Fins aquí podíem arribar!

Normalment tinc una llista de temes pendents, i vaig escribint-los durant les migdiades de la petita o a la nit. Però el d’avui és d’urgència. Per desfogar-me. Improvitzat (més que els altres, fins i tot!). L’escric per mi. Per llegir-lo i seguir-hi reflexionant.

Aquests dies a la llar d’infants m’han servit entre d’altres coses per enganxar (jo) el primer virus. I a partir d’aquí he elaborat una teoria i faré una freaky-prova pilot. La meva teoria, a partir de que jo ja m’he curat i ara ha caigut el meu marit, és que com que amb la llet materna li passo els anticossos a la meva petita, ella s’en lliurarà. De fet, va ser ella qui va començar amb els mocs. Però no ha passat d’aquí. Jo en canvi he estat feta una coca durant tres dies. I la freaky-prova pilot que us deia és que, basant-me en aquesta teoria de que ella m’ho contagia però que llavors jo la protegeixo a través de la llet, a partir d’ara cada nit, lleparé la seva pipa plena de virus porqueria. Potser em passo l’any malalta i no serveix de res, però si puc pal.liar l’allau d’infeccions del curs passat, ni que sigui una vegada, ja em donaré per triomfant.

Però la urgència d’aquest post no ve per aquí. Aquest paràgraf anterior l’he fotut per l’esquadra. El post d’avui ve per un tema que m’ha fet donar-me una plantofada a mi mateixa per fer-me reaccionar.

Aquests tres dies de malaltia, sumats a que estic de vacances, i sumats a que la petita es fa gran  i comença a tenir criteri propi, geni i poca o cap capacitat per raonar i utilitzar les paraules ni com a receptora, s’han ajuntat amb una altra circumstància al.liena a mi. Ha coincidit amb una allau de compromisos inel.ludibles del massopare. Resultat: tres dies “non stop” de tenir cura de la petita jo soleta. I ep! que no em queixo, eh? que sóc sa mare! Però tenint en compte les meves condicions pèssimes, hauria agraït el paper de massopare en actiu, perquè us he d’enganyar.

Doncs bé… vain arribar a un nivell de saturació més que important. No se si la petita estava més descontrolada perquè jo no estava per ella com sempre; o si jo tenia el meu grau de tolerància i percepció abatut com el meu nas i la meva gola i el meu cap. El cas és que la vaig renyar per primer cop.

Si. La vaig renyar.

Contundent.

I així com la vaig renyar, s’em va fer un nus a la gola. No l’hi vaig cridar, ni picar ni res de tot això, eh?! Però em vaig quadrar ben seria i amb un to de severitat que era nou per a mi i també per a ella. No va plorar. Però el mateix silenci petrificat que em va sortir a mi, també el va mantenir ella, i després s’em va abraçar en silenci. Així que li devia afectar com a mínim, la meitat del que em va afectar a mi…

No havia fet res que no li correspongui per edat. No havia fet res terrible. Simplement buscava minilímits que troba, i que aquest cop, insistint en trobar-los moltes vegades, s’hi va trobar una paret desconeguda: la seva mare enfadada i amb la paciència sota mínims.

Algú m’ha dit que no serà la última vegada i que ho hauré de seguir fent pel seu bé. No hi estic d’acord. Sé que malauradament ho tornaré a fer, perquè sóc humana. Però no va ser ni la millor manera, ni la més adequada a la seva edat ni moment evolutiu, ni la que em va fer sentir millor. Jo hauria d’haver entès en aquell moment que jo podia fer altres coses abans que esperar que ho fes ella per art de màgia. Podria haver entès que ella també estava cansada perquè era tard i havia estat un dia molt intens. Hauria d’haver seguit pensant abans d’actuar per saber-li posar els millors límits i de la millor manera, que fins ara m’ha donat molt bons resultats. Però la meva paciència va dir prou. I mentre ella m’abraçava, a mi se m’escapaven els remordiments pels ulls. I li vaig demanar perdó. Li vaig explicar que el que ella havia fet no m’agradava, i que no ho havia de fer. Però que jo no li hauria d’haver parlat malament, però que ho havia fet perquè em trobava malament. No devia entendre ni una paraula. Però us prometo que la seva reacció va ser preciosa. Em va somriure i em va tornar a abraçar. I així em vaig poder perdonar per la desproporció de la meva esbroncada.

Segur que molts em direu que sóc una exagerada, però ho sento així, no hi puc fer més.  I suposo que és per ser la primera vegada. Totes les primeres vegades tenen un punt de sobreelevat emocionalment, en això de la maternitat. Almenys en la meva.

Va ser la primera vegada, i amb el temps segur que el meu sentiment de culpa o les meves ganes d’autoflagelar-me perdran intensitat, però no vull oblidar mai ni com em vaig sentir, ni la lliçó que un cop més em va donar ella. Evidentment que puc perdre els nervis en alguna ocasió, com totes les mares i tots els pares, com tots els humans. Però no puc perdre l’oportunitat ni les ganes de demanar-li perdó. D’ensenyar-li que la humilitat és una qualitat que ens ajuda a estimar-nos amb qualitat. D’ensenyar-li que ella també és important i compta molt per a mi. D’ensenyar-li que tots ens podem equivocar, i que tots ens mereixem una disculpa, o poder reparar el mal que haguem fet. D’ensenyar-li que ella té límits però jo també. I Sobretot d’ensenyar-li que tot i que pugui dir “fins aquí podíem arribar” ella també ho pot dir. I que ella haurà de respondre, però jo també, per allò que fem malament.

