Parella de tres

És estany… Les parelles sempre havien estat Formades per dues persones. Però ara s’em fa impossible trobar un espai prou petit com perquè no hi càpiga aquesta petita individua que ha ocupat gairebé tot el meu jo. 

A vegades és difícil recordar-me que havíem estat només un parell. A vegades no cuido aquest passat. A vegades no cuides aquest passat. I a vegades aquest present de tres es fa feixuc pels dos. De nit, quan al llit no arribes a abraçar. O de dia quan no arribes a besar.

Però som tres. I ens necessita als dos. I et vull a tu, que et vaig triar. I ja n’aprendré altre cop a buscar-te en l’espai de la nostra vida. Dóna’m paciència. Jo t’en dono perquè tu també em puguis cercar. Et faig senyals de fum. Vull que em trobis. Hi sóc. No ho oblidis, que hi sóc. Que et vull, perquè et vaig triar.

A voltes puc semblar-te lluny, ho sé. Se que no és fàcil. Ho sé. No he après encara a dividir-me. Encara sóc un tot mare, des de fa dos anys. Però si t’hi fixes hi ha un ull que sempre et mira, una part del cor que et batega, un bocí de pell que et sent ben intens. 

Encara aprenc a saber on sóc, com sóc, com sento. Dóna’m temps. Jo t’en dono.

Trobem-nos. Et convido a cercar-nos més. A agafar-nos de la mà. Aviat ella també ens deixarà espai per respirar-nos més de prop. Aprenguem a esperar-nos amb memòria i amb ganes de descobrir-nos tal i com ara som. Ben diferents. Sempre aventurers i valents. 

Anuncis

Els cabells llargs.

Avui et miro i em sorprenc fent-te una cua. Ja tens els cabells llargs. Rossos i arrissats només a les puntes. Preciosos. Preciosos com tu. Els tens tan llargs que hem canviat la pinta pel respall perquè et queixaves quan et desfèiem els nusos. 

Em demanes la cua somrient i amb dues paraules.  Encara la dius a la teva manera. Em dius: “mama cula!” Somrient i fins i tot amb un “pauuuuu”. Me la demanes igual que ja em dius “vine”, just després de que t’ho digui jo. I és que et miro, i amb aquests cabells llargs me n’adono que ja gairebé no en queda res d’aquell nadó. 

Et pregunto si ja ets gran. I treus pit aixecant els dos dits índex i dius “do!”. I no puc evitar el suspir. Si, ja ets gran. Prou com per entendre gairebé tot el que et diem, si ho fem amb cura i paciència. Tant com per decidir. Tant com per adonar-me que ara ja t’he de recordar com eres.

I ha anat tot tan ràpid… t’han crescut tant, els cabells. Fa vertigen, ho reconec. Aquests cabells llargs, ara se m’enganxen al braç quan t’el passo per sobre mentre dormim. Perquè encara ens adormim igual. Igual que quan el nadó encara existia. I he d’anar amb cura de no estirar-te’ls per no desvetllar-te. I no sé si això també passarà ràpid, i per això ho gaudeixo. 

Aquests cabells llargs ara s’et despentinen amb la sal i el vent quan anem a la platja. I els tens tan llargs que sovint et tapen aquests ulls grossos que sempre has tingut i que cada cop són més vius.

I fins i tot m’he sorprès observant com intentes respatllarte’ls. Perquè són tan llargs… han crescut massa ràpid. Tant, que em costa adonar-me’n. I realment no sé si m’he perdut res pel camí. Perquè ha anat tan ràpid. Si no ho sé, suposo que no me n’he perdut gaires, de coses importants.

T’han crescut tant, els cabells, que a vegades se te n’enganxa un a la pipa i quan te la poses a la boca, tot seguit la treus tot fent una ganyota encantadora i dius… “peeeeel”, amb aquella entonació tan teva. 

T’han crescut tant… tens els cabells tan llargs… que tinc ganes de tallar-los una mica, a veure si així tu també pares una mica de créixer… només una mica… però són tan bonics que deixaré que continuin creixent, al ritme que hagin de fer-ho, sense posar-hi entrebancs, respatllant-los per desfer-ne els nusos, fins que puguis desfer-los tu sola, encara que a vegades t’enfadis perquè et faig mal. I deixant que ho intentis tu, jugant, encara que després siguin pitjors. Ja tornaré a respatllar-te’ls.

T’han crescut tant els cabells, i són tan temptadors, que em fa por que t’els estirin. Però et defensaràs. Et protegiré donant-te l’oportunitat d’aprendre a fer-ho. No t’els tallaré.

T’han crescut tant, els cabells… 

Senyor Estivill, quin és el meu rol?

Senyor Estivill, avui té l’honor de ser escrit per segona vegada en el meu blog. Crec que aviat tindré més motius per parlar de vostè que de la meva filla.

M’agradaria que em respongués. Quin representa que és el meu rol d’esposa? A què es refereix quan diu que el collit fa que es desatengui aquest rol?

Crec que no entén gaire bé de què va la meva vida. Quan vam tenir la petita la nostra vida es va capgirar. Al centre ja no hi érem nosaltres dos. L’arribada de la petita va fer explotar la parella. No l’enganyaré… no va ser fàcil trobar-nos altre cop. Però no al llit, no… sinó en general. Mica en mica, però, hem anat trobant altre cop camins compartits. I cada cop que els caminem, sap qui ens porta de la maneta i camina just enmig dels dos? La nostra petita. Ella ens guia i ens uneix. Ens fa anar en la mateixa direcció.

Al llit, tot i que no sempre, moltes vegades també està al mig dels dos. I és aquí quan despleguem els nostres rols nocturns, estrenats de fa 18 mesos. Per part del meu marit, el seu rol és el de cuidar-nos el son a la petita i a mi. I el meu rol és el de cuidar-los el son a la petita i a ell. Li puc ben assegurar que qui menys desatén el seu rol és una servidora.

