Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Anuncis

Colors

L’altre dia llegia divertida una conversa a través d’articles entre una persona sense fills, una mare i un pare. Primer, Purificació Mascarell va escriture un article sobre la seva visió de les persones que hem decidit tenir fills. Després, Bárbara Celis li desmontava la teoria des de la seva perspectiva de mare. I finalment Sergio del Molino  ho acabava de rematar donant la seva opinió de pare.

Ara jo, per al.lusió, i sense que ningú m’ho hagi demanat, hi fotré cullerada. Podria dir moltes coses sobre l’article original. Però clar, estaria en avantatja clara ja que com a ex usuària de la vida sense fills tinc una visió basada en la pròpia experiència. I ara com a mare, també. Sóc als dos bàndols. He jugat a les dues lligues. Com en Piqué, que diuen que va passar dels comunistes al partit popular (en minúscules perquè aquests no es mereixen ni les inicials grosses), però en sensata (o no). I clar, no voldria trepitjar a ningú. Perquè la tal Purificació Mascarell en sap força d’escriure. És filòloga i no sé quantes coses més, entre bolquer i bolquer no he tingut temps d’estudiar el seu currículum, que és molt complert, llarg i lloable, com bé explica ella mateixa, de si mateixa. Però de la vida ma/paternal no que no hi entén gaire. Però es permet opinar, com molts (si no la majoria) hem fet abans de portar descendència al món. I com molts (si no la majoria), en aquesta matèria, opinar és igual a cagar (-la).

No em centraré en això però si que voldria fer un incís abans d’entrar en matèria. Voldria, abans de continuar, aclarir-li que en el meu cas si que he pensat sempre (i ho he comentat) que m’agradaria pensar que m’escarrasso per educar la meva filla perquè essent una persona íntegra i valenta, i respectuosa i intel.ligent, canvïi una mica el món i el faci una mica millor. I que vaig preocupar-me molt del part per poder-li oferir des del naixement la millor base per créixer. Em plantejava com evitar que li arribessin joguines sexistes i esteriotipades de tot arreu. Li ofereixo el meu cos per nodrir-la de seguretat, amor i aliment sublim. M’esforço per respectar-la i que, de gran i de petita, sempre sigui el que vulgui ser, i faci el que vulgui fer, lluny d’opinions i judicis. Entre moltes d’altres coses. I potser el meu cap s’ocupa més d’això que no pas de visites al metge, talla, pes, cursos  (?) de lactància, cotxets i biberons. Però potser m’he donat per al.ludida erròniament. Parla, en el seu article de mares joves. I jo ja he arribat als 35. Potser és per això…

Em centraré només en una frase, perquè la Bárbara Celis i en Sergio del Molino li han dit tot el que jo li diria o més, i millor escrit. I també, perquè no tinc ganes de rebatre-li res. Perquè de judicis jo ja en vaig acabar fins al capdemunt. I ara em rellisquen per tot arreu, com si anés recoberta del millor oli d’oliva verge extra. I aquest article passa d’opinió per apropar-se a la sentència o al judici. Em centraré en la frase de l’article:

la gente que tiene hijos (…) se vuelve prosaica y gris.

I aquí és on la caga, la bona dona. Però és normal. Perquè és universitària (molt). Però no és mare. I jo, com que sóc universitària (en actiu) i mare, puc contestar-li amb coneixement de causa. Perquè això no t’ho ensenyen a la universitat.

Diu que m’he tornat gris… I res més allunyat de la realitat!

Quan vaig parir la meva filla em vaig tornar com l’arc de Sant Martí, o com una carta de colors Pantone, d’aquelles que et deixen a la drogueria. Vaig explotar envoltada de rajos de colors. I aquest estat acolorit em va durar diverses setmanes. Durant aquestes setmanes em vaig tornar també vermella de cap a peus, reenamorant-me amb passió del meu marit. Des de llavors, quan miro embadalida la meva filla o, més encara quan ella em fa una abraçada o un petó d’aquells de boca oberta, em torno d’un rosa pàlid d’aquells ben “nyonyos”. Quan he de netejar una caca de les que sobrepassa els límits del bolquer i ella no para quieta, acostumo a posar-hi accidentalment alguna part del meu cos, i llavors em torno de color verd. Un verd més intens quan he d’agafar aire i m’arriba la pudor. Quan juguem plegats tots tres i la sento riure a ple pulmó, amb riellades d’innocent felicitat plenes d’infantesa, em torno de color groc. D’un groc que brilla com el sol. Intens, enlluernador. Quan es posa malaltona i la veig patir, em torno lila, de patiment. Quan l’enyoro durant tantes hores a la feina m’envaeix un fred que em fa enblavir. Quan l’ajudo a adormir-se cada nit, bressolant-la, o abraçant-la em torno d’un color taronja, de l’escalforeta que ens donem. I cada cop que he de treure un pit per ella, em torno blanca com la llet que li regalo amb tot l’amor del meu cor. Quan em miro al mirall i veig les seqüeles de l’embaràs i del part, encara recents, em poso una mica negra i penso que potser no tornaré a tenir mai el tipet d’abans. Però quan torno a mirar la meva filla, em torno de color platejat com l’argent, i em sento tan bonica com aquest metall noble. Bonica per dins, més que abans, més plena d’amor, molt més femenina, més complerta.

I cada color té molts matissos, igual que la meva vida ara, on cada minut és diferent, i on les rutines són absurdes perquè tot canvia o pot canviar i desviar-se del previst. La meva vida no havia estat mai tan acolorida. Que no fàcil. I el que abans m’omplia de color i que pensava que em pesaria haver de deixar de fer, ara no tinc ganes de recuperar-ho, perquè em faltava alguna cosa que no savia. I aquesta mancança tenyia els colors amb un tel prim grisós, que llavors no veia. Em faltava una cosa molt important. Em faltava la meva filla que va fer esclatar tots els judicis que jo, com fa la Purificació Mascarell, feia des del desconeixement i la ignorància del qui opina sense haver viscut. I en aquesta explosió el gris va marxar, perquè va fer que tot allò, i tot el que com ella pensava, deixés d’importar-me el més mínim.