Tothom parla dels límits que l’hi hem de posar als infants. I crec fermament que són molt necessaris perquè creixin de manera sana i feliç i equilibrada. Però potser no és millor predicar amb l’exemple i mostrant-los els nostres propis límits? Hem de ser déus que no s’equivoquen mai? Els límits no han de ser mostrats amb respecte i civilització? Crec que no podem oblidar que som el seu referent, i que si no ens veuen rectificar, no els podem exigir a ells que ho facin.

Li vaig demanar perdó i ho faré sempre que calgui. Fins aquí podríem arribar! Només faltaria!

A l’endemà, després de reflexionar molt sobre la meva reacció, vaig fer-me el propòsit de que fós millor. Vaig exigir-me que ho havia de fer bé i multiplicar el meu raciocini maternal. Ho vaig fer. Vaig elevar la meva consciència al quadrat. Vaig posar els mateixos límits però d’una manera molt més respectuosa i amable. I aquesta petita meva em va continuar donant lliçons. Va començar a canviar aquesta conducta que tant em molestava i que creiem que havia de ser el seu primer límit. I avui m’ha donat un pam de nas i s’ha passat el matí “practicant” la nova conducta més adaptativa i respectuosa. La que per ella és nova. Tant que potser no cal… Igual que com quan aprenen a posar coses dins d’altres, que s’hi passen el dia sencer.

És increïble veure com creix i com va sent conscient del seu propi ésser i de la seva pròpia conducta i relació amb l’entorn. Avui em sento feliç. Em sento satisfeta i orgullosa d’ella i de mi mateixa, i del massopare. I m’he perdonat per haver passat un límit, i he perdonat al massopare pel partit de paddle de dissabte (lamarequeelvamatricularambelsseuscompromisosinel.ludibles).

I reconec en un altre exercici d’humilitat, que sempre m’havia equivocat. Abans de ser mare diguem que pensava d’una manera molt més conductista, respecte als infants. Com diu l’autora de Cosetes Nostres , des de l’adultocràcia. Però estava obviant la part més important, la part emocional. La part emocional dels menuts i la part emocional de mi mateixa en la meva nova condició de mare. Un cop més, veig i reconec que estava molt equivocada. I que un antic “jo mai” o “jo sempre”, depèn de com t’ho miris, m’explota a la cara emmerdant-ho tot.

Jo també creixo amb ella. I que continüi així!

Anuncis

Alterant les rutines.

Aquests dies estic de vacances. Iujuuuu. Doncs tinc la mateixa quantitat de rutines que sempre però diferents. Estic acompanyant la petita en el procés de familiarització a la llar d’infants. Crec que en algun post ja us n’havia parlat d’aquesta llar d’infants-miracle. La familiarització la pots fer de la manera que necessitin els nadons i les famílies. En el nostre cas, aquest any, com que ha coincidit amb les meves vacances (que no amb les del massopare, per mala sort), doncs la familiarització l’estem  fent amb toooota la calma i tot el temps del món. Això vol dir el següent:

La primera setmana ens vam llevar rutinàriament quan la petita va decidir: mai abans de les nou del matí. Dutxa conjunta, esmorzar conjunt i cap a la llar conjuntament. Ens hi vam quedar la resta del matí, va dinar allà en companyia meva, una estoneta més allà i au! cap a casa. Als dos metres de la llar cada dia la petita s’hi adormia. Estava tan cansada que dormia al voltant de dues hores. I això m’ha donat temps per dinar tranquil.lament, fer la migdiada o escriure al blog, o simplement mirar La Riera i els seus nens abandonats. Les hores que hem estat allà entre d’altres coses que després us explicaré, han donat per jugar juntes, donar el pit (el poc que encara vol durant el dia), donar-li l’espai perquè ella es vagi desenganxant de mi i vinculant amb l’espai, els companys i les àviestieteseducadores. Al seu ritme, respectant-li els temps i les capacitats. Acompanynant-la.

La segona setmana i al final de la primera, ella estava molt contenta, campant lliurement sense mirar enrera per la seva estança, sortint al pati. En dues paraules: ignorant-me vilment. I he cregut que era el moment de provar de marxar uns minutets, al vestíbul, on sento què passa a l’estança i des d’on puc espiar darrera la cortina sense que em vegi. I la veritat és que ha anat molt millor que el curs anterior! Si que ha plorat, però només uns minutets curtets i s’ha deixat consolar per les àviesitieteseducadores, iniciant així el seu vincle i la seva relació de confiança.  Potser demà m’animi a marxar a dinar i tornar a recollir-la quan acabi, o a anar a fer un cafetó i llegir el diari. No ho sé. No em vull avançar… ja ho veurem. Vull seguir com fins ara, anar decidint en funció del que és millor per ella, amb temps, amb calma, i sense expectatives que no es puguin canviar. Estic molt contenta de com està anant i cada dia em sento afortunada de poder oferir-li aquesta llar d’infants a la meva petita i de que sigui municipal! De fet, al poble no n’hi ha cap d’altra!

