La Riera va plena

És hora de matissar parcialment la meva entrada sobre els nadons-atrezzo de les sèries de TV. Igual que en aquell moment vaig criticar certes coses, és hora de reconèixer el mèrit del canvi a la sèrie La Riera de TV3.

La segueixo, malgrat la idea fantasiosa, perjudicial i un tant estúpida de la maternitat, criança i respecte cap als infants. Ho confesso. Sóc molt fan de La Riera. Malgrat això.

Us situo: Capítol 1265, minut 16. Però abans d’arribar-hi no vull que us penseu que tot és de color de rosa. No, no, no… Abans d’arribar al que ara us explicaré cal destacar l’inici de part idiota, perquè no se m’acodeix cap millor adjectiu per descriure-ho que aquesta, de l’Àgata al restaurant. Si hi ha algú que de cop trenca aigües i automàticament  (en aproximadament un segon) comença amb contraccions fortes, de zero a cent i directe cap a l’hospital a parir… que m’ho expliqui. Si a sobre, en el part, l’acompanyant s’espera a fora, digueu-me en quin segle vau parir. En fi… abans de reconèixer el mèrit, cal reconèixer també l’estupidesa a l’hora de retratar una situació tan sagrada com el part. Perquè? Perquè tenim clitxés televisius tan ficats al cap, respecte al part, que ens pensem que el naixement dels nostres fills és així. I llavors venen les pors, els regalets mèdics inapropiats i nefastos, la manca de consciència i responsabilitat, etc… Imagino que els guionistes deuen ser homes i/o dones sense fills ni gent al voltant que n’hagin tingut. Si no, no ho entenc…

Però no volia centrar-me en això! Avui volia ser positiva i llençar una llança a favor de la Riera. No sempre es veuen coses com les que ara us relataré. I és d’agrair.

Per començar, el post part de l’Àgata està essent agre. Hi ha moments de plor en soledat. Hi ha soledat. Hi ha sobrecàrrega. Hi ha estrés. Hi ha manca de recolzament. Hi ha sentiments trobats i ambivalents. Hi ha transformació. Hi ha realitat. És el primer postpart així que veig en una sèrie de TV. Gràcies per no fer sentir idiotes a totes aquelles dones que tenen un primer postpart on no volen papallones i flors de colors. Gràcies per mostrar la realitat menys bonica de la lactància , evitant així la frustració de la dona que la viu amb problemes a l’inici. Gràcies perquè l’Àgata tot i així, no hi ha renunciat (a veure quan dura), i m’agradaria agrair-vos també que més endavant mostréssiu també la cara amable de l’alletament, que aviat li arribaria, si fós realitat i no ficció.

En el capitol i minut que us volia mostrar i comentar, l’Àgata li diu al Claudi (exmarit i pare de la criatura) que li ha deixat al seu marit actual, per la Miranda (m’encanta el nom, per cert) un biberó amb la seva llet. Sóc criticona, ja em coneixeu. Estic cursant la formació d’assessora de lactància així que estic especialment receptiva i exigent amb el tema. No m’en puc estar de puntualitzar dues coses. Primer, que millor que a una criatura tan petita, no li administrin amb un biberó , sinó amb altres mecanismes que no puguin interferir en la lactància. Ja se que és perapunyetes, però em sabria greu que la pobra Miranda es quedés sense el tresor de les tetes maternes per aquest biberó, què voleu que us hi digui! Segon. Potser hauria estat millor que n’hi deixés dos o tres. Les que hi hem passat sabem que els neonats són màquines infernals de mamar i que mai sabràs si n’hi has deixat prou. Millor prevenir que curar, no fós cas que la Mirandeta passés ganona.

Però un cop filat prim, cal reconeixer el canvi. Cal donar les gràcies per visibilitzar, per normalitzar. També agrair el missatge de conciliació de la lactància materna amb situacions complicades de separació o vida laboral. Gràcies per la dosi de realitat que heu injectat de cop a la sèrie. Gràcies per, tot i veure’s de lluny que no en teniu ni idea de maternitat, criança ni lactància, haver fet l’esforç. Gràcies per tractar amb més respecte el tema de la maternitat i els mateixos nadons.  Crec que heu fet un salt qualitatiu en el vostre producte televisiu. Tot i així no deixeu de millorar. Potser ben aviat, abans de que s’acabi la temporada definitiva, podré agrair-vos que sembli que si que en sabeu i que la serie s’ha tornat del tot creïble en aquest aspecte.

Finalment una petició: que algú mati la Lídia Almeda, que és com un gra infectat i encapsulat al cul, si us plau.

Anuncis

Encara em sobren 6 quilets, però avui no!

Encara em sobren sis quilets. Però avui m’els he tret de sobre! No he fet la dieta del cucurucho, que ja no recordo com era… ni he deixat la xocolata, ni res d’això.

Avui he pres una grandíssima decisió. 