La meva vida ara és ben acolorida , com jo, com la meva filla, fins que es faci gran i vagi agafant el gris que tots, en arribar a l’edat adulta hem agafat. Només espero que no cometi l’error de pensar que la seva vida professional li donarà l’arc de Sant Martí, perquè s’estarà equivocant, i s’estarà perdent l’oportunitat de conèixer el millor color de tots: el color de l’amor d’ella mare, cap a qui ha sortit de les seves entranyes.

Fins aquí podíem arribar!

Normalment tinc una llista de temes pendents, i vaig escribint-los durant les migdiades de la petita o a la nit. Però el d’avui és d’urgència. Per desfogar-me. Improvitzat (més que els altres, fins i tot!). L’escric per mi. Per llegir-lo i seguir-hi reflexionant.

Aquests dies a la llar d’infants m’han servit entre d’altres coses per enganxar (jo) el primer virus. I a partir d’aquí he elaborat una teoria i faré una freaky-prova pilot. La meva teoria, a partir de que jo ja m’he curat i ara ha caigut el meu marit, és que com que amb la llet materna li passo els anticossos a la meva petita, ella s’en lliurarà. De fet, va ser ella qui va començar amb els mocs. Però no ha passat d’aquí. Jo en canvi he estat feta una coca durant tres dies. I la freaky-prova pilot que us deia és que, basant-me en aquesta teoria de que ella m’ho contagia però que llavors jo la protegeixo a través de la llet, a partir d’ara cada nit, lleparé la seva pipa plena de virus porqueria. Potser em passo l’any malalta i no serveix de res, però si puc pal.liar l’allau d’infeccions del curs passat, ni que sigui una vegada, ja em donaré per triomfant.

Però la urgència d’aquest post no ve per aquí. Aquest paràgraf anterior l’he fotut per l’esquadra. El post d’avui ve per un tema que m’ha fet donar-me una plantofada a mi mateixa per fer-me reaccionar.

Aquests tres dies de malaltia, sumats a que estic de vacances, i sumats a que la petita es fa gran  i comença a tenir criteri propi, geni i poca o cap capacitat per raonar i utilitzar les paraules ni com a receptora, s’han ajuntat amb una altra circumstància al.liena a mi. Ha coincidit amb una allau de compromisos inel.ludibles del massopare. Resultat: tres dies “non stop” de tenir cura de la petita jo soleta. I ep! que no em queixo, eh? que sóc sa mare! Però tenint en compte les meves condicions pèssimes, hauria agraït el paper de massopare en actiu, perquè us he d’enganyar.

Doncs bé… vain arribar a un nivell de saturació més que important. No se si la petita estava més descontrolada perquè jo no estava per ella com sempre; o si jo tenia el meu grau de tolerància i percepció abatut com el meu nas i la meva gola i el meu cap. El cas és que la vaig renyar per primer cop.

Si. La vaig renyar.

Contundent.

I així com la vaig renyar, s’em va fer un nus a la gola. No l’hi vaig cridar, ni picar ni res de tot això, eh?! Però em vaig quadrar ben seria i amb un to de severitat que era nou per a mi i també per a ella. No va plorar. Però el mateix silenci petrificat que em va sortir a mi, també el va mantenir ella, i després s’em va abraçar en silenci. Així que li devia afectar com a mínim, la meitat del que em va afectar a mi…

No havia fet res que no li correspongui per edat. No havia fet res terrible. Simplement buscava minilímits que troba, i que aquest cop, insistint en trobar-los moltes vegades, s’hi va trobar una paret desconeguda: la seva mare enfadada i amb la paciència sota mínims.

Algú m’ha dit que no serà la última vegada i que ho hauré de seguir fent pel seu bé. No hi estic d’acord. Sé que malauradament ho tornaré a fer, perquè sóc humana. Però no va ser ni la millor manera, ni la més adequada a la seva edat ni moment evolutiu, ni la que em va fer sentir millor. Jo hauria d’haver entès en aquell moment que jo podia fer altres coses abans que esperar que ho fes ella per art de màgia. Podria haver entès que ella també estava cansada perquè era tard i havia estat un dia molt intens. Hauria d’haver seguit pensant abans d’actuar per saber-li posar els millors límits i de la millor manera, que fins ara m’ha donat molt bons resultats. Però la meva paciència va dir prou. I mentre ella m’abraçava, a mi se m’escapaven els remordiments pels ulls. I li vaig demanar perdó. Li vaig explicar que el que ella havia fet no m’agradava, i que no ho havia de fer. Però que jo no li hauria d’haver parlat malament, però que ho havia fet perquè em trobava malament. No devia entendre ni una paraula. Però us prometo que la seva reacció va ser preciosa. Em va somriure i em va tornar a abraçar. I així em vaig poder perdonar per la desproporció de la meva esbroncada.

Segur que molts em direu que sóc una exagerada, però ho sento així, no hi puc fer més.  I suposo que és per ser la primera vegada. Totes les primeres vegades tenen un punt de sobreelevat emocionalment, en això de la maternitat. Almenys en la meva.

Va ser la primera vegada, i amb el temps segur que el meu sentiment de culpa o les meves ganes d’autoflagelar-me perdran intensitat, però no vull oblidar mai ni com em vaig sentir, ni la lliçó que un cop més em va donar ella. Evidentment que puc perdre els nervis en alguna ocasió, com totes les mares i tots els pares, com tots els humans. Però no puc perdre l’oportunitat ni les ganes de demanar-li perdó. D’ensenyar-li que la humilitat és una qualitat que ens ajuda a estimar-nos amb qualitat. D’ensenyar-li que ella també és important i compta molt per a mi. D’ensenyar-li que tots ens podem equivocar, i que tots ens mereixem una disculpa, o poder reparar el mal que haguem fet. D’ensenyar-li que ella té límits però jo també. I Sobretot d’ensenyar-li que tot i que pugui dir “fins aquí podíem arribar” ella també ho pot dir. I que ella haurà de respondre, però jo també, per allò que fem malament.