Però l’objectiu de l’entrada no és ni refregar-vos que estic de vacances (Us he dit que estic de vacances???), ni alegrar-me de la llar d’infants-miracle que tenim, ni explicar-vos la familiarització de la petita. El que passa és que m’embolico.

El que us volia explicar és que, fent aquest procés així, coincideixes amb d’altres pares que també estan en el mateix punt, i xerres amb ells i amb les àviesitieteseducadores i fins i tot amb la recepcionista i la directora del centre. I és d’allò més enriquidor. I l’altre dia , en un moment de tranquil.litat on la majoria dels infants descansaven o jugaven encuriosits amb una capsa plena de sorpreses va sorgir una conversa que em va fer reflexionar molt. Era entre un pare, una de les àviesitieteseducadores i jo. Parlàvem sobre les rutines de cada nen/a, per dormir, per menjar… i de com havíem afrontat cada família aquestes rutines, i de com influïa això en el funcionament del grup. I la veritat és que gaire temps no l’hi havia dedicat al tema, perquè sempre hem deixat fluïr les coses amb la petita, dins de les nostres possibilitats. Però precisament per això, la conversa em va obligar a cercar paraules al que sempre hem fet. Parlàvem de com influeix el trencament de les rutines en els nanos. L’altre pare comentava que si la seva menuda no dorm a tal hora després no s’aguanta ni ella. I l’àviatietaeducadora comentava que moltes rutines no eren viables allà, perquè elles no són la mare, ni el pare, ni l’àvia… i que s’en creen d’altres de pròpies de l’estança però que els primers dies costa. I jo els comentava que amb la petita hem intentat no seguir mai rutines. I que sempre ens hem adaptat a les seves necessitats immediates. Sempre que hem pogut, almenys. Per exemple, si no vol menjar més no l’obliguem perquè assumim que ja no té més gana. I que ja berenarà més, en tot cas. Això si, si no menja més perquè no vol allò, sense fer cap drama ni cap escarafall, no l’obliguem ni la forcem, però tampoc li oferim un pla B. O per domir, no hem forçat mai horaris. Mai l’hem forçat a fer una migdiada a tal hora, o a tal altra. Però si té son li facilitem que dormi, allà on sigui, mai en un bressol, per no crear-li la necessitat. El bressol sempre ha estat per la nit i a les fosques. Perquè amb el que ens agrada voltar, si l’encadenem al bressol i a la tranquil.litat de l’entorn, la torturarem cada cop que vulgui dormir i no serem a casa.

Però en realitat la primera afirmació que he fet és mentida. Si ho penso bé, si que l’hi hem, d’alguna manera, fomentat rutines. La diferència , però , és que hem intentat que aquestes no responguin a les nostres necessitats  sinó a les seves. És a dir: no li hem fomentat mai que dormi després de dinar si ella no té son. Però a la nit, com que a partir de les 20h o 20’30h ja no s’aguanta els pets, doncs si que vam anar induint rutines per ajudar-la a asserenar-se i a agafar la son amb més pau.  O si li agafa la son en plena sortida familiar doncs portem la motxilla de porteig per ajudar-la a agafar la son. O hem intentat mica en mica, que els àpats fossin amb la mateixa estructura i en horaris semblans, per afavorir-li l’adquisició d’hàbits en un futur. Però aquests exemples són sempre flexibles, perquè entenem que té molt de temps per anar adquirint hàbits, i que aquesta adquisició serà conseqüència inevitable de la seva maduració i adaptación al medí, més que no un objectiu  en si mateix. Si no té son, doncs no forcem que s’adormi. I si no té gana, doncs retirem sense problemes. Així li responem a les seves necessitats de manera respectuosa amb el seu desenvolupament normal i li facilitem. O almenys ho fem amb aquest objectiu.

Fa uns dies, l’autora del bloc Cosetes Nostres, en un comentari que va fer en un post meu, parlava d’adultocràcia. Em va agradar el concepte. I crec que va lligat amb això. Veig famílies que s’encaparren amb rutines que en realitat responen a la necessitat o preferences dels adults, i ben poc a la dels infants. I crec que és un error… Espero no equivocar-me, perquè ho tenim fotut si no tinc raó! Crec que és un error perquè normalment aquests pares i mares acompanyen aquestes rutines molts cops de comentaris fruït de la frustració. Per exemple: Ostres! És que no hi ha manera que s’adormi! Portem mitja hora intentant que es mengi la papilla!No hi ha manera que s’estigui quiet al cotxet!

En canvi quan les coses es deixen fluir i no et crees unes expectatives tan altes, o amb criteris teus i no de l’infant, no tens aquest sentiment de frustració tan sovint. I dediques el temps a coses més productives… jugar, riure, gaudir, abraçar… Crec que l’adultocràcia porta a dinars desagradables i mala relació amb el menjar, o a moments de crispació, o a frustració de pares/mares i fills…. I no crec que sigui bo.

