Àngel i dimoni 

No sé què passa quan s’apropa l’aniversari de la petita que em venen atacs d’introspecció. Però no em ve de gust escriure sobre la profunditat del moment. Avui no. Avui em ve més de gust parlar d’una de les coses concretes que si tornés enrera faria diferent. O no, encara no ho he decidit. Potser només és un anàlisi sobre un fet concret que si tinc experiències posteriors ja tindré fet i m’ajudarà a afrontar certes coses.

Em puc donar per satisfeta. Respecte a mi ho faria tot diferent però respecte la petita hi ha poques coses que em plantejaria diferent i potser faria d’una altra manera. És el premi per invertir un gran esforç a escoltar l’instint, a desplegar tota la consciència en la maternitat, malgrat que la societat no ho posa fàcil. Però si que hi ha una cosa que potser pararia a pensar i a decidir altre cop (no sé amb quin resultat): l’ús de la pipa.

Potser us sembla que no dóna per gaire aquest tema… però espereu i veureu!

En principi no tenia una postura clara sobre la pipa. Em refereixo a l’inici de la maternitat. No hi havia posat mai gaire atenció, ni per entendre ni per posicionar-me. I tot i que mica en mica si que anava preferint no utilitzar-lo, els problemes d’alletament, el desbordament emocional i físic pel dolor, el patiment per la culpa… van fer que deixés de pensar-hi. Igual que vaig oblidar-me de molta de la informació sobre l’inici de la lactància que tenia prèviament. Em vaig veure totalment desbordada per la situació. Finalment ho vam superar. Amb molt d’esforç. I fent moltes coses “malament”. Fent moltes coses que com assessora no recomenaria a ningú. Fent coses que avui encara tenen el seu efecte. Però mira! Aquí estem! Una d’aquestes coses és insistir en l’ús de la pipa. I dic que tot i saber tot el que ara se, no tinc clar que ara no ho tornés a fer perquè en realitat va jugar d’àngel i dimoni.

Venia d’un més i mig de dolor, de plors, de pressió externa i interna. Veníem de tardes desesperants de cinc, sis, set hores de succió compensatòria ininterrompuda i maldestre sobre mugrons ja ensangonats. Veníem de la desesperació. Veníem d’una cirereta pel pastís en forma de mastitis junt amb la única crisis de creixement que he viscut com a dura. Vaig trencar-me. Tot i que ja vèiem la llum vaig trencar-me. Tot i que la petita ja recuperava el pes que li tocava, tot i que els mugrons ja és curaven i gairebé ja no feien mal, vaig trencar-me. Vaig tenir la sensació que o aconseguia una mica d’espai o deixava definitivament (després de dos intents per acabar amb allò) l’alletament.

Vam provar totes les del mercat. I en una de les darreres visites que vam fer a la infermera d’aquell CAP diabòlic on tant m’havien fet plorar i desempoderar, aquella dona va fer l’únic bo per a mi. Em va donar una pipa que tenia de mostra, davant de la meva desesperació. I va resultar ser l’única que no havíem provat. Recordo que simplement és va adormir.

El meu home va marxar a treballar. I es van quedar amb mi els meus pares. Em recordo eufòrica! Era a la cuina fent feina i m’encantava!!!!!! I els meus pares amb la petita mentre dormia. No parava de treure el cap per veure si estava bé! I no parava de dir… encara dorm?!?!?! Entre eufòrica i incrèdula!!! Recordaré sempre l’alliberament que vaig sentir. Després sempre he seguit portejant-la i no me n’he separat gens. Mai he desatès les necessitats de protecció y braços de la petita. No és això. Però allò estava essent una tortura, i necessitava treure’m de sobre aquella sensació.i la pipa m’ho va donar. I li va tornar a la petita la mare tranquil.la i assossegada que la petita es mereixia i que no havia tingut en l’embaràs ni en aquell més de vida. Allà vaig començar a gaudir de la situació i a poder oferir l’entorn emocional que ella (i jo) necessitava. 
Segurament, i no haguéssim patit tot allò, hagués primat les desavantatges del seu ús. Però no estava capacitada per fer-ho. I realment, ens va ajudar. I ara això, tot i que paradoxalment no sóc partidària de la seva utilització, mai m’atreviria a jutjar-ne l’opció. 

