Àngel i dimoni 

No sé què passa quan s’apropa l’aniversari de la petita que em venen atacs d’introspecció. Però no em ve de gust escriure sobre la profunditat del moment. Avui no. Avui em ve més de gust parlar d’una de les coses concretes que si tornés enrera faria diferent. O no, encara no ho he decidit. Potser només és un anàlisi sobre un fet concret que si tinc experiències posteriors ja tindré fet i m’ajudarà a afrontar certes coses.

Em puc donar per satisfeta. Respecte a mi ho faria tot diferent però respecte la petita hi ha poques coses que em plantejaria diferent i potser faria d’una altra manera. És el premi per invertir un gran esforç a escoltar l’instint, a desplegar tota la consciència en la maternitat, malgrat que la societat no ho posa fàcil. Però si que hi ha una cosa que potser pararia a pensar i a decidir altre cop (no sé amb quin resultat): l’ús de la pipa.

Potser us sembla que no dóna per gaire aquest tema… però espereu i veureu!

En principi no tenia una postura clara sobre la pipa. Em refereixo a l’inici de la maternitat. No hi havia posat mai gaire atenció, ni per entendre ni per posicionar-me. I tot i que mica en mica si que anava preferint no utilitzar-lo, els problemes d’alletament, el desbordament emocional i físic pel dolor, el patiment per la culpa… van fer que deixés de pensar-hi. Igual que vaig oblidar-me de molta de la informació sobre l’inici de la lactància que tenia prèviament. Em vaig veure totalment desbordada per la situació. Finalment ho vam superar. Amb molt d’esforç. I fent moltes coses “malament”. Fent moltes coses que com assessora no recomenaria a ningú. Fent coses que avui encara tenen el seu efecte. Però mira! Aquí estem! Una d’aquestes coses és insistir en l’ús de la pipa. I dic que tot i saber tot el que ara se, no tinc clar que ara no ho tornés a fer perquè en realitat va jugar d’àngel i dimoni.

Venia d’un més i mig de dolor, de plors, de pressió externa i interna. Veníem de tardes desesperants de cinc, sis, set hores de succió compensatòria ininterrompuda i maldestre sobre mugrons ja ensangonats. Veníem de la desesperació. Veníem d’una cirereta pel pastís en forma de mastitis junt amb la única crisis de creixement que he viscut com a dura. Vaig trencar-me. Tot i que ja vèiem la llum vaig trencar-me. Tot i que la petita ja recuperava el pes que li tocava, tot i que els mugrons ja és curaven i gairebé ja no feien mal, vaig trencar-me. Vaig tenir la sensació que o aconseguia una mica d’espai o deixava definitivament (després de dos intents per acabar amb allò) l’alletament.

Vam provar totes les del mercat. I en una de les darreres visites que vam fer a la infermera d’aquell CAP diabòlic on tant m’havien fet plorar i desempoderar, aquella dona va fer l’únic bo per a mi. Em va donar una pipa que tenia de mostra, davant de la meva desesperació. I va resultar ser l’única que no havíem provat. Recordo que simplement és va adormir.

El meu home va marxar a treballar. I es van quedar amb mi els meus pares. Em recordo eufòrica! Era a la cuina fent feina i m’encantava!!!!!! I els meus pares amb la petita mentre dormia. No parava de treure el cap per veure si estava bé! I no parava de dir… encara dorm?!?!?! Entre eufòrica i incrèdula!!! Recordaré sempre l’alliberament que vaig sentir. Després sempre he seguit portejant-la i no me n’he separat gens. Mai he desatès les necessitats de protecció y braços de la petita. No és això. Però allò estava essent una tortura, i necessitava treure’m de sobre aquella sensació.i la pipa m’ho va donar. I li va tornar a la petita la mare tranquil.la i assossegada que la petita es mereixia i que no havia tingut en l’embaràs ni en aquell més de vida. Allà vaig començar a gaudir de la situació i a poder oferir l’entorn emocional que ella (i jo) necessitava. 
Segurament, i no haguéssim patit tot allò, hagués primat les desavantatges del seu ús. Però no estava capacitada per fer-ho. I realment, ens va ajudar. I ara això, tot i que paradoxalment no sóc partidària de la seva utilització, mai m’atreviria a jutjar-ne l’opció. 

Per experiència, però, si que se que té un preu. D’alguna manera ha estat vendre l’ànima al diable. Això i el tel curt de la llengua han fet segurament que alteri lleugerament el patró de succió, i hi ha temporades que em fa mal, pateixo eccemes recidivants que he d’anar tractant. També ha fet (crec) que la meva filla no Mami tant com d’altres nadons (sense ànim de comparar). És com si associés la teta només al menjar i no al consol. I com que el menjar li apassiona, no queda gIre lloc (de dia) per la teta. Segurament la lactància està durant tant perquè jo li he seguit oferint. I estant molt lluny del penediment, reconec que quan es fa mal i ve als meus braços, m’agradaria que cridés tetaaaaa en comptes de pipaaaaa. Però això és una qüestió d’ego maternal

Per últim, tinc la sensació d’haver-li creat una addicció important. I sóc conscient que hi vaig insistir per una necessitat meva, encara que revertia en el seu benestar. Per tant, he de ser justa, i no puc forçar la desintoxicació. I ara sentim que és un bon moment per començar. Ni massa d’hora ni massa tard. Entén tot el que li diem, pot expressar-se molt millor que abans. No m’agrada aquesta dependència. No me n’agrada cap ni de cap tipus. I el que no m’agrada per a mi, menys encara per a la meva filla. I tinc la sensació que això sí no ho creiem només pot anar a pitjor. Per tot això hem iniciat els tràmits per al seu ingrés a la granja… el tractament inclou explicar-li que al parc no utilitzarà la pipa, perquè quan juga li cau i se li embruta amb la sorra. Cosa que, de passada sigui dit, és totalment certa. Els primers tres dies van venir els pollastres. Però ahir ja ens la va donar i no la va demanar més fins que vam marxar. El tractament inclou la pastilla de l’acompanyament emocional.

Reconec que està essent un repte educatiu emocionant. L’estem acompanyant en el maneig de la frustració i veure’n els resultats està sent molt satisfactori. 