Tothom parla dels límits que l’hi hem de posar als infants. I crec fermament que són molt necessaris perquè creixin de manera sana i feliç i equilibrada. Però potser no és millor predicar amb l’exemple i mostrant-los els nostres propis límits? Hem de ser déus que no s’equivoquen mai? Els límits no han de ser mostrats amb respecte i civilització? Crec que no podem oblidar que som el seu referent, i que si no ens veuen rectificar, no els podem exigir a ells que ho facin.

Li vaig demanar perdó i ho faré sempre que calgui. Fins aquí podríem arribar! Només faltaria!

A l’endemà, després de reflexionar molt sobre la meva reacció, vaig fer-me el propòsit de que fós millor. Vaig exigir-me que ho havia de fer bé i multiplicar el meu raciocini maternal. Ho vaig fer. Vaig elevar la meva consciència al quadrat. Vaig posar els mateixos límits però d’una manera molt més respectuosa i amable. I aquesta petita meva em va continuar donant lliçons. Va començar a canviar aquesta conducta que tant em molestava i que creiem que havia de ser el seu primer límit. I avui m’ha donat un pam de nas i s’ha passat el matí “practicant” la nova conducta més adaptativa i respectuosa. La que per ella és nova. Tant que potser no cal… Igual que com quan aprenen a posar coses dins d’altres, que s’hi passen el dia sencer.

És increïble veure com creix i com va sent conscient del seu propi ésser i de la seva pròpia conducta i relació amb l’entorn. Avui em sento feliç. Em sento satisfeta i orgullosa d’ella i de mi mateixa, i del massopare. I m’he perdonat per haver passat un límit, i he perdonat al massopare pel partit de paddle de dissabte (lamarequeelvamatricularambelsseuscompromisosinel.ludibles).

I reconec en un altre exercici d’humilitat, que sempre m’havia equivocat. Abans de ser mare diguem que pensava d’una manera molt més conductista, respecte als infants. Com diu l’autora de Cosetes Nostres , des de l’adultocràcia. Però estava obviant la part més important, la part emocional. La part emocional dels menuts i la part emocional de mi mateixa en la meva nova condició de mare. Un cop més, veig i reconec que estava molt equivocada. I que un antic “jo mai” o “jo sempre”, depèn de com t’ho miris, m’explota a la cara emmerdant-ho tot.

Jo també creixo amb ella. I que continüi així!

Deslletaquè?

La petita ja ha fet l’any. Això, i entre un parell o quinze milions de coses més, vol dir que portem exactament 12 mesos i escatx d’alletament, d’equip ben avingut!

Tot anava bé fins fa unes tres setmanes, més o menys. Pensava que un cop superat el primer més i mig, que ja us ho vaig explicar, i havent superat la prova de treballar i alletar, i coneixent com conec les crisis de creixement, que fins ara  mai m’han estressat… doncs pensava que el nostre alletament era indestructible fins que ella ho decidís. O en tot cas ella i jo de comú acord. Però ho confesso… he dubtat.

Va haver-hi un dia, de cop, on la petita no volia mamar. No és que s’enfadés, ni res. Simplement passava de tot. Vaig pensar… bé, porta uns dies molt tafanera, molt moguda, que no para… és normal… està descobrint món i mentre mama, no veu coses noves. Li oferia de tant en quant i com a molt feia un xarrupet de cinc o sis segons. Van anar passant els dies i cada cop pitjor. Al final, ni xarrupets ni res. Acabava el dia amb els pits durs com a pedres, amb bonys per tot arreu. Amb el corresponent risc de mastitis i demés. Treient-me la llet manualment per no estimular-ne la producció.

Faig una pausa per observar i pensar, com he fet amb totes les crisis de creixement. I és llavors quan no puc evitar pensar que hi ha la possibilitat que s’estigui deslletant… Si ho racionalitzo i faig l’esforç veig que té tota la pinta de brot, però és inevitable. I en aquest cas m’està agafant per sorpresa. I no m’agrada. Ho comento i algun(s) il.luminat(s) em diuen la gran cosa de: dona, algun dia arribarà.

Si o què?!?!?! No ho sabia!!!

Només qui hi ha passat et diu allò de… si, fa molta coseta. Però això té tota la pinta de que sigui passatger. Dóna-li temps. A nosaltres també ens va passar i després va ser tot el contrari. I també em va fer por.

Gràcies.

Quina mania tenim d’intentar racionalitzar amb obvietats el que els altres ja saben. No ens n’adonem que fent això treiem importància al que l’altre està sentint.

Fins i tot vaig consultar a Alba Lactància, on em confirmen això del brot. Però no puc evitar seguir pensant en la possibilitat. Evidentment que arribarà. I evidentment que quan acabi em sentiré feliç de que haver-li respectat el procés i d’haver-la acompanyat fins que ha estat preparada per a fer-ho. Però si arribés ara m’agafaria per sorpresa. Encara no hi havia ni pensat en el deslletament!

A sobre, cerques a internet… Poses a google: crisis de crecimiento. I què hi trobes? molta informació, però fins la dels tres mesos… Després a partir del mig any, la informació que hi trobes és anecdòtica, esqüeta i molt insuficient. Potser és que encara som poques les que arribem a alletar fins a l’any o més. Definitivament si, som poques. I també a hores d’ara s’em fa estrany i no en tinc ganes, d’anar a un grup de suport a l’alletament. No ho vaig fer abans, ara tampoc en tinc ganes.

Què sento quan penso en un deslletament prematur (ara)? Doncs pena. Però amb un somriure perquè el que hem viscut ha estat i és bonic. Satisfacció d’haver arribat fins aquí i d’haver-ho superat tot. Però pena, perquè si ara ho tria ella, no m’haurà donat temps per a preparar-me. I jo encara no vull que s’acabi. Jo li respecto el procés, però si decideix acabar-ho ara, no me l’estarà respectant a mi. Necessito fer el camí amb ella, de la mà. Com fins ara.  I resignació per acceptar el que ve. Se que l’única opció és fer l’esforç de racionalitzar, acceptar i dir-me: ho has fet bé. Li has donat el millor que podies donar-li. I ha estat bonic. Respirar fons i somriure. Però s’et fa un nus a la gola. I a sobre te n’adones de que es fa gran a marxes forçades.