Per experiència, però, si que se que té un preu. D’alguna manera ha estat vendre l’ànima al diable. Això i el tel curt de la llengua han fet segurament que alteri lleugerament el patró de succió, i hi ha temporades que em fa mal, pateixo eccemes recidivants que he d’anar tractant. També ha fet (crec) que la meva filla no Mami tant com d’altres nadons (sense ànim de comparar). És com si associés la teta només al menjar i no al consol. I com que el menjar li apassiona, no queda gIre lloc (de dia) per la teta. Segurament la lactància està durant tant perquè jo li he seguit oferint. I estant molt lluny del penediment, reconec que quan es fa mal i ve als meus braços, m’agradaria que cridés tetaaaaa en comptes de pipaaaaa. Però això és una qüestió d’ego maternal

Per últim, tinc la sensació d’haver-li creat una addicció important. I sóc conscient que hi vaig insistir per una necessitat meva, encara que revertia en el seu benestar. Per tant, he de ser justa, i no puc forçar la desintoxicació. I ara sentim que és un bon moment per començar. Ni massa d’hora ni massa tard. Entén tot el que li diem, pot expressar-se molt millor que abans. No m’agrada aquesta dependència. No me n’agrada cap ni de cap tipus. I el que no m’agrada per a mi, menys encara per a la meva filla. I tinc la sensació que això sí no ho creiem només pot anar a pitjor. Per tot això hem iniciat els tràmits per al seu ingrés a la granja… el tractament inclou explicar-li que al parc no utilitzarà la pipa, perquè quan juga li cau i se li embruta amb la sorra. Cosa que, de passada sigui dit, és totalment certa. Els primers tres dies van venir els pollastres. Però ahir ja ens la va donar i no la va demanar més fins que vam marxar. El tractament inclou la pastilla de l’acompanyament emocional.

Reconec que està essent un repte educatiu emocionant. L’estem acompanyant en el maneig de la frustració i veure’n els resultats està sent molt satisfactori. 

Com tot en la maternitat, té parts positives i aspectes negatius. I què és millor? Qui és ningú per decidir-ho? Que cadascú trïi els seus àngels i els seus dimonis, i convisqui amb ells. La coherència acostuma a ser un bon aliat per a fer-ho. I la consciència el millor amic per viure-ho. 

Anuncis

A dormir!

És el moment de parlar de les nits… tinc una sensació estranya… és una cosa de la qual s’en parla moltíssim i en canvi a casa no té massa rellevància. Potser perquè excepte a temporades curtes sempre hem descansat prou bé, potser perquè hem trobat un sistema que ens va bé a tots tres, o potser perquè som uns mals pares que ni tan sols ens plantegem que haguem d’ensenyar gaire cosa la nostra filla en matèria de necessitats bàsiques, sinó més aviat ella a nosaltres… no ho sé… la qüestió és que en aquest tema som feliçots i, sobretot, tenim la consciència molt tranquil.la. I potser per això mai he escrit, que jo recordi, una entrada sobre el descans nocturn de la petita ni de la família.

Però darrerament arriben al meu coneixement moltes situacions al.lienes sobre aquest tema. Deu portar-ho l’edat de les criatures… i realment fan que em senti afortunada per no haver-me, de moment, de plantejar cap canvi. Perquè la veritat és que em fa mandra només de pensar-hi.  I també m’ha arribat opinions i experiències tiràniques i conductistes, adoctrinadores i cruels sobre la necessitat d’ensenyar (obligar, diria jo!) a dormir sols als nadons/nens. I m’esgarrifa!!!! Tant que no penso ni entrar-hi!

Suposo que forma part de la fal.làcia de colors que sempre ens han venut sobre la maternitat: als 4 o 6 mesos els nadons marxen de l’habitació dormint d’una tirada tota la nit. S’adormen solets després de llegir-los un conte i com a molt si els fa mal alguna cosa és desperten i passes una nit del lloro… però només de tant en quant.

