Qüestió de respecte

Em preocupa la societat en la que vivim. Per mil motius. Però un d’ells és la manca de respecte que tenim pels nostres infants. Em preocupa per ells i em preocupa perquè aquests infants estan aprenen (els estem ensenyant) que no cal el respecte per viure amb d’altres. I si ho preguntes, tothom et contestarà que el que volem ensenyar és just el contrari.
Totes les reflexions que m’han sorgit des d’ahir tarda venen d’una situació concreta. Potser hi ha qui ho trobi normal. Jo no. Gens. Us en faré el resum…Vam estar a l’hospital. La petita portava masses hores vomitant i sense tolerar la ingesta d’aigua, ni teta, ni sòlids. Li havien pujat massa els nivells d’acetona. Quan una infermera va venir a portar-nos un líquid glucosat fastigós que havíem de donar-li cada 10 minuts, ens va portar una xeringa carregada amb allò mateix barrejat amb la medicació per aturar els vòmits. Evidentment la petita es va resistir a prendre-s’ho. I la infermera,de manera segura i decidida, sense preguntar si jo (la seva mare i adulta responsable) volia que ella “m’ajudés”, va atrevir-se a tapar-li el nas per obligar-la a empassar. Va treure el meu jo més salvatge, més instintiu. Va treure la mare lleona. Li vaig etzibar una resposta clara, concisa i que no donava lloc a rèplica. Devia fer por, perquè és va retirar sense ni una paraula i amb un riure nerviós. I en retirar-se, vaig tornar a ser afable.
Em sembla humiliant que a qualsevol se li practiquin aquestes pràctiques autoritàries i agressives. I perquè aquesta gent no és planteja que els nens treuen lliçons de tot el que els adults fem? Que quan més eduquem és quan no intentem fer-ho… Perquè no es plantegen que necessiten més que nosaltres el respecte dels adults, precisament, perquè no es poden defensar? Perquè no es plantegen que no poden passar per sobre de les seves mares i pares? I perquè no es plantegen el més senzill: que a ells els faria sentir humiliats que algú els tapés el nas a la força? Crec que no s’ho plantegen perquè no és res més que un petit (insignificant si voleu) reflexe d’un problema social i injust. On els més desvalguts es converteixen en sotmesos. I es perpetua el problema, perquè es converteix en normal.
No m’agrada. De fet em sembla horrible.
I també em sembla un acte d’irresponsabilitat per part dels pares consentir aquestes faltes a la seva dignitat. El missatge que els donem si ho consentim és: deixa’t fer, fill, que no et mereixes cap respecte. Empassa i calla. Sigues submís.Si, em sembla IRRESPONSABLE. De cara als nostres fills i de cara a la societat en general.
Però estic satisfeta. Em satisfà haver-me sentit forta, lleona, empoderada, responsable. Em satisfà que la meva petita n’hagi tret una lliçó millor.  Espero que a la llarga en tregui la conclusió que ella s’ha de respectar i fer respectar, i que, mentre ella no pugui fer-se valer, hi som nosaltres per protegir la seva dignitat. I així creixi amb l’autoestima on ha de ser, i amb uns valors sòlids envers als altres. Que sàpiga que el respecte als altres és bàsic, i que es pot fer valer sense perdre l’educació, només amb uns valors i criteris clars i molta determinació. Només sabent que el més valuós que té és ella mateixa i que s’ha de cuidar i no permetre que la tractin malament. I que tracti als altres amb amabilitat i tot el respecte del món.
Només així podrem fer que la societat sigui una mica millor. Començant des de la cantera. Després serà massa tard…

Anuncis

A dormir!

És el moment de parlar de les nits… tinc una sensació estranya… és una cosa de la qual s’en parla moltíssim i en canvi a casa no té massa rellevància. Potser perquè excepte a temporades curtes sempre hem descansat prou bé, potser perquè hem trobat un sistema que ens va bé a tots tres, o potser perquè som uns mals pares que ni tan sols ens plantegem que haguem d’ensenyar gaire cosa la nostra filla en matèria de necessitats bàsiques, sinó més aviat ella a nosaltres… no ho sé… la qüestió és que en aquest tema som feliçots i, sobretot, tenim la consciència molt tranquil.la. I potser per això mai he escrit, que jo recordi, una entrada sobre el descans nocturn de la petita ni de la família.

Però darrerament arriben al meu coneixement moltes situacions al.lienes sobre aquest tema. Deu portar-ho l’edat de les criatures… i realment fan que em senti afortunada per no haver-me, de moment, de plantejar cap canvi. Perquè la veritat és que em fa mandra només de pensar-hi.  I també m’ha arribat opinions i experiències tiràniques i conductistes, adoctrinadores i cruels sobre la necessitat d’ensenyar (obligar, diria jo!) a dormir sols als nadons/nens. I m’esgarrifa!!!! Tant que no penso ni entrar-hi!