Com tot en la maternitat, té parts positives i aspectes negatius. I què és millor? Qui és ningú per decidir-ho? Que cadascú trïi els seus àngels i els seus dimonis, i convisqui amb ells. La coherència acostuma a ser un bon aliat per a fer-ho. I la consciència el millor amic per viure-ho. 

Els cabells llargs.

Avui et miro i em sorprenc fent-te una cua. Ja tens els cabells llargs. Rossos i arrissats només a les puntes. Preciosos. Preciosos com tu. Els tens tan llargs que hem canviat la pinta pel respall perquè et queixaves quan et desfèiem els nusos. 

Em demanes la cua somrient i amb dues paraules.  Encara la dius a la teva manera. Em dius: “mama cula!” Somrient i fins i tot amb un “pauuuuu”. Me la demanes igual que ja em dius “vine”, just després de que t’ho digui jo. I és que et miro, i amb aquests cabells llargs me n’adono que ja gairebé no en queda res d’aquell nadó. 

Et pregunto si ja ets gran. I treus pit aixecant els dos dits índex i dius “do!”. I no puc evitar el suspir. Si, ja ets gran. Prou com per entendre gairebé tot el que et diem, si ho fem amb cura i paciència. Tant com per decidir. Tant com per adonar-me que ara ja t’he de recordar com eres.

I ha anat tot tan ràpid… t’han crescut tant, els cabells. Fa vertigen, ho reconec. Aquests cabells llargs, ara se m’enganxen al braç quan t’el passo per sobre mentre dormim. Perquè encara ens adormim igual. Igual que quan el nadó encara existia. I he d’anar amb cura de no estirar-te’ls per no desvetllar-te. I no sé si això també passarà ràpid, i per això ho gaudeixo. 

Aquests cabells llargs ara s’et despentinen amb la sal i el vent quan anem a la platja. I els tens tan llargs que sovint et tapen aquests ulls grossos que sempre has tingut i que cada cop són més vius.

I fins i tot m’he sorprès observant com intentes respatllarte’ls. Perquè són tan llargs… han crescut massa ràpid. Tant, que em costa adonar-me’n. I realment no sé si m’he perdut res pel camí. Perquè ha anat tan ràpid. Si no ho sé, suposo que no me n’he perdut gaires, de coses importants.

T’han crescut tant, els cabells, que a vegades se te n’enganxa un a la pipa i quan te la poses a la boca, tot seguit la treus tot fent una ganyota encantadora i dius… “peeeeel”, amb aquella entonació tan teva. 

T’han crescut tant… tens els cabells tan llargs… que tinc ganes de tallar-los una mica, a veure si així tu també pares una mica de créixer… només una mica… però són tan bonics que deixaré que continuin creixent, al ritme que hagin de fer-ho, sense posar-hi entrebancs, respatllant-los per desfer-ne els nusos, fins que puguis desfer-los tu sola, encara que a vegades t’enfadis perquè et faig mal. I deixant que ho intentis tu, jugant, encara que després siguin pitjors. Ja tornaré a respatllar-te’ls.

T’han crescut tant els cabells, i són tan temptadors, que em fa por que t’els estirin. Però et defensaràs. Et protegiré donant-te l’oportunitat d’aprendre a fer-ho. No t’els tallaré.

T’han crescut tant, els cabells… 

Qüestió de respecte

Em preocupa la societat en la que vivim. Per mil motius. Però un d’ells és la manca de respecte que tenim pels nostres infants. Em preocupa per ells i em preocupa perquè aquests infants estan aprenen (els estem ensenyant) que no cal el respecte per viure amb d’altres. I si ho preguntes, tothom et contestarà que el que volem ensenyar és just el contrari.
Totes les reflexions que m’han sorgit des d’ahir tarda venen d’una situació concreta. Potser hi ha qui ho trobi normal. Jo no. Gens. Us en faré el resum…Vam estar a l’hospital. La petita portava masses hores vomitant i sense tolerar la ingesta d’aigua, ni teta, ni sòlids. Li havien pujat massa els nivells d’acetona. Quan una infermera va venir a portar-nos un líquid glucosat fastigós que havíem de donar-li cada 10 minuts, ens va portar una xeringa carregada amb allò mateix barrejat amb la medicació per aturar els vòmits. Evidentment la petita es va resistir a prendre-s’ho. I la infermera,de manera segura i decidida, sense preguntar si jo (la seva mare i adulta responsable) volia que ella “m’ajudés”, va atrevir-se a tapar-li el nas per obligar-la a empassar. Va treure el meu jo més salvatge, més instintiu. Va treure la mare lleona. Li vaig etzibar una resposta clara, concisa i que no donava lloc a rèplica. Devia fer por, perquè és va retirar sense ni una paraula i amb un riure nerviós. I en retirar-se, vaig tornar a ser afable.
Em sembla humiliant que a qualsevol se li practiquin aquestes pràctiques autoritàries i agressives. I perquè aquesta gent no és planteja que els nens treuen lliçons de tot el que els adults fem? Que quan més eduquem és quan no intentem fer-ho… Perquè no es plantegen que necessiten més que nosaltres el respecte dels adults, precisament, perquè no es poden defensar? Perquè no es plantegen que no poden passar per sobre de les seves mares i pares? I perquè no es plantegen el més senzill: que a ells els faria sentir humiliats que algú els tapés el nas a la força? Crec que no s’ho plantegen perquè no és res més que un petit (insignificant si voleu) reflexe d’un problema social i injust. On els més desvalguts es converteixen en sotmesos. I es perpetua el problema, perquè es converteix en normal.
No m’agrada. De fet em sembla horrible.
I també em sembla un acte d’irresponsabilitat per part dels pares consentir aquestes faltes a la seva dignitat. El missatge que els donem si ho consentim és: deixa’t fer, fill, que no et mereixes cap respecte. Empassa i calla. Sigues submís.Si, em sembla IRRESPONSABLE. De cara als nostres fills i de cara a la societat en general.
Però estic satisfeta. Em satisfà haver-me sentit forta, lleona, empoderada, responsable. Em satisfà que la meva petita n’hagi tret una lliçó millor.  Espero que a la llarga en tregui la conclusió que ella s’ha de respectar i fer respectar, i que, mentre ella no pugui fer-se valer, hi som nosaltres per protegir la seva dignitat. I així creixi amb l’autoestima on ha de ser, i amb uns valors sòlids envers als altres. Que sàpiga que el respecte als altres és bàsic, i que es pot fer valer sense perdre l’educació, només amb uns valors i criteris clars i molta determinació. Només sabent que el més valuós que té és ella mateixa i que s’ha de cuidar i no permetre que la tractin malament. I que tracti als altres amb amabilitat i tot el respecte del món.
Només així podrem fer que la societat sigui una mica millor. Començant des de la cantera. Després serà massa tard…

A dormir!