Però de fa un parell de dies que sembla que la cosa està canviant. Sembla que se li està despertant l’interès de nou. De fet de nit mai ha deixat de mamar. Potser més i tot. Excepte la presa per adormir-se que sempre havia estat sagrada. Aquests dies ha deixat de ser tant innegociable. Fins que no estava ja molt somnolenta, no prenia la seva llet. I això també és el que m’ha fet pensar inevitablement en el deslletament. Però ja us dic: fa un parell de dies que sembla que la cosa canvia. Torna a demanar. M’obre l’escot i mira què hi ha. Petita, hi ha el de sempre! I li pregunto si en vol. Em mira als ulls i amb un gest fa que no i marxa, o em mira i enterra la cara a l’escot. Si, ho se… hi hauria maneres més subtils i delicades per a les dues opcions… Però fa riure amb les dues situacions.

Ara començo a pensar també amb el cor i no només amb el cap, que si, que és una crisi de creixement. Però m’ha servit per d’alguna manera iniciar un procés. I espero que quan de veritat es deslleti, m’agafi preparada per fer-ho amb ella i no només per acceptar la situación, que és el que hagués pogut fer ara. M’ha obligat a pensar-hi com una possibilitat real que arribarà. No sé quan, però arribarà. De fet l’altre dia pensava que ja ho està fent, des del moment que va començar a menjar sòlids. Vam iniciar el camí cap al deslletament. I fins ara no ho havia vist així. Però és cert.

El que si se, és que quan deslletem serà sempre amb un somriure, encara que aquest hagi de conviure amb la nostàlgia o amb un sospir. I sabrem que ho hem fet bé.

Memòries d’una nena punk

Qui ho diu que una nena d’un any no pot escriure les seves memòries? Jo si, què passa?! Per això sóc punk!
Tot va començar al setembre del 2009. Els meus pares volien que aparegués. Però a mi ningú em diu què he de fer i vaig decidir que m’esperaria més de tres anys a anunciar-me. I vaig triar un dia guai per dir hola! Va ser l’11-12-13. Aquell dia van saber que pels volts del 14 d’agost naixeria. O això es pensaven ells que encara no em coneixien!
Estaven convençuts de que seria un nen. Perquè tots els altres infants de les famílies eren nenes i ells eren els rebels (fins que vaig arribar jo). Però no! Vaig voler ser una nena. I aquí estic! Em vaig pixar de riure quan els vaig veure la cara en saber que no tenia pito! El papi es va quedar amb una boca de pam i mig i la bleda de la mare feia cares estranyes mig de riure mig de plorar… Estava histèrica… Jijiji
Els molt animals es posaven a tocar els tambors, i no em deixaven descansar. Així que jo vaig aprendre a tocar els botons de la taula de comandament hormonal. Va ser la meva petita venjança antisistema.
I quan va arribar el 14 d’agost vaig pensar… Seguim jugant… No vull sortir encara! Fins que un metge malcarat va dir que el 26 m’obligarien a sortir! Això si que no! Jo no aguanto cap dictadura! Sóc punk! I quan van voler començar a putinejar vaig decidir que sortiria perquè jo volia, i no perquè m’ho diguessin! I no em vaig esperar a l’oxitocina en vena! A mi no em mana ningú!!
La meva mare sempre em canta una cançó… És d’un grup amb un nom extrany… Com ella! Bongo Botrako… O alguna cosa semblant! I es diu Revoltosa. I diu no se què de que si no em revelo ningú em regalarà les meves llibertats… Encara no ho acabo d’entendre… Però sembla divertit això de ser lliure!
Doncs bé… Vaig sortir pel dret! I dies després no hi havia manera de que ragés prou llet del sortidor… I jo m’emprenyava! I molt! Em mataven de gana! Més d’un més fotent-me de gana! I ma mare em remenava ara dreta, ara estirada, ara de cantó! Fins que al final va sortir el que jo volia!  I després volien que em calmés de l’emprenyada amb una pipa! Ja! Els vaig fer patir una miqueta! Es pensaven que em conformaria amb qualsevol pipa… I un be negre amb potes rosses!
I així he anat fent… Val a dir que em sembla que als meus pares ja els agrada que sigui una mica punk… I em sembla que per això vull ser-ho cada cop menys… Encara hi estic rumiant. A més ma mare és una mica massoca i li van els reptes! Així que no hi ha res més punk que no ser-ho quan és el que esperen de mi!
I bé… Aquí estem… Celebrant que ja tinc un any! Uns diuen que sóc petita… Altres diuen que ja m’he fet gran i m’aixequen un dit no sé perquè?! Doncs sabeu què? que sóc i seré el que vulgui ser! I que jo també en sé d’aixecar un dit!
God save the Queen! I’m the Queen!

image

Carta oberta al Sr. Estivill

Benvolgut Senyor Estivill,

em presento: sóc mare d’una preciositat que demà farà 12 mesos i me l’estimo molt.

Precisament perquè sóc mare i perquè me l’estimo m’estic esforçant molt en pensar tot allò que faig amb ella, com la crio, com l’educo o com l’educaré, i sobretot intento trobar una manera sana d’estimar-la.

No es pensi que no li he dedicat temps a vostè. N’hi he dedicat el just. Ni més ni menys. I després de documentar-me sobre el seu meravellós i eficaç mètode, penso que és massa temps (tot i que no crec que hagi superat la mitja hora en total).

M’agradaria explicar-li d’una manera senzilla, que pugui entendre, el meu punt de vista. Fer-li unes quantes reflexions.

Primer… si tinc un amic que quan estic plorant perquè em sento desamparada ni tant sols s’esforça a consolar-me, gairebé que ell vull ben lluny. Si vol, com que fa el que vostè proposa, li enviaré de regal. Segur que són molt feliços junts.