Per altra banda, no se ben bé a quin rol d’esposa es refereix. Hi ha qui l’ha acusat de masclista. Per tant, puc intuir que es refereix als rols esterotipats dels còmics per a nenes de l’època de ma mare. A això li puc respondre que tranquil. Cuino jo a casa, per la salut de tots plegats, i li ben juro que mai ho he fet al llit, així que la presència de la meva filla no hi interfereix. Pel que fa  a netejar si que li confessaré que la meva filla és la culpable de que ho hagi deixat de fer: ara paguem algú perquè ens ho faci. En quant al sexe… ai… el sexe… si no en practiquem gaire no és perquè hi hagi una menuda adorable que dorm fent sorollets encantadors entre nosaltres… i algun de menys encantador… no… En realitat és per la feina que hem tingut retrobant-nos, reconeixent-nos, readaptant-nos i reaprenent a estimar-nos de la manera que ho requereix la nostra realitat.

Però encara que vostè es refereixi a aquests estúpids rols i que jo m’hagi pres la molèstia (perquè si: és una molèstia) d’explicar-li-ho, li vull deixar clar que esta equivocat. Els meus rols d’esposa més aviat són ara el de comprendre les noves situacions que poden trasbalsar o remoure el meu company, d’ajudar-lo en l’organització de la llar, de fer-li saber que l’estimo i que tinc ganes de follar amb ell en quant tinguem ocasió al llit de convidats, al sofà o al terra de la cuina, parlar molt amb ell sobre l’educació de la nostra filla, somniar amb ell sobre quines vacances farem o a on anirem d’excursió aquest diumenge. I sap què? Són exactament les mateixes funcions que té el meu marit. I no, no ho sap perquè ni tan sols l’ha anomenat. Ni tan sols s’ha plantejat les necessitats de la mare, respecte al rol del pare. Ni tan sols s’ha plantejat que potser el pare també hi té alguna cosa a dir. I que potser és ell qui prefereix posar la petita al llit. Ni tan sols l’ha anomenat al pobre pare. Ni tan sols s’ha plantejat la possibilitat que sigui el pare qui ha d’atendre el rol de marit.

Això que diré no li agradarà, però vull que sàpiga que el trobo simple i avorrit. Que potser és vostè qui no hauria d’haver desatès cap rol dels que li pertoquen. El de pare, potser? I sap què? Em permeto fer-me aquesta pregunta jutjant la seva persona perquè constantment em dóna pel sac vostè a mi jutjant la meva, sense plantejar-se que els seus judicis i opinions tenen tan valor per a mi com per a vostè la salut mental i emocional dels nens d’aquest país. És a dir, gens ni mica.

Li ho demano: deixi de dir bestieses que fan mal als infants. Deixi el conductisme salvatge que ja no està de moda. Deixi “El lado oscuro”. I sobretot… fins que no entengui el meu rol d’esposa, no torni a opinar sobre si el desatenc o no, perquè no en té ni idea.

La dimensió desconeguda

Porto uns dies frustradeta, la veritat… Amb una crisi de maternitat. Cansada.  Estic fent el curs d’assessora de lactància i això vol dir que un dissabte si, un dissabte no, no veig en tot el dia la petita. I en conseqüència ella no em veu a mi. S’ha ajuntat aquesta circumstància amb d’altres de puntuals, que ha fet que haguem passat alguna setmana d’aquestes en la que ens hem vist realment poquet. Això, més un queixal que ens està fent la murga a nivells màxims i algun altre contratemps, fa que la petita porti uns dies més irritable del que seria l’habitual. I tinc la sensació/certesa que amb mi ho està més que amb els altres.

Necessitàvem estar juntes, molt juntes. Les dues ho necessitàvem, crec. Penso que no és només cosa meva.

Hem passat uns dies on tot ho demana plorant. On hi ha hagut rabietes bastant pujadetes de to, i  força repetitives. On m’ha picat. On a vegades he sabut parar, pensar i actuar, i d’altres he pecat de més o de menys. Però reconec que he arribat a un punt de frustració i cansament gens agradable.

Avui en canvi, hem fet un viatge a la dimensió desconeguda. La dimensió bebé. Aquella que sembla que la societat no ens deixa visitar gaire sovint. Aquella que és atemporal i que no té espai ni rumb. Una que és tan gran o tan petita com les circumstàncies et permetin i com tu vulguis deixar que sigui.

El massopare avui ha anat a passar el dia amb un bon amic. Camp Nou inclòs. Això ha fet que la petita i jo hem pogut passar una tarda de noies que almenys jo necessitava. No teníem res planificat. O almenys res que no es pogués canviar. No teníem ningú que ens esperés a casa, ni cap pressa. El fet de que encara faci teta ajuda a que, per exemple, si no sopa perquè arribem tard i està massa cansada,  tampoc ens haguem d’amoinar gens.

Hem sortit de casa cap a dos quarts de quatre de la tarda. Havent dinat i abans havent dormit una horeta. Me l’he carregat a l’esquena. M’encanta portejar-la.  No sabíem on acabaríem. Volia portar-la a Mataró, a la Fira de l’Arbre i la Natura. Però al cel hi havia uns núvols que no auguraven res de bo i he decidit que li proposaria agafar el tren i que depenent de què em responia, aniríem a un lloc o a un altre. Hem passejat. Li he preguntat si volia agafar el tren, just quan aquest arribava. M’ha dit amb el cap que si, amb un gran somriure. Hi hem pujat, fins al poble del costat. Allà hem baixat. Hi ha un gran carrer peatonal plè de gent, botigues i nens en patinet, ideal perquè camini amb les seves passes encara maldestres, sense haver de patir pels cotxes o les motos.