És el moment de parlar de les nits… tinc una sensació estranya… és una cosa de la qual s’en parla moltíssim i en canvi a casa no té massa rellevància. Potser perquè excepte a temporades curtes sempre hem descansat prou bé, potser perquè hem trobat un sistema que ens va bé a tots tres, o potser perquè som uns mals pares que ni tan sols ens plantegem que haguem d’ensenyar gaire cosa la nostra filla en matèria de necessitats bàsiques, sinó més aviat ella a nosaltres… no ho sé… la qüestió és que en aquest tema som feliçots i, sobretot, tenim la consciència molt tranquil.la. I potser per això mai he escrit, que jo recordi, una entrada sobre el descans nocturn de la petita ni de la família.

Però darrerament arriben al meu coneixement moltes situacions al.lienes sobre aquest tema. Deu portar-ho l’edat de les criatures… i realment fan que em senti afortunada per no haver-me, de moment, de plantejar cap canvi. Perquè la veritat és que em fa mandra només de pensar-hi.  I també m’ha arribat opinions i experiències tiràniques i conductistes, adoctrinadores i cruels sobre la necessitat d’ensenyar (obligar, diria jo!) a dormir sols als nadons/nens. I m’esgarrifa!!!! Tant que no penso ni entrar-hi!

Suposo que forma part de la fal.làcia de colors que sempre ens han venut sobre la maternitat: als 4 o 6 mesos els nadons marxen de l’habitació dormint d’una tirada tota la nit. S’adormen solets després de llegir-los un conte i com a molt si els fa mal alguna cosa és desperten i passes una nit del lloro… però només de tant en quant.

Doncs jo, des del moment que vaig acollir a aquest món la meva petita amb les meves mans, amb mig cos encara dins meu, vaig saber que ja no recordaria mai més totes aquestes estupideses que ens havien fet creure tota la vida. Vaig sentir-me i encara em sento (en menor grau) tan fusionada que le seves necessitats van convertir-se en les meves. El dormir n’és una. I sempre ha estat important que ho faci feliçment, com jo mateixa, i més i tot. També les circumstàncies han jugat a favor: un marit que fins ara no s’ha plantejat la necessitat de cap canvi, problemes de lactància superats i l’empoderament corresponent, una filla que sempre ha dormit prou acceptablement… i estic segura també que l’ús de la pipa, i que consti que aquest és un tema complexe i que no la defenso a ultrança ni sense ultrança, han contribuït positivament. Sobre la pipa fa temps que vull escriure’n un bon post. Ara no hi entraré.

La veritat és que mai m’he sentit desbordada per les nits. Mai. Mai he sentit que cap altra situació fós millor que l’actual per nosaltres. Mai he sentit que la meva filla hagués de dormir més ni millor. Potser perquè sempre he vist la meva filla com una nena normal que no fa res que no li toqui per edat, amb avantatges i desavantatges per a nosaltres, evidentment. Mai he vist la meva necessitat de descans insatisfeta. Potser només en alguna època concreta i curta però sempre hi he pogut atribuir una causa que m’ha fet entendre-ho. I entendre et fa afrontar les situacions d’una manera més serena.  Fins ara tot ha jugat a favor meu en aquest sentit i que duri!

El cas és que seguint el mètode de SMCP del qual us he parlat en profunditat en altres ocasions hem anat adaptant-nous a les circumstàncies i necessitats de tots els implicats, sobretot les de la petita, que no ha triat res, ni tant sols aparèixer en escena i per tant li devem un mínim de respecte. Ara mateix, amb 21 mesos que ja té, el segueixo estirant amb ella al llit de matrimoni on ella s’enganxa a la teta fins que s’adorm, entre 19 i 21 hores, depenent del seu cansament. Acostuma a no trigar gaire en caure. La passo amb cura al seu llitet, ben enganxat al nostre. Potser un dia ens plantejarem tunejar-lo per poder-lo convertir en un de collit. I quan es desperta la passo al nostre llit, entre els dos. On es torna a adormir altre cop amb la teta a la boca. I realment acabo no essent conscient de què passa a partir de llavors. No sé si torna a menester la teta una, dues o deu vegades més. Realment descanso.

Si. Ara fem massollit, però no sempre ha estat així. A vegades ha estat una tortura per mi. Per no poder canviar de postura literalment en tota la nit. Amb una irritació brutal als mugrons per la succión no nutritiva constant i eccemes de repetició, que per sort, ara que sóc assessora de lactància se solucionar. Amb despertars (meus) constants. En èpoques per sort curtes on ella dormia d’una altra manera. I llavors m’ha compensat incorporar-me, donar-li el pit i tornar-la al seu bressol. I almenys així descansava una mica més. I quan el temporal va haver passat, torna a compensar. I realment cada cop espais més els microdespertars. Però tampoc sé quan durarà ni em preocupa.

Realment el SMCP a casa en aquest tema ha estat una metamorfosi constant. Per això em sobta quan sento per boca d’altres que quan es pren una decisió amb els nens no és  bo tornar enrera. Em costa molt pensar que només hi ha un camí per acompanyar-hi a la meva filla, quan per a nosaltres cada dia ws diferent. A mi em fa segura conservar-la, entendre-la, escoltar-me i actuar en conseqüència cada dia.
No sé si ho fem bé o no. Però ens funciona. I m’agradaria que experiències relaxades com la nostra servíssin perquè pares capicats perquè els seus nadons de 10 mesos no dormen 10 hores seguides no és plantegessin mètodes cruels, o no s’angoixessin amb la culpa que els genera posar-los al seu llit, o perquè no perdéssim temps pensant en fer passos que encara no els toca fer per simple biologia… la mà/paternitat ja és prou complicada com per embolicar-ho amb coses que només ens esborraran el somriure. Que cadascú trobi la seva manera. La que els va bé. I que no hi gui por a canviar si de cop deixa d funcionar. I que no tingui por a tornar-hi si torna a semblar miraculós… ser mare o pare és un etern i apassionat laberint.