Si una cosa m’ha ensenyat la petita, és que igual que a mi m’agrada prendre les meves pròpies decisions i que els que m’estimo me les recolzin i respectin… ella també té aquest dret: el de formar-se un criteri, i ser  acompanyada en la formació d’ella mateixa. Que jo no sóc qui per marcar-li quines són les seves necessitats de supervivència, però si que hi he de respondre.

I tot  això no vol dir que no li vulgui posar límits, com segur que algú que estigui llegint això pensarà… No! Vol dir que entenc que aquests límits han de ser sempre respectuosos amb l’infant i que han d’ajudar-la a expandir-se, perquè els necessita. I que no m’els he d’inventar jo només  segons els meus desitjos, necessitats o mandres, perquè això el que fa és limitar-la a ella en el seu propi creixement. En tot cas, han de respondre a l’equilibri entre les necessitats de tots, incloses les seves.

Però segur que més endavant hi tindré moltes més coses a dir, sobre límits i educació. Ara tot just estem començant. I encara sóc una “demo” en la matèria. De moment, seguiré alterant les rutines sempre que faci falta! Que per alguna cosa som els inventors del propi SMCP!

El massopare (part II)

Ja vaig explicar el concepte de massopare. Però clar… ha plogut molt des de llavors. Tots hem canviat. Tot ha canviat. De fet res no és igual. Ara en tinc una opinió actualitzada. Ara ni la mare ni el massopare ja no som una demo (no sé si encara s’utilitza aquest terme…). Ara ja som de veritat.

El massopare d’avui no pensa que s’ha d’encarregar i cosir les etiquetes a tota la roba per anar a la llar d’infants. Ni tan sols intenta planificar els àpats de la petita per al dia, i molt menys per a l’endemà… crec que pensa que pot passar sense menjar. El massopare no s’informa, no llegeix, i es fia del que tu li expliques sobre la seva pròpia filla. No prepara la roba per a l’endemà, i a l’endemà quan va a vestir-la, et pregunta on són els pantalons; i tu li respons: al primer calaix, com tots els altres pantalons , i com sempre! El massopare s’oblida dels controls mèdics, i delega la gestió de l’agenda i dels controls a l’especialista del frenet. El massopare ni pensa en la possibilitat d’anar pensant quines sabates li posarem quan comenci a caminar d’aquí a quatre dies.El massopare no comenta amb altres pares coses com les crisis de creixement.  Al massopare li és igual si la petita berena fruïta o mig quilo de patates fregides, o si aquestes patates són ecològiques o carregades de fertilitzants químics… El massopare encara no ha decidit si li farà angúnia o no veure la seva filla de dos anys enganxada al pit, i encara té un any per decidir-ho. El massopare necessita fer la migdiada i dormir una horeta més, encara que la seva filla ja volti pel llit fent merder. El massopare rondina quan s’ha despertat dos cops en una nit encara que en porti 15 de bones, i pensa massa tard que jo porto gairebé 13 mesos sense dormir una nit seguida.

El massopare d’avui accepta estoïcament els episodis de mamitis i fa veure que no li punxa. El massopare ha après a tenir paciència amb el plor de la seva filla i a abraçar-la amb molt d’amor quan menys “carinyosa” està. El massopare de tant en quant em diu que sóc una supermare i que ho estic fent bé. El massopare m’empeny a fer coses que jo creia impossibles. El massopare mira la seva filla amb ulls d’enamorat. Juga i juga amb ella arrencant-li unes riellades que ningú més és capaç d’arrencar-li. El massopare ha acceptat moltes decisions que he pres, encara que sigui consultant-li, perquè ha après a confiar en mi com a mare. El massopare cuida la petita com ningú quan jo no hi sóc, i quan hi sóc també. El massopare segueix, un any després, inventant-se el seu propi instint ma(pa)ternal amb tot l’amor del seu cor. El massopare s’esforça per curar les ferides de la seva pròpia infantesa, i a no assemblar-se al seu pare quan està amb la petita. El massopare cada cop ens uneix més com a família.

El massopare és la bomba!

Carta oberta al Sr. Estivill

Benvolgut Senyor Estivill,

em presento: sóc mare d’una preciositat que demà farà 12 mesos i me l’estimo molt.

Precisament perquè sóc mare i perquè me l’estimo m’estic esforçant molt en pensar tot allò que faig amb ella, com la crio, com l’educo o com l’educaré, i sobretot intento trobar una manera sana d’estimar-la.

No es pensi que no li he dedicat temps a vostè. N’hi he dedicat el just. Ni més ni menys. I després de documentar-me sobre el seu meravellós i eficaç mètode, penso que és massa temps (tot i que no crec que hagi superat la mitja hora en total).

M’agradaria explicar-li d’una manera senzilla, que pugui entendre, el meu punt de vista. Fer-li unes quantes reflexions.

Primer… si tinc un amic que quan estic plorant perquè em sento desamparada ni tant sols s’esforça a consolar-me, gairebé que ell vull ben lluny. Si vol, com que fa el que vostè proposa, li enviaré de regal. Segur que són molt feliços junts.

Segon… si algú em sent cridar i no acudeix a veure què em passa i a ajudar-me, pensaré que és bastant mala persona.

Tercer… li ho dic per experiència… sentir-se massa temps sol no mola! Fa pupeta. I si… te n’acabes ensortint, però sempre és millor tenir algú que t’abraci.

