Àngel i dimoni 

No sé què passa quan s’apropa l’aniversari de la petita que em venen atacs d’introspecció. Però no em ve de gust escriure sobre la profunditat del moment. Avui no. Avui em ve més de gust parlar d’una de les coses concretes que si tornés enrera faria diferent. O no, encara no ho he decidit. Potser només és un anàlisi sobre un fet concret que si tinc experiències posteriors ja tindré fet i m’ajudarà a afrontar certes coses.

Em puc donar per satisfeta. Respecte a mi ho faria tot diferent però respecte la petita hi ha poques coses que em plantejaria diferent i potser faria d’una altra manera. És el premi per invertir un gran esforç a escoltar l’instint, a desplegar tota la consciència en la maternitat, malgrat que la societat no ho posa fàcil. Però si que hi ha una cosa que potser pararia a pensar i a decidir altre cop (no sé amb quin resultat): l’ús de la pipa.

Potser us sembla que no dóna per gaire aquest tema… però espereu i veureu!

En principi no tenia una postura clara sobre la pipa. Em refereixo a l’inici de la maternitat. No hi havia posat mai gaire atenció, ni per entendre ni per posicionar-me. I tot i que mica en mica si que anava preferint no utilitzar-lo, els problemes d’alletament, el desbordament emocional i físic pel dolor, el patiment per la culpa… van fer que deixés de pensar-hi. Igual que vaig oblidar-me de molta de la informació sobre l’inici de la lactància que tenia prèviament. Em vaig veure totalment desbordada per la situació. Finalment ho vam superar. Amb molt d’esforç. I fent moltes coses “malament”. Fent moltes coses que com assessora no recomenaria a ningú. Fent coses que avui encara tenen el seu efecte. Però mira! Aquí estem! Una d’aquestes coses és insistir en l’ús de la pipa. I dic que tot i saber tot el que ara se, no tinc clar que ara no ho tornés a fer perquè en realitat va jugar d’àngel i dimoni.

Venia d’un més i mig de dolor, de plors, de pressió externa i interna. Veníem de tardes desesperants de cinc, sis, set hores de succió compensatòria ininterrompuda i maldestre sobre mugrons ja ensangonats. Veníem de la desesperació. Veníem d’una cirereta pel pastís en forma de mastitis junt amb la única crisis de creixement que he viscut com a dura. Vaig trencar-me. Tot i que ja vèiem la llum vaig trencar-me. Tot i que la petita ja recuperava el pes que li tocava, tot i que els mugrons ja és curaven i gairebé ja no feien mal, vaig trencar-me. Vaig tenir la sensació que o aconseguia una mica d’espai o deixava definitivament (després de dos intents per acabar amb allò) l’alletament.

Vam provar totes les del mercat. I en una de les darreres visites que vam fer a la infermera d’aquell CAP diabòlic on tant m’havien fet plorar i desempoderar, aquella dona va fer l’únic bo per a mi. Em va donar una pipa que tenia de mostra, davant de la meva desesperació. I va resultar ser l’única que no havíem provat. Recordo que simplement és va adormir.

El meu home va marxar a treballar. I es van quedar amb mi els meus pares. Em recordo eufòrica! Era a la cuina fent feina i m’encantava!!!!!! I els meus pares amb la petita mentre dormia. No parava de treure el cap per veure si estava bé! I no parava de dir… encara dorm?!?!?! Entre eufòrica i incrèdula!!! Recordaré sempre l’alliberament que vaig sentir. Després sempre he seguit portejant-la i no me n’he separat gens. Mai he desatès les necessitats de protecció y braços de la petita. No és això. Però allò estava essent una tortura, i necessitava treure’m de sobre aquella sensació.i la pipa m’ho va donar. I li va tornar a la petita la mare tranquil.la i assossegada que la petita es mereixia i que no havia tingut en l’embaràs ni en aquell més de vida. Allà vaig començar a gaudir de la situació i a poder oferir l’entorn emocional que ella (i jo) necessitava. 
Segurament, i no haguéssim patit tot allò, hagués primat les desavantatges del seu ús. Però no estava capacitada per fer-ho. I realment, ens va ajudar. I ara això, tot i que paradoxalment no sóc partidària de la seva utilització, mai m’atreviria a jutjar-ne l’opció. 