Doncs jo, des del moment que vaig acollir a aquest món la meva petita amb les meves mans, amb mig cos encara dins meu, vaig saber que ja no recordaria mai més totes aquestes estupideses que ens havien fet creure tota la vida. Vaig sentir-me i encara em sento (en menor grau) tan fusionada que le seves necessitats van convertir-se en les meves. El dormir n’és una. I sempre ha estat important que ho faci feliçment, com jo mateixa, i més i tot. També les circumstàncies han jugat a favor: un marit que fins ara no s’ha plantejat la necessitat de cap canvi, problemes de lactància superats i l’empoderament corresponent, una filla que sempre ha dormit prou acceptablement… i estic segura també que l’ús de la pipa, i que consti que aquest és un tema complexe i que no la defenso a ultrança ni sense ultrança, han contribuït positivament. Sobre la pipa fa temps que vull escriure’n un bon post. Ara no hi entraré.

La veritat és que mai m’he sentit desbordada per les nits. Mai. Mai he sentit que cap altra situació fós millor que l’actual per nosaltres. Mai he sentit que la meva filla hagués de dormir més ni millor. Potser perquè sempre he vist la meva filla com una nena normal que no fa res que no li toqui per edat, amb avantatges i desavantatges per a nosaltres, evidentment. Mai he vist la meva necessitat de descans insatisfeta. Potser només en alguna època concreta i curta però sempre hi he pogut atribuir una causa que m’ha fet entendre-ho. I entendre et fa afrontar les situacions d’una manera més serena.  Fins ara tot ha jugat a favor meu en aquest sentit i que duri!

El cas és que seguint el mètode de SMCP del qual us he parlat en profunditat en altres ocasions hem anat adaptant-nous a les circumstàncies i necessitats de tots els implicats, sobretot les de la petita, que no ha triat res, ni tant sols aparèixer en escena i per tant li devem un mínim de respecte. Ara mateix, amb 21 mesos que ja té, el segueixo estirant amb ella al llit de matrimoni on ella s’enganxa a la teta fins que s’adorm, entre 19 i 21 hores, depenent del seu cansament. Acostuma a no trigar gaire en caure. La passo amb cura al seu llitet, ben enganxat al nostre. Potser un dia ens plantejarem tunejar-lo per poder-lo convertir en un de collit. I quan es desperta la passo al nostre llit, entre els dos. On es torna a adormir altre cop amb la teta a la boca. I realment acabo no essent conscient de què passa a partir de llavors. No sé si torna a menester la teta una, dues o deu vegades més. Realment descanso.

Si. Ara fem massollit, però no sempre ha estat així. A vegades ha estat una tortura per mi. Per no poder canviar de postura literalment en tota la nit. Amb una irritació brutal als mugrons per la succión no nutritiva constant i eccemes de repetició, que per sort, ara que sóc assessora de lactància se solucionar. Amb despertars (meus) constants. En èpoques per sort curtes on ella dormia d’una altra manera. I llavors m’ha compensat incorporar-me, donar-li el pit i tornar-la al seu bressol. I almenys així descansava una mica més. I quan el temporal va haver passat, torna a compensar. I realment cada cop espais més els microdespertars. Però tampoc sé quan durarà ni em preocupa.

Realment el SMCP a casa en aquest tema ha estat una metamorfosi constant. Per això em sobta quan sento per boca d’altres que quan es pren una decisió amb els nens no és  bo tornar enrera. Em costa molt pensar que només hi ha un camí per acompanyar-hi a la meva filla, quan per a nosaltres cada dia ws diferent. A mi em fa segura conservar-la, entendre-la, escoltar-me i actuar en conseqüència cada dia.
No sé si ho fem bé o no. Però ens funciona. I m’agradaria que experiències relaxades com la nostra servíssin perquè pares capicats perquè els seus nadons de 10 mesos no dormen 10 hores seguides no és plantegessin mètodes cruels, o no s’angoixessin amb la culpa que els genera posar-los al seu llit, o perquè no perdéssim temps pensant en fer passos que encara no els toca fer per simple biologia… la mà/paternitat ja és prou complicada com per embolicar-ho amb coses que només ens esborraran el somriure. Que cadascú trobi la seva manera. La que els va bé. I que no hi gui por a canviar si de cop deixa d funcionar. I que no tingui por a tornar-hi si torna a semblar miraculós… ser mare o pare és un etern i apassionat laberint.