Deu grans cagades en el disseny de la maternitat

Si una cosa m’ha al.lucinat de la maternitat és el descobrir que les dones, si volem i si ens deixen, i sobretot i exigim que ens deixin, normalment (excepte en comptades i malaurades excepcions) som màquines perfectes dissenyades per fer perfectament coses tan extraordinàries com parir un cos de tres quilos en el millor dels casos, per un forat tan petit com el forat per on parim. O coses tan brutalment sorprenents com fabricar ni més ni menys (a vegades més) la quantitat d’un aliment perfecte i molt complexe que el nadó necessita. Un aliment, a sobre, viu i intel.ligent, que s’adapta a les necessitats del marrec sense que no hi hagi cap programador que hi intervingui.

Però hi ha errors. Que podem viure-hi i conviure-hi. Però ja em direu quan acabi, si són cagades en el disseny o no…

Intentaré fer una llista. L’ordre no indica res. Això seria subjectiu així que simplement, seguiré l’ordre d’aparició en els meus pensaments.

1- Els braços. Haurien de ser retràctils durant la fase de son i lactància en posició estirada. A qui no se li ha adormit el braç en aquesta situació? Qui no ha estat pensant i repensant on dallonsis amagar el braç durant les hores que pots estar dormint en la mateixa posició? Qui no ha desitjat arrencar-se’l i tornar-lo a posar quan pugui canviar de postura?

2- Els nadons, quan dormen, haurien de paralitzar-se. Això facilitaria un munt de coses. Faria que no caiguessin mai del llit ni del sofà, i s’estalviarien les migdiades sobre l’estora de jugar. O facilitaria que els poguéssim posar a l’altra banda quan dormim, facilitant-nos el nostre canvi de postura. Però qui els va dissenyar es va oblidar del botó de PAUSE.

3- Els nadons no maduren en càmeres com els plàtans. Sincerament… Ajudaria força poder-los posar en una càmera frigorífica i treure’ls quan ja siguessin prou madurs com per dormir tota la nit seguida o saber gestionar les emocions sense rabietes. Però el dissenyador no ens va proveir de la paciència que a vegades necessitem. L’error en aquest cas és de les mares i els pares.

4- Això si que em sambla obvi. La dentició. No trobo normal que no pensessin en fer més fàcil la sortida de les dents. Vull dir que tot el dolor fisiològic en la maternitat té un sentit. Les contraccions són doloroses amb un motiu, per exemple. Però les dents?! Cal fer patir les criatures així? Tan difícil era posar una comporta a cada dent que s’obrís sense més complicació quan fós el moment? Aquí va relliscar, el dissenyador.

5- Els tels curts d’algunes llengües. No deixen de ser un error del sistema en un moment molt concret de la formació del producte. Quan s’hauria de separar la llengua, no ho fa del tot. I mira quina gràcia… S’hauria de corregir, enviant informe.

6- L’amenorrea durant l’alletament, duri el que duri, és massa curta. Tan és si t’estàs dos mesos o dos anys sense la menstruació. Sempre és massa poc. Un altre error de sistema.

7- Cada nen és diferent. A qui se li acodeix?! No trobo normal que compris un producte i no sàpigues si dormirà poc o molt, si caminarà aviat o tard, si li agradaran les bledes o si te les hauràs enginyar per endollar-li. Amb el dineral que costen, ja podrien venir amb manual d’instruccions i garantia!

8- Crec que el dissenyador va badar quan va pensar l’inici de la parla. Si una cosa hauríen de fer des del naixement és , sens dubte, saber comunicar-se. Tampoc dic que hagin de saber parlar de tot. No caldria que desenvolupessin una tesis sobre física quàntica. Però si que seria força necessari que aprenguessin a comunicar les seves necessitats més bàsiques.

9- El pare és una altra cagada de planificació. Algú m’explica perquè no tenen pits que segreguin llet? Alguns amb obesitat en tenen més que la mare, però per desgràcia no són productius. Ja m’agrada l’alletament, ja… no ho canvio per res del món. Però a la nit no m’agrada tant i estaria bé que la criatura pogués girar-se, també, i trobar allò que vol dels dos cantons. Llavors, el massopare quan es queixés de que ha dormit malament, tindria raó de fer-ho…

10- Les sogres. I qui diu les sogres diu les veïnes. A vegades fins i tot les àvies. S’els hauria de poder desconnectar el so directament quan una es queda embarassada. No ho argumentaré. Totes sabem de què parlo.

11- Aquest ve de propina. El programador de la maternitat es va oblidar del sistema d’actualitzacions automàtiques de molts professionals relacionats amb la neonatologia i primera infància.

Tot i així, i tot i que segur que trobaria més grans cagades de disseny, compraria el producte una i mil vegades. Que per alguna cosa sóc mare i sóc massoca!

 

 

 

La Riera va plena

És hora de matissar parcialment la meva entrada sobre els nadons-atrezzo de les sèries de TV. Igual que en aquell moment vaig criticar certes coses, és hora de reconèixer el mèrit del canvi a la sèrie La Riera de TV3.

La segueixo, malgrat la idea fantasiosa, perjudicial i un tant estúpida de la maternitat, criança i respecte cap als infants. Ho confesso. Sóc molt fan de La Riera. Malgrat això.

Us situo: Capítol 1265, minut 16. Però abans d’arribar-hi no vull que us penseu que tot és de color de rosa. No, no, no… Abans d’arribar al que ara us explicaré cal destacar l’inici de part idiota, perquè no se m’acodeix cap millor adjectiu per descriure-ho que aquesta, de l’Àgata al restaurant. Si hi ha algú que de cop trenca aigües i automàticament  (en aproximadament un segon) comença amb contraccions fortes, de zero a cent i directe cap a l’hospital a parir… que m’ho expliqui. Si a sobre, en el part, l’acompanyant s’espera a fora, digueu-me en quin segle vau parir. En fi… abans de reconèixer el mèrit, cal reconèixer també l’estupidesa a l’hora de retratar una situació tan sagrada com el part. Perquè? Perquè tenim clitxés televisius tan ficats al cap, respecte al part, que ens pensem que el naixement dels nostres fills és així. I llavors venen les pors, els regalets mèdics inapropiats i nefastos, la manca de consciència i responsabilitat, etc… Imagino que els guionistes deuen ser homes i/o dones sense fills ni gent al voltant que n’hagin tingut. Si no, no ho entenc…

Però no volia centrar-me en això! Avui volia ser positiva i llençar una llança a favor de la Riera. No sempre es veuen coses com les que ara us relataré. I és d’agrair.