Per experiència, però, si que se que té un preu. D’alguna manera ha estat vendre l’ànima al diable. Això i el tel curt de la llengua han fet segurament que alteri lleugerament el patró de succió, i hi ha temporades que em fa mal, pateixo eccemes recidivants que he d’anar tractant. També ha fet (crec) que la meva filla no Mami tant com d’altres nadons (sense ànim de comparar). És com si associés la teta només al menjar i no al consol. I com que el menjar li apassiona, no queda gIre lloc (de dia) per la teta. Segurament la lactància està durant tant perquè jo li he seguit oferint. I estant molt lluny del penediment, reconec que quan es fa mal i ve als meus braços, m’agradaria que cridés tetaaaaa en comptes de pipaaaaa. Però això és una qüestió d’ego maternal

Per últim, tinc la sensació d’haver-li creat una addicció important. I sóc conscient que hi vaig insistir per una necessitat meva, encara que revertia en el seu benestar. Per tant, he de ser justa, i no puc forçar la desintoxicació. I ara sentim que és un bon moment per començar. Ni massa d’hora ni massa tard. Entén tot el que li diem, pot expressar-se molt millor que abans. No m’agrada aquesta dependència. No me n’agrada cap ni de cap tipus. I el que no m’agrada per a mi, menys encara per a la meva filla. I tinc la sensació que això sí no ho creiem només pot anar a pitjor. Per tot això hem iniciat els tràmits per al seu ingrés a la granja… el tractament inclou explicar-li que al parc no utilitzarà la pipa, perquè quan juga li cau i se li embruta amb la sorra. Cosa que, de passada sigui dit, és totalment certa. Els primers tres dies van venir els pollastres. Però ahir ja ens la va donar i no la va demanar més fins que vam marxar. El tractament inclou la pastilla de l’acompanyament emocional.

Reconec que està essent un repte educatiu emocionant. L’estem acompanyant en el maneig de la frustració i veure’n els resultats està sent molt satisfactori. 

Com tot en la maternitat, té parts positives i aspectes negatius. I què és millor? Qui és ningú per decidir-ho? Que cadascú trïi els seus àngels i els seus dimonis, i convisqui amb ells. La coherència acostuma a ser un bon aliat per a fer-ho. I la consciència el millor amic per viure-ho. 