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

I ara què mengem? Part II

A veure… ja us he explicat diverses vegades, i si seguiu el blog ho sabreu de sobres, que nosaltres utilitzem el SMCP per a tot, de manera compulsiva. Vull aclarir que això no vol dir de cap manera, que per crear-lo i anar-lo actualitzant, no anem picant d’aquí i d’allà, de mètodes descrits en llibres que no llegim, o d’internet o fins i tot de maneres de fer d’altres famílies. I a més, ara fem i ara desfem i al final trobem un camí ple de curves o ben recte, depèn del dia, del moment o del tema que tractem.

Si parlem de l’alimentació us diré que estem tan i tan contents de com ho hem fet, i ens pengem medalletes cada dia, que em fa fins i tot il.lusió explicar-vos-ho. Potser a algú que encara pensi com ho afrontarà li pot servir per picar-ne una miqueta, o simplement per a decidir com NO ho vol fer. Sigui com sigui, a nosaltres ens ha funcionat d’allò més bé.

Primer advertir-vos de que és un camí més aviat curvilini. I que si no teniu un punt de massoquisme no cal ni que ho intenteu, perquè us fareu un fart de netejar. Un incís perquè entengueu això que us dic. Quan va néixer la petita,  vam decidir que no volíem invertir ni un moment a netejar. I com que , per fi, els dos teníem feina, vam invertir una petita part del sou en algú que un cop per setmana vingués a netejar. Com que tampoc som uns obsessius de la neteja, i som força endreçadets, doncs ja ens anava bé. Jo personalment ODIO molt tot el que sigui netejar la llar. Per tant, podria haver trobat un camí més net pel tema de l’alimentació de la petita. Però com que sóc així de massoca, doncs, ale, el mètode més marrano és el que ens ha funcionat. Almenys pel pas del triturat al sòlid.

Ja se que ara està molt de moda el BLW (que això de les inicials fa expert). I això últim ho he dit amb veu de “pija rematada”. Siiii, ja ho sé que ho recomanen a tot arreu. Doncs mira, nosaltres no ho vam fer, almenys al principi i almenys no a rajatabla. Resulta que havia d’anar a la llar d’infants, i resulta que desgraciadament mai li ha entusiasmat el biberó, encara que fós amb llet materna, i encara que tingués molta gana. Jo crec que s’el prenia per supervivència i prou, perquè a la que ha pogut deixar-lo ningú ha aconseguit mai donar-n’hi cap altre. Així que vam haver d’avançar als cinc mesos o inclús abans l’alimentació complementaria. Son pare bé l’havia d’alimentar i s’hi havia de sentir segur. I a mi em feia sentir segura que ell s’hi sentís segur. I així tots estàvem segurs del què fèiem, i la nena s’assegurava la supervivència, de ben segur.

La veritat és que els triturats, si parlem de textures, ens van anar molt bé. De seguida s’hi va enganxar, i quan jo hi era, teta, teta i més i només teta. A la feina em treia llet i així el seu super pare només l’hi donava altres coses a mig matí. La resta biberons de llet materna. Però ara parlarem no de textures sinó d’ingredients. A veure… com dir-ho finament… hem fet una mica el que ens ha sortit de… la babycook! Vam començar per compotes de fruïtes políticament correctes i l’hi barrejàvem uns cereals sense gluten boníssims ecològics sense sucres ni demés (perdoneu) merdes, per afegir calories al tema. I els dies que jo arribava tard també li donava alguna verdura també políticament correcta. I sempre amb oli d’oliva.