Suposo que forma part de la fal.làcia de colors que sempre ens han venut sobre la maternitat: als 4 o 6 mesos els nadons marxen de l’habitació dormint d’una tirada tota la nit. S’adormen solets després de llegir-los un conte i com a molt si els fa mal alguna cosa és desperten i passes una nit del lloro… però només de tant en quant.

Doncs jo, des del moment que vaig acollir a aquest món la meva petita amb les meves mans, amb mig cos encara dins meu, vaig saber que ja no recordaria mai més totes aquestes estupideses que ens havien fet creure tota la vida. Vaig sentir-me i encara em sento (en menor grau) tan fusionada que le seves necessitats van convertir-se en les meves. El dormir n’és una. I sempre ha estat important que ho faci feliçment, com jo mateixa, i més i tot. També les circumstàncies han jugat a favor: un marit que fins ara no s’ha plantejat la necessitat de cap canvi, problemes de lactància superats i l’empoderament corresponent, una filla que sempre ha dormit prou acceptablement… i estic segura també que l’ús de la pipa, i que consti que aquest és un tema complexe i que no la defenso a ultrança ni sense ultrança, han contribuït positivament. Sobre la pipa fa temps que vull escriure’n un bon post. Ara no hi entraré.

La veritat és que mai m’he sentit desbordada per les nits. Mai. Mai he sentit que cap altra situació fós millor que l’actual per nosaltres. Mai he sentit que la meva filla hagués de dormir més ni millor. Potser perquè sempre he vist la meva filla com una nena normal que no fa res que no li toqui per edat, amb avantatges i desavantatges per a nosaltres, evidentment. Mai he vist la meva necessitat de descans insatisfeta. Potser només en alguna època concreta i curta però sempre hi he pogut atribuir una causa que m’ha fet entendre-ho. I entendre et fa afrontar les situacions d’una manera més serena.  Fins ara tot ha jugat a favor meu en aquest sentit i que duri!

El cas és que seguint el mètode de SMCP del qual us he parlat en profunditat en altres ocasions hem anat adaptant-nous a les circumstàncies i necessitats de tots els implicats, sobretot les de la petita, que no ha triat res, ni tant sols aparèixer en escena i per tant li devem un mínim de respecte. Ara mateix, amb 21 mesos que ja té, el segueixo estirant amb ella al llit de matrimoni on ella s’enganxa a la teta fins que s’adorm, entre 19 i 21 hores, depenent del seu cansament. Acostuma a no trigar gaire en caure. La passo amb cura al seu llitet, ben enganxat al nostre. Potser un dia ens plantejarem tunejar-lo per poder-lo convertir en un de collit. I quan es desperta la passo al nostre llit, entre els dos. On es torna a adormir altre cop amb la teta a la boca. I realment acabo no essent conscient de què passa a partir de llavors. No sé si torna a menester la teta una, dues o deu vegades més. Realment descanso.

Si. Ara fem massollit, però no sempre ha estat així. A vegades ha estat una tortura per mi. Per no poder canviar de postura literalment en tota la nit. Amb una irritació brutal als mugrons per la succión no nutritiva constant i eccemes de repetició, que per sort, ara que sóc assessora de lactància se solucionar. Amb despertars (meus) constants. En èpoques per sort curtes on ella dormia d’una altra manera. I llavors m’ha compensat incorporar-me, donar-li el pit i tornar-la al seu bressol. I almenys així descansava una mica més. I quan el temporal va haver passat, torna a compensar. I realment cada cop espais més els microdespertars. Però tampoc sé quan durarà ni em preocupa.

Realment el SMCP a casa en aquest tema ha estat una metamorfosi constant. Per això em sobta quan sento per boca d’altres que quan es pren una decisió amb els nens no és  bo tornar enrera. Em costa molt pensar que només hi ha un camí per acompanyar-hi a la meva filla, quan per a nosaltres cada dia ws diferent. A mi em fa segura conservar-la, entendre-la, escoltar-me i actuar en conseqüència cada dia.
No sé si ho fem bé o no. Però ens funciona. I m’agradaria que experiències relaxades com la nostra servíssin perquè pares capicats perquè els seus nadons de 10 mesos no dormen 10 hores seguides no és plantegessin mètodes cruels, o no s’angoixessin amb la culpa que els genera posar-los al seu llit, o perquè no perdéssim temps pensant en fer passos que encara no els toca fer per simple biologia… la mà/paternitat ja és prou complicada com per embolicar-ho amb coses que només ens esborraran el somriure. Que cadascú trobi la seva manera. La que els va bé. I que no hi gui por a canviar si de cop deixa d funcionar. I que no tingui por a tornar-hi si torna a semblar miraculós… ser mare o pare és un etern i apassionat laberint.