En aquest moment el temps ja s’havia aturat. No teníem cap pressa ni cap hora de tornada, ni cap cita amb ningú. Tampoc teníem on anar així que podíem anar a tot arreu. He decidit que avui manava ella i que jo ho gaudiria. Li encanta, quan camina pel carrer lliurement, asseure’s a cada portal. I quan dic a cada portal, és a cada portal. I avui he decidit que m’hi asseuria amb ella. Hem recorregut tot el carrer de portal en portal. Ha parat a tocar cada gos que ens hem creuat. L’escena devia ser divertida, perquè molta gent la mirava i em somreia acte seguit. Tampoc ens hem creuat cap infant de la seva edat que anés fora del cotxet o del portanadons cosa que m’ha sobtat tenint en compte que era diumenge i la gent anava de passeig. És agradable veure tants somriures de gent desconeguda, que no tenen obligació de fer-ho. Després de tant d’exercici ha fet amb la seva maneta el signe de menjar (un dia us explicaré el llenguatge de signes que fa servir per comunicar-se, perquè té tela!). He decidit que faríem un berenar d’aquells que de tant en quant s’ha de fer. Hem buscat un bar. Ella ha menjat el que portava preparat (pastís casolà de fruïts secs i tres mandarines petites) i jo m’he demanat una xocolata desfeta. Ha estat relaxada i tranquil.la. I jo també. Hem rigut i hem tingut mirades als ulls. Moltes. Després hem sortit i ha volgut seguir caminant. Hem anat fent, entre xerrameca que només nosaltres entenem i codis secrets,  i de cop ens hem trobat uns amics que venien de fer un dinar romàntic pel dia de Sant Valentí. Hem anat xerrant  i rient una bona estona, amb la petita com a part del grup. Amb selfie inclosa. Ha estat un passeig molt agradable. M’ha acompanyat fins a l’estació. No perquè fos l’hora de res. Sinó perquè la petita ja feia signes d’estar cansadota i he preferit seguir sense presses i fer una entrada triomfal a casa. Així ha estat. El tren trigava una mica en arribar. I ens hem recorregut unes cinc vegades l’andana. Amunt i avall.  Anava saludant amb la maneta a tots (quan dic tots, és tots) els viatgers que també esperaven. I la majoria li contestaven amb la mà i amb un gran somriure, tantes vegades com hem passat per davant seu, incansables com ella. Hem tingut una bona dosi de somriures desinteressats avui! I m’encanta saber que ella soleta ha donat a tanta gent una excusa per deixar anar el més bonic que tenim. Hem tornat cap a casa, altre cop a la motxilla, perquè aquestes cametes tan curtes ja havien fet un bon esforç. Un cop a casa ens hem estirat a terra, abans de sopar, a mirar juntes tants contes com ha demanat. M’ha ajudat a fer el sopar, passant-me els estris tota contenta i tranquil.la. I jo no podia parar de mirar-la enamoradíssima. Ha sopat jugant i fent escampall amb el menjar. No ha sopat gaire. I què?! L’he ajudat a posar-se el pijama, a terra, sobre el seu matalasset de jugar, com fem darrerament, mentre juga. M’ha fet petons i abraçades, i jo a ella. Fins que m’ha agafat la mà per anar a la nostra habitació per dormir. I allà li ha costat aclucar els ulls, però no s’hi resistia. Estavem tranquil.les, abraçades, i de tant en quant em deia “holaaa”, que és de les poques paraules que diu (de fet només diu holaaaa, mama i no, tot i que ja comença a llençar-se amb papa). Poc a poc s’ha anat adormint, i jo també una estona.

Tinc la sensació d’haver estat fora del món “normal”. He gaudit com mai de la meva filla. I crec que ella de mi també. Sense grans activitats, ni un gran desplegament de recursos. Hem estat connectades en la senzillesa d’una tarda de diumenge qualsevol. Tan connectades entre nosaltres com desconnectades del temps i del rumb. Avui hem viscut la tarda. Ens hem regalat mútuament la tarda. Avui m’en vaig a dormir amb una sensació de felicitat plena. Amb una sensació de pau i de reconciliació amb la situació que he viscut aquests darrers dies. Ja se què fer quan em torni a passar.

Gràcies , petita, per transportar-me a la dimensió desconeguda. Prometo aprendre la lliçó i aplicar-ho més sovint.

 

En camp de batalla

Ultimament llegeixo molt sobre una suposada guerra entre mares.

Abans de seguir vull aclarir que sóc conscient que en aquest post pot ser que digui (ja us aviso que és més que provable) coses que fereixin sensibilitats. Fins i tot provoqui jo soleta que gent que llegiu el blog deixeu de fer-ho… Però què voleu que us digui!? Una de les coses que més valoro de mi mateixa és l’honestedat amb mi mateixa. Així que n’assumeixo totes les conseqüències.

Deia que llegeixo forces articles sobre la guerra entre mares. Sincerament em sembla una bestiesa. Per diversos motius.

Hi ha coses que no admeten debat. La ciència evidencia certes coses que fa que unes teories tinguin més validesa que d’altres. Per tant, si: hi ha opcions de criança millors (sempre a priori) pel nadó que d’altres. I dic a PRIORI!.

Vull dir que per exemple, en el tema de l’alletament, és evident que la millor opció és el matern. Si! Pel nadó sempre és millor! I crec que no caldria discutir-ho. S’hauria de ser molt curt de gambals per defensar a ultrança la llet de fòrmula sobre la materna. Però he dit dos cops (amb aquest, tres) a priori. I perquè ho dic? Doncs perquè és igual d’evident que hi ha multitud de situacions molt serioses que portin a un alletament artificial. Malformacions mamàries que impedeixen l’alletament, malalties psiquiàtriques de la mare, desesperació per no aconseguir el suport adequat per tirar endavant l’alletament matern, males pràxies dels professionals sanitaris, etc. I en aquests casos, EVIDENTMENT que l’alletament artificial és positiu i és el millor per tots, inclòs el nadó. Ara, que ningú em toqui els picarols dient que l’opció de l’alletament amb llet de fórmula d’entrada és millor que el matern. Ho sento però per aquí no hi passo. Això no vol dir que només faltaria que cadascú a casa seva no pogués fer el que sanament li roti. Però espero que sigui amb informació i plena consciència. I sobretot amb el màxim respecte cap al nadó. I partint de que cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! la guerra no sé perquè es dóna!. Hauríem de ser grandets tots per acceptar les evidències científiques, les opinions dels altres i afrontar les nostres inseguretats i les nostres decisions. I si no ho som,  no culpar als altres, ni crispar-nos. Potser hauríem de fer un treball personal, abans de sentir-nos atacats. I això és vàlid per tothom, triem l’opció que triem!

