Recuperant-me de l’ensurt

Dilluns

Sabeu allò que passa quan tens un gran ensurt? Alguna cosa que et deixa en xoc. No necessàriament dolenta o negativa… una notícia que de tan bona que és necessites temps per assimilar-la. O bé un accident de cotxe, que un cop curats els blaus et deixa seqüeles en forma de malsons, fins que passa i queda en un record. O quan arriba la teva sogra per sorpresa i diu que es queda a casa teva una quinzena…

Això m’ha passat… ara mateix estic sortint del xoc. No sé si em portarà gaire temps. O si mai en sortiré el tot. Però ja em trobo sobre el camí correcte. La meva amiga Adriana que va ser mare fa cinc anys, tres més que jo, ja m’ho deia, que ella no és va trobar fins que el seu menut ja tenia dos anys. I a mi em sonava estrany. Ara no. Ara me’n recordo.

Fins ara (ja ho sabeu els que heu anat seguint les meves neures massoquistes) he estat immersa en el mar de la maternitat. Nedant entre instint, creixement, sensacions. Escoltar-me,escoltant-la. Gaudint de les profunditats en un estat d’apnea constant. Respirant per ella. I encantada de la vida. Gairebé sense espai per a res més. I ho tornaria a fer. Si no ho gaudeixes, ja ho has perdut. Perquè són coses que no tornen. Ho he viscut intensament i penso seguir-ho fent.

Però porto uns dies sentint-me col.locadament descol.locada…. vaig aterrar en aquest pensament de la manera més idiota… com que no parlo de ningú al.liè, permeteu-me l’adjectiu… vaig començar a pensar-hi un dia en què li vaig negar els braços a la meva filla de manera conscient i convençuda. Se’m cremava el sopar i esquitxava l’oli roent. Ella em demanava insistentment “coooollll”. I jo necessitava les dues mans i a més no podia permetre que s’hi apropés. Ella va plorar fort i enfadada. Però em vaig sentir convençuda de la meva decisió. Li ho vaig explicar. I quan vaig poder la vaig agafar i la vaig consolar. El plor per primer cop, tot i que va ser molt lluny de ser-me indiferent, no em va afectar intensament. Per primer cop no vaig prioritzar calmar el malestar de la meva filla. Vaig estar rumiant sobre els meus sentiments respecte allò. Un altre dia, amb la calorada, no vaig accedir a portar-la a coll fins a casa com faig sovint quan ja està cansada per les seves cametes curtes. Li vaig explicar que la posaria al cotxet perquè jo també estava cansada i necessitàvem arribar a casa i refrescar-nos. Va plorar, i li vaig tornar a dir que jo també m’enfado quan no tinc el que vull, però que no podia portar-la a coll, i li vaig oferir coses per estar bé al cotxet. I em vaig tornar a sentir segura d’això malgrat el plor. La vaig acompanyar en l’enuig, però a la balança també hi vaig posar la meva necessitat. Em vaig sentir de cop menys fusionada amb ella. Com si estigués començant la separació de la que tan es parla. Com si m’en comencés a desenganxar.

Dijous, el massopare va anar de costellada d’empresa. Per horaris jo no tinc opció de fer-ho. Ell per horaris no pot anar a buscar la nostra petita a la llar. Per tant, si o si, he d’anar-hi jo. Quan al vespre m’explicava torrat que s’ho havia passat teta, em vaig alegrar per ell. I quan va acabar em va sortir dir-li, no com a retret sinó com a reflexió personal en veu alta, que encara que segur que no ho faria sovint, m’encantaria tenir l’opció de poder-ho fer. Ara no la tinc, per horaris. I fins ara no n’havia tingut ganes. Doncs resulta que si que ho faré. Acte seguit vaig pensar… coi! Si ara fa horari intensiu… Dimarts m’en vaig a fer paddle surf amb unes amigues! Així que demà per primer cop aniré a divertir-me sola! Perquè necessito riure de coses banals, sense estar pendent de ningú. No n’he fet mai i no m’ha interessat mai! Però per això mateix vull fer-ho! Vull intentar pujar, caure contínuament i no parar de riure! Que em surti una teta del bikini i que ningú cridi tetaaaaaaa mirant amb delit, fotre’m un gintònic quan plegui i tenir tiretes a  les abdominals!!!! Vull fer alguna cosa per mi com si no fós mare. Una estoneta. Com diuen els Pets una estona de cel. O millor, tornar a l’infern!!!! Yeah!

