint  que aquella parella que constantment estava agafada de les mans, que es mirava quan es parlava, que escombrava el menjador mentre l’altre canviava la música i treia la pols, trigarà a tornar, almenys en horari no restringit. I que ara està unida en un altre sentit. I potser l’amor és més gran i més profund, però no és manifesta igual. I no saps si has de buscar l’espai perquè ho torni a fer o si t’has de dirigir a trobar la nova fórmula magistral que farà no enyorar certes coses, malgrat en disfruteu plenament d’altres.
Un dia te n’adones que ets monotemàtica i que jo existeix gairebé res més. Ni tant sols les teves antigues prioritats que eren tan importants i ara no són res en absolut. I et planteges si la maduresa que et toca és fer el camí per retrobar-les o per deixar-les enrere total i definitivament.
I hi ha persones que posen la barrera estabilitzadora per a tots aquest canvis i moviments cap als dos anys des del part. Que et diuen que cap als dos anys de la criatura tornes a sentir-te persona independent, a banda de mare. I realment sento que m’hi acosto. Cada cop em sento més mare i menys com era. Però de manera més integrada i menys absorbent. No ho puc separar, però cada cop deixa més espai per a d’altres parts de mi.  I m’agrada, ho gaudeixo. Tot i que encara hi ha moments recordats que no han quedat del tot allà. Però cada cop menys.

I crec que una de les barreres definitives serà el deslletament, sigui quan sigui i sigui com sigui. Suposo que hi haurà un punt de no retorn positiu i negatiu a parts iguals. Que fins i tot potser desitjaré però que deixarà enrere coses que mai més tornaran… i fa por. I forma part d’aquest puerperi etern, intensa, a vegades esgotador, d’altres miraculós. D’etapes que es cremen a la velocitat de la llum i que no t’esperen. D’etapes que si no les gaudeixes marcaran en un tren que no torna. Tot això forma part d’aquest puerperi del qual ningú et parla. Menys encara que del post part més immediat.

Culpables fins que es demostri el contrari

He estat absent. Molt. Però ha estat per una bona causa. La veritat és que el blog sempre l’he tingut al cap però he tingut les energies posades en un altre lloc. Disculpeu. He estat formant-me com assessora de lactància que era una gran il.lusió que sento com a vocació. I acte seguit m’he immers en la creació d’una associació pro lactància que creix cada dia i que trepitja fort. Una feinada! Però intento seguir present. Perquè ho segueixo necessitant. Em segueix agradant.
En aquest procés estic coneixent casos i reescoltant casos des d’altres perspectives. I he arribat a una conclusió… la lactància materna natural o artificial està plena de superheroïnes. Dones valentes que lluiten no només pels seus fills, sinó també pel que volen. Pel que creuen i pel que desitgen. Dones que fan fintes constantment als dubtes i reticències dels seu marits i familiars sobre el seu tresor de llet. Dones que pateixen dolor físic i psicològic durant mesos i que tot i així no abandonen perquè saben que és el millor pel seu nadó i per elles. O no ho saben però ho senten així i ho superen. Dones que lluiten perquè la ineptitud i ignorància de molts professionals sanitaris no és carreguin tot el que han construït, informar-se, formant-se i evitant fins i tot els propis dubtes que a vegades els acaben generant. Dones que després d’un abscés, o una intervenció quirúrgica, o del que sigui que han patit, s’esforcen per relactar. Dones a qui ningú ha ajudat a superar les dificultats i que tot i la seva renúncia continuen defensant el dret a alletar de les mares. Dones que adopten els seus fills i fan l’impossible per induir-se la producció d’aliment pel seu fill. Dones a qui els han mal fet una reducció mamària i no poden alletar, o això els han dit, i han de lluitar contra els judicis de qui no aprova el biberó d’or que li donen al seu nadó, a més de lluitar contra els seus propis sentiments de culpa, rabia o tristor. Dones que malgrat els comentaris i els judicis continuen amb les nits per tandes, sense canviar de posició tot adolorides, durant dos anys, o tres, o sis… Dones que de cop han de renunciar, perquè, tot i que pocs, hi ha fàrmacs que posen en perill als seus fills a través de la llet. I que fan el seu dol. O no el fan i busquen maneres impossibles que fan possible seguir alletant. Dones que s’agrupen per donar-se suport i refugiar-se d’una societat que et fa demostrar la innocència, carregant-se de culpa quan la culpa és d’altres. De metges ignorants en la matèria, de professionals que et donen opinions que ni has demanat ni vols ni tenen cap valor, de familiars que jutgen i qüestionen, de sogres i mares que posen en dubte l’èxit que elles no van saber o poder trobar, dels marits que no saben recolzar ni comprendre, de la pròpia inseguretat… Dones valentes.
I al final ni les nits interrompudes, ni les molèsties que en alguns casos es perpetuen, ni les constants intromissions, ni la pressió ni res, fa caure la seva convicció, el seu desig, la seva passió. No fan caure la connexió brutal que han establert amb el seu nadó i amb el seu propi cos, malgrat tot. Al final, se senten fortes, malgrat tot. I tenen una cosa immensa per la qual lluitar. I ho fan amb totes les seves armes. Que no són d’altres que l’amor i la seva pròpia fortalesa. La seva maternitat que com a tal ja és l’arma més poderosa que mai tindran. Massoquisne en estat pur
Superheroïnes anònimes que es guarden l’heroïcitat per a la seva pròpia satisfacció i per a les altres superheroïnes que es van creuant pel camí. Culpables fins que es demostri el contrari.