Un altre clar exemple és el tema de la disciplina i la criança. No fotem! Deixar patir un infant quan hauria d’estar dormint, jugant o badant, en comptes d’estar plorant i bramant, no és bo! I no és opinió, és evidència científica. És cortisol i són connexions neuronals. Que tothom a casa seva fa el que li rota? Si, i només faltaria! Que molts adults som víctimes de l’educació i criança rebudes i això acturaria com atenuant? segurament també. Però que després ningú es queixi quan es vegi emmirallat en el seu fill i no li agradi el que hi veu. A partir d’aquí, a mi no és que m’interessi gaire el que passi a les llars al.lienes, per tant, tampoc sento en això que estigui en guerra amb ningú.
Un altre exemple que aixeca ampolles absurdament és el part. Quan algú que ha tingut i triat un part no medicalitzat i n’explica els arguments sempre saltarà algú que s’ha ofès o que es posa a la defensiva. Quan fan això s’ofenen amb l’OMS, amb l’AEP i amb el Ministerio de Sanidad, que recomanen coses contràries a les que van decidir o consentir? O només amb la mare que ha triat un part meravellós i no ha tingut cap complicació que li esguerri? O amb elles mateixes i les seves parelles encara que ho focalitzin cap una altra banda? No ho se… Clar que cadascú pot i HA de triar com parir, si tot va bé. Però un cop més les decisions han de ser informades, assumides i afrontades si en algun moment es torcen o no tenen el desenllaç que esperàvem. Jo no puc dir que em vaig equivocar amb les decisions preses. Però tampoc m’ofèn ni jutjo a qui en va prendre de diferents o fins i tot a qui va tenir la mala fortuna de trobar-se amb un professional que contradiu les recomanacions dels organismes nacionals i internacionals. Un cop més la guerra no ha de ser entre les mares. Però per estupidesa humana ho és. I cadascú té les seves pròpies espines i ombres que fan que el cap actui així. A mi també em passa amb d’altres coses. Però crec que hem d’aprendre a no fer pagar als altres els plats trencats de la nostra vida. Fem la guerra als mals professionals que fan el que no han de fer, que no informen, que se salten les evidències, etc. I no a les mares que van tenir un part ideal o que van decidir demanar analgèsia o deixar-se induir el part o fins i tot que van triar una cessària pel motiu que sigui!.

Podríem posar mil exemples més, però crec que ja veieu per on vaig.

Per altra banda, crec que també, relacionat amb aquesta suposada guerra entre mares (i també pares), hi ha una tendència a justificar-ho tot amb això que jo també he dit: cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! Doncs ho sento però només val parcialment! Val a l’hora de no posar-se a la vida dels demés sense que t’hi hagin convidat. Però cadascú té una opinió sobre tot allò que veu. I no sempre ha de ser positiva. O és que som xaiets? Hi ha una cosa que hauria de primar a l’hora de formar-se una opinió: el nadó/nen. Seguint amb els exemples que us he posat abans (i repeteixo que només en són tres), a algú no li fa mal als ulls veure un pare/mare donant el biberó amb el nadó al cotxet, amb una sola mà, mentres amb l’altra trasteja el mòbil? Potser és que no es pot donar un biberó dignament, tal i com el nadó necessita? Cal que especifiqui?: en els braços de la seva mare/pare, en sintonia, amb demostracions d’amor. O potser hi ha algú a qui no li fa mal veure a un pare/mare escridassar el seu fill en públic, o fins i tot insultar-lo  o engegar-li una bufa? Doncs no, això no em crea una opinió positiva, i no puc ni vull evitar-ho. Però no m’hi posaré. Però si em pregunten no podré dissimular.  Seguiré educant la meva filla perquè ella ho faci en basr a uns valors que crec que s’ha de tenir, i creuaré els dits.
I hi ha un altre exemple claríssim que no em podreu negar… Quan un nen li dóna l’embolcall del berenar a la seva mare/pare i aquest/a el llença directament a terra. En aquesta situació ho sento (en realitat no) però si que opino en veu alta, perquè entrem en una falta de respecte a tots els conciutadans, a part de l’exemple espantós que brindes a tots els infants del món. Aquí si que trec tota l’artilleria i declaro la guerra a qui faci falta!

I la guerra, crec fermament, no es crea amb opinions pròpies que ens guardem per nosaltres mateixos. Ni tan sols opinant en veu alta. Crec que la guerra entre mares/pares es desferma com totes les altres guerres del món. No és una qüestió d’entendre la criança d’una manera o d’una altra, o de triar un part o un altre, o d’alimentar d’una manera o una altra. Crec que l’origen és, com en qualsevol “guerra” en els judicis sense fonaments, en les faltes de respecte, en la intromissió. Però també en un mateix. Cadascú ha de ser capaç de prendre les seves pròpies decisions i assumir tot el que comporti. És un acte de responsabilitat cap a un mateix i també cap als altres. Quan un se sent insegur o ve un altre i exposa amb arguments la pràctica que tu portes a terme o la teva creença, el propi sistema de valors trontolla. I no tothom és capaç d’afrontar-ho madurament. O de viure-ho com una oportunitat de millorar o fins i tot, de validar els propis fonaments, de cercar recursos i suports. És més fàcil ofendre’s i enfadar-se, i culpar a l’altre de ser un impertinent o qualsevol altre cosa. Tot i que no és l’opció més pràctica ni sana.

Jo no m’ofenc  si algú em diu que creu que la meva filla ja és massa gran per mamar, ni tan sols si en fa mofa. Ho tinc tan clar que no puc entrar en camp de batalla. Segons qui opini, fins i tot em marxen les ganes d’argumentar ni d’explicar. Somric i em trec la teta per si en vol, o em diverteixo amb algun comentari sarcàstic que encengui els dimonis de l’interlocutor. I així aplicat a gairebé tot. I si, a casa fem el que ens rota, i només faltaria!