Tinc aquest rampell. Ha coincidit amb què la petita reclama una mica més al seu pare. Cada cop més. Sento que m’està alliberant. I em crea una barreja de sentiments. Nostàlgia, alliberament, por, culpa, alegria, satisfacció, incertesa, orgull… el que sí que tinc clar és que tot i que demà marxi amb aquest punt de culpa, com si abandonés la  meva filla per una activitat massa poc important, el meu cap em diu que m’ho mereixo. Que em mereixo ser jo sense ser mare. No vull recuperar coses. No es tracta d’això. Poques coses vull recuperar. Es tracta de recuperar-me a mi! De pensar en mi! De tornar-me boja durant un parell d’horetes!  És com un impuls! 

I curiosament me’n recordo del que em va dir l’Adriana. I curiosament la petita farà dos anys d’aquí a poquet. I ara em sento un puntet gelosa del meu massomarit… per tenir la possibilitat, per no tenir aquest paper fins ara “imprescindible”. Per no tenir tetes  (tot i que adoro tenir-les). Per no ser la mare sinó el papi.  

Dijous

I ara que ja ho e fet, curiosament l’Adriana també va venir. I curiosament també va ser “la seva primera vegada”. I curiosament també estava eufòrica. I curiosament també es va torrar. Curiosament el gintònic va arribar abans i no després de l’activitat. I curiosament en sortir de l’aigua vaig tenir pressa per tornar a casa a explicar-li al meu massomarit i la meva petita gran que havia estat fantàstic! Que havia rigut a tones!! Que havia disfrutat moltíssim i que em sentia tan i tan bé! I que els havia enyorat… que sempre els enyoro i que em sembla que sempre ho faré. Que em sembla que mai podré fer res sense pensar en ells, tot i que de tant en quant el cos m’ho demani, ho faci i ho disfruti com una adolescent que torna a riure amb les amigues parlant del cambrer guapíssim que et porta el plat de braves.

Jo també era d’aquestes.

Jo també era d’aquestes persones que jutjava la que encara amb la panxa deixava de sortir amb les amigues. Jo també vaig titllar d’absurd canviar per culpa d’haver tingut un fill. Jo també vaig fer bromes despectives quan veia nens de dos anys mamant en un restaurant. Jo també vaig dir que malcriaven el seu nadó els que abraçaven en comptes de deixar plorar. Jo també deia que les que desitjaven un part natural estaven boges. Jo també vaig creure fermament que no passava res si no es podia alletar. També era de les que opinava sobre com la gent educa els seus fills. Jo també vaig jutjar, vaig opinar i vaig dir totes les bestieses que podia dir, abans de canviar-me de jaqueta. 

Un dia em vaig sentir sola perquè poca gent empatitzava amb mi i em vaig sentir petita i sola. Un dia em van acusar d’estar fent mal a la meva filla per encaparrar-me en donar-li el que considero el millor per a ella i millor per a mi: respecte en el seu naixement. Un dia em vaig sentir estranya en coses que sempre havien ocupat un gran lloc en la meva vida. Un dia em vaig adonar que volgués o no volgués havia canviat, i era més forta, més valenta, més independent, més femenina, més jo! Un dia vaig voler trencar amb coses, persones, activitats. Un dia vaig voler-me centrar en la meva filla, la meva família i en mi. Un dia vaig adonar-me que si que passaven coses renunciant a donar el pit, i no vaig voler que passessin. Un dia vaig adonar-me que alleto la meva filla de gairebé dos anys i que no vull pensar que més aviat que tard acabarà. Un dia vaig adonar-me que estava eduant la meva filla de la manera que mai havia volgut fer-ho, i que vull seguir-ho fent així. Un dia vaig adonar-me que havia jutjat, opinat i dit bestieses.

Però ara no jutjo a qui ho fa, com jo ho havia fet. No és el correcte, però ho comprenc. Comprenc que la meva vida ni la dels altres no és com la seva. Comprenc, perquè m’ha passat, que això ho porta la mateixa situació, que no s’entén perquè no s’ha viscut. Entenc que és massa complex per a ells, igual que ho va ser per a mi en el seu moment. Ja els passarà. I si no… tant és. Igual que ja no jutjo, tampoc m’afecta. Perquè jo vaig ser al seu lloc. És així i és normal. 

Però m’alegro d’haver estat als dos llocs. D’haver pogut sortir del judici i d’haver pogut tenir l’oportunitat de créixer i viure-ho! Jo també era d’aquelles que jutgen a les mares. Però ja no. I tot i que comprenc la posició d’aquells qui no han viscut el que jo ara visc, tampoc vull a prop qui sentencïi sobre les decisions o actituds que prenc. Potser és per això que sembla que hi hagi dos mons. Perquè realment hi ha un món abans i un després….