Segon… si algú em sent cridar i no acudeix a veure què em passa i a ajudar-me, pensaré que és bastant mala persona.

Tercer… li ho dic per experiència… sentir-se massa temps sol no mola! Fa pupeta. I si… te n’acabes ensortint, però sempre és millor tenir algú que t’abraci.

Quart… a l’hivern els llençols són freds i sempre busco l’escalfor del meu marit per tal que els meus peus de la talla 41 i el meu cor agafin temperatura. I és gustoset tenir escalforeta a prop. A vegades també faig mitja volta per escalfar-me el cul, que amb la cel.lulitis també es posa fresquet.

Cinquè… dormo amb el meu marit perquè l’estimo, i tenir a prop les persones que un s’estima et fa sentir bé i segur. I no crec que això em provoqui cap trauma ni cap dependència emocional d’ell.

Sisè… jo vaig triar tenir la meva filla. No va ser ella que va triar venir a aquest món que sovint gràcies a persones com vostè és hostil per als infants. Per tant, és responsabilitat meva que s’hi trobi a gustet. I no crec que cridant de soledat i por, s’hi senti gaire.

Setè… no cal ser metge per saber que l’ansietat i l’angoixa no porta a res de bo. Si no… provi de fer-se apujar el cortisol una estoneta i després m’ho explica.

Vuitè… Quan vam fer-li posar les primeres vacunes, pràcticament la meva filla i jo vam plorar el mateix. Crec que en els seus llibres es va oblidar d’explicar-li a les mares i pares com aguantar el plor desesperat dels seus fills. Imagino que un alt percentatge dels que ho van fer segueixen sense dormir de remordiments i de mal a l’ànima. I deuen pensar molt en vostè cada cop que llegeixen algun estudi científic que demostra la burrada colosal que és el seu mètode.

Novè… Jo mai m’aprofitaria de la desesperació que suposa per algunes famílies no dormir bé durant molt de temps. En comptes de crear situacions doloroses per a tots els seus membres, m’ompliria les butxaques d’una altra manera… Potser escrivint llibres sobre suport emocional per aquestes situacions. Mai fent llibres sobre terrorisme de criança ni sortint a la tele a vendre la poca vergonya que tinc.

Desè… Si jo fós tan valenta com per vendre fum contaminat sense dir que està contaminat a tort i a dret, amb pantalla, altaveus i focs d’artifici; també ho hauria de ser per desmentir la seva validesa amb el mateix “bombo i platerets”, no sota-veu en una entrevista. M’agrada ser honesta.

I com que no vull que la meva petita es senti de cap d’aquestes maneres, ni vull haver-me de penedir de fer-li mal, ni vull sentir-me mala mare mentre la sento cridar, ni és un animaló que s’hagi d’ensinistrar… I com que vull que a casa imperi el respecte, l’empatia, l’esforç per fer-nos feliços i l’amor en positiu, doncs amb el seu permís i sense, no seguiré el seu mètode. Però segur que si algú em regala el seu llibre quan li digui com dorm la meva petita, l’hi donaré una gran utilitat: netejar els vidres de casa, que falta els fa… La neteja de la meva llar li agrairà.

I que sàpiga que em permeto parlar-li així perquè qui no respecta els infants no es mereix gaire respecte de ningú. Assebenti-s’en d’una vegada: els infants són el més gran tresor que tenim. Ells volen canviar el món, però ho faran en funció de com siguin educats. Que canviïn el món correctament és responsabilitat nostra!

I ara què mengem? Part II

A veure… ja us he explicat diverses vegades, i si seguiu el blog ho sabreu de sobres, que nosaltres utilitzem el SMCP per a tot, de manera compulsiva. Vull aclarir que això no vol dir de cap manera, que per crear-lo i anar-lo actualitzant, no anem picant d’aquí i d’allà, de mètodes descrits en llibres que no llegim, o d’internet o fins i tot de maneres de fer d’altres famílies. I a més, ara fem i ara desfem i al final trobem un camí ple de curves o ben recte, depèn del dia, del moment o del tema que tractem.

Si parlem de l’alimentació us diré que estem tan i tan contents de com ho hem fet, i ens pengem medalletes cada dia, que em fa fins i tot il.lusió explicar-vos-ho. Potser a algú que encara pensi com ho afrontarà li pot servir per picar-ne una miqueta, o simplement per a decidir com NO ho vol fer. Sigui com sigui, a nosaltres ens ha funcionat d’allò més bé.

Primer advertir-vos de que és un camí més aviat curvilini. I que si no teniu un punt de massoquisme no cal ni que ho intenteu, perquè us fareu un fart de netejar. Un incís perquè entengueu això que us dic. Quan va néixer la petita,  vam decidir que no volíem invertir ni un moment a netejar. I com que , per fi, els dos teníem feina, vam invertir una petita part del sou en algú que un cop per setmana vingués a netejar. Com que tampoc som uns obsessius de la neteja, i som força endreçadets, doncs ja ens anava bé. Jo personalment ODIO molt tot el que sigui netejar la llar. Per tant, podria haver trobat un camí més net pel tema de l’alimentació de la petita. Però com que sóc així de massoca, doncs, ale, el mètode més marrano és el que ens ha funcionat. Almenys pel pas del triturat al sòlid.

Ja se que ara està molt de moda el BLW (que això de les inicials fa expert). I això últim ho he dit amb veu de “pija rematada”. Siiii, ja ho sé que ho recomanen a tot arreu. Doncs mira, nosaltres no ho vam fer, almenys al principi i almenys no a rajatabla. Resulta que havia d’anar a la llar d’infants, i resulta que desgraciadament mai li ha entusiasmat el biberó, encara que fós amb llet materna, i encara que tingués molta gana. Jo crec que s’el prenia per supervivència i prou, perquè a la que ha pogut deixar-lo ningú ha aconseguit mai donar-n’hi cap altre. Així que vam haver d’avançar als cinc mesos o inclús abans l’alimentació complementaria. Son pare bé l’havia d’alimentar i s’hi havia de sentir segur. I a mi em feia sentir segura que ell s’hi sentís segur. I així tots estàvem segurs del què fèiem, i la nena s’assegurava la supervivència, de ben segur.