Per començar, el post part de l’Àgata està essent agre. Hi ha moments de plor en soledat. Hi ha soledat. Hi ha sobrecàrrega. Hi ha estrés. Hi ha manca de recolzament. Hi ha sentiments trobats i ambivalents. Hi ha transformació. Hi ha realitat. És el primer postpart així que veig en una sèrie de TV. Gràcies per no fer sentir idiotes a totes aquelles dones que tenen un primer postpart on no volen papallones i flors de colors. Gràcies per mostrar la realitat menys bonica de la lactància , evitant així la frustració de la dona que la viu amb problemes a l’inici. Gràcies perquè l’Àgata tot i així, no hi ha renunciat (a veure quan dura), i m’agradaria agrair-vos també que més endavant mostréssiu també la cara amable de l’alletament, que aviat li arribaria, si fós realitat i no ficció.

En el capitol i minut que us volia mostrar i comentar, l’Àgata li diu al Claudi (exmarit i pare de la criatura) que li ha deixat al seu marit actual, per la Miranda (m’encanta el nom, per cert) un biberó amb la seva llet. Sóc criticona, ja em coneixeu. Estic cursant la formació d’assessora de lactància així que estic especialment receptiva i exigent amb el tema. No m’en puc estar de puntualitzar dues coses. Primer, que millor que a una criatura tan petita, no li administrin amb un biberó , sinó amb altres mecanismes que no puguin interferir en la lactància. Ja se que és perapunyetes, però em sabria greu que la pobra Miranda es quedés sense el tresor de les tetes maternes per aquest biberó, què voleu que us hi digui! Segon. Potser hauria estat millor que n’hi deixés dos o tres. Les que hi hem passat sabem que els neonats són màquines infernals de mamar i que mai sabràs si n’hi has deixat prou. Millor prevenir que curar, no fós cas que la Mirandeta passés ganona.

Però un cop filat prim, cal reconeixer el canvi. Cal donar les gràcies per visibilitzar, per normalitzar. També agrair el missatge de conciliació de la lactància materna amb situacions complicades de separació o vida laboral. Gràcies per la dosi de realitat que heu injectat de cop a la sèrie. Gràcies per, tot i veure’s de lluny que no en teniu ni idea de maternitat, criança ni lactància, haver fet l’esforç. Gràcies per tractar amb més respecte el tema de la maternitat i els mateixos nadons.  Crec que heu fet un salt qualitatiu en el vostre producte televisiu. Tot i així no deixeu de millorar. Potser ben aviat, abans de que s’acabi la temporada definitiva, podré agrair-vos que sembli que si que en sabeu i que la serie s’ha tornat del tot creïble en aquest aspecte.

Finalment una petició: que algú mati la Lídia Almeda, que és com un gra infectat i encapsulat al cul, si us plau.

En camp de batalla

Ultimament llegeixo molt sobre una suposada guerra entre mares.

Abans de seguir vull aclarir que sóc conscient que en aquest post pot ser que digui (ja us aviso que és més que provable) coses que fereixin sensibilitats. Fins i tot provoqui jo soleta que gent que llegiu el blog deixeu de fer-ho… Però què voleu que us digui!? Una de les coses que més valoro de mi mateixa és l’honestedat amb mi mateixa. Així que n’assumeixo totes les conseqüències.

Deia que llegeixo forces articles sobre la guerra entre mares. Sincerament em sembla una bestiesa. Per diversos motius.

Hi ha coses que no admeten debat. La ciència evidencia certes coses que fa que unes teories tinguin més validesa que d’altres. Per tant, si: hi ha opcions de criança millors (sempre a priori) pel nadó que d’altres. I dic a PRIORI!.

Vull dir que per exemple, en el tema de l’alletament, és evident que la millor opció és el matern. Si! Pel nadó sempre és millor! I crec que no caldria discutir-ho. S’hauria de ser molt curt de gambals per defensar a ultrança la llet de fòrmula sobre la materna. Però he dit dos cops (amb aquest, tres) a priori. I perquè ho dic? Doncs perquè és igual d’evident que hi ha multitud de situacions molt serioses que portin a un alletament artificial. Malformacions mamàries que impedeixen l’alletament, malalties psiquiàtriques de la mare, desesperació per no aconseguir el suport adequat per tirar endavant l’alletament matern, males pràxies dels professionals sanitaris, etc. I en aquests casos, EVIDENTMENT que l’alletament artificial és positiu i és el millor per tots, inclòs el nadó. Ara, que ningú em toqui els picarols dient que l’opció de l’alletament amb llet de fórmula d’entrada és millor que el matern. Ho sento però per aquí no hi passo. Això no vol dir que només faltaria que cadascú a casa seva no pogués fer el que sanament li roti. Però espero que sigui amb informació i plena consciència. I sobretot amb el màxim respecte cap al nadó. I partint de que cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! la guerra no sé perquè es dóna!. Hauríem de ser grandets tots per acceptar les evidències científiques, les opinions dels altres i afrontar les nostres inseguretats i les nostres decisions. I si no ho som,  no culpar als altres, ni crispar-nos. Potser hauríem de fer un treball personal, abans de sentir-nos atacats. I això és vàlid per tothom, triem l’opció que triem!