Quart… a l’hivern els llençols són freds i sempre busco l’escalfor del meu marit per tal que els meus peus de la talla 41 i el meu cor agafin temperatura. I és gustoset tenir escalforeta a prop. A vegades també faig mitja volta per escalfar-me el cul, que amb la cel.lulitis també es posa fresquet.

Cinquè… dormo amb el meu marit perquè l’estimo, i tenir a prop les persones que un s’estima et fa sentir bé i segur. I no crec que això em provoqui cap trauma ni cap dependència emocional d’ell.

Sisè… jo vaig triar tenir la meva filla. No va ser ella que va triar venir a aquest món que sovint gràcies a persones com vostè és hostil per als infants. Per tant, és responsabilitat meva que s’hi trobi a gustet. I no crec que cridant de soledat i por, s’hi senti gaire.

Setè… no cal ser metge per saber que l’ansietat i l’angoixa no porta a res de bo. Si no… provi de fer-se apujar el cortisol una estoneta i després m’ho explica.

Vuitè… Quan vam fer-li posar les primeres vacunes, pràcticament la meva filla i jo vam plorar el mateix. Crec que en els seus llibres es va oblidar d’explicar-li a les mares i pares com aguantar el plor desesperat dels seus fills. Imagino que un alt percentatge dels que ho van fer segueixen sense dormir de remordiments i de mal a l’ànima. I deuen pensar molt en vostè cada cop que llegeixen algun estudi científic que demostra la burrada colosal que és el seu mètode.

Novè… Jo mai m’aprofitaria de la desesperació que suposa per algunes famílies no dormir bé durant molt de temps. En comptes de crear situacions doloroses per a tots els seus membres, m’ompliria les butxaques d’una altra manera… Potser escrivint llibres sobre suport emocional per aquestes situacions. Mai fent llibres sobre terrorisme de criança ni sortint a la tele a vendre la poca vergonya que tinc.

Desè… Si jo fós tan valenta com per vendre fum contaminat sense dir que està contaminat a tort i a dret, amb pantalla, altaveus i focs d’artifici; també ho hauria de ser per desmentir la seva validesa amb el mateix “bombo i platerets”, no sota-veu en una entrevista. M’agrada ser honesta.

I com que no vull que la meva petita es senti de cap d’aquestes maneres, ni vull haver-me de penedir de fer-li mal, ni vull sentir-me mala mare mentre la sento cridar, ni és un animaló que s’hagi d’ensinistrar… I com que vull que a casa imperi el respecte, l’empatia, l’esforç per fer-nos feliços i l’amor en positiu, doncs amb el seu permís i sense, no seguiré el seu mètode. Però segur que si algú em regala el seu llibre quan li digui com dorm la meva petita, l’hi donaré una gran utilitat: netejar els vidres de casa, que falta els fa… La neteja de la meva llar li agrairà.

I que sàpiga que em permeto parlar-li així perquè qui no respecta els infants no es mereix gaire respecte de ningú. Assebenti-s’en d’una vegada: els infants són el més gran tresor que tenim. Ells volen canviar el món, però ho faran en funció de com siguin educats. Que canviïn el món correctament és responsabilitat nostra!

Fetes un nus

La petita està a punt de fer un any. Està a punt de fer-se gran. I fa por. Intento acompanyar-la mentre creix, i tot i que em costa deixar-la anar, ho faig. Quan la portejo sóc jo qui em sento més segura, en saber que ella està millor que al cotxet. Quan dormim juntetes sóc jo qui dorm millor, perquè ella té tot el que necessita. Quan aprèn a moure’s i cau i surt un nyanyo, i la consolo amb una abraçada i paraules dolces sóc jo qui es consola, perquè ella se sent recolzada i estimada.

image

I quan se n’adona que es fa gran i no vol adormir-se un cop a tingut tota la teta que ha volgut, perquè s’en recorda que ha d’aprendre a ser autònoma, i vol comunicar-se i escalar per tot arreu, però a deshora, l’abraço, i ens anem fent un nus. Ben juntetes i cada cop més unides. I per uns instants ella torna a ser petitona, mica en mica. I jo la torno a sentir com a una part de mi. Ens anem fent un nus, fusionant-nos. Sincronitjant respiracions. Confonent les mans, les cames. Esquena contra el pit. Despullades. Pell amb pell com quan la vaig ajudar a neixer i ella em va ajudar a sortir del forat a mi. I la sento calenteta. I amb la suor recordo com fa gairebé un any, me la posava al pit mullada i relliscosa. I encara m’emociono. I m’en recordo que sóc mare. I que aquests moments on ens fem un nus no poden ser eterns. Perquè ella té molt per expandir i jo necessito perspectiva per veure-la i viure-la en plenitud.
Però quan es fa de nit i ens quedem soles, ens ho podem permetre, mig en secret. És aquell moment nostre, on en la foscor de l’habitació ens relaxem juntes. I penso en el dia. En què ha après. En què he encertat i què he de millorar. I sobretot penso en quant l’estimo i en tot el que ens queda per avançar juntes però no fetes un nus. Però permetent-nos la fusió quan una de les dues ho necessiti. O simplement quan ens vingui de gust. Com aquesta nit. On sóc jo qui s’ha asserenat ajudant-la a relaxar-se marcant un ritme suau de respiració fins que els dos ritmes s’han confós com si fossin un de sol.