La veritat és que els triturats, si parlem de textures, ens van anar molt bé. De seguida s’hi va enganxar, i quan jo hi era, teta, teta i més i només teta. A la feina em treia llet i així el seu super pare només l’hi donava altres coses a mig matí. La resta biberons de llet materna. Però ara parlarem no de textures sinó d’ingredients. A veure… com dir-ho finament… hem fet una mica el que ens ha sortit de… la babycook! Vam començar per compotes de fruïtes políticament correctes i l’hi barrejàvem uns cereals sense gluten boníssims ecològics sense sucres ni demés (perdoneu) merdes, per afegir calories al tema. I els dies que jo arribava tard també li donava alguna verdura també políticament correcta. I sempre amb oli d’oliva.

A partir dels sis mesos ja va ser un “despelote”, tal i com diuen al país del meu marit. Maduixes als sis i mig , espàrrecs als set, bròquil, llenties als set i mig, peix ja ni m’en recordo quan… olives, seitons i cerveseta… ah, no! això ens ho fotíem nosaltres… Triturat, però ja amb textures: els cereals amb gluten (en poca quantitat) o sense glute sempre sencers: quinoa, arròs, mill, fideuets, etc. I la mar de bé. Tot li anava bé. De tant en quant li donàvem alguna fruïta sencera, o a trossos grans perquè anés experimentant, llepant, jugant amb la llengua… Fins que va començar a trencar-ne trossos grans que s’empassava sense mastegar i ens donava cada ensurt, que vam deixar de donar-li. Ella no es va posar mai blava, però nosaltres si que ens posàvem morats i no pel que esteu pensant. I verds, i de tots colors.

Però fa més o menys uns dos mesets, cap als nou i mig, o deu… no ho recordo exactament, hem començat amb allò de donar-li fregona sempre de postres. Vam començar a jugar amb els trossets i els aliments sencers… Sincerament jo estava ja una mica farta dels triturats i d’haver de condicionar tant els menjars. Però clar, com tot, és un aprenentatge, per a ella i també per a nosaltres, que hem hagut d’aprendre a contenir la respiració i l’impuls d’atacar-la amb el dit a la boca més d’una vegada. Però ara que ho veig amb perspectiva, crec que la cosa ha anat prou ràpid. El tema principal ha estat trobar les textures per començar. Mai sabíem si era prou dura, o prou tova, o si tallar-ho, o si era millor deixar-ho sencer i que mossegués. Al final vam seguir la norma de que si ho aixafàvem amb els dits, ella ho aixafava amb les genives, i ens ha funcionat. Primer feia vasques, cada cop menys, fins que cap ni una. I a partir d’aquí nosaltres vam anar agafant confiança en ella i en nosaltres i ella va anar agafant pràctica. També les textures van anar agafant complexitat. I avui en dia, la molt sibarita, ha avorrit els triturats, i diu que ens els mengem nosaltres. I clar, aquí ha començat la meva imaginació per a fer-li els dinars i els sopars. Però a mi ja m’agrada, perquè sempre m’ha encantat cuinar.
Finalment, pel què fa a mètode doncs pregunteu-li a ella, perquè ens ho ha marcat ella. Sempre hem tingut clar que a aquesta edat la llet materna era la prioritat, així que no l’hem obligat mai a menjar ni ens hem encaparrat mai amb una quantitat o una altra. Així sempre ho hem viscut tots com un joc per anar descobrint. I és el que té l’SMCP! I mica en mica es va anar acostumant a tots els gustos, sense pressions…

Ara, amb 11 mesos, la petita ja menja sola sense coberts, sense triturar i amb un gust que dóna gust! Li agrada tot! No hem trobat encara un aliment que no li agradi, i que duri! I cada cop fa menys merder. Fins i tot, per aprofitar la llet materna que tinc al congelador i que ja ningú li donarà, li faig receptes com ara pans de pessic, puddings de peix i verdures, postres… Estem encantats però ens fem uns farts de netejar que per no voler-ho fer, no ho tenim gaire ben muntat.

Els aliments que millor ens han anat per fer la transició són:

  • Bròquil, espàrrecs, mongetes tendres i pastanagues al vapor, sense tallar, tot sencer o a trossos grans, en la categoria de verdures. El carbassó  i l’esbergínia també tot i que al ser més tova anava millor per a barrejar amb llentíes o cereals.
  • En la categoria de llegums: els pèsols, els cigrons, als quals els treiem la pell. Les llenties també, però van millor ara que ja domina molt més.
  • En la categoria de fruïtes les maduixetes de bosc s’emporten la palma. Tot i que qualsevol fruïta ben madura ens ha estat un bon recurs: préssecs i peres d’aigua, plàtan madur, maduixots, gerds, etc.
  • En la categoria de plats elaborats: hamburgueses de vedella o pollastre supertrinxat amb ceba i cuïtes al vapor, pudding de peix i verdures (llet materna, ou, torradetes d’espelta ecològiques, qualsevol verdura , rap o lluç, passat tot pel túrmix, col.locat en motlles de magdalena de silicona i cuït al vapor),  “tortitas” de polenta amb verduretes al vapor i carn o peix supertrinxats ( barreges la polenta ja remullada i inflada, amb la verdureta cuïta i talladeta a trossets i la carn o peix supertrinxats també cuïts al vapor, i fas “tortites” i les passes una mica per la planxa), ou dur i truïta a la francesa.
  • En la categoria de menjar per a “grans”, el formatge fresc de cabra ha estat sens dubte al top five!

Tot això, us ho dic de memòria ja que ara ja és més fàcil, i moltes coses em marxen del cap. Però són exemples clars per il.lustrar-vos com ho hem fet.