Un altre clar exemple és el tema de la disciplina i la criança. No fotem! Deixar patir un infant quan hauria d’estar dormint, jugant o badant, en comptes d’estar plorant i bramant, no és bo! I no és opinió, és evidència científica. És cortisol i són connexions neuronals. Que tothom a casa seva fa el que li rota? Si, i només faltaria! Que molts adults som víctimes de l’educació i criança rebudes i això acturaria com atenuant? segurament també. Però que després ningú es queixi quan es vegi emmirallat en el seu fill i no li agradi el que hi veu. A partir d’aquí, a mi no és que m’interessi gaire el que passi a les llars al.lienes, per tant, tampoc sento en això que estigui en guerra amb ningú.
Un altre exemple que aixeca ampolles absurdament és el part. Quan algú que ha tingut i triat un part no medicalitzat i n’explica els arguments sempre saltarà algú que s’ha ofès o que es posa a la defensiva. Quan fan això s’ofenen amb l’OMS, amb l’AEP i amb el Ministerio de Sanidad, que recomanen coses contràries a les que van decidir o consentir? O només amb la mare que ha triat un part meravellós i no ha tingut cap complicació que li esguerri? O amb elles mateixes i les seves parelles encara que ho focalitzin cap una altra banda? No ho se… Clar que cadascú pot i HA de triar com parir, si tot va bé. Però un cop més les decisions han de ser informades, assumides i afrontades si en algun moment es torcen o no tenen el desenllaç que esperàvem. Jo no puc dir que em vaig equivocar amb les decisions preses. Però tampoc m’ofèn ni jutjo a qui en va prendre de diferents o fins i tot a qui va tenir la mala fortuna de trobar-se amb un professional que contradiu les recomanacions dels organismes nacionals i internacionals. Un cop més la guerra no ha de ser entre les mares. Però per estupidesa humana ho és. I cadascú té les seves pròpies espines i ombres que fan que el cap actui així. A mi també em passa amb d’altres coses. Però crec que hem d’aprendre a no fer pagar als altres els plats trencats de la nostra vida. Fem la guerra als mals professionals que fan el que no han de fer, que no informen, que se salten les evidències, etc. I no a les mares que van tenir un part ideal o que van decidir demanar analgèsia o deixar-se induir el part o fins i tot que van triar una cessària pel motiu que sigui!.

Podríem posar mil exemples més, però crec que ja veieu per on vaig.

Per altra banda, crec que també, relacionat amb aquesta suposada guerra entre mares (i també pares), hi ha una tendència a justificar-ho tot amb això que jo també he dit: cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! Doncs ho sento però només val parcialment! Val a l’hora de no posar-se a la vida dels demés sense que t’hi hagin convidat. Però cadascú té una opinió sobre tot allò que veu. I no sempre ha de ser positiva. O és que som xaiets? Hi ha una cosa que hauria de primar a l’hora de formar-se una opinió: el nadó/nen. Seguint amb els exemples que us he posat abans (i repeteixo que només en són tres), a algú no li fa mal als ulls veure un pare/mare donant el biberó amb el nadó al cotxet, amb una sola mà, mentres amb l’altra trasteja el mòbil? Potser és que no es pot donar un biberó dignament, tal i com el nadó necessita? Cal que especifiqui?: en els braços de la seva mare/pare, en sintonia, amb demostracions d’amor. O potser hi ha algú a qui no li fa mal veure a un pare/mare escridassar el seu fill en públic, o fins i tot insultar-lo  o engegar-li una bufa? Doncs no, això no em crea una opinió positiva, i no puc ni vull evitar-ho. Però no m’hi posaré. Però si em pregunten no podré dissimular.  Seguiré educant la meva filla perquè ella ho faci en basr a uns valors que crec que s’ha de tenir, i creuaré els dits.
I hi ha un altre exemple claríssim que no em podreu negar… Quan un nen li dóna l’embolcall del berenar a la seva mare/pare i aquest/a el llença directament a terra. En aquesta situació ho sento (en realitat no) però si que opino en veu alta, perquè entrem en una falta de respecte a tots els conciutadans, a part de l’exemple espantós que brindes a tots els infants del món. Aquí si que trec tota l’artilleria i declaro la guerra a qui faci falta!

I la guerra, crec fermament, no es crea amb opinions pròpies que ens guardem per nosaltres mateixos. Ni tan sols opinant en veu alta. Crec que la guerra entre mares/pares es desferma com totes les altres guerres del món. No és una qüestió d’entendre la criança d’una manera o d’una altra, o de triar un part o un altre, o d’alimentar d’una manera o una altra. Crec que l’origen és, com en qualsevol “guerra” en els judicis sense fonaments, en les faltes de respecte, en la intromissió. Però també en un mateix. Cadascú ha de ser capaç de prendre les seves pròpies decisions i assumir tot el que comporti. És un acte de responsabilitat cap a un mateix i també cap als altres. Quan un se sent insegur o ve un altre i exposa amb arguments la pràctica que tu portes a terme o la teva creença, el propi sistema de valors trontolla. I no tothom és capaç d’afrontar-ho madurament. O de viure-ho com una oportunitat de millorar o fins i tot, de validar els propis fonaments, de cercar recursos i suports. És més fàcil ofendre’s i enfadar-se, i culpar a l’altre de ser un impertinent o qualsevol altre cosa. Tot i que no és l’opció més pràctica ni sana.

Jo no m’ofenc  si algú em diu que creu que la meva filla ja és massa gran per mamar, ni tan sols si en fa mofa. Ho tinc tan clar que no puc entrar en camp de batalla. Segons qui opini, fins i tot em marxen les ganes d’argumentar ni d’explicar. Somric i em trec la teta per si en vol, o em diverteixo amb algun comentari sarcàstic que encengui els dimonis de l’interlocutor. I així aplicat a gairebé tot. I si, a casa fem el que ens rota, i només faltaria!

Us proposo un exercici doble a veure si així , qui en tingui, es pot treure el sentiment de rivalitat.
Abans d’opinar perquè no ens preguntem si les circunstàncies que ha viscut o viu aquella persona fa apropiat que desfermem la nostra llengua? Preguntem-nos si la nostra opinió és rellevant o pertinent. O fins i tot si s’assembla a un judici o si simplement l’altre interlocutor vol sentir-la, o inclús si li farà mal. És un exercici d’empatia. L’altra part de l’exercici és la següent. En el moment que ens arriba l’opinió d’una altra persona contrària o diferent al que pensem… Preguntem-nos perquè ens afecta, perquè no som capaces d’acceptar-la. Ens fa trontollar la nostra convicció? Esbrinem perquè! Pensem si de veritat aquella opinió o vivència ens afecta, ens ataca o afecta a les nostres pròpies decisions. M’afecta el que els altres facin o vulguin a ca seva? Perquè? Cerquem el problema dins nostre i segur que trobem abans el confort i l’alleugiment.
Sincerament crec que molts cops la guerra és contra un mateix.

A mi, en camp de batalla no m’hi trobaran pas! Però potser si que em troben ben lluny dels qui s’apropin massa amb el fusell. Ser mare d’un nadó que comença amb les rabietes ja és prou dur com per envoltar-se d’interferències i jutges de fireta!

A casa fem l’amor (no gaire) i no la guerra!

