El puerperi que no existeix

Ja sabem que hi ha mil coses que no ens ha explicat ni ens explicarà ningú sobre el puerperi. Coses íntimes. Coses úniques. Inexplicables o massa fortes i que s’escapen del llenguatge racional. Coses que trigues tant en entendre que quan ho fas ja no té sentit compartir. O si, però no ho fas. Coses que et queden a dins per sempre. Coses immenses. I coses que es tornen immensament petites i insignificants. Pèrdues i dols. Guanys que són tan valuosos que costen d’assumir com a propis. Canvis. De cos i ànima. Sentiments. Alguns llògics i d’altres que no verbalitzes perquè no t’hi atreveixes, d’extranyes que et semblen. Felicitats tan grans que fan mal al pit i que es mengen la resta del teu món. I melanconies tan profundes que no pots contenir. Soledat en la companyia infinita del teu nou estat. Acompanyament infinit en la soledat del teu laberíntic puerperi.

Però també n’hi ha moltes, de coses que no t’expliquen, en un postpart del qual ningú parla. Un postpart que dura molt més que una quarentena. Que dura un any, o dos, o tres…

Perquè canviar tota una vida per una altra que vius a dins però que a voltes sembla que no és teva, no és fàcil. Vas fent, immersa en una maternitat viscuda, sentida, intensa i gaudida al màxim nivell. Però un dia pares. I veus fotografies d’àlbums que semblen d’una altra persona. Com d’una vida anterior. I et queda tan lluny… Fins i tot t’hi reconeixes una lluentor a la mirada diferent a la d’ara. A vegades l’enyores i t’agradaria tornar-la a sentir.  D’altres et sembla buida. I saps que allò no tornarà. Que ara ets més gran, en tots els sentits. Ho diu la teva edat, que no saps com, s’ha oblidat de que no oblidis els tres anys que has viscut vivint-los, sense ser-ne del tot conscient. Plens de records recents que no tens temps de païr de ràpids que van. Records que no tens temps d’assaborir perquè abans de que té n’adonis ja et semblen d’una altra vida. Ara el temps passa i a vegades sembla que no n’ets del tot conscient, que se t’escola entre els dits. Que ara el temps ja no és teu. Que no et pertany i que el tens cedit fins no saps quan. I a vegades sents un punt de vertigen per la velocitat que perceps constantment, i tens ganes de parar uns segons a contemplar-ho i païr-ho tot des de fora. D’altres vols rebolcar-te de plaer en tantes emocions i aventures incertes. Algunes que ni vols ni pots controlar. D’altres que si que t’agradaria moderar.

Un dia pares a pensar els sentiments i té n’adones que hi ha parts de tu que tens cedides incondicionalment. Però de les quals a vegades t’agradaria recuperar: els pits que encara tenen usufructe, els pensaments que sempre són dirigits cap una altra persona i que ara tenen un parcela pròpia massa petita; els braços que encara no decideixen quan volen ser lliures o alliberats. I no ho vols canviar encara. Perquè encara et genera culpa pensar en reclamar-li. Però comences a assumir, poc a poc, que un dia diràs en veu alta que són teus: els pensaments, els pits, els braços…

Gairebé tres anys després de l’anunci de l’embaràs encara segueixes rebuscant-te entre el nou model de parella. I rebuscant-lo. Cada cop més a prop. Però tens la sensació que a partir d’ara serà sempre tot nou. Etapes noves i fugaces que farà que mai més us pareu al mateix lloc per massa temps. I vas assumint  que aquella parella que constantment estava agafada de les mans, que es mirava quan es parlava, que escombrava el menjador mentre l’altre canviava la música i treia la pols, trigarà a tornar, almenys en horari no restringit. I que ara està unida en un altre sentit. I potser l’amor és més gran i més profund, però no és manifesta igual. I no saps si has de buscar l’espai perquè ho torni a fer o si t’has de dirigir a trobar la nova fórmula magistral que farà no enyorar certes coses, malgrat en disfruteu plenament d’altres.
Un dia te n’adones que ets monotemàtica i que jo existeix gairebé res més. Ni tant sols les teves antigues prioritats que eren tan importants i ara no són res en absolut. I et planteges si la maduresa que et toca és fer el camí per retrobar-les o per deixar-les enrere total i definitivament.
I hi ha persones que posen la barrera estabilitzadora per a tots aquest canvis i moviments cap als dos anys des del part. Que et diuen que cap als dos anys de la criatura tornes a sentir-te persona independent, a banda de mare. I realment sento que m’hi acosto. Cada cop em sento més mare i menys com era. Però de manera més integrada i menys absorbent. No ho puc separar, però cada cop deixa més espai per a d’altres parts de mi.  I m’agrada, ho gaudeixo. Tot i que encara hi ha moments recordats que no han quedat del tot allà. Però cada cop menys.