I ara què mengem? Part II

A veure… ja us he explicat diverses vegades, i si seguiu el blog ho sabreu de sobres, que nosaltres utilitzem el SMCP per a tot, de manera compulsiva. Vull aclarir que això no vol dir de cap manera, que per crear-lo i anar-lo actualitzant, no anem picant d’aquí i d’allà, de mètodes descrits en llibres que no llegim, o d’internet o fins i tot de maneres de fer d’altres famílies. I a més, ara fem i ara desfem i al final trobem un camí ple de curves o ben recte, depèn del dia, del moment o del tema que tractem.

Si parlem de l’alimentació us diré que estem tan i tan contents de com ho hem fet, i ens pengem medalletes cada dia, que em fa fins i tot il.lusió explicar-vos-ho. Potser a algú que encara pensi com ho afrontarà li pot servir per picar-ne una miqueta, o simplement per a decidir com NO ho vol fer. Sigui com sigui, a nosaltres ens ha funcionat d’allò més bé.

Primer advertir-vos de que és un camí més aviat curvilini. I que si no teniu un punt de massoquisme no cal ni que ho intenteu, perquè us fareu un fart de netejar. Un incís perquè entengueu això que us dic. Quan va néixer la petita,  vam decidir que no volíem invertir ni un moment a netejar. I com que , per fi, els dos teníem feina, vam invertir una petita part del sou en algú que un cop per setmana vingués a netejar. Com que tampoc som uns obsessius de la neteja, i som força endreçadets, doncs ja ens anava bé. Jo personalment ODIO molt tot el que sigui netejar la llar. Per tant, podria haver trobat un camí més net pel tema de l’alimentació de la petita. Però com que sóc així de massoca, doncs, ale, el mètode més marrano és el que ens ha funcionat. Almenys pel pas del triturat al sòlid.

Ja se que ara està molt de moda el BLW (que això de les inicials fa expert). I això últim ho he dit amb veu de “pija rematada”. Siiii, ja ho sé que ho recomanen a tot arreu. Doncs mira, nosaltres no ho vam fer, almenys al principi i almenys no a rajatabla. Resulta que havia d’anar a la llar d’infants, i resulta que desgraciadament mai li ha entusiasmat el biberó, encara que fós amb llet materna, i encara que tingués molta gana. Jo crec que s’el prenia per supervivència i prou, perquè a la que ha pogut deixar-lo ningú ha aconseguit mai donar-n’hi cap altre. Així que vam haver d’avançar als cinc mesos o inclús abans l’alimentació complementaria. Son pare bé l’havia d’alimentar i s’hi havia de sentir segur. I a mi em feia sentir segura que ell s’hi sentís segur. I així tots estàvem segurs del què fèiem, i la nena s’assegurava la supervivència, de ben segur.

La veritat és que els triturats, si parlem de textures, ens van anar molt bé. De seguida s’hi va enganxar, i quan jo hi era, teta, teta i més i només teta. A la feina em treia llet i així el seu super pare només l’hi donava altres coses a mig matí. La resta biberons de llet materna. Però ara parlarem no de textures sinó d’ingredients. A veure… com dir-ho finament… hem fet una mica el que ens ha sortit de… la babycook! Vam començar per compotes de fruïtes políticament correctes i l’hi barrejàvem uns cereals sense gluten boníssims ecològics sense sucres ni demés (perdoneu) merdes, per afegir calories al tema. I els dies que jo arribava tard també li donava alguna verdura també políticament correcta. I sempre amb oli d’oliva.

A partir dels sis mesos ja va ser un “despelote”, tal i com diuen al país del meu marit. Maduixes als sis i mig , espàrrecs als set, bròquil, llenties als set i mig, peix ja ni m’en recordo quan… olives, seitons i cerveseta… ah, no! això ens ho fotíem nosaltres… Triturat, però ja amb textures: els cereals amb gluten (en poca quantitat) o sense glute sempre sencers: quinoa, arròs, mill, fideuets, etc. I la mar de bé. Tot li anava bé. De tant en quant li donàvem alguna fruïta sencera, o a trossos grans perquè anés experimentant, llepant, jugant amb la llengua… Fins que va començar a trencar-ne trossos grans que s’empassava sense mastegar i ens donava cada ensurt, que vam deixar de donar-li. Ella no es va posar mai blava, però nosaltres si que ens posàvem morats i no pel que esteu pensant. I verds, i de tots colors.