A partir dels sis mesos ja va ser un “despelote”, tal i com diuen al país del meu marit. Maduixes als sis i mig , espàrrecs als set, bròquil, llenties als set i mig, peix ja ni m’en recordo quan… olives, seitons i cerveseta… ah, no! això ens ho fotíem nosaltres… Triturat, però ja amb textures: els cereals amb gluten (en poca quantitat) o sense glute sempre sencers: quinoa, arròs, mill, fideuets, etc. I la mar de bé. Tot li anava bé. De tant en quant li donàvem alguna fruïta sencera, o a trossos grans perquè anés experimentant, llepant, jugant amb la llengua… Fins que va començar a trencar-ne trossos grans que s’empassava sense mastegar i ens donava cada ensurt, que vam deixar de donar-li. Ella no es va posar mai blava, però nosaltres si que ens posàvem morats i no pel que esteu pensant. I verds, i de tots colors.

Però fa més o menys uns dos mesets, cap als nou i mig, o deu… no ho recordo exactament, hem començat amb allò de donar-li fregona sempre de postres. Vam començar a jugar amb els trossets i els aliments sencers… Sincerament jo estava ja una mica farta dels triturats i d’haver de condicionar tant els menjars. Però clar, com tot, és un aprenentatge, per a ella i també per a nosaltres, que hem hagut d’aprendre a contenir la respiració i l’impuls d’atacar-la amb el dit a la boca més d’una vegada. Però ara que ho veig amb perspectiva, crec que la cosa ha anat prou ràpid. El tema principal ha estat trobar les textures per començar. Mai sabíem si era prou dura, o prou tova, o si tallar-ho, o si era millor deixar-ho sencer i que mossegués. Al final vam seguir la norma de que si ho aixafàvem amb els dits, ella ho aixafava amb les genives, i ens ha funcionat. Primer feia vasques, cada cop menys, fins que cap ni una. I a partir d’aquí nosaltres vam anar agafant confiança en ella i en nosaltres i ella va anar agafant pràctica. També les textures van anar agafant complexitat. I avui en dia, la molt sibarita, ha avorrit els triturats, i diu que ens els mengem nosaltres. I clar, aquí ha començat la meva imaginació per a fer-li els dinars i els sopars. Però a mi ja m’agrada, perquè sempre m’ha encantat cuinar.
Finalment, pel què fa a mètode doncs pregunteu-li a ella, perquè ens ho ha marcat ella. Sempre hem tingut clar que a aquesta edat la llet materna era la prioritat, així que no l’hem obligat mai a menjar ni ens hem encaparrat mai amb una quantitat o una altra. Així sempre ho hem viscut tots com un joc per anar descobrint. I és el que té l’SMCP! I mica en mica es va anar acostumant a tots els gustos, sense pressions…

Ara, amb 11 mesos, la petita ja menja sola sense coberts, sense triturar i amb un gust que dóna gust! Li agrada tot! No hem trobat encara un aliment que no li agradi, i que duri! I cada cop fa menys merder. Fins i tot, per aprofitar la llet materna que tinc al congelador i que ja ningú li donarà, li faig receptes com ara pans de pessic, puddings de peix i verdures, postres… Estem encantats però ens fem uns farts de netejar que per no voler-ho fer, no ho tenim gaire ben muntat.

Els aliments que millor ens han anat per fer la transició són:

  • Bròquil, espàrrecs, mongetes tendres i pastanagues al vapor, sense tallar, tot sencer o a trossos grans, en la categoria de verdures. El carbassó  i l’esbergínia també tot i que al ser més tova anava millor per a barrejar amb llentíes o cereals.
  • En la categoria de llegums: els pèsols, els cigrons, als quals els treiem la pell. Les llenties també, però van millor ara que ja domina molt més.
  • En la categoria de fruïtes les maduixetes de bosc s’emporten la palma. Tot i que qualsevol fruïta ben madura ens ha estat un bon recurs: préssecs i peres d’aigua, plàtan madur, maduixots, gerds, etc.
  • En la categoria de plats elaborats: hamburgueses de vedella o pollastre supertrinxat amb ceba i cuïtes al vapor, pudding de peix i verdures (llet materna, ou, torradetes d’espelta ecològiques, qualsevol verdura , rap o lluç, passat tot pel túrmix, col.locat en motlles de magdalena de silicona i cuït al vapor),  “tortitas” de polenta amb verduretes al vapor i carn o peix supertrinxats ( barreges la polenta ja remullada i inflada, amb la verdureta cuïta i talladeta a trossets i la carn o peix supertrinxats també cuïts al vapor, i fas “tortites” i les passes una mica per la planxa), ou dur i truïta a la francesa.
  • En la categoria de menjar per a “grans”, el formatge fresc de cabra ha estat sens dubte al top five!