Us proposo un exercici doble a veure si així , qui en tingui, es pot treure el sentiment de rivalitat.
Abans d’opinar perquè no ens preguntem si les circunstàncies que ha viscut o viu aquella persona fa apropiat que desfermem la nostra llengua? Preguntem-nos si la nostra opinió és rellevant o pertinent. O fins i tot si s’assembla a un judici o si simplement l’altre interlocutor vol sentir-la, o inclús si li farà mal. És un exercici d’empatia. L’altra part de l’exercici és la següent. En el moment que ens arriba l’opinió d’una altra persona contrària o diferent al que pensem… Preguntem-nos perquè ens afecta, perquè no som capaces d’acceptar-la. Ens fa trontollar la nostra convicció? Esbrinem perquè! Pensem si de veritat aquella opinió o vivència ens afecta, ens ataca o afecta a les nostres pròpies decisions. M’afecta el que els altres facin o vulguin a ca seva? Perquè? Cerquem el problema dins nostre i segur que trobem abans el confort i l’alleugiment.
Sincerament crec que molts cops la guerra és contra un mateix.

A mi, en camp de batalla no m’hi trobaran pas! Però potser si que em troben ben lluny dels qui s’apropin massa amb el fusell. Ser mare d’un nadó que comença amb les rabietes ja és prou dur com per envoltar-se d’interferències i jutges de fireta!

A casa fem l’amor (no gaire) i no la guerra!

 

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Colors

L’altre dia llegia divertida una conversa a través d’articles entre una persona sense fills, una mare i un pare. Primer, Purificació Mascarell va escriture un article sobre la seva visió de les persones que hem decidit tenir fills. Després, Bárbara Celis li desmontava la teoria des de la seva perspectiva de mare. I finalment Sergio del Molino  ho acabava de rematar donant la seva opinió de pare.

Ara jo, per al.lusió, i sense que ningú m’ho hagi demanat, hi fotré cullerada. Podria dir moltes coses sobre l’article original. Però clar, estaria en avantatja clara ja que com a ex usuària de la vida sense fills tinc una visió basada en la pròpia experiència. I ara com a mare, també. Sóc als dos bàndols. He jugat a les dues lligues. Com en Piqué, que diuen que va passar dels comunistes al partit popular (en minúscules perquè aquests no es mereixen ni les inicials grosses), però en sensata (o no). I clar, no voldria trepitjar a ningú. Perquè la tal Purificació Mascarell en sap força d’escriure. És filòloga i no sé quantes coses més, entre bolquer i bolquer no he tingut temps d’estudiar el seu currículum, que és molt complert, llarg i lloable, com bé explica ella mateixa, de si mateixa. Però de la vida ma/paternal no que no hi entén gaire. Però es permet opinar, com molts (si no la majoria) hem fet abans de portar descendència al món. I com molts (si no la majoria), en aquesta matèria, opinar és igual a cagar (-la).

No em centraré en això però si que voldria fer un incís abans d’entrar en matèria. Voldria, abans de continuar, aclarir-li que en el meu cas si que he pensat sempre (i ho he comentat) que m’agradaria pensar que m’escarrasso per educar la meva filla perquè essent una persona íntegra i valenta, i respectuosa i intel.ligent, canvïi una mica el món i el faci una mica millor. I que vaig preocupar-me molt del part per poder-li oferir des del naixement la millor base per créixer. Em plantejava com evitar que li arribessin joguines sexistes i esteriotipades de tot arreu. Li ofereixo el meu cos per nodrir-la de seguretat, amor i aliment sublim. M’esforço per respectar-la i que, de gran i de petita, sempre sigui el que vulgui ser, i faci el que vulgui fer, lluny d’opinions i judicis. Entre moltes d’altres coses. I potser el meu cap s’ocupa més d’això que no pas de visites al metge, talla, pes, cursos  (?) de lactància, cotxets i biberons. Però potser m’he donat per al.ludida erròniament. Parla, en el seu article de mares joves. I jo ja he arribat als 35. Potser és per això…

Em centraré només en una frase, perquè la Bárbara Celis i en Sergio del Molino li han dit tot el que jo li diria o més, i millor escrit. I també, perquè no tinc ganes de rebatre-li res. Perquè de judicis jo ja en vaig acabar fins al capdemunt. I ara em rellisquen per tot arreu, com si anés recoberta del millor oli d’oliva verge extra. I aquest article passa d’opinió per apropar-se a la sentència o al judici. Em centraré en la frase de l’article:

la gente que tiene hijos (…) se vuelve prosaica y gris.

I aquí és on la caga, la bona dona. Però és normal. Perquè és universitària (molt). Però no és mare. I jo, com que sóc universitària (en actiu) i mare, puc contestar-li amb coneixement de causa. Perquè això no t’ho ensenyen a la universitat.

Diu que m’he tornat gris… I res més allunyat de la realitat!

Quan vaig parir la meva filla em vaig tornar com l’arc de Sant Martí, o com una carta de colors Pantone, d’aquelles que et deixen a la drogueria. Vaig explotar envoltada de rajos de colors. I aquest estat acolorit em va durar diverses setmanes. Durant aquestes setmanes em vaig tornar també vermella de cap a peus, reenamorant-me amb passió del meu marit. Des de llavors, quan miro embadalida la meva filla o, més encara quan ella em fa una abraçada o un petó d’aquells de boca oberta, em torno d’un rosa pàlid d’aquells ben “nyonyos”. Quan he de netejar una caca de les que sobrepassa els límits del bolquer i ella no para quieta, acostumo a posar-hi accidentalment alguna part del meu cos, i llavors em torno de color verd. Un verd més intens quan he d’agafar aire i m’arriba la pudor. Quan juguem plegats tots tres i la sento riure a ple pulmó, amb riellades d’innocent felicitat plenes d’infantesa, em torno de color groc. D’un groc que brilla com el sol. Intens, enlluernador. Quan es posa malaltona i la veig patir, em torno lila, de patiment. Quan l’enyoro durant tantes hores a la feina m’envaeix un fred que em fa enblavir. Quan l’ajudo a adormir-se cada nit, bressolant-la, o abraçant-la em torno d’un color taronja, de l’escalforeta que ens donem. I cada cop que he de treure un pit per ella, em torno blanca com la llet que li regalo amb tot l’amor del meu cor. Quan em miro al mirall i veig les seqüeles de l’embaràs i del part, encara recents, em poso una mica negra i penso que potser no tornaré a tenir mai el tipet d’abans. Però quan torno a mirar la meva filla, em torno de color platejat com l’argent, i em sento tan bonica com aquest metall noble. Bonica per dins, més que abans, més plena d’amor, molt més femenina, més complerta.