Anuncis

Culpables fins que es demostri el contrari

He estat absent. Molt. Però ha estat per una bona causa. La veritat és que el blog sempre l’he tingut al cap però he tingut les energies posades en un altre lloc. Disculpeu. He estat formant-me com assessora de lactància que era una gran il.lusió que sento com a vocació. I acte seguit m’he immers en la creació d’una associació pro lactància que creix cada dia i que trepitja fort. Una feinada! Però intento seguir present. Perquè ho segueixo necessitant. Em segueix agradant.
En aquest procés estic coneixent casos i reescoltant casos des d’altres perspectives. I he arribat a una conclusió… la lactància materna natural o artificial està plena de superheroïnes. Dones valentes que lluiten no només pels seus fills, sinó també pel que volen. Pel que creuen i pel que desitgen. Dones que fan fintes constantment als dubtes i reticències dels seu marits i familiars sobre el seu tresor de llet. Dones que pateixen dolor físic i psicològic durant mesos i que tot i així no abandonen perquè saben que és el millor pel seu nadó i per elles. O no ho saben però ho senten així i ho superen. Dones que lluiten perquè la ineptitud i ignorància de molts professionals sanitaris no és carreguin tot el que han construït, informar-se, formant-se i evitant fins i tot els propis dubtes que a vegades els acaben generant. Dones que després d’un abscés, o una intervenció quirúrgica, o del que sigui que han patit, s’esforcen per relactar. Dones a qui ningú ha ajudat a superar les dificultats i que tot i la seva renúncia continuen defensant el dret a alletar de les mares. Dones que adopten els seus fills i fan l’impossible per induir-se la producció d’aliment pel seu fill. Dones a qui els han mal fet una reducció mamària i no poden alletar, o això els han dit, i han de lluitar contra els judicis de qui no aprova el biberó d’or que li donen al seu nadó, a més de lluitar contra els seus propis sentiments de culpa, rabia o tristor. Dones que malgrat els comentaris i els judicis continuen amb les nits per tandes, sense canviar de posició tot adolorides, durant dos anys, o tres, o sis… Dones que de cop han de renunciar, perquè, tot i que pocs, hi ha fàrmacs que posen en perill als seus fills a través de la llet. I que fan el seu dol. O no el fan i busquen maneres impossibles que fan possible seguir alletant. Dones que s’agrupen per donar-se suport i refugiar-se d’una societat que et fa demostrar la innocència, carregant-se de culpa quan la culpa és d’altres. De metges ignorants en la matèria, de professionals que et donen opinions que ni has demanat ni vols ni tenen cap valor, de familiars que jutgen i qüestionen, de sogres i mares que posen en dubte l’èxit que elles no van saber o poder trobar, dels marits que no saben recolzar ni comprendre, de la pròpia inseguretat… Dones valentes.
I al final ni les nits interrompudes, ni les molèsties que en alguns casos es perpetuen, ni les constants intromissions, ni la pressió ni res, fa caure la seva convicció, el seu desig, la seva passió. No fan caure la connexió brutal que han establert amb el seu nadó i amb el seu propi cos, malgrat tot. Al final, se senten fortes, malgrat tot. I tenen una cosa immensa per la qual lluitar. I ho fan amb totes les seves armes. Que no són d’altres que l’amor i la seva pròpia fortalesa. La seva maternitat que com a tal ja és l’arma més poderosa que mai tindran. Massoquisne en estat pur
Superheroïnes anònimes que es guarden l’heroïcitat per a la seva pròpia satisfacció i per a les altres superheroïnes que es van creuant pel camí. Culpables fins que es demostri el contrari.

La Riera va plena

És hora de matissar parcialment la meva entrada sobre els nadons-atrezzo de les sèries de TV. Igual que en aquell moment vaig criticar certes coses, és hora de reconèixer el mèrit del canvi a la sèrie La Riera de TV3.

La segueixo, malgrat la idea fantasiosa, perjudicial i un tant estúpida de la maternitat, criança i respecte cap als infants. Ho confesso. Sóc molt fan de La Riera. Malgrat això.

Us situo: Capítol 1265, minut 16. Però abans d’arribar-hi no vull que us penseu que tot és de color de rosa. No, no, no… Abans d’arribar al que ara us explicaré cal destacar l’inici de part idiota, perquè no se m’acodeix cap millor adjectiu per descriure-ho que aquesta, de l’Àgata al restaurant. Si hi ha algú que de cop trenca aigües i automàticament  (en aproximadament un segon) comença amb contraccions fortes, de zero a cent i directe cap a l’hospital a parir… que m’ho expliqui. Si a sobre, en el part, l’acompanyant s’espera a fora, digueu-me en quin segle vau parir. En fi… abans de reconèixer el mèrit, cal reconèixer també l’estupidesa a l’hora de retratar una situació tan sagrada com el part. Perquè? Perquè tenim clitxés televisius tan ficats al cap, respecte al part, que ens pensem que el naixement dels nostres fills és així. I llavors venen les pors, els regalets mèdics inapropiats i nefastos, la manca de consciència i responsabilitat, etc… Imagino que els guionistes deuen ser homes i/o dones sense fills ni gent al voltant que n’hagin tingut. Si no, no ho entenc…

Però no volia centrar-me en això! Avui volia ser positiva i llençar una llança a favor de la Riera. No sempre es veuen coses com les que ara us relataré. I és d’agrair.

Per començar, el post part de l’Àgata està essent agre. Hi ha moments de plor en soledat. Hi ha soledat. Hi ha sobrecàrrega. Hi ha estrés. Hi ha manca de recolzament. Hi ha sentiments trobats i ambivalents. Hi ha transformació. Hi ha realitat. És el primer postpart així que veig en una sèrie de TV. Gràcies per no fer sentir idiotes a totes aquelles dones que tenen un primer postpart on no volen papallones i flors de colors. Gràcies per mostrar la realitat menys bonica de la lactància , evitant així la frustració de la dona que la viu amb problemes a l’inici. Gràcies perquè l’Àgata tot i així, no hi ha renunciat (a veure quan dura), i m’agradaria agrair-vos també que més endavant mostréssiu també la cara amable de l’alletament, que aviat li arribaria, si fós realitat i no ficció.