Tot això, us ho dic de memòria ja que ara ja és més fàcil, i moltes coses em marxen del cap. Però són exemples clars per il.lustrar-vos com ho hem fet.

Avaluació: Amb les circumstàncies que vam tenir, tornaríem a passar pel triturat ja que ens va donar molta seguretat, i perquè a la llar no els podíem donar aquesta responsabilitat (o marron) si nosaltres no n’estàvem segurs. I a ella li va servir per anar-s’hi sentint segura també. I crec que amb la transició ho hem fet genial, i perquè no felicitar-nos. Crec que si jo no hagués hagut de treballar, hauria pogut mantenir la LM (que això de les inicials fa expert) exclusiva, i no hauria d’haver passat pels triturats, o no m’hi hauria hagut de capficar (que tampoc ho he fet gaire). Però la vida no sempre és com volem, i si no ho acceptes et frustraràs molt. Així que tot i que les circumstàncies, com li passa a la majoria de mortals al món occidental, no són les òptimes, hem aconseguit que la petita mengi, abans de fer l’any, com una “nena gran”. Perquè encara que per a mi sigui la meva petita, sempre ha estat molt gran i no precisament de tamany.

Espero que a algú li hagi servit si més no, per  treure’n alguna idea del que pot fer o del que NO vol fer.

I ara què mengem? Doncs gairebé de tot!

Vull passar amb nota.

Avui ha acabat el curs a la superllardinfantsdelpoblequeéslhòstia. I parlant de cursos us confesso que sempre he estat, amb els estudis, de la llei del mínim esforç. I com que tinc una “làbia” ( i que em perdoni Pompeu Fabra) que déu n’hi do, doncs sempre, amb una lectureta, havia pogut passar els exàmens amb la nota suficient com per aprovar i que no em toquéssin els nassos: bens i notables, algunt sufi i també algún excel.lent…. mai matrícules ni suspensos. Però ja us vaig dir que la maternitat m’ha capgirat, i resulta que aquest curs de ser mare el vull passar amb nota. I per això l’autoavaluació l’he de fer bé. De fet ha de ser avaluació contínua. I a arrel del post de l’altre dia, doncs el meu cap va seguir donant-hi voltes… i em van sortir més coses a valorar. Una de les peces que em va quedar al teler va ser el tema de la baixa per maternitat. La vaig ajuntar amb les vacances. De manera que van ser 16 setmanes més 30 dies. I les hores per alletament, a part de que no m’ho haguessin deixat fer, les vaig voler guardar per això, per alletar. No directament, sinó per a treure’m llet amb la maquinota sideral perquè el meu home l’hi donés amb el biberó a l’endemà. I això tornaria a fer-ho. Però segurament , si decidís tenir un altre fill, em dedicaria a estalviar o a vendre propietats (si és que en tingués) per tal de poder-me demanar una excedència d’almenys un any més a partir de la baixa per maternitat. Ai, si… que curta s’em va fer… i quina poca necessitat que tenia de separar-me’n. A més, sincerament… canviar la meva petita pels meus caps desastrosos no era la il.lusió de la meva vida… Una altra cosa que faria millor és abandonar-me a la maternitat molt abans, des del minut zero. Després del naixement de la petita, però no gaire després vaig intentar fer coses que abans hauria fet encantada, essent-ne al centre organitzador i dinamitzador. I el resultat va ser sentir-me totalment com un peix fora de l’aigua. I això em va fer patir. Segurament, si no ho hagués fet, no m’hauria allunyat tant de les coses que m’he allunyat. I que consti que me n’he allunyat perquè no em fan bé, però potser essent més conscient de la meva nova situació i dels meus propis canvis abans, no me n’hagués sentit tan lluny i no hagués sabut que em feia mal. I ara potser m’hagués estat més fàcil tornar-hi. Mantinc els meus desitjos d’aquell moment, d’integrar la meva petita a la meva vida. Però hauria d’haver estat conscient de que la meva vida havia canviat  i que ja no m’interessava el mateix que unes setmanes abans. I finalment (almenys fins que se m’acodeixi una altra cosa), el que faria diferent, si aconseguís negociar-ho amb el meu company, seria parir a casa. Tenim la sort de viure a cinc minuts de l’hospital. Així que em sentiria segura fent-ho a casa. Ara és fàcil dir-ho, perquè he parit sense necessitar a ningú. Abans ho sabia, però ara ho he viscut. I no ho diria a ningú que no fós capaç d’empatitzar i respectar. O millor dit, no ho diria fins que ja fós fet. Perquè una altra cosa que no repetiria és posar-me a mercè de judicis insensibles, impertinents i superficials. Fan mal. I lligant amb el part a casa, que suposo que no és res més que seguir el meu instint, crec que això ho he fet molt bé i ho tornaria a fer: seguir el meu instint de mare. A més en el meu cas ha tingut molt mèrit (porque yo lo valgo!) ja que seguint-lo he trencat sense dubtar un munt d’idees preconcebudes que havia anat forjant durant anys, fruït de no haber-ho viscut, o d’escoltar les fonts equivocades, o bé d’escoltar malament. Sense dubtar i amb l’humilitat de qui reconeix que ha estat molt equivocat, m’he desdit de “tot” i he deixat de pensar, moltes vegades, per passar a ser mamífera, mama i dona: tant en el part, com en el post part com ara en la criança de la meva petita gran filla. I això ho mantindré sempre, o això intentaré, i espero adonar-me’n si un dia deixo d’escoltar-me, escoltar-la i escoltar-nos. Ara crec que si, que ja em dóno per avaluada…No ho he fet tan malament, o això m’agrada pensar. La prova està en el somriure de la meva petita.