I cada color té molts matissos, igual que la meva vida ara, on cada minut és diferent, i on les rutines són absurdes perquè tot canvia o pot canviar i desviar-se del previst. La meva vida no havia estat mai tan acolorida. Que no fàcil. I el que abans m’omplia de color i que pensava que em pesaria haver de deixar de fer, ara no tinc ganes de recuperar-ho, perquè em faltava alguna cosa que no savia. I aquesta mancança tenyia els colors amb un tel prim grisós, que llavors no veia. Em faltava una cosa molt important. Em faltava la meva filla que va fer esclatar tots els judicis que jo, com fa la Purificació Mascarell, feia des del desconeixement i la ignorància del qui opina sense haver viscut. I en aquesta explosió el gris va marxar, perquè va fer que tot allò, i tot el que com ella pensava, deixés d’importar-me el més mínim.

La meva vida ara és ben acolorida , com jo, com la meva filla, fins que es faci gran i vagi agafant el gris que tots, en arribar a l’edat adulta hem agafat. Només espero que no cometi l’error de pensar que la seva vida professional li donarà l’arc de Sant Martí, perquè s’estarà equivocant, i s’estarà perdent l’oportunitat de conèixer el millor color de tots: el color de l’amor d’ella mare, cap a qui ha sortit de les seves entranyes.

Fins aquí podíem arribar!

Normalment tinc una llista de temes pendents, i vaig escribint-los durant les migdiades de la petita o a la nit. Però el d’avui és d’urgència. Per desfogar-me. Improvitzat (més que els altres, fins i tot!). L’escric per mi. Per llegir-lo i seguir-hi reflexionant.

Aquests dies a la llar d’infants m’han servit entre d’altres coses per enganxar (jo) el primer virus. I a partir d’aquí he elaborat una teoria i faré una freaky-prova pilot. La meva teoria, a partir de que jo ja m’he curat i ara ha caigut el meu marit, és que com que amb la llet materna li passo els anticossos a la meva petita, ella s’en lliurarà. De fet, va ser ella qui va començar amb els mocs. Però no ha passat d’aquí. Jo en canvi he estat feta una coca durant tres dies. I la freaky-prova pilot que us deia és que, basant-me en aquesta teoria de que ella m’ho contagia però que llavors jo la protegeixo a través de la llet, a partir d’ara cada nit, lleparé la seva pipa plena de virus porqueria. Potser em passo l’any malalta i no serveix de res, però si puc pal.liar l’allau d’infeccions del curs passat, ni que sigui una vegada, ja em donaré per triomfant.

Però la urgència d’aquest post no ve per aquí. Aquest paràgraf anterior l’he fotut per l’esquadra. El post d’avui ve per un tema que m’ha fet donar-me una plantofada a mi mateixa per fer-me reaccionar.

Aquests tres dies de malaltia, sumats a que estic de vacances, i sumats a que la petita es fa gran  i comença a tenir criteri propi, geni i poca o cap capacitat per raonar i utilitzar les paraules ni com a receptora, s’han ajuntat amb una altra circumstància al.liena a mi. Ha coincidit amb una allau de compromisos inel.ludibles del massopare. Resultat: tres dies “non stop” de tenir cura de la petita jo soleta. I ep! que no em queixo, eh? que sóc sa mare! Però tenint en compte les meves condicions pèssimes, hauria agraït el paper de massopare en actiu, perquè us he d’enganyar.

Doncs bé… vain arribar a un nivell de saturació més que important. No se si la petita estava més descontrolada perquè jo no estava per ella com sempre; o si jo tenia el meu grau de tolerància i percepció abatut com el meu nas i la meva gola i el meu cap. El cas és que la vaig renyar per primer cop.

Si. La vaig renyar.

Contundent.

I així com la vaig renyar, s’em va fer un nus a la gola. No l’hi vaig cridar, ni picar ni res de tot això, eh?! Però em vaig quadrar ben seria i amb un to de severitat que era nou per a mi i també per a ella. No va plorar. Però el mateix silenci petrificat que em va sortir a mi, també el va mantenir ella, i després s’em va abraçar en silenci. Així que li devia afectar com a mínim, la meitat del que em va afectar a mi…

No havia fet res que no li correspongui per edat. No havia fet res terrible. Simplement buscava minilímits que troba, i que aquest cop, insistint en trobar-los moltes vegades, s’hi va trobar una paret desconeguda: la seva mare enfadada i amb la paciència sota mínims.

Algú m’ha dit que no serà la última vegada i que ho hauré de seguir fent pel seu bé. No hi estic d’acord. Sé que malauradament ho tornaré a fer, perquè sóc humana. Però no va ser ni la millor manera, ni la més adequada a la seva edat ni moment evolutiu, ni la que em va fer sentir millor. Jo hauria d’haver entès en aquell moment que jo podia fer altres coses abans que esperar que ho fes ella per art de màgia. Podria haver entès que ella també estava cansada perquè era tard i havia estat un dia molt intens. Hauria d’haver seguit pensant abans d’actuar per saber-li posar els millors límits i de la millor manera, que fins ara m’ha donat molt bons resultats. Però la meva paciència va dir prou. I mentre ella m’abraçava, a mi se m’escapaven els remordiments pels ulls. I li vaig demanar perdó. Li vaig explicar que el que ella havia fet no m’agradava, i que no ho havia de fer. Però que jo no li hauria d’haver parlat malament, però que ho havia fet perquè em trobava malament. No devia entendre ni una paraula. Però us prometo que la seva reacció va ser preciosa. Em va somriure i em va tornar a abraçar. I així em vaig poder perdonar per la desproporció de la meva esbroncada.