Però fa més o menys uns dos mesets, cap als nou i mig, o deu… no ho recordo exactament, hem començat amb allò de donar-li fregona sempre de postres. Vam començar a jugar amb els trossets i els aliments sencers… Sincerament jo estava ja una mica farta dels triturats i d’haver de condicionar tant els menjars. Però clar, com tot, és un aprenentatge, per a ella i també per a nosaltres, que hem hagut d’aprendre a contenir la respiració i l’impuls d’atacar-la amb el dit a la boca més d’una vegada. Però ara que ho veig amb perspectiva, crec que la cosa ha anat prou ràpid. El tema principal ha estat trobar les textures per començar. Mai sabíem si era prou dura, o prou tova, o si tallar-ho, o si era millor deixar-ho sencer i que mossegués. Al final vam seguir la norma de que si ho aixafàvem amb els dits, ella ho aixafava amb les genives, i ens ha funcionat. Primer feia vasques, cada cop menys, fins que cap ni una. I a partir d’aquí nosaltres vam anar agafant confiança en ella i en nosaltres i ella va anar agafant pràctica. També les textures van anar agafant complexitat. I avui en dia, la molt sibarita, ha avorrit els triturats, i diu que ens els mengem nosaltres. I clar, aquí ha començat la meva imaginació per a fer-li els dinars i els sopars. Però a mi ja m’agrada, perquè sempre m’ha encantat cuinar.
Finalment, pel què fa a mètode doncs pregunteu-li a ella, perquè ens ho ha marcat ella. Sempre hem tingut clar que a aquesta edat la llet materna era la prioritat, així que no l’hem obligat mai a menjar ni ens hem encaparrat mai amb una quantitat o una altra. Així sempre ho hem viscut tots com un joc per anar descobrint. I és el que té l’SMCP! I mica en mica es va anar acostumant a tots els gustos, sense pressions…

Ara, amb 11 mesos, la petita ja menja sola sense coberts, sense triturar i amb un gust que dóna gust! Li agrada tot! No hem trobat encara un aliment que no li agradi, i que duri! I cada cop fa menys merder. Fins i tot, per aprofitar la llet materna que tinc al congelador i que ja ningú li donarà, li faig receptes com ara pans de pessic, puddings de peix i verdures, postres… Estem encantats però ens fem uns farts de netejar que per no voler-ho fer, no ho tenim gaire ben muntat.

Els aliments que millor ens han anat per fer la transició són:

  • Bròquil, espàrrecs, mongetes tendres i pastanagues al vapor, sense tallar, tot sencer o a trossos grans, en la categoria de verdures. El carbassó  i l’esbergínia també tot i que al ser més tova anava millor per a barrejar amb llentíes o cereals.
  • En la categoria de llegums: els pèsols, els cigrons, als quals els treiem la pell. Les llenties també, però van millor ara que ja domina molt més.
  • En la categoria de fruïtes les maduixetes de bosc s’emporten la palma. Tot i que qualsevol fruïta ben madura ens ha estat un bon recurs: préssecs i peres d’aigua, plàtan madur, maduixots, gerds, etc.
  • En la categoria de plats elaborats: hamburgueses de vedella o pollastre supertrinxat amb ceba i cuïtes al vapor, pudding de peix i verdures (llet materna, ou, torradetes d’espelta ecològiques, qualsevol verdura , rap o lluç, passat tot pel túrmix, col.locat en motlles de magdalena de silicona i cuït al vapor),  “tortitas” de polenta amb verduretes al vapor i carn o peix supertrinxats ( barreges la polenta ja remullada i inflada, amb la verdureta cuïta i talladeta a trossets i la carn o peix supertrinxats també cuïts al vapor, i fas “tortites” i les passes una mica per la planxa), ou dur i truïta a la francesa.
  • En la categoria de menjar per a “grans”, el formatge fresc de cabra ha estat sens dubte al top five!

Tot això, us ho dic de memòria ja que ara ja és més fàcil, i moltes coses em marxen del cap. Però són exemples clars per il.lustrar-vos com ho hem fet.

Avaluació: Amb les circumstàncies que vam tenir, tornaríem a passar pel triturat ja que ens va donar molta seguretat, i perquè a la llar no els podíem donar aquesta responsabilitat (o marron) si nosaltres no n’estàvem segurs. I a ella li va servir per anar-s’hi sentint segura també. I crec que amb la transició ho hem fet genial, i perquè no felicitar-nos. Crec que si jo no hagués hagut de treballar, hauria pogut mantenir la LM (que això de les inicials fa expert) exclusiva, i no hauria d’haver passat pels triturats, o no m’hi hauria hagut de capficar (que tampoc ho he fet gaire). Però la vida no sempre és com volem, i si no ho acceptes et frustraràs molt. Així que tot i que les circumstàncies, com li passa a la majoria de mortals al món occidental, no són les òptimes, hem aconseguit que la petita mengi, abans de fer l’any, com una “nena gran”. Perquè encara que per a mi sigui la meva petita, sempre ha estat molt gran i no precisament de tamany.

Espero que a algú li hagi servit si més no, per  treure’n alguna idea del que pot fer o del que NO vol fer.

I ara què mengem? Doncs gairebé de tot!

Atrezzo del dolent…

Si alguna cosa de profit en vaig treure de la meva baixa per maternitat, va ser, sens dubte, l’addicció més absoluta a tres coses: l’Oh Happy Day, la Riera i el Faro. Si, ho confesso. La meva petita, amb el “cuentu” del frenet, fins que ho vam solucionar, s’estava literalment hores enganxada al pit. I com que a la tarda la gent, quan vius en un poblet de costa, s’en va a la platja, doncs et quedes més penjada que un fuet, i t’enganxes a aquestes coses. I sort! Perquè així el puerperi passa més ràpid i millor, entre Batllons, Ricardos i In crescendos.