M’encanta(va) la meva professió: la teràpia ocupacional. Però ja no. Perquè porto com 15 anys lluïtant per fer la meva feina sense que sigui qüestionada, per la ignorància dels companys i caps. Perquè la crisi ha castigat moltíssim el sector sanitari i portem gairebé 8 anys patint retallades i sous a mitges, i retards, i amb l’incertesa de no saber si cobrarem la paga, o fins i tot el sou, com passarà aquest més vinent. Perquè porto 9 anys en una empresa on els caps menyspreen sistemàtica els treballadors. I m’ofego a la feina. M’hi passo moltes hores, i m’hi ofego masses hores. Sort que puc desconnectar amb facilitat. Però se que a l’endemà hi hauré de tornar. Aquestes hores allà, tot i que hi ha moments molt bons amb els pacients i amb algunes companyes, em buiden, m’esgoten, em desgasten. Em fan sentir que perdo un temps preciós. I estic en un punt on necessito fer un cop de timó. Però em falta valor per deixar-ho tot i començar de zero. Però necessito trobar una activitat productiva (no necessariament remunerada) que m’ompli, que m’il.lusioni, que em faci sentir útil.

Per  altra banda, estic enamorada. Del meu marit, de la meva filla i de la meva maternitat. Als 18 anys vaig descobrir una vocació que s’ha anat debilitant i estroncant. Als 34 en vaig descobrir una de molt més profunda i que m’acompanyarà per sempre més amb una intensitat i una llum impressionants: la vocació de mare. No és (només) que estimi la petita i que m’agradi i gaudeixi de fer de (ser) mare. No és només això. La maternitat m’ha transformat. M’ha regirat els esquemes. M’ha fet xocar contra mi mateixa i trencar-me en mil bocins per tornar-me a construir però amb els ulls i el cor oberts. M’ha fet girar totalment els “jo mai” i els “jo sempre”. I resulta que ara els mai són sempre i els sempre són mai. M’ha fet superar barreres que abans de ser mare pensava que no tindria ganes de superar, i que fins i tot no tenia sentit lluïtar. M’ha fet retrobar-me amb el meu jo més mamífer i instintiu, i voler-me allunyar del més racional. M’ha fet més valenta!

També passa que al.lucino amb l’alletament matern. Al.lucino amb l’alquimia del cos per fer un aliment perfecte, ple de tantes coses que ningú coneix del tot. Al.lucino amb la lisina, al.lucino amb els canvis en la composició, al.lucino amb l’instint, al.lucino amb l’oxitocina, al.lucino amb les crisis de creixement. Al.lucino amb que sigui tan difícil. Al.lucino amb que sigui tan fàcil. Al.lucino amb l’estupidesa de tants professionals i amb la saviesa de tants d’altres. Al.lucino amb les llengues anquilosades que superen les dificultats de succió. Al.lucino amb els relactadors. Al.lucino amb les mares valentes de nadons prematurs. Al.lucino amb els anticossos de la llet. Al.lucino amb la inducció de la lactància. Al.lucino amb que tot, absolutament tot, tingui una explicació. Al.lucino amb les assessores, amb les consultores i amb l’altruisme i solidaritat entre dones. Al.lucino amb mi. Al.lucino amb la meva petita, que de tan petita que es va quedar lluïtava com ningú per mamar. Al.lucino amb les mastitis. Al.lucino amb la frustració perpetua de qui renuncia sense voler renunciar. Al.lucino amb els tirallets. I podria seguir.

Avui una companya em deia que quan em veia amb la meva petita, o em sentia parlar, no podia evitar pensar que potser els problemes que té el seu fill gran ara (TDAH) són culpa de les setmanes en que el seu menut va estar perdent pes i plorant mentre ella intentava donar-li el pit (amb la conseqüent renuncia), i que es va sentir molt sola, però que només feia i creia cegament el que li deia el pediatra. I que no podia evitar pensar que hauria hagut de buscar altres recursos, però que no tenia informació ni suport, i que estava sola perquè el seu marit viatjava per feina.  I a mi s’em trencava el cor, perquè sé que se sent quan l’instint et diu que has d’alimentar la teva cria, però no guanya pes, i a més és com si et clavessin vidres als mugrons. Només he pogut dir-li que no té culpa de res. Que si creu que ella té culpa, en tot cas, té la mateixa que el seu marit, i que el seu pediatra, i que les dones de la seva família… Que no podrà canviar-ho, però el que si podrà fer és recolzar la seva neboda o les seves joves, quan les tingui, quan es trobin amb els mateixos problemes que es va trobar ella.

Totes aquestes coses, avui, m’han fet prendre en ferm una decisió que fa temps que em ronda.

Avui he decidit que…

SERÉ ASSESSORA DE LACTÀNCIA.

I em sento il.lusionada! Al.lucino amb el temari, amb el professorat! Em costa deixar la nena per anar una horeta a arreglar-me els cabellots a la perruqueria, però en canvi, estic disposada a deixar-la tot el dia durant sis dissabtes per anar a fer el curs!

Sento la necessitat de fer-ho, perquè em dec trobar un camí, perquè em dec fer alguna cosa per mi. Perquè s’em trenca el cor quan veig mares amb dificultats. Perquè si la meva filla decideix ser mare i alletar, voldré ajudar-la i no posar-li pals a les rodes amb mals consells, si ella ho vol. Perquè em faria molt feliç ajudar, ni que fós un cop a la vida, a alguna mare que pateix per l’inici de l’alletament i perquè m’agradaria contribuir, almenys un cop a la vida, a que un nadó tingui l’oportunitat de ser alletat per la seva marona. Perquè al.lucino amb el poder de les mares i de les mames.

I el meu marit em recolza i molt!

Faré el curs, seré assessora i ho faré bé!