Segur que molts em direu que sóc una exagerada, però ho sento així, no hi puc fer més.  I suposo que és per ser la primera vegada. Totes les primeres vegades tenen un punt de sobreelevat emocionalment, en això de la maternitat. Almenys en la meva.

Va ser la primera vegada, i amb el temps segur que el meu sentiment de culpa o les meves ganes d’autoflagelar-me perdran intensitat, però no vull oblidar mai ni com em vaig sentir, ni la lliçó que un cop més em va donar ella. Evidentment que puc perdre els nervis en alguna ocasió, com totes les mares i tots els pares, com tots els humans. Però no puc perdre l’oportunitat ni les ganes de demanar-li perdó. D’ensenyar-li que la humilitat és una qualitat que ens ajuda a estimar-nos amb qualitat. D’ensenyar-li que ella també és important i compta molt per a mi. D’ensenyar-li que tots ens podem equivocar, i que tots ens mereixem una disculpa, o poder reparar el mal que haguem fet. D’ensenyar-li que ella té límits però jo també. I Sobretot d’ensenyar-li que tot i que pugui dir “fins aquí podíem arribar” ella també ho pot dir. I que ella haurà de respondre, però jo també, per allò que fem malament.

Tothom parla dels límits que l’hi hem de posar als infants. I crec fermament que són molt necessaris perquè creixin de manera sana i feliç i equilibrada. Però potser no és millor predicar amb l’exemple i mostrant-los els nostres propis límits? Hem de ser déus que no s’equivoquen mai? Els límits no han de ser mostrats amb respecte i civilització? Crec que no podem oblidar que som el seu referent, i que si no ens veuen rectificar, no els podem exigir a ells que ho facin.

Li vaig demanar perdó i ho faré sempre que calgui. Fins aquí podríem arribar! Només faltaria!

A l’endemà, després de reflexionar molt sobre la meva reacció, vaig fer-me el propòsit de que fós millor. Vaig exigir-me que ho havia de fer bé i multiplicar el meu raciocini maternal. Ho vaig fer. Vaig elevar la meva consciència al quadrat. Vaig posar els mateixos límits però d’una manera molt més respectuosa i amable. I aquesta petita meva em va continuar donant lliçons. Va començar a canviar aquesta conducta que tant em molestava i que creiem que havia de ser el seu primer límit. I avui m’ha donat un pam de nas i s’ha passat el matí “practicant” la nova conducta més adaptativa i respectuosa. La que per ella és nova. Tant que potser no cal… Igual que com quan aprenen a posar coses dins d’altres, que s’hi passen el dia sencer.

És increïble veure com creix i com va sent conscient del seu propi ésser i de la seva pròpia conducta i relació amb l’entorn. Avui em sento feliç. Em sento satisfeta i orgullosa d’ella i de mi mateixa, i del massopare. I m’he perdonat per haver passat un límit, i he perdonat al massopare pel partit de paddle de dissabte (lamarequeelvamatricularambelsseuscompromisosinel.ludibles).

I reconec en un altre exercici d’humilitat, que sempre m’havia equivocat. Abans de ser mare diguem que pensava d’una manera molt més conductista, respecte als infants. Com diu l’autora de Cosetes Nostres , des de l’adultocràcia. Però estava obviant la part més important, la part emocional. La part emocional dels menuts i la part emocional de mi mateixa en la meva nova condició de mare. Un cop més, veig i reconec que estava molt equivocada. I que un antic “jo mai” o “jo sempre”, depèn de com t’ho miris, m’explota a la cara emmerdant-ho tot.

Jo també creixo amb ella. I que continüi així!

Alterant les rutines.

Aquests dies estic de vacances. Iujuuuu. Doncs tinc la mateixa quantitat de rutines que sempre però diferents. Estic acompanyant la petita en el procés de familiarització a la llar d’infants. Crec que en algun post ja us n’havia parlat d’aquesta llar d’infants-miracle. La familiarització la pots fer de la manera que necessitin els nadons i les famílies. En el nostre cas, aquest any, com que ha coincidit amb les meves vacances (que no amb les del massopare, per mala sort), doncs la familiarització l’estem  fent amb toooota la calma i tot el temps del món. Això vol dir el següent:

La primera setmana ens vam llevar rutinàriament quan la petita va decidir: mai abans de les nou del matí. Dutxa conjunta, esmorzar conjunt i cap a la llar conjuntament. Ens hi vam quedar la resta del matí, va dinar allà en companyia meva, una estoneta més allà i au! cap a casa. Als dos metres de la llar cada dia la petita s’hi adormia. Estava tan cansada que dormia al voltant de dues hores. I això m’ha donat temps per dinar tranquil.lament, fer la migdiada o escriure al blog, o simplement mirar La Riera i els seus nens abandonats. Les hores que hem estat allà entre d’altres coses que després us explicaré, han donat per jugar juntes, donar el pit (el poc que encara vol durant el dia), donar-li l’espai perquè ella es vagi desenganxant de mi i vinculant amb l’espai, els companys i les àviestieteseducadores. Al seu ritme, respectant-li els temps i les capacitats. Acompanynant-la.

La segona setmana i al final de la primera, ella estava molt contenta, campant lliurement sense mirar enrera per la seva estança, sortint al pati. En dues paraules: ignorant-me vilment. I he cregut que era el moment de provar de marxar uns minutets, al vestíbul, on sento què passa a l’estança i des d’on puc espiar darrera la cortina sense que em vegi. I la veritat és que ha anat molt millor que el curs anterior! Si que ha plorat, però només uns minutets curtets i s’ha deixat consolar per les àviesitieteseducadores, iniciant així el seu vincle i la seva relació de confiança.  Potser demà m’animi a marxar a dinar i tornar a recollir-la quan acabi, o a anar a fer un cafetó i llegir el diari. No ho sé. No em vull avançar… ja ho veurem. Vull seguir com fins ara, anar decidint en funció del que és millor per ella, amb temps, amb calma, i sense expectatives que no es puguin canviar. Estic molt contenta de com està anant i cada dia em sento afortunada de poder oferir-li aquesta llar d’infants a la meva petita i de que sigui municipal! De fet, al poble no n’hi ha cap d’altra!

