Qüestió de respecte

Em preocupa la societat en la que vivim. Per mil motius. Però un d’ells és la manca de respecte que tenim pels nostres infants. Em preocupa per ells i em preocupa perquè aquests infants estan aprenen (els estem ensenyant) que no cal el respecte per viure amb d’altres. I si ho preguntes, tothom et contestarà que el que volem ensenyar és just el contrari.
Totes les reflexions que m’han sorgit des d’ahir tarda venen d’una situació concreta. Potser hi ha qui ho trobi normal. Jo no. Gens. Us en faré el resum…Vam estar a l’hospital. La petita portava masses hores vomitant i sense tolerar la ingesta d’aigua, ni teta, ni sòlids. Li havien pujat massa els nivells d’acetona. Quan una infermera va venir a portar-nos un líquid glucosat fastigós que havíem de donar-li cada 10 minuts, ens va portar una xeringa carregada amb allò mateix barrejat amb la medicació per aturar els vòmits. Evidentment la petita es va resistir a prendre-s’ho. I la infermera,de manera segura i decidida, sense preguntar si jo (la seva mare i adulta responsable) volia que ella “m’ajudés”, va atrevir-se a tapar-li el nas per obligar-la a empassar. Va treure el meu jo més salvatge, més instintiu. Va treure la mare lleona. Li vaig etzibar una resposta clara, concisa i que no donava lloc a rèplica. Devia fer por, perquè és va retirar sense ni una paraula i amb un riure nerviós. I en retirar-se, vaig tornar a ser afable.
Em sembla humiliant que a qualsevol se li practiquin aquestes pràctiques autoritàries i agressives. I perquè aquesta gent no és planteja que els nens treuen lliçons de tot el que els adults fem? Que quan més eduquem és quan no intentem fer-ho… Perquè no es plantegen que necessiten més que nosaltres el respecte dels adults, precisament, perquè no es poden defensar? Perquè no es plantegen que no poden passar per sobre de les seves mares i pares? I perquè no es plantegen el més senzill: que a ells els faria sentir humiliats que algú els tapés el nas a la força? Crec que no s’ho plantegen perquè no és res més que un petit (insignificant si voleu) reflexe d’un problema social i injust. On els més desvalguts es converteixen en sotmesos. I es perpetua el problema, perquè es converteix en normal.
No m’agrada. De fet em sembla horrible.
I també em sembla un acte d’irresponsabilitat per part dels pares consentir aquestes faltes a la seva dignitat. El missatge que els donem si ho consentim és: deixa’t fer, fill, que no et mereixes cap respecte. Empassa i calla. Sigues submís.Si, em sembla IRRESPONSABLE. De cara als nostres fills i de cara a la societat en general.
Però estic satisfeta. Em satisfà haver-me sentit forta, lleona, empoderada, responsable. Em satisfà que la meva petita n’hagi tret una lliçó millor.  Espero que a la llarga en tregui la conclusió que ella s’ha de respectar i fer respectar, i que, mentre ella no pugui fer-se valer, hi som nosaltres per protegir la seva dignitat. I així creixi amb l’autoestima on ha de ser, i amb uns valors sòlids envers als altres. Que sàpiga que el respecte als altres és bàsic, i que es pot fer valer sense perdre l’educació, només amb uns valors i criteris clars i molta determinació. Només sabent que el més valuós que té és ella mateixa i que s’ha de cuidar i no permetre que la tractin malament. I que tracti als altres amb amabilitat i tot el respecte del món.
Només així podrem fer que la societat sigui una mica millor. Començant des de la cantera. Després serà massa tard…

Anuncis

Enmirallant-nos per avançar

Ahir a la llar d’infants-miracle de la petita hi vam fer la castanyada amb els avis. Hi vam assistir, per part nostra, en massopare, la petita, la iaia, l’avi, una servidora, i algú que no havíem convidat però va venir igual: el monstre de l’avi , i que consti que no em refereixo al meu pare amb això de monstre! Va ser una tarda en família d’aquelles que em fan tornar bleda fins a caure alguna llagrimeta. De compartir moments, moniatos i magrana. De iaies ballant country com millor saben . De música i alegria.

Primer hi van convocar als avis, i després als pares. Volien conspirar o vés a saber què. El cas és que quan vaig arribar-hi la directora de la llar-miracle s’estava dirigint a tots ells. Feien por… allò de a reunió de pastors… Vaig sentir la darrera reflexió. Parlava de la relació especial que s’estableix normalment entre els avis i els néts i viceversa. Si que és veritat que sempre he pensat que això és així, però la reflexió que vaig sentir no se m’havia acodit mai. I a mi m’agrada escoltar i enriquir-me de les persones que em semblen sàvies. I ella m’en sembla. Deia alguna cosa semblant a que entre una generació i la següent es produeix un trencament per poder avançar, però entre una generació i els seus néts no hi ha aquesta necessitat, i que per això esclaten aquestes relacions tan i tan entranyables i especials, com la que recordo jo mateixa amb els meus propis avis materns (els paterns van ser un món a part…). I per això quan avis i néts es troben no paren de tirar-se pets de colors, com diu en massopare.