 

Jo, jo, jo i la maternitat.

Tinc la sensació que la maternitat m’ha fet veure’m, valorar-me, escoltar-me molt més i centrar-me més en mi del que estava abans d’embarassar-me.

I fa temps que penso en les causes. Se me n’acodeixen diverses…

Primera possibilitat: un embaràs de merda al qual vaig haver-me de sobreposar com fós i la única manera va ser oblidar-me del voltant i quedar-me només amb el que em reportava créixer i positivitat, recolzament i comprensió. O em cuidava o fugia a costarrica amb la massopanxa. O ells o jo. I mira, vaig triar-me a mi. Qüestió de supervivència.

Segona possibilitat: El puerperi ha de ser una etapa on et sentis forta. T’has de sentir valenta, segura i capaç de tirar endavant la vida d’aquella personeta que depèn de tu i de quina manera! I no sempre és fàcil. Les dificultats per l’alletament, la vulnerabilitat en que et deixen les hormones, la inseguretat que porta qualsevol responsabilitat d’aquestes dimensions, el fet d’haver d’assumir-te com a mare i de reinventar-te i renéixer… tot això fa que t’hagis de centrar molt en tu mateixa i que els altres també t’hagin d’embolcallar molt. Si no, és impossible estar prou bé com per poder-te encarregar del nadó en condicions òptimes.

Tercera possibilitat: superar la soledat. La maternitat porta molts moments de soledat relativa, ja que sempre estàs acompanyada pel teu nadó. El procés de transformació de dona a mare, l’alletament nocturn, incomprensió de l’entorn en certs moments, qüestionaments sobre com cries al teu fill (en el meu cas això no ho he patit, però és comú sentir-ho, per desgràcia). I en aquests moments de soledat has de buscar-te un acompanyant fidel que comprenent-te o no, et recolzi incondicionalment. I qui millor que tu mateixa? Ningú!

Després arriba la part contradictòria de l’ego maternal… Durant tota la criança crec  l’ego de la mare juga a parts iguals d’àngel i dimoni. M’explicaré. Crec que per una banda, és un gran esforç ser mare. No es pot negar. Saps que durant els primers anys ets insustituïble. Ningú coneix el nadó com tu. Ningú significa el mateix que tu per a ell/a. Això pot ser una gran satisfacció (i ho és), t’eleva l’autoestima, t’omple l’ego d’una manera  brutal. Cada cop que la criatura estira els braços cap a tu perquè no vol, en aquell moment, ser consolat per ningú més, una dent al teu somriure deixa anar un reflex i se sent un discret… he! Però per altra banda això pot ser esgotador i no crec que ningú vulgui discutir-ho. A vegades t’ho miraries de lluny des del sofà, mentre el massopare consola la criatura. O deixaries que fós ell que l’adormís al pit cada nit, o que es despertés un , dos, mil cops durant la nit per donar la tetamàgica. O reduiries a la meitat l’instint cuidador que t’empeny a dedicar-te totalment a la criatura.  Però no. No pot ser. Aquest paper ens toca a nosaltres i ho portem escrit a l’ADN. Aquestes coses ens omplen i ens inflen; i després creen situacions com l’agitació per alletament (per sort no és el meu cas), estrés o plantejar-se el deslletament nocturn, que segur que no ha de ser gens fàcil. A vegades l’ego diu: ja estic ple del tot, a partir d’aquí em desinflo i et desinflo. I un cop més no deixa de ser pur massoquisme: una de les coses més dures dels primers anys de vida com a mare és de les que més ens omple!

I potser és certa la díada famosa mare-nadó (sé que ho és). I tinc la teoria que partint d’aquesta díada, per a una mare no existeix res més (durant un temps) i no hi ha res més important (durant tota la vida) que el/s seu/s fill/s, i que per tant, també ho és i ho ha de ser ella mateixa.

El problema (suposo) deu aparèixer quan l’entorn no és conscient d’aquesta díada i d’aquesta necessitat de centrar-se en una mateixa i el nadó per poder equilibrar-se i rutllar correctament. Llavors deu ser quan apareixen conflictes de parella, inseguretats en el pare i/o la mare, desacords i desavinences… No ho sé, aquí ja m’estic posant en aiguamolls desconeguts. Parlo pel que sento d’altra gent, així que no m’hi explaiaré… Només és la meva teoria.

Així que fins ara… jo, jo, jo i la maternitat. Amb ganes de jo, tu, ella i la família sencera a parts iguals, però que sempre s’em reservi la coseta especial d’allò que tenen totes les mares.

 

Només per portar la contrària… Creix tot el que puguis (però no més!)

L’altre dia m’emocionava amb un gran post d’un blog genial sobre paternitat amb sentit de l’humor. Pensava en que és així com em sentiria d’aquí a uns anys, desitjant que la petita no creixi més. Que no es foti de morros amb la realitat adulta de merda que ens envolta. Que no perdi la capacitat d’explorar, imaginar, crear i gaudir amb cada petit detall.

Però no… no estic en aquest punt…Ara mateix li demano que creixi!

