(Contexte: Dissabte a la nit, després d’uns dies els dos malalts i la petita amb febre per la vacuna de l’any, amb el cansament corresponent, i havent llegit algun blog que parlava sobre la necessitat de dormir i la primera sortida nocturna d’una mare coneguda, que van fer saltar momentàniament alguna alarma… Anem a dormir a l’habitació, on la patufa ja fa hores que dorm, i tot fent conya es dóna literalment la següent conversa)
Mare: Escolta… potser algun dia vull deslletar-la de nit…
Massopare: Si, gordi, lo imagino… Algún día serán duras tantas noches sin dormir seguido, no?
Mare: Si, suposo…
(silenci inquietant)
Mare: I… parlant-ne amb gent, i llegint experiènciaes d’altres, saps en què coincideix més o menys tothom?
Massopare: No, negra, en qué?
Mare: En el paper del pare….
(silenci inquietant)
Mare: Ei, que dorms?
Massopare: No…
Mare: Doncs clar, si es vol deslletar a la nit al nen, clar, el pare se n’ha d’ocupar algunes nits… fins que assumeix el tema…
(silenci inquietant)
Mare: Eo? Eo? Eeeeeoooo?
(silenci inquietant)
Mare: No dius res? (somriure malèfic en la foscor)
Massopare: Mamu, no quiero hablar más. Vamos a dormir.
(silenci inquietant)
Mare: He, he, he… t’estimo. Que descansis… (pausa de 3 segons)… mentres puguis.
Massopare: ………………………… ( i algun soroll gutural estrany)