En el capitol i minut que us volia mostrar i comentar, l’Àgata li diu al Claudi (exmarit i pare de la criatura) que li ha deixat al seu marit actual, per la Miranda (m’encanta el nom, per cert) un biberó amb la seva llet. Sóc criticona, ja em coneixeu. Estic cursant la formació d’assessora de lactància així que estic especialment receptiva i exigent amb el tema. No m’en puc estar de puntualitzar dues coses. Primer, que millor que a una criatura tan petita, no li administrin amb un biberó , sinó amb altres mecanismes que no puguin interferir en la lactància. Ja se que és perapunyetes, però em sabria greu que la pobra Miranda es quedés sense el tresor de les tetes maternes per aquest biberó, què voleu que us hi digui! Segon. Potser hauria estat millor que n’hi deixés dos o tres. Les que hi hem passat sabem que els neonats són màquines infernals de mamar i que mai sabràs si n’hi has deixat prou. Millor prevenir que curar, no fós cas que la Mirandeta passés ganona.

Però un cop filat prim, cal reconeixer el canvi. Cal donar les gràcies per visibilitzar, per normalitzar. També agrair el missatge de conciliació de la lactància materna amb situacions complicades de separació o vida laboral. Gràcies per la dosi de realitat que heu injectat de cop a la sèrie. Gràcies per, tot i veure’s de lluny que no en teniu ni idea de maternitat, criança ni lactància, haver fet l’esforç. Gràcies per tractar amb més respecte el tema de la maternitat i els mateixos nadons.  Crec que heu fet un salt qualitatiu en el vostre producte televisiu. Tot i així no deixeu de millorar. Potser ben aviat, abans de que s’acabi la temporada definitiva, podré agrair-vos que sembli que si que en sabeu i que la serie s’ha tornat del tot creïble en aquest aspecte.

Finalment una petició: que algú mati la Lídia Almeda, que és com un gra infectat i encapsulat al cul, si us plau.

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Encara em sobren 6 quilets, però avui no!

Encara em sobren sis quilets. Però avui m’els he tret de sobre! No he fet la dieta del cucurucho, que ja no recordo com era… ni he deixat la xocolata, ni res d’això.

Avui he pres una grandíssima decisió. 

M’encanta(va) la meva professió: la teràpia ocupacional. Però ja no. Perquè porto com 15 anys lluïtant per fer la meva feina sense que sigui qüestionada, per la ignorància dels companys i caps. Perquè la crisi ha castigat moltíssim el sector sanitari i portem gairebé 8 anys patint retallades i sous a mitges, i retards, i amb l’incertesa de no saber si cobrarem la paga, o fins i tot el sou, com passarà aquest més vinent. Perquè porto 9 anys en una empresa on els caps menyspreen sistemàtica els treballadors. I m’ofego a la feina. M’hi passo moltes hores, i m’hi ofego masses hores. Sort que puc desconnectar amb facilitat. Però se que a l’endemà hi hauré de tornar. Aquestes hores allà, tot i que hi ha moments molt bons amb els pacients i amb algunes companyes, em buiden, m’esgoten, em desgasten. Em fan sentir que perdo un temps preciós. I estic en un punt on necessito fer un cop de timó. Però em falta valor per deixar-ho tot i començar de zero. Però necessito trobar una activitat productiva (no necessariament remunerada) que m’ompli, que m’il.lusioni, que em faci sentir útil.