Àngel i dimoni 

No sé què passa quan s’apropa l’aniversari de la petita que em venen atacs d’introspecció. Però no em ve de gust escriure sobre la profunditat del moment. Avui no. Avui em ve més de gust parlar d’una de les coses concretes que si tornés enrera faria diferent. O no, encara no ho he decidit. Potser només és un anàlisi sobre un fet concret que si tinc experiències posteriors ja tindré fet i m’ajudarà a afrontar certes coses.

Em puc donar per satisfeta. Respecte a mi ho faria tot diferent però respecte la petita hi ha poques coses que em plantejaria diferent i potser faria d’una altra manera. És el premi per invertir un gran esforç a escoltar l’instint, a desplegar tota la consciència en la maternitat, malgrat que la societat no ho posa fàcil. Però si que hi ha una cosa que potser pararia a pensar i a decidir altre cop (no sé amb quin resultat): l’ús de la pipa.

Potser us sembla que no dóna per gaire aquest tema… però espereu i veureu!

En principi no tenia una postura clara sobre la pipa. Em refereixo a l’inici de la maternitat. No hi havia posat mai gaire atenció, ni per entendre ni per posicionar-me. I tot i que mica en mica si que anava preferint no utilitzar-lo, els problemes d’alletament, el desbordament emocional i físic pel dolor, el patiment per la culpa… van fer que deixés de pensar-hi. Igual que vaig oblidar-me de molta de la informació sobre l’inici de la lactància que tenia prèviament. Em vaig veure totalment desbordada per la situació. Finalment ho vam superar. Amb molt d’esforç. I fent moltes coses “malament”. Fent moltes coses que com assessora no recomenaria a ningú. Fent coses que avui encara tenen el seu efecte. Però mira! Aquí estem! Una d’aquestes coses és insistir en l’ús de la pipa. I dic que tot i saber tot el que ara se, no tinc clar que ara no ho tornés a fer perquè en realitat va jugar d’àngel i dimoni.

Venia d’un més i mig de dolor, de plors, de pressió externa i interna. Veníem de tardes desesperants de cinc, sis, set hores de succió compensatòria ininterrompuda i maldestre sobre mugrons ja ensangonats. Veníem de la desesperació. Veníem d’una cirereta pel pastís en forma de mastitis junt amb la única crisis de creixement que he viscut com a dura. Vaig trencar-me. Tot i que ja vèiem la llum vaig trencar-me. Tot i que la petita ja recuperava el pes que li tocava, tot i que els mugrons ja és curaven i gairebé ja no feien mal, vaig trencar-me. Vaig tenir la sensació que o aconseguia una mica d’espai o deixava definitivament (després de dos intents per acabar amb allò) l’alletament.

Vam provar totes les del mercat. I en una de les darreres visites que vam fer a la infermera d’aquell CAP diabòlic on tant m’havien fet plorar i desempoderar, aquella dona va fer l’únic bo per a mi. Em va donar una pipa que tenia de mostra, davant de la meva desesperació. I va resultar ser l’única que no havíem provat. Recordo que simplement és va adormir.

El meu home va marxar a treballar. I es van quedar amb mi els meus pares. Em recordo eufòrica! Era a la cuina fent feina i m’encantava!!!!!! I els meus pares amb la petita mentre dormia. No parava de treure el cap per veure si estava bé! I no parava de dir… encara dorm?!?!?! Entre eufòrica i incrèdula!!! Recordaré sempre l’alliberament que vaig sentir. Després sempre he seguit portejant-la i no me n’he separat gens. Mai he desatès les necessitats de protecció y braços de la petita. No és això. Però allò estava essent una tortura, i necessitava treure’m de sobre aquella sensació.i la pipa m’ho va donar. I li va tornar a la petita la mare tranquil.la i assossegada que la petita es mereixia i que no havia tingut en l’embaràs ni en aquell més de vida. Allà vaig començar a gaudir de la situació i a poder oferir l’entorn emocional que ella (i jo) necessitava. 
Segurament, i no haguéssim patit tot allò, hagués primat les desavantatges del seu ús. Però no estava capacitada per fer-ho. I realment, ens va ajudar. I ara això, tot i que paradoxalment no sóc partidària de la seva utilització, mai m’atreviria a jutjar-ne l’opció. 

