Enmirallant-nos per avançar

Ahir a la llar d’infants-miracle de la petita hi vam fer la castanyada amb els avis. Hi vam assistir, per part nostra, en massopare, la petita, la iaia, l’avi, una servidora, i algú que no havíem convidat però va venir igual: el monstre de l’avi , i que consti que no em refereixo al meu pare amb això de monstre! Va ser una tarda en família d’aquelles que em fan tornar bleda fins a caure alguna llagrimeta. De compartir moments, moniatos i magrana. De iaies ballant country com millor saben . De música i alegria.

Primer hi van convocar als avis, i després als pares. Volien conspirar o vés a saber què. El cas és que quan vaig arribar-hi la directora de la llar-miracle s’estava dirigint a tots ells. Feien por… allò de a reunió de pastors… Vaig sentir la darrera reflexió. Parlava de la relació especial que s’estableix normalment entre els avis i els néts i viceversa. Si que és veritat que sempre he pensat que això és així, però la reflexió que vaig sentir no se m’havia acodit mai. I a mi m’agrada escoltar i enriquir-me de les persones que em semblen sàvies. I ella m’en sembla. Deia alguna cosa semblant a que entre una generació i la següent es produeix un trencament per poder avançar, però entre una generació i els seus néts no hi ha aquesta necessitat, i que per això esclaten aquestes relacions tan i tan entranyables i especials, com la que recordo jo mateixa amb els meus propis avis materns (els paterns van ser un món a part…). I per això quan avis i néts es troben no paren de tirar-se pets de colors, com diu en massopare.

M’en vaig anar a dormir pensant-hi. Pensant en la meva relació amb els meus pares. Cercant-hi aquest trencament. I si, si que l’hi veig. Crec que l’haver estat mare amb ja certa edat (tampoc tanta!) m’ha aportat una més que suficient capacitat d’autoanàlisi, i prou maduresa com per veure que amb els meus estimats progenitors ni tot va ser fantàstic i meravellós, ni tot va ser terrible i horripilant, a la meva infantesa/adolescència. I tot això que no era ni tan bo ni tan dolent, ara té unes conseqüències. En mi, en la meva manera de ser i sobretot de sentir. I també en com entenc la criança i en com vull fer les coses amb la petita.

Crec que els meus pares, com molts dels de la seva generació van ser víctimes d’una gran crisis educativa i cultural. Van ser dogmatitzats en els “beneficis” del biberó i la llet de fórmula, van ser dogmatitzats en el conductisme més salvatge que carregava contra els nens en major o menor mesura, dogmatitzats en el valor de la disciplina i el reforç positiu i també negatiu. Van ser dogmatitzats en la cultura de la mare que carrega el 95% de la criança i del pare que treballa moltíssim per sostenir la família econòmicament i s’oblida sistemàticament de canviar bolquers i asseure’s a terra a simplement riure amb els seus fills. I alguns es van passar de frenada, tres, quatre o cinc mil pobles. Per sort no va ser el cas dels meus.

Però també van ser educats per a transmetre el valor de l’esforç i de guanyar-se les coses que tenen valor. També van haver d’educar sense pantalles per a tot arreu ni la distorsió de la tecnologia; almenys fins que ja teníem certa edat. També van haver de trencar amb l’excés d’autoritarisme de la seva generació anterior, i de la violència que van rebre a l’escola, en una època de postguerra i dictadura.  També van voler trobar la llibertat i ens la van transmetre de la manera que van saber, en forma d’esperit de lluïta i esperit crític amb l’entorn cultural i sòcio-polític que ens contextualitzava.

Si, tot això van ser, en general molts dels pares de la generació dels meus. Si. Ens van enviar a la nostra habitació amb la porta tancada, fins que deixéssim de plorar i ens tranquil.litzéssim, sense saber que no deixava de fer-nos mal, sinó que deixàvem de plorar per rebre altre cop les seves atencions. Si. Ens van deixar anar algun mastegot (en el meu cas em van treure la pols) al cul, d’aquells que donats a temps no fan cap mal (o això diuen alguns). Si. Ens van criar amb biberons plens de llet de fórmula i sobretot plens de molt d’amor i segurament mai van dormir amb nosaltres, perdent-se ells aquest gran plaer. Si. Van fer algunes coses sobre les quals jo avui m’emmirallo i en veig el resultat. I en el reflexe que hi veig, no vull veure-hi la petita, perquè si tan bo hagués estat (com els van vendre en aquella època) avui jo ho voldria repetir. I perquè en aquest reflexe veig les mancances que a mi m’ha provocat tot això a nivell de gestió de les meves emocions…

Però també veig en el reflex que van respectar i recolzar les meves decisions encara que els produïssin mal al fetge o úlceres a l’estómac. També van portar-me a la muntanya i em van deixar caure de la bicicleta, deixant que creixés, encara que després m’haguéssin de llepar les ferides. També em van ensenyar el valor de la cultura, de la lectura, de les arts escèniques, de la curiositat pel món. També em van parlar clar a mida que anava creixent i van anar-se apropant als seus fills a mida que hi anàven veient les versions adultes. També ens van aguantar impertinències i baralles de germans en edats difícils, i potser no ho van acompanyar com a mi m’agradaria fer-ho, però ho van aguantar, que és més del que segurament podria fer jo amb les animalades que dèiem/fèiem. També ens han donat records impagables, sense demanar-nos res a canvi. També han lluïtat perquè tinguéssim tot el millor que necessitàvem, lluïtant contra les dificultats econòmiques. I quan les van superar ens van ensenyar a ser generosos i a que les coses materials no eren tan importants com crèiem, i que per això ens ho han donat sempre tot.  I en aquest reflex si que hi vull veure la meva petita. Vull que hi sigui amb mi, amb el seu massopare, amb els seus avis, tiets i cosines.

I en el reflex que d’aquí a trenta (i escatx) anys vegi la petita quan pensi en els seus pares, vull que hi vegi, com jo veig, que ho hem donat tot perquè sigui feliç, com els meus pares. I que haurem fet coses que ella no veu del tot bé, i que vol fer-ho diferent amb els seus fills,. Però que tot ho haurem fet amb la millor voluntat de veure-la créixer sana emocionalment. Igual que ara veig que els meus pares han fet amb mi i els meus germans, a la seva manera, com la societat els va ensenyar que havien de fer-ho. I que se senti estimada com jo m’hi sento. I que ens estimi com jo estimo als meus pares perquè ens ho haurem intentat guanyar sempre, des d’aquell 26 d’agost del 2014 fins que ens morim.