Per  altra banda, estic enamorada. Del meu marit, de la meva filla i de la meva maternitat. Als 18 anys vaig descobrir una vocació que s’ha anat debilitant i estroncant. Als 34 en vaig descobrir una de molt més profunda i que m’acompanyarà per sempre més amb una intensitat i una llum impressionants: la vocació de mare. No és (només) que estimi la petita i que m’agradi i gaudeixi de fer de (ser) mare. No és només això. La maternitat m’ha transformat. M’ha regirat els esquemes. M’ha fet xocar contra mi mateixa i trencar-me en mil bocins per tornar-me a construir però amb els ulls i el cor oberts. M’ha fet girar totalment els “jo mai” i els “jo sempre”. I resulta que ara els mai són sempre i els sempre són mai. M’ha fet superar barreres que abans de ser mare pensava que no tindria ganes de superar, i que fins i tot no tenia sentit lluïtar. M’ha fet retrobar-me amb el meu jo més mamífer i instintiu, i voler-me allunyar del més racional. M’ha fet més valenta!

També passa que al.lucino amb l’alletament matern. Al.lucino amb l’alquimia del cos per fer un aliment perfecte, ple de tantes coses que ningú coneix del tot. Al.lucino amb la lisina, al.lucino amb els canvis en la composició, al.lucino amb l’instint, al.lucino amb l’oxitocina, al.lucino amb les crisis de creixement. Al.lucino amb que sigui tan difícil. Al.lucino amb que sigui tan fàcil. Al.lucino amb l’estupidesa de tants professionals i amb la saviesa de tants d’altres. Al.lucino amb les llengues anquilosades que superen les dificultats de succió. Al.lucino amb els relactadors. Al.lucino amb les mares valentes de nadons prematurs. Al.lucino amb els anticossos de la llet. Al.lucino amb la inducció de la lactància. Al.lucino amb que tot, absolutament tot, tingui una explicació. Al.lucino amb les assessores, amb les consultores i amb l’altruisme i solidaritat entre dones. Al.lucino amb mi. Al.lucino amb la meva petita, que de tan petita que es va quedar lluïtava com ningú per mamar. Al.lucino amb les mastitis. Al.lucino amb la frustració perpetua de qui renuncia sense voler renunciar. Al.lucino amb els tirallets. I podria seguir.

Avui una companya em deia que quan em veia amb la meva petita, o em sentia parlar, no podia evitar pensar que potser els problemes que té el seu fill gran ara (TDAH) són culpa de les setmanes en que el seu menut va estar perdent pes i plorant mentre ella intentava donar-li el pit (amb la conseqüent renuncia), i que es va sentir molt sola, però que només feia i creia cegament el que li deia el pediatra. I que no podia evitar pensar que hauria hagut de buscar altres recursos, però que no tenia informació ni suport, i que estava sola perquè el seu marit viatjava per feina.  I a mi s’em trencava el cor, perquè sé que se sent quan l’instint et diu que has d’alimentar la teva cria, però no guanya pes, i a més és com si et clavessin vidres als mugrons. Només he pogut dir-li que no té culpa de res. Que si creu que ella té culpa, en tot cas, té la mateixa que el seu marit, i que el seu pediatra, i que les dones de la seva família… Que no podrà canviar-ho, però el que si podrà fer és recolzar la seva neboda o les seves joves, quan les tingui, quan es trobin amb els mateixos problemes que es va trobar ella.

Totes aquestes coses, avui, m’han fet prendre en ferm una decisió que fa temps que em ronda.

Avui he decidit que…

SERÉ ASSESSORA DE LACTÀNCIA.

I em sento il.lusionada! Al.lucino amb el temari, amb el professorat! Em costa deixar la nena per anar una horeta a arreglar-me els cabellots a la perruqueria, però en canvi, estic disposada a deixar-la tot el dia durant sis dissabtes per anar a fer el curs!

Sento la necessitat de fer-ho, perquè em dec trobar un camí, perquè em dec fer alguna cosa per mi. Perquè s’em trenca el cor quan veig mares amb dificultats. Perquè si la meva filla decideix ser mare i alletar, voldré ajudar-la i no posar-li pals a les rodes amb mals consells, si ella ho vol. Perquè em faria molt feliç ajudar, ni que fós un cop a la vida, a alguna mare que pateix per l’inici de l’alletament i perquè m’agradaria contribuir, almenys un cop a la vida, a que un nadó tingui l’oportunitat de ser alletat per la seva marona. Perquè al.lucino amb el poder de les mares i de les mames.

I el meu marit em recolza i molt!

Faré el curs, seré assessora i ho faré bé!