Però l’objectiu de l’entrada no és ni refregar-vos que estic de vacances (Us he dit que estic de vacances???), ni alegrar-me de la llar d’infants-miracle que tenim, ni explicar-vos la familiarització de la petita. El que passa és que m’embolico.

El que us volia explicar és que, fent aquest procés així, coincideixes amb d’altres pares que també estan en el mateix punt, i xerres amb ells i amb les àviesitieteseducadores i fins i tot amb la recepcionista i la directora del centre. I és d’allò més enriquidor. I l’altre dia , en un moment de tranquil.litat on la majoria dels infants descansaven o jugaven encuriosits amb una capsa plena de sorpreses va sorgir una conversa que em va fer reflexionar molt. Era entre un pare, una de les àviesitieteseducadores i jo. Parlàvem sobre les rutines de cada nen/a, per dormir, per menjar… i de com havíem afrontat cada família aquestes rutines, i de com influïa això en el funcionament del grup. I la veritat és que gaire temps no l’hi havia dedicat al tema, perquè sempre hem deixat fluïr les coses amb la petita, dins de les nostres possibilitats. Però precisament per això, la conversa em va obligar a cercar paraules al que sempre hem fet. Parlàvem de com influeix el trencament de les rutines en els nanos. L’altre pare comentava que si la seva menuda no dorm a tal hora després no s’aguanta ni ella. I l’àviatietaeducadora comentava que moltes rutines no eren viables allà, perquè elles no són la mare, ni el pare, ni l’àvia… i que s’en creen d’altres de pròpies de l’estança però que els primers dies costa. I jo els comentava que amb la petita hem intentat no seguir mai rutines. I que sempre ens hem adaptat a les seves necessitats immediates. Sempre que hem pogut, almenys. Per exemple, si no vol menjar més no l’obliguem perquè assumim que ja no té més gana. I que ja berenarà més, en tot cas. Això si, si no menja més perquè no vol allò, sense fer cap drama ni cap escarafall, no l’obliguem ni la forcem, però tampoc li oferim un pla B. O per domir, no hem forçat mai horaris. Mai l’hem forçat a fer una migdiada a tal hora, o a tal altra. Però si té son li facilitem que dormi, allà on sigui, mai en un bressol, per no crear-li la necessitat. El bressol sempre ha estat per la nit i a les fosques. Perquè amb el que ens agrada voltar, si l’encadenem al bressol i a la tranquil.litat de l’entorn, la torturarem cada cop que vulgui dormir i no serem a casa.

Però en realitat la primera afirmació que he fet és mentida. Si ho penso bé, si que l’hi hem, d’alguna manera, fomentat rutines. La diferència , però , és que hem intentat que aquestes no responguin a les nostres necessitats  sinó a les seves. És a dir: no li hem fomentat mai que dormi després de dinar si ella no té son. Però a la nit, com que a partir de les 20h o 20’30h ja no s’aguanta els pets, doncs si que vam anar induint rutines per ajudar-la a asserenar-se i a agafar la son amb més pau.  O si li agafa la son en plena sortida familiar doncs portem la motxilla de porteig per ajudar-la a agafar la son. O hem intentat mica en mica, que els àpats fossin amb la mateixa estructura i en horaris semblans, per afavorir-li l’adquisició d’hàbits en un futur. Però aquests exemples són sempre flexibles, perquè entenem que té molt de temps per anar adquirint hàbits, i que aquesta adquisició serà conseqüència inevitable de la seva maduració i adaptación al medí, més que no un objectiu  en si mateix. Si no té son, doncs no forcem que s’adormi. I si no té gana, doncs retirem sense problemes. Així li responem a les seves necessitats de manera respectuosa amb el seu desenvolupament normal i li facilitem. O almenys ho fem amb aquest objectiu.

Fa uns dies, l’autora del bloc Cosetes Nostres, en un comentari que va fer en un post meu, parlava d’adultocràcia. Em va agradar el concepte. I crec que va lligat amb això. Veig famílies que s’encaparren amb rutines que en realitat responen a la necessitat o preferences dels adults, i ben poc a la dels infants. I crec que és un error… Espero no equivocar-me, perquè ho tenim fotut si no tinc raó! Crec que és un error perquè normalment aquests pares i mares acompanyen aquestes rutines molts cops de comentaris fruït de la frustració. Per exemple: Ostres! És que no hi ha manera que s’adormi! Portem mitja hora intentant que es mengi la papilla!No hi ha manera que s’estigui quiet al cotxet!

En canvi quan les coses es deixen fluir i no et crees unes expectatives tan altes, o amb criteris teus i no de l’infant, no tens aquest sentiment de frustració tan sovint. I dediques el temps a coses més productives… jugar, riure, gaudir, abraçar… Crec que l’adultocràcia porta a dinars desagradables i mala relació amb el menjar, o a moments de crispació, o a frustració de pares/mares i fills…. I no crec que sigui bo.

Si una cosa m’ha ensenyat la petita, és que igual que a mi m’agrada prendre les meves pròpies decisions i que els que m’estimo me les recolzin i respectin… ella també té aquest dret: el de formar-se un criteri, i ser  acompanyada en la formació d’ella mateixa. Que jo no sóc qui per marcar-li quines són les seves necessitats de supervivència, però si que hi he de respondre.

I tot  això no vol dir que no li vulgui posar límits, com segur que algú que estigui llegint això pensarà… No! Vol dir que entenc que aquests límits han de ser sempre respectuosos amb l’infant i que han d’ajudar-la a expandir-se, perquè els necessita. I que no m’els he d’inventar jo només  segons els meus desitjos, necessitats o mandres, perquè això el que fa és limitar-la a ella en el seu propi creixement. En tot cas, han de respondre a l’equilibri entre les necessitats de tots, incloses les seves.

Però segur que més endavant hi tindré moltes més coses a dir, sobre límits i educació. Ara tot just estem començant. I encara sóc una “demo” en la matèria. De moment, seguiré alterant les rutines sempre que faci falta! Que per alguna cosa som els inventors del propi SMCP!