Avaluacions de final de curs.

Arriben les vacances, i amb elles, les avaluacions. Sabrem si hem de fer deures o no durant l’estiu.

D’aquí a un més i sis dies la petita farà un any, i estic segura que llavors només em sortiran paraules nyonyes i llacrimògenes. Així que crec que ha arribat l’hora de l’autocrítica constructiva i les felicitacions. De pensar què he de mantenir i què he de millorar. I a aquestes alçades, no crec que canvïi massa el que pensi ara, o d’aquí a un més.

Tirem enrera… a l’embaràs. Crec que vaig esperar massa i això em (ens) va fer molt de mal. Esperava comprensió i no empatia, i no vaig saber demanar ni una ni l’altra. Vaig parar poc, i necessitava fer-ho per entendre què m’estava passant , per escoltar-me i posar paraules al que sentia, per asserenar-me i per ajudar al meu entorn immediat a acompanyar-me, en comtes de transmetre el meu embolic, i esperar que el meu marit actués com jo necessitava. Si mai tinc un altre fill llegiré això i abans d’obrir la boca em prendré 24 hores de recés, com a mínim. Crec que em va faltar introspecció, i em va sobrar necessitat de compartir amb massa gent els meus anhels i desitjos. Em va sobrar esperar dels altres i em va faltar expressió serena i assertiva. I no és la primera vegada que em passa, i amb 35 anyets acabats de fer, ja em toca anar-ne aprenent. Així que no em fustigaré però intento aplicar-ho a tots els àmbits de la meva vida. Com diuen al sud: ya no tengo el chichi pa farolillos, i no tinc ganes ni temps per tenir disgustos que puc evitar amb una mica de feina introspectiva. Si més no, prefereixo treballar-m’ho per millorar.