Creix fins que puguis moure’t lliurement, i que amb la nostra escolta ja en tinguis suficient. Creix i no et perdis la sensació d’anar sola a l’escola per primera vegada. Creix i crea’t el teu propi camí, i desitja ser bombera, astronauta, metge i perruquera. Creix i aprèn a parlar, a protestar i a dir no m’agrada. Creix i pregunta. Creix i descobreix. Creix i aprèn a desobeir sense que t’enganxin, i falsifica la meva firma (si és que pots!). Creix i aprèn a caminar i tria unes vambes de córrer molt. Creix i qüestiona’ns. Creix i fés cabanes al bosc. Creix i sigues rebel, i digue’ns que no. Creix i enamora’t per primer cop. Creix i disfruta com una boja del sexe sense amor i del teu propi cos. Creix i sent les papallones de l’amor que encara no ha trobat el sexe. Creix i cau, moltes vegades, que jo ja et curaré les ferides. Creix i sigues lliure, sense dependre de la teta, ni de dormir amb nosaltres. Creix i aprèn a triar el teu sopar. Creix i fem la nit de la pizza. Creix i porta les butxaques plenes de pedres. Creix i somia. Creix i creu en els reis mags i en el tió de Nadal. Creix i il.lusiona’t amb les teves primeres colònies. Creix i planifica el teu primer viatge en avió. Creix i al.lucina amb la idea d’independitzar-te. Creix i arriba plorant a casa perquè una parella teva t’ha fet mal. I aprèn a refer-te, sabent que pots. Creix i fés-te el teu primer tatuatge, piercing, o decideix que no en vols. Creix i amaga’ns coses teves. Creix i defensa’t dels que van créixer massa. Creix i descobreix com et pots posar un tampó. Creix i demana’ns un germanet. Creix i aprèn a fer un trencaclosques de tres peces, i de cinc, i de deu, i de mil! Creix i riu amb en Tom & Jerry. Creix i demana’ns diners per sortir amb la colla. Creix i tria què vols estudiar. Creix i prova mil extraescolars. O si ho tens clar, creix i tria la teva vocació precoç, que nosaltres et recolzarem. Creix i plora, riu, crida, enfada’t, refés-te, sigues feliç. Creix i aprèn a deixar-te sentir. Creix i pregunta’t perquè creixes. Creix i troba la felicitat en fer-te gran. Creix i tasta la xocolata. Creix i tasta el marisc. Creix i estalvia per anar a un restaurant amb estrella Michelin, o per pagar-te unes entrades a Broadway, o pel que vulguis, però si vols, estalvia, i si estalvies, fes-ho. Creix i digues no m’agrada. Creix i adona’t que ens estimes. Creix i tingues ganes de ser mare, fes-me cas encara que hagis crescut , i no et perdis aquesta experiència. Creix i escriu un llibre, tingues un fill o planta un arbre.

Creix encara que a mi em faci por que això passi. Creix encara que costi i a vegades faci mal. Perquè si no creixes et perdràs la vida sencera. Però creix fins on puguis, ni més ni menys. Perquè si et passes de la ratlla perdràs l’essència, el color i la capacitat per ser feliç. Creix però només el suficient. Creix però no et passis de frenada. I no t’aturis mai de créixer, però aprèn a enlentir la crescuda quan el gris s’acosti a la teva vida. Creix però no perdis la il.lusió. Creix però no t’oblidis de la fantasia. Creix però no t’allunyis massa dels records d’infantesa. Creix i no t’oblidis de sentir-te acompanyada en aquest camí. Creix però no t’oblidis de qui ets. Creix però no deixis de fer cagar el tió i donar-li mandarines. Creix però no deixis de mirar els dibuixos dels contes infantils, que amaguen missatges reveladors i les teves primeres lliçons de vida, les que quan creixis no recordaràs, però que t’hauran marcat la trajectòria. Creix però no deixis mai de divertir-te.

Creix fins on puguis, però no més.

Empoderament trampa.

Quines paraules confoses: maternitat empoderada.

A vegades descobreixes paraules o expressions que posen nom a estats, sentiments, sensacions… que tens i que no saps ben bé com descriure. I la Maternitat empoderada, o empoderament a seques n’és una.

En realitat la maternitat hauria de ser-ho per naturalesa, d’empoderada. No ens hauríem ni d’haver inventat el concepte. Qualsevol mare hauria de parir com l’instint li diu, o com se sent més segura. Hauria d’alletar sense crítiques ni entrebancs. O hauria d’alletar amb llet de fórmula si pel que sigui ho ha decidit i creu que és el millor per la seva situació, sense ser qüestionada. Cada mare hauria de poder criar els seus fills amb l’única negociació que la que ha de fer amb el massopare corresponent. Sense opinions al.lienes i inapropiades. A la maternitat no li hauríem d’haver robat mai l’empoderament.

Però resulta que no fa pas tants d’anys, moviments feministes, pediatres cabuts, mares i pares al.lienats i insegurs, mestres ignorants… van separar violentament les dues paraules, encara que la segona no havia estat mai necessari dir-la perquè ja hi anava implícita. Com ha de ser.

Però ara el mal ja està fet. I es dóna que ara les mares, ens hem d’empoderar. I resulta que no és fàcil. O no fer-ho si ni et planteges que hi ha la possibilitat, però llavors hi ha frustracions que potser no desapareixen mai. O potser hi ha records que potser mai t’arrencaran un somriure de tot complert.  O potser hi haurà espinetes que ni tan sols sabràs que tens, però que sempre et molestaran poc o molt.

I jo em considero una mare empoderada. Per caràcter. Sóc massoca, tossuda i perseverant, només si em motiva el tema. I això se ser mare sempre ho va fer. Abans de sentir enlloc aquest concepte, vaig haver-me d’empoderar. I finalment vaig sentir l’expressió i la vaig fer meva perquè era just el que havia fet.

És molest empoderar-se . Vol dir lluïtar. Vol dir molts cops superar la impotència per haver d’afiançar el teu instint. Vol dir enemistar-te en secret o públicament amb persones. Vol dir allunyament. Vol dir no poder compartir moltes coses. I vol dir acostumar-te  a tot això i aconseguir que t’importi menys.

Però també vol dir fidelitat, a tu mateixa. Vol dir fidelitat i amor pur a la teva petit (o petit). Vol dir créixer i madurar, fer-te una persona més forta i valenta. Vol dir sentir-te com si fossis un superheroi. Vol dir explotar en el millor sentit de la paraula. I vol dir, dit a la meva manera, que t’importi un rave bullit el que de tu pensin els altres.

Vol dir pensar que ningú et pot vèncer. Vol dir sentir que pots amb tot. Vol dir capacitat per racionalitzar els moments de flaquesa. Vol dir estimar-te més. Vol dir valorar-te més.

També vol dir sentir certa ràbia per haver de lluïtar quan saps que vius en una societat que no hauria de concebre la maternitat/paternitat/criança com un dogma conductista. Vol dir estar una mica decebut amb l’entorn que desaprova el que per a tu és tan natural.

Però vol dir també que tot el que fas ho tornaries a fer mil vegades, provocant-te la mateixa satisfacció que et provoca ara mateix haver parit com vas voler, malgrat tot, haver alletat com alletes malgrat tot, haver dormit o no dormit (millor dit) com no dorms malgrat tot, abraçar com abraces malgrat tot, consolar com consoles malgrat tot. I així fins a l’infinit.

Si. Sóc una dona empoderada. Sóc una mare empoderada. I m’agradaria no haver hagut de fabricar aquesta versió de mi mateixa. M’agradaria que la societat no ens parés aquestes trampes.