I crec que una de les barreres definitives serà el deslletament, sigui quan sigui i sigui com sigui. Suposo que hi haurà un punt de no retorn positiu i negatiu a parts iguals. Que fins i tot potser desitjaré però que deixarà enrere coses que mai més tornaran… i fa por. I forma part d’aquest puerperi etern, intensa, a vegades esgotador, d’altres miraculós. D’etapes que es cremen a la velocitat de la llum i que no t’esperen. D’etapes que si no les gaudeixes marcaran en un tren que no torna. Tot això forma part d’aquest puerperi del qual ningú et parla. Menys encara que del post part més immediat.

Anuncis

La dimensió desconeguda

Porto uns dies frustradeta, la veritat… Amb una crisi de maternitat. Cansada.  Estic fent el curs d’assessora de lactància i això vol dir que un dissabte si, un dissabte no, no veig en tot el dia la petita. I en conseqüència ella no em veu a mi. S’ha ajuntat aquesta circumstància amb d’altres de puntuals, que ha fet que haguem passat alguna setmana d’aquestes en la que ens hem vist realment poquet. Això, més un queixal que ens està fent la murga a nivells màxims i algun altre contratemps, fa que la petita porti uns dies més irritable del que seria l’habitual. I tinc la sensació/certesa que amb mi ho està més que amb els altres.

Necessitàvem estar juntes, molt juntes. Les dues ho necessitàvem, crec. Penso que no és només cosa meva.

Hem passat uns dies on tot ho demana plorant. On hi ha hagut rabietes bastant pujadetes de to, i  força repetitives. On m’ha picat. On a vegades he sabut parar, pensar i actuar, i d’altres he pecat de més o de menys. Però reconec que he arribat a un punt de frustració i cansament gens agradable.

Avui en canvi, hem fet un viatge a la dimensió desconeguda. La dimensió bebé. Aquella que sembla que la societat no ens deixa visitar gaire sovint. Aquella que és atemporal i que no té espai ni rumb. Una que és tan gran o tan petita com les circumstàncies et permetin i com tu vulguis deixar que sigui.

El massopare avui ha anat a passar el dia amb un bon amic. Camp Nou inclòs. Això ha fet que la petita i jo hem pogut passar una tarda de noies que almenys jo necessitava. No teníem res planificat. O almenys res que no es pogués canviar. No teníem ningú que ens esperés a casa, ni cap pressa. El fet de que encara faci teta ajuda a que, per exemple, si no sopa perquè arribem tard i està massa cansada,  tampoc ens haguem d’amoinar gens.

Hem sortit de casa cap a dos quarts de quatre de la tarda. Havent dinat i abans havent dormit una horeta. Me l’he carregat a l’esquena. M’encanta portejar-la.  No sabíem on acabaríem. Volia portar-la a Mataró, a la Fira de l’Arbre i la Natura. Però al cel hi havia uns núvols que no auguraven res de bo i he decidit que li proposaria agafar el tren i que depenent de què em responia, aniríem a un lloc o a un altre. Hem passejat. Li he preguntat si volia agafar el tren, just quan aquest arribava. M’ha dit amb el cap que si, amb un gran somriure. Hi hem pujat, fins al poble del costat. Allà hem baixat. Hi ha un gran carrer peatonal plè de gent, botigues i nens en patinet, ideal perquè camini amb les seves passes encara maldestres, sense haver de patir pels cotxes o les motos.