Per experiència, però, si que se que té un preu. D’alguna manera ha estat vendre l’ànima al diable. Això i el tel curt de la llengua han fet segurament que alteri lleugerament el patró de succió, i hi ha temporades que em fa mal, pateixo eccemes recidivants que he d’anar tractant. També ha fet (crec) que la meva filla no Mami tant com d’altres nadons (sense ànim de comparar). És com si associés la teta només al menjar i no al consol. I com que el menjar li apassiona, no queda gIre lloc (de dia) per la teta. Segurament la lactància està durant tant perquè jo li he seguit oferint. I estant molt lluny del penediment, reconec que quan es fa mal i ve als meus braços, m’agradaria que cridés tetaaaaa en comptes de pipaaaaa. Però això és una qüestió d’ego maternal

Per últim, tinc la sensació d’haver-li creat una addicció important. I sóc conscient que hi vaig insistir per una necessitat meva, encara que revertia en el seu benestar. Per tant, he de ser justa, i no puc forçar la desintoxicació. I ara sentim que és un bon moment per començar. Ni massa d’hora ni massa tard. Entén tot el que li diem, pot expressar-se molt millor que abans. No m’agrada aquesta dependència. No me n’agrada cap ni de cap tipus. I el que no m’agrada per a mi, menys encara per a la meva filla. I tinc la sensació que això sí no ho creiem només pot anar a pitjor. Per tot això hem iniciat els tràmits per al seu ingrés a la granja… el tractament inclou explicar-li que al parc no utilitzarà la pipa, perquè quan juga li cau i se li embruta amb la sorra. Cosa que, de passada sigui dit, és totalment certa. Els primers tres dies van venir els pollastres. Però ahir ja ens la va donar i no la va demanar més fins que vam marxar. El tractament inclou la pastilla de l’acompanyament emocional.

Reconec que està essent un repte educatiu emocionant. L’estem acompanyant en el maneig de la frustració i veure’n els resultats està sent molt satisfactori. 

Com tot en la maternitat, té parts positives i aspectes negatius. I què és millor? Qui és ningú per decidir-ho? Que cadascú trïi els seus àngels i els seus dimonis, i convisqui amb ells. La coherència acostuma a ser un bon aliat per a fer-ho. I la consciència el millor amic per viure-ho. 

Els cabells llargs.

Avui et miro i em sorprenc fent-te una cua. Ja tens els cabells llargs. Rossos i arrissats només a les puntes. Preciosos. Preciosos com tu. Els tens tan llargs que hem canviat la pinta pel respall perquè et queixaves quan et desfèiem els nusos. 

Em demanes la cua somrient i amb dues paraules.  Encara la dius a la teva manera. Em dius: “mama cula!” Somrient i fins i tot amb un “pauuuuu”. Me la demanes igual que ja em dius “vine”, just després de que t’ho digui jo. I és que et miro, i amb aquests cabells llargs me n’adono que ja gairebé no en queda res d’aquell nadó. 

Et pregunto si ja ets gran. I treus pit aixecant els dos dits índex i dius “do!”. I no puc evitar el suspir. Si, ja ets gran. Prou com per entendre gairebé tot el que et diem, si ho fem amb cura i paciència. Tant com per decidir. Tant com per adonar-me que ara ja t’he de recordar com eres.

I ha anat tot tan ràpid… t’han crescut tant, els cabells. Fa vertigen, ho reconec. Aquests cabells llargs, ara se m’enganxen al braç quan t’el passo per sobre mentre dormim. Perquè encara ens adormim igual. Igual que quan el nadó encara existia. I he d’anar amb cura de no estirar-te’ls per no desvetllar-te. I no sé si això també passarà ràpid, i per això ho gaudeixo. 

Aquests cabells llargs ara s’et despentinen amb la sal i el vent quan anem a la platja. I els tens tan llargs que sovint et tapen aquests ulls grossos que sempre has tingut i que cada cop són més vius.

I fins i tot m’he sorprès observant com intentes respatllarte’ls. Perquè són tan llargs… han crescut massa ràpid. Tant, que em costa adonar-me’n. I realment no sé si m’he perdut res pel camí. Perquè ha anat tan ràpid. Si no ho sé, suposo que no me n’he perdut gaires, de coses importants.

T’han crescut tant, els cabells, que a vegades se te n’enganxa un a la pipa i quan te la poses a la boca, tot seguit la treus tot fent una ganyota encantadora i dius… “peeeeel”, amb aquella entonació tan teva. 

T’han crescut tant… tens els cabells tan llargs… que tinc ganes de tallar-los una mica, a veure si així tu també pares una mica de créixer… només una mica… però són tan bonics que deixaré que continuin creixent, al ritme que hagin de fer-ho, sense posar-hi entrebancs, respatllant-los per desfer-ne els nusos, fins que puguis desfer-los tu sola, encara que a vegades t’enfadis perquè et faig mal. I deixant que ho intentis tu, jugant, encara que després siguin pitjors. Ja tornaré a respatllar-te’ls.

T’han crescut tant els cabells, i són tan temptadors, que em fa por que t’els estirin. Però et defensaràs. Et protegiré donant-te l’oportunitat d’aprendre a fer-ho. No t’els tallaré.

T’han crescut tant, els cabells…