M’en vaig anar a dormir pensant-hi. Pensant en la meva relació amb els meus pares. Cercant-hi aquest trencament. I si, si que l’hi veig. Crec que l’haver estat mare amb ja certa edat (tampoc tanta!) m’ha aportat una més que suficient capacitat d’autoanàlisi, i prou maduresa com per veure que amb els meus estimats progenitors ni tot va ser fantàstic i meravellós, ni tot va ser terrible i horripilant, a la meva infantesa/adolescència. I tot això que no era ni tan bo ni tan dolent, ara té unes conseqüències. En mi, en la meva manera de ser i sobretot de sentir. I també en com entenc la criança i en com vull fer les coses amb la petita.

Crec que els meus pares, com molts dels de la seva generació van ser víctimes d’una gran crisis educativa i cultural. Van ser dogmatitzats en els “beneficis” del biberó i la llet de fórmula, van ser dogmatitzats en el conductisme més salvatge que carregava contra els nens en major o menor mesura, dogmatitzats en el valor de la disciplina i el reforç positiu i també negatiu. Van ser dogmatitzats en la cultura de la mare que carrega el 95% de la criança i del pare que treballa moltíssim per sostenir la família econòmicament i s’oblida sistemàticament de canviar bolquers i asseure’s a terra a simplement riure amb els seus fills. I alguns es van passar de frenada, tres, quatre o cinc mil pobles. Per sort no va ser el cas dels meus.

Però també van ser educats per a transmetre el valor de l’esforç i de guanyar-se les coses que tenen valor. També van haver d’educar sense pantalles per a tot arreu ni la distorsió de la tecnologia; almenys fins que ja teníem certa edat. També van haver de trencar amb l’excés d’autoritarisme de la seva generació anterior, i de la violència que van rebre a l’escola, en una època de postguerra i dictadura.  També van voler trobar la llibertat i ens la van transmetre de la manera que van saber, en forma d’esperit de lluïta i esperit crític amb l’entorn cultural i sòcio-polític que ens contextualitzava.

Si, tot això van ser, en general molts dels pares de la generació dels meus. Si. Ens van enviar a la nostra habitació amb la porta tancada, fins que deixéssim de plorar i ens tranquil.litzéssim, sense saber que no deixava de fer-nos mal, sinó que deixàvem de plorar per rebre altre cop les seves atencions. Si. Ens van deixar anar algun mastegot (en el meu cas em van treure la pols) al cul, d’aquells que donats a temps no fan cap mal (o això diuen alguns). Si. Ens van criar amb biberons plens de llet de fórmula i sobretot plens de molt d’amor i segurament mai van dormir amb nosaltres, perdent-se ells aquest gran plaer. Si. Van fer algunes coses sobre les quals jo avui m’emmirallo i en veig el resultat. I en el reflexe que hi veig, no vull veure-hi la petita, perquè si tan bo hagués estat (com els van vendre en aquella època) avui jo ho voldria repetir. I perquè en aquest reflexe veig les mancances que a mi m’ha provocat tot això a nivell de gestió de les meves emocions…

Però també veig en el reflex que van respectar i recolzar les meves decisions encara que els produïssin mal al fetge o úlceres a l’estómac. També van portar-me a la muntanya i em van deixar caure de la bicicleta, deixant que creixés, encara que després m’haguéssin de llepar les ferides. També em van ensenyar el valor de la cultura, de la lectura, de les arts escèniques, de la curiositat pel món. També em van parlar clar a mida que anava creixent i van anar-se apropant als seus fills a mida que hi anàven veient les versions adultes. També ens van aguantar impertinències i baralles de germans en edats difícils, i potser no ho van acompanyar com a mi m’agradaria fer-ho, però ho van aguantar, que és més del que segurament podria fer jo amb les animalades que dèiem/fèiem. També ens han donat records impagables, sense demanar-nos res a canvi. També han lluïtat perquè tinguéssim tot el millor que necessitàvem, lluïtant contra les dificultats econòmiques. I quan les van superar ens van ensenyar a ser generosos i a que les coses materials no eren tan importants com crèiem, i que per això ens ho han donat sempre tot.  I en aquest reflex si que hi vull veure la meva petita. Vull que hi sigui amb mi, amb el seu massopare, amb els seus avis, tiets i cosines.

I en el reflex que d’aquí a trenta (i escatx) anys vegi la petita quan pensi en els seus pares, vull que hi vegi, com jo veig, que ho hem donat tot perquè sigui feliç, com els meus pares. I que haurem fet coses que ella no veu del tot bé, i que vol fer-ho diferent amb els seus fills,. Però que tot ho haurem fet amb la millor voluntat de veure-la créixer sana emocionalment. Igual que ara veig que els meus pares han fet amb mi i els meus germans, a la seva manera, com la societat els va ensenyar que havien de fer-ho. I que se senti estimada com jo m’hi sento. I que ens estimi com jo estimo als meus pares perquè ens ho haurem intentat guanyar sempre, des d’aquell 26 d’agost del 2014 fins que ens morim.