Avaluació: Amb les circumstàncies que vam tenir, tornaríem a passar pel triturat ja que ens va donar molta seguretat, i perquè a la llar no els podíem donar aquesta responsabilitat (o marron) si nosaltres no n’estàvem segurs. I a ella li va servir per anar-s’hi sentint segura també. I crec que amb la transició ho hem fet genial, i perquè no felicitar-nos. Crec que si jo no hagués hagut de treballar, hauria pogut mantenir la LM (que això de les inicials fa expert) exclusiva, i no hauria d’haver passat pels triturats, o no m’hi hauria hagut de capficar (que tampoc ho he fet gaire). Però la vida no sempre és com volem, i si no ho acceptes et frustraràs molt. Així que tot i que les circumstàncies, com li passa a la majoria de mortals al món occidental, no són les òptimes, hem aconseguit que la petita mengi, abans de fer l’any, com una “nena gran”. Perquè encara que per a mi sigui la meva petita, sempre ha estat molt gran i no precisament de tamany.

Espero que a algú li hagi servit si més no, per  treure’n alguna idea del que pot fer o del que NO vol fer.

I ara què mengem? Doncs gairebé de tot!

Vaig dir que no ho faria però aquí estic

Vaig dir que no ho faria… Però aquí estic penjant una foto nostra. I és que l’ocasió s’ho val. És la setmana mundial de la lactància materna. I de tan necessària que és, que és lamentable. A més hi ha una etiqueta d’allò més temptadora, de rebel que és, que reconec que em va fer gràcia des del principi: #mamánoteescondas.
A més… Què co**ons! M’encanta estèticament i m’encanta veure’ns així. Ho trobo poètic i al.lucinant!

I com que jo sóc rebel de mena i la meva filla és punk, alletem, en públic i en privat. Sense complexes. Perquè volem, perquè ens va bé i simplement, encara que hi hagi gent que, no se perquè vol boicotejar aquest fet, és el millor per a les dues!

La penjo perquè estic orgullosa de totes les dificultats que vam superar. Perquè ho vam aconseguir i ho vam convertir en fàcil i feliç. I perquè no ho sento com una reivindicació sinó com a l’acte més enriquidor i satisfactori per a les dues dels que estem visquent com a mare i filla. Perquè “nosotras lo valemos” i per animar a totes aquelles dones que no troben el suport ni els recursos per a superar les dificultats a buscar el recolzament i a lluïtar per a convertir l’alletament en senzill i lliure.

I a qui tingui els pebrots de jutjar-nos, que n’hi ha i ni haurà… Només els dic que no els hem demanat l’opinió. Així, sense més explicacions. Perquè d’on no n’hi ha no en raja. I que ara que gairebé portem un any practicant l’alletament és així, però que s’hi vagin acostumant perquè segurament d’aquí a un any estarem igual. I que ja esperem amb casc i genolleres la darrera crisi de creixement!

Alleto perquè com a mare lliure que sóc, simplement em dóna la gana. I perquè és l’acte d’honestedat més gran de la meva vida, juntament amb el meu part. Malgrat dificultats de tot tipus, vaig lluïtar.

I si… Vaig dir que no ho faria però avui penjaré una imatge. I ben preciosa que és!

image

Atrezzo del dolent…

Si alguna cosa de profit en vaig treure de la meva baixa per maternitat, va ser, sens dubte, l’addicció més absoluta a tres coses: l’Oh Happy Day, la Riera i el Faro. Si, ho confesso. La meva petita, amb el “cuentu” del frenet, fins que ho vam solucionar, s’estava literalment hores enganxada al pit. I com que a la tarda la gent, quan vius en un poblet de costa, s’en va a la platja, doncs et quedes més penjada que un fuet, i t’enganxes a aquestes coses. I sort! Perquè així el puerperi passa més ràpid i millor, entre Batllons, Ricardos i In crescendos.

I direu… i que nassos té a veure tot això amb la maternitat? Molt! Bé, l’Oh Happy Day, res, a banda del que us he explicat.

Centrem-nos doncs en els altres dos… Què tenen en comú, a part de ser emesos els dos a la televisió pública catalana? Doncs que ens els dos hi surten bebès. A La Riera, l’Elvira (filla d’en Sergi i la Cristina) i al Faro el fill de la Lucía i el Ricardo, del qual he oblidat el nom per no poder mantenir l’addicció a la serie. El cas és que aquests bebès són més falsos que un bitllet de dos euros.

A veure, algú em pot explicar perquè a les sèries de televisió els nadons no ploren mai quan no s’els fot ni cas? Ni quan són al llitet durant hores i no a coll? Sabem que tot això no és real. I si ho fós… quina crueltat! Cal que estiguin tot el dia arreconats amb el cul enganxat a algun moble? Quines mancances afectives tindrien de grans si fóssin de veritat!

Per altra banda, sabem com són de descarats i indiscrets els menors d’un any… Vas al tren i miren directa i fixament sempre a algun desconegut. Fins i tot criden als desconeguts atreient la seva atenció i no paren fins que els fan una ganyota, o una gracia. I després giren el cap fent-se els estrets. Ja tenen el que volien. I el més curiós és que sempre, i dic SEMPRE, miren directa  i fixament a les ninetes dels ulls. Fins i tot sospito que siguin agents secrets de la CIA amb un xip incorporat de reconeixement ocular. Tenen aquesta mania. Doncs bé, us heu fixat que els nadons de les sèries sempre, i dic SEMPRE, miren al buït? què hi ha més enllà dels seus suposats pares? No només no miren als ulls, sinó que no miren a ningú!

Una altra cosa curiosa… Perquè els nounats sempre tenen una talla, pes i habilitats similars als nadons de tres o quatre mesos? Si ja em va quedar la xona com el Gernika de Picasso, no vull pensar si la meva petita hagués nascut amb aquella talla i contorn cefàlic. Marededéusantíssimadelcarmeamén!

Poques vegades ploren, i si ho fan, els dura escassament dos segons. I els tornen a deixar.

Sempre prenen biberons. Almenys els que tenen la sort de ser alimentats en alguna ocasió! D’acord que és una pràctica extesa, però sempre? O mai? (depèn com ho miris). A més, sempre estan amb gent que no són els seus pares, i mai tenen ansietat per separació… Això de la criança amb afecció no és cosa de la tele.

