Culpables fins que es demostri el contrari

He estat absent. Molt. Però ha estat per una bona causa. La veritat és que el blog sempre l’he tingut al cap però he tingut les energies posades en un altre lloc. Disculpeu. He estat formant-me com assessora de lactància que era una gran il.lusió que sento com a vocació. I acte seguit m’he immers en la creació d’una associació pro lactància que creix cada dia i que trepitja fort. Una feinada! Però intento seguir present. Perquè ho segueixo necessitant. Em segueix agradant.
En aquest procés estic coneixent casos i reescoltant casos des d’altres perspectives. I he arribat a una conclusió… la lactància materna natural o artificial està plena de superheroïnes. Dones valentes que lluiten no només pels seus fills, sinó també pel que volen. Pel que creuen i pel que desitgen. Dones que fan fintes constantment als dubtes i reticències dels seu marits i familiars sobre el seu tresor de llet. Dones que pateixen dolor físic i psicològic durant mesos i que tot i així no abandonen perquè saben que és el millor pel seu nadó i per elles. O no ho saben però ho senten així i ho superen. Dones que lluiten perquè la ineptitud i ignorància de molts professionals sanitaris no és carreguin tot el que han construït, informar-se, formant-se i evitant fins i tot els propis dubtes que a vegades els acaben generant. Dones que després d’un abscés, o una intervenció quirúrgica, o del que sigui que han patit, s’esforcen per relactar. Dones a qui ningú ha ajudat a superar les dificultats i que tot i la seva renúncia continuen defensant el dret a alletar de les mares. Dones que adopten els seus fills i fan l’impossible per induir-se la producció d’aliment pel seu fill. Dones a qui els han mal fet una reducció mamària i no poden alletar, o això els han dit, i han de lluitar contra els judicis de qui no aprova el biberó d’or que li donen al seu nadó, a més de lluitar contra els seus propis sentiments de culpa, rabia o tristor. Dones que malgrat els comentaris i els judicis continuen amb les nits per tandes, sense canviar de posició tot adolorides, durant dos anys, o tres, o sis… Dones que de cop han de renunciar, perquè, tot i que pocs, hi ha fàrmacs que posen en perill als seus fills a través de la llet. I que fan el seu dol. O no el fan i busquen maneres impossibles que fan possible seguir alletant. Dones que s’agrupen per donar-se suport i refugiar-se d’una societat que et fa demostrar la innocència, carregant-se de culpa quan la culpa és d’altres. De metges ignorants en la matèria, de professionals que et donen opinions que ni has demanat ni vols ni tenen cap valor, de familiars que jutgen i qüestionen, de sogres i mares que posen en dubte l’èxit que elles no van saber o poder trobar, dels marits que no saben recolzar ni comprendre, de la pròpia inseguretat… Dones valentes.
I al final ni les nits interrompudes, ni les molèsties que en alguns casos es perpetuen, ni les constants intromissions, ni la pressió ni res, fa caure la seva convicció, el seu desig, la seva passió. No fan caure la connexió brutal que han establert amb el seu nadó i amb el seu propi cos, malgrat tot. Al final, se senten fortes, malgrat tot. I tenen una cosa immensa per la qual lluitar. I ho fan amb totes les seves armes. Que no són d’altres que l’amor i la seva pròpia fortalesa. La seva maternitat que com a tal ja és l’arma més poderosa que mai tindran. Massoquisne en estat pur
Superheroïnes anònimes que es guarden l’heroïcitat per a la seva pròpia satisfacció i per a les altres superheroïnes que es van creuant pel camí. Culpables fins que es demostri el contrari.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s