Pel que fa al part, una mica el mateix. No necessitava l’aprovació de ningú per saber què volia i com ho volia, però a l’hora la buscava. I al final, cercant l’aprovació i l’acompanyament, em vaig sentir més sola que mai. Vaig entendre tard que aquell procés era meu. I si; em va faltar, no se si mentir, però si aprendre a callar. Si tornés a quedar-me embarassada faria el procés voluntàriament sola, i no cercaria l’acompanyament, però si que l’acceptaria de les persones que s’apropessin, sabent ara com saben la majoria de gent que m’envolta, quins serien els meus desitjos. Qui no s’apropés de manera pura, amb amor i recolzament, senzillament seria despatxada amb molta educació. Sense súpliques de comprensió, sense recerca d’aprovació, sense rencor ni frustració. Simplement un “d’acord, consideraré la teva opinó, gràcies”, és a dir: un “si, si , carinyo”. I al meu company, el deixaria ser company, i li expressaria de manera concreta els meus pensaments i necessitats. Intentaria explicar-li bé què espero d’ell. Va ser un company de part genial, però igual que jo faria coses diferents, també li demanaria a ell que pulís certes coses, però sense responsabilitzar-lo dels meus estats, que per això són meus.

De l’alletament també en trec conclusions. Si ara tingués un altre nadó, cercaria la intimitat així que la necessités, sense formalismes. Qui m’estimi ho entendrà i ho podrà respectar. El primer que faria seria mirar-li la llengua, i no fiar-me de cap professional, que ja m’han demostrat que de frenets no hi entenen un borrall. I els que si que en saben, no m’els vaig creuar, així que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I a la primer dolor, trucadeta a l’assessora de lactància, que per això s’ha format  i sort d’ella en vaig tenir. No tornaria a deixar passar el temps esperant que se solucionés sol. Els frenets no se solucionen sols. Cal actuar, i he après a que no cal patir si hi ha solucions a l’abast. No tornaré a plorar mai per l’alletament de cap fill meu. Tampoc tornaré a comprar ni utilitzar la pomada del dimoni per a clivelles. A part de no servir per a res, fa un merder important. Llet i un cop més, intimitat per passejar-te amb els pits a l’aire per casa. A més, se m’han despertat les ganes de formar-me com a assessora de lactància. És un tema que m’ha encantat, m’ha atrapat, i sé com es pot arribar a patir i a gaudir. I vull ajudar a superar el patiment i compartir la joia d’haver-ho fet. No se si m’hi vull dedicar professionalment, o si podré. Però m’agradaria com a mínim fer voluntariat, i m’encantaria crear un grup de suport a l’alletament, amb el temps. Però ja veurem si algun cop m’hi poso. Espero que no se m’oblidi aquest propòsit.

De la criança. No se si ho faig bé o no, però crec que estic fent fantàsticament bé una cosa: escoltar la meva petita, i escoltar-me a mi i al meu company. Però sobretot, escoltar les necessitats de la meva filla, que no ha triat venir al món, sinó que jo la hi vaig obligar, i per tant és la meva responsabilitat que s’hi trobi bé. Potser cometo molts errors, però vull esforçar-me a trobar-los i rectificar-los, com ara estic fent, des de que va néixer, i crec que no m’en surto pas malament. Crec que progresso adequadament. Si tingués un altre fill, intentaria viure-ho com ara, com una aventura i un joc constant. Un joc important, i divertit. Gaudir-ho al màxim.

I pel que fa a la parella, intentaria cuidar-lo una miqueta més, tot i que les hormones de la maternitat t’ho posen difícil. Intentaria no oblidar-me cap dia de l’abraçada diària. I se que alguns dies l’he descuidat. I no m’agrada. També intentaria discutir menys i més suau. N’estem aprenent. Però si ara tingués un altre fill crec que ho faríem millor els dos. Ho hauríem de fer millor, si més no. Però el que no podria fer, és estimar-lo més… crec que és impossible. Ara tinc dos grans amors, un de ganapia, i l’altre petita i adorable.

Si tingués un altre fill, seria el doble de mare. És a dir el doble de petonera, el doble de cantaire, el doble de pesada i el doble d’implicada. No sé si és bo o dolent, però en tot cas ara no és el moment d’avaluar-ho.