En aquest moment el temps ja s’havia aturat. No teníem cap pressa ni cap hora de tornada, ni cap cita amb ningú. Tampoc teníem on anar així que podíem anar a tot arreu. He decidit que avui manava ella i que jo ho gaudiria. Li encanta, quan camina pel carrer lliurement, asseure’s a cada portal. I quan dic a cada portal, és a cada portal. I avui he decidit que m’hi asseuria amb ella. Hem recorregut tot el carrer de portal en portal. Ha parat a tocar cada gos que ens hem creuat. L’escena devia ser divertida, perquè molta gent la mirava i em somreia acte seguit. Tampoc ens hem creuat cap infant de la seva edat que anés fora del cotxet o del portanadons cosa que m’ha sobtat tenint en compte que era diumenge i la gent anava de passeig. És agradable veure tants somriures de gent desconeguda, que no tenen obligació de fer-ho. Després de tant d’exercici ha fet amb la seva maneta el signe de menjar (un dia us explicaré el llenguatge de signes que fa servir per comunicar-se, perquè té tela!). He decidit que faríem un berenar d’aquells que de tant en quant s’ha de fer. Hem buscat un bar. Ella ha menjat el que portava preparat (pastís casolà de fruïts secs i tres mandarines petites) i jo m’he demanat una xocolata desfeta. Ha estat relaxada i tranquil.la. I jo també. Hem rigut i hem tingut mirades als ulls. Moltes. Després hem sortit i ha volgut seguir caminant. Hem anat fent, entre xerrameca que només nosaltres entenem i codis secrets,  i de cop ens hem trobat uns amics que venien de fer un dinar romàntic pel dia de Sant Valentí. Hem anat xerrant  i rient una bona estona, amb la petita com a part del grup. Amb selfie inclosa. Ha estat un passeig molt agradable. M’ha acompanyat fins a l’estació. No perquè fos l’hora de res. Sinó perquè la petita ja feia signes d’estar cansadota i he preferit seguir sense presses i fer una entrada triomfal a casa. Així ha estat. El tren trigava una mica en arribar. I ens hem recorregut unes cinc vegades l’andana. Amunt i avall.  Anava saludant amb la maneta a tots (quan dic tots, és tots) els viatgers que també esperaven. I la majoria li contestaven amb la mà i amb un gran somriure, tantes vegades com hem passat per davant seu, incansables com ella. Hem tingut una bona dosi de somriures desinteressats avui! I m’encanta saber que ella soleta ha donat a tanta gent una excusa per deixar anar el més bonic que tenim. Hem tornat cap a casa, altre cop a la motxilla, perquè aquestes cametes tan curtes ja havien fet un bon esforç. Un cop a casa ens hem estirat a terra, abans de sopar, a mirar juntes tants contes com ha demanat. M’ha ajudat a fer el sopar, passant-me els estris tota contenta i tranquil.la. I jo no podia parar de mirar-la enamoradíssima. Ha sopat jugant i fent escampall amb el menjar. No ha sopat gaire. I què?! L’he ajudat a posar-se el pijama, a terra, sobre el seu matalasset de jugar, com fem darrerament, mentre juga. M’ha fet petons i abraçades, i jo a ella. Fins que m’ha agafat la mà per anar a la nostra habitació per dormir. I allà li ha costat aclucar els ulls, però no s’hi resistia. Estavem tranquil.les, abraçades, i de tant en quant em deia “holaaa”, que és de les poques paraules que diu (de fet només diu holaaaa, mama i no, tot i que ja comença a llençar-se amb papa). Poc a poc s’ha anat adormint, i jo també una estona.

Tinc la sensació d’haver estat fora del món “normal”. He gaudit com mai de la meva filla. I crec que ella de mi també. Sense grans activitats, ni un gran desplegament de recursos. Hem estat connectades en la senzillesa d’una tarda de diumenge qualsevol. Tan connectades entre nosaltres com desconnectades del temps i del rumb. Avui hem viscut la tarda. Ens hem regalat mútuament la tarda. Avui m’en vaig a dormir amb una sensació de felicitat plena. Amb una sensació de pau i de reconciliació amb la situació que he viscut aquests darrers dies. Ja se què fer quan em torni a passar.

Gràcies , petita, per transportar-me a la dimensió desconeguda. Prometo aprendre la lliçó i aplicar-ho més sovint.