Recuperant-me de l’ensurt

Dilluns

Sabeu allò que passa quan tens un gran ensurt? Alguna cosa que et deixa en xoc. No necessàriament dolenta o negativa… una notícia que de tan bona que és necessites temps per assimilar-la. O bé un accident de cotxe, que un cop curats els blaus et deixa seqüeles en forma de malsons, fins que passa i queda en un record. O quan arriba la teva sogra per sorpresa i diu que es queda a casa teva una quinzena…

Això m’ha passat… ara mateix estic sortint del xoc. No sé si em portarà gaire temps. O si mai en sortiré el tot. Però ja em trobo sobre el camí correcte. La meva amiga Adriana que va ser mare fa cinc anys, tres més que jo, ja m’ho deia, que ella no és va trobar fins que el seu menut ja tenia dos anys. I a mi em sonava estrany. Ara no. Ara me’n recordo.

Fins ara (ja ho sabeu els que heu anat seguint les meves neures massoquistes) he estat immersa en el mar de la maternitat. Nedant entre instint, creixement, sensacions. Escoltar-me,escoltant-la. Gaudint de les profunditats en un estat d’apnea constant. Respirant per ella. I encantada de la vida. Gairebé sense espai per a res més. I ho tornaria a fer. Si no ho gaudeixes, ja ho has perdut. Perquè són coses que no tornen. Ho he viscut intensament i penso seguir-ho fent.

Però porto uns dies sentint-me col.locadament descol.locada…. vaig aterrar en aquest pensament de la manera més idiota… com que no parlo de ningú al.liè, permeteu-me l’adjectiu… vaig començar a pensar-hi un dia en què li vaig negar els braços a la meva filla de manera conscient i convençuda. Se’m cremava el sopar i esquitxava l’oli roent. Ella em demanava insistentment “coooollll”. I jo necessitava les dues mans i a més no podia permetre que s’hi apropés. Ella va plorar fort i enfadada. Però em vaig sentir convençuda de la meva decisió. Li ho vaig explicar. I quan vaig poder la vaig agafar i la vaig consolar. El plor per primer cop, tot i que va ser molt lluny de ser-me indiferent, no em va afectar intensament. Per primer cop no vaig prioritzar calmar el malestar de la meva filla. Vaig estar rumiant sobre els meus sentiments respecte allò. Un altre dia, amb la calorada, no vaig accedir a portar-la a coll fins a casa com faig sovint quan ja està cansada per les seves cametes curtes. Li vaig explicar que la posaria al cotxet perquè jo també estava cansada i necessitàvem arribar a casa i refrescar-nos. Va plorar, i li vaig tornar a dir que jo també m’enfado quan no tinc el que vull, però que no podia portar-la a coll, i li vaig oferir coses per estar bé al cotxet. I em vaig tornar a sentir segura d’això malgrat el plor. La vaig acompanyar en l’enuig, però a la balança també hi vaig posar la meva necessitat. Em vaig sentir de cop menys fusionada amb ella. Com si estigués començant la separació de la que tan es parla. Com si m’en comencés a desenganxar.

Dijous, el massopare va anar de costellada d’empresa. Per horaris jo no tinc opció de fer-ho. Ell per horaris no pot anar a buscar la nostra petita a la llar. Per tant, si o si, he d’anar-hi jo. Quan al vespre m’explicava torrat que s’ho havia passat teta, em vaig alegrar per ell. I quan va acabar em va sortir dir-li, no com a retret sinó com a reflexió personal en veu alta, que encara que segur que no ho faria sovint, m’encantaria tenir l’opció de poder-ho fer. Ara no la tinc, per horaris. I fins ara no n’havia tingut ganes. Doncs resulta que si que ho faré. Acte seguit vaig pensar… coi! Si ara fa horari intensiu… Dimarts m’en vaig a fer paddle surf amb unes amigues! Així que demà per primer cop aniré a divertir-me sola! Perquè necessito riure de coses banals, sense estar pendent de ningú. No n’he fet mai i no m’ha interessat mai! Però per això mateix vull fer-ho! Vull intentar pujar, caure contínuament i no parar de riure! Que em surti una teta del bikini i que ningú cridi tetaaaaaaa mirant amb delit, fotre’m un gintònic quan plegui i tenir tiretes a  les abdominals!!!! Vull fer alguna cosa per mi com si no fós mare. Una estoneta. Com diuen els Pets una estona de cel. O millor, tornar a l’infern!!!! Yeah!

Tinc aquest rampell. Ha coincidit amb què la petita reclama una mica més al seu pare. Cada cop més. Sento que m’està alliberant. I em crea una barreja de sentiments. Nostàlgia, alliberament, por, culpa, alegria, satisfacció, incertesa, orgull… el que sí que tinc clar és que tot i que demà marxi amb aquest punt de culpa, com si abandonés la  meva filla per una activitat massa poc important, el meu cap em diu que m’ho mereixo. Que em mereixo ser jo sense ser mare. No vull recuperar coses. No es tracta d’això. Poques coses vull recuperar. Es tracta de recuperar-me a mi! De pensar en mi! De tornar-me boja durant un parell d’horetes!  És com un impuls! 

I curiosament me’n recordo del que em va dir l’Adriana. I curiosament la petita farà dos anys d’aquí a poquet. I ara em sento un puntet gelosa del meu massomarit… per tenir la possibilitat, per no tenir aquest paper fins ara “imprescindible”. Per no tenir tetes  (tot i que adoro tenir-les). Per no ser la mare sinó el papi.  

…

Dijous

I ara que ja ho e fet, curiosament l’Adriana també va venir. I curiosament també va ser “la seva primera vegada”. I curiosament també estava eufòrica. I curiosament també es va torrar. Curiosament el gintònic va arribar abans i no després de l’activitat. I curiosament en sortir de l’aigua vaig tenir pressa per tornar a casa a explicar-li al meu massomarit i la meva petita gran que havia estat fantàstic! Que havia rigut a tones!! Que havia disfrutat moltíssim i que em sentia tan i tan bé! I que els havia enyorat… que sempre els enyoro i que em sembla que sempre ho faré. Que em sembla que mai podré fer res sense pensar en ells, tot i que de tant en quant el cos m’ho demani, ho faci i ho disfruti com una adolescent que torna a riure amb les amigues parlant del cambrer guapíssim que et porta el plat de braves.