L’altre dia, sense anar més lluny, veient La Riera, em va fer esparverar una situació. Siiii, ja se que és ficció, però deixeu-me ser sensible amb el tema, que encara tinc hormones amunt i avall! Us l’explicaré encara que no m’ho hagueu preguntat. Sóc així.

Sopaven, vull pensar que abans de les 21h. , la Mercè, en Sergi i la Maribel. L’Elvira estava dormint al cotxet. Per començar un petit detall.  Algú té el bebè dormint al cotxet a dins de la casa on viu? M’agradaria que algú em respongués. Seguim. L’Elvira dormint al cotxet, darrera de tots ells. I de cop fa un sorollet que els indica que s’ha despertat. El seu pare, en Sergi, s’aixeca a fer-li moixaines. I gairebé abans de que hi arribi la Maribel li diu: deixa-la, ja veuràs que de seguida es torna a adormir. Coooooommm????? Perdoooonaaaaa???? Primer: quin nen de nou o 10 mesos, es torna a adormir així, deixant amablement que els adults acabin de sopar?! Segon… caldria transmetre per televisió una escena de mètode-doctor-insensible-i-torturador???????????? Cooooooooommmmm???  Perdoooonaaaaa????? I va i en Sergi i li fa cas!!! Vaig tenir ganes d’entrar a la tele i agafar la nena, abraçar-la i portar-la a dormir en braços! Siiiii, ja sé que és ficció… Però imagino que si cap dels actors els ha dit als guionistes que això no és creïble, deu ser perquè de masses fills no se n’han ocupat. O que els guionistes no són gaire sensibles.

I com diu el meu home, en veure que m’indigno, és que són nens atrezzo. Però atrezzo del dolent!

Vull passar amb nota.

Avui ha acabat el curs a la superllardinfantsdelpoblequeéslhòstia. I parlant de cursos us confesso que sempre he estat, amb els estudis, de la llei del mínim esforç. I com que tinc una “làbia” ( i que em perdoni Pompeu Fabra) que déu n’hi do, doncs sempre, amb una lectureta, havia pogut passar els exàmens amb la nota suficient com per aprovar i que no em toquéssin els nassos: bens i notables, algunt sufi i també algún excel.lent…. mai matrícules ni suspensos. Però ja us vaig dir que la maternitat m’ha capgirat, i resulta que aquest curs de ser mare el vull passar amb nota. I per això l’autoavaluació l’he de fer bé. De fet ha de ser avaluació contínua. I a arrel del post de l’altre dia, doncs el meu cap va seguir donant-hi voltes… i em van sortir més coses a valorar. Una de les peces que em va quedar al teler va ser el tema de la baixa per maternitat. La vaig ajuntar amb les vacances. De manera que van ser 16 setmanes més 30 dies. I les hores per alletament, a part de que no m’ho haguessin deixat fer, les vaig voler guardar per això, per alletar. No directament, sinó per a treure’m llet amb la maquinota sideral perquè el meu home l’hi donés amb el biberó a l’endemà. I això tornaria a fer-ho. Però segurament , si decidís tenir un altre fill, em dedicaria a estalviar o a vendre propietats (si és que en tingués) per tal de poder-me demanar una excedència d’almenys un any més a partir de la baixa per maternitat. Ai, si… que curta s’em va fer… i quina poca necessitat que tenia de separar-me’n. A més, sincerament… canviar la meva petita pels meus caps desastrosos no era la il.lusió de la meva vida… Una altra cosa que faria millor és abandonar-me a la maternitat molt abans, des del minut zero. Després del naixement de la petita, però no gaire després vaig intentar fer coses que abans hauria fet encantada, essent-ne al centre organitzador i dinamitzador. I el resultat va ser sentir-me totalment com un peix fora de l’aigua. I això em va fer patir. Segurament, si no ho hagués fet, no m’hauria allunyat tant de les coses que m’he allunyat. I que consti que me n’he allunyat perquè no em fan bé, però potser essent més conscient de la meva nova situació i dels meus propis canvis abans, no me n’hagués sentit tan lluny i no hagués sabut que em feia mal. I ara potser m’hagués estat més fàcil tornar-hi. Mantinc els meus desitjos d’aquell moment, d’integrar la meva petita a la meva vida. Però hauria d’haver estat conscient de que la meva vida havia canviat  i que ja no m’interessava el mateix que unes setmanes abans. I finalment (almenys fins que se m’acodeixi una altra cosa), el que faria diferent, si aconseguís negociar-ho amb el meu company, seria parir a casa. Tenim la sort de viure a cinc minuts de l’hospital. Així que em sentiria segura fent-ho a casa. Ara és fàcil dir-ho, perquè he parit sense necessitar a ningú. Abans ho sabia, però ara ho he viscut. I no ho diria a ningú que no fós capaç d’empatitzar i respectar. O millor dit, no ho diria fins que ja fós fet. Perquè una altra cosa que no repetiria és posar-me a mercè de judicis insensibles, impertinents i superficials. Fan mal. I lligant amb el part a casa, que suposo que no és res més que seguir el meu instint, crec que això ho he fet molt bé i ho tornaria a fer: seguir el meu instint de mare. A més en el meu cas ha tingut molt mèrit (porque yo lo valgo!) ja que seguint-lo he trencat sense dubtar un munt d’idees preconcebudes que havia anat forjant durant anys, fruït de no haber-ho viscut, o d’escoltar les fonts equivocades, o bé d’escoltar malament. Sense dubtar i amb l’humilitat de qui reconeix que ha estat molt equivocat, m’he desdit de “tot” i he deixat de pensar, moltes vegades, per passar a ser mamífera, mama i dona: tant en el part, com en el post part com ara en la criança de la meva petita gran filla. I això ho mantindré sempre, o això intentaré, i espero adonar-me’n si un dia deixo d’escoltar-me, escoltar-la i escoltar-nos. Ara crec que si, que ja em dóno per avaluada…No ho he fet tan malament, o això m’agrada pensar. La prova està en el somriure de la meva petita.