I direu… i que nassos té a veure tot això amb la maternitat? Molt! Bé, l’Oh Happy Day, res, a banda del que us he explicat.

Centrem-nos doncs en els altres dos… Què tenen en comú, a part de ser emesos els dos a la televisió pública catalana? Doncs que ens els dos hi surten bebès. A La Riera, l’Elvira (filla d’en Sergi i la Cristina) i al Faro el fill de la Lucía i el Ricardo, del qual he oblidat el nom per no poder mantenir l’addicció a la serie. El cas és que aquests bebès són més falsos que un bitllet de dos euros.

A veure, algú em pot explicar perquè a les sèries de televisió els nadons no ploren mai quan no s’els fot ni cas? Ni quan són al llitet durant hores i no a coll? Sabem que tot això no és real. I si ho fós… quina crueltat! Cal que estiguin tot el dia arreconats amb el cul enganxat a algun moble? Quines mancances afectives tindrien de grans si fóssin de veritat!

Per altra banda, sabem com són de descarats i indiscrets els menors d’un any… Vas al tren i miren directa i fixament sempre a algun desconegut. Fins i tot criden als desconeguts atreient la seva atenció i no paren fins que els fan una ganyota, o una gracia. I després giren el cap fent-se els estrets. Ja tenen el que volien. I el més curiós és que sempre, i dic SEMPRE, miren directa  i fixament a les ninetes dels ulls. Fins i tot sospito que siguin agents secrets de la CIA amb un xip incorporat de reconeixement ocular. Tenen aquesta mania. Doncs bé, us heu fixat que els nadons de les sèries sempre, i dic SEMPRE, miren al buït? què hi ha més enllà dels seus suposats pares? No només no miren als ulls, sinó que no miren a ningú!

Una altra cosa curiosa… Perquè els nounats sempre tenen una talla, pes i habilitats similars als nadons de tres o quatre mesos? Si ja em va quedar la xona com el Gernika de Picasso, no vull pensar si la meva petita hagués nascut amb aquella talla i contorn cefàlic. Marededéusantíssimadelcarmeamén!

Poques vegades ploren, i si ho fan, els dura escassament dos segons. I els tornen a deixar.

Sempre prenen biberons. Almenys els que tenen la sort de ser alimentats en alguna ocasió! D’acord que és una pràctica extesa, però sempre? O mai? (depèn com ho miris). A més, sempre estan amb gent que no són els seus pares, i mai tenen ansietat per separació… Això de la criança amb afecció no és cosa de la tele.

L’altre dia, sense anar més lluny, veient La Riera, em va fer esparverar una situació. Siiii, ja se que és ficció, però deixeu-me ser sensible amb el tema, que encara tinc hormones amunt i avall! Us l’explicaré encara que no m’ho hagueu preguntat. Sóc així.

Sopaven, vull pensar que abans de les 21h. , la Mercè, en Sergi i la Maribel. L’Elvira estava dormint al cotxet. Per començar un petit detall.  Algú té el bebè dormint al cotxet a dins de la casa on viu? M’agradaria que algú em respongués. Seguim. L’Elvira dormint al cotxet, darrera de tots ells. I de cop fa un sorollet que els indica que s’ha despertat. El seu pare, en Sergi, s’aixeca a fer-li moixaines. I gairebé abans de que hi arribi la Maribel li diu: deixa-la, ja veuràs que de seguida es torna a adormir. Coooooommm????? Perdoooonaaaaa???? Primer: quin nen de nou o 10 mesos, es torna a adormir així, deixant amablement que els adults acabin de sopar?! Segon… caldria transmetre per televisió una escena de mètode-doctor-insensible-i-torturador???????????? Cooooooooommmmm???  Perdoooonaaaaa????? I va i en Sergi i li fa cas!!! Vaig tenir ganes d’entrar a la tele i agafar la nena, abraçar-la i portar-la a dormir en braços! Siiiii, ja sé que és ficció… Però imagino que si cap dels actors els ha dit als guionistes que això no és creïble, deu ser perquè de masses fills no se n’han ocupat. O que els guionistes no són gaire sensibles.

I com diu el meu home, en veure que m’indigno, és que són nens atrezzo. Però atrezzo del dolent!

Vull passar amb nota.

Avui ha acabat el curs a la superllardinfantsdelpoblequeéslhòstia. I parlant de cursos us confesso que sempre he estat, amb els estudis, de la llei del mínim esforç. I com que tinc una “làbia” ( i que em perdoni Pompeu Fabra) que déu n’hi do, doncs sempre, amb una lectureta, havia pogut passar els exàmens amb la nota suficient com per aprovar i que no em toquéssin els nassos: bens i notables, algunt sufi i també algún excel.lent…. mai matrícules ni suspensos. Però ja us vaig dir que la maternitat m’ha capgirat, i resulta que aquest curs de ser mare el vull passar amb nota. I per això l’autoavaluació l’he de fer bé. De fet ha de ser avaluació contínua. I a arrel del post de l’altre dia, doncs el meu cap va seguir donant-hi voltes… i em van sortir més coses a valorar. Una de les peces que em va quedar al teler va ser el tema de la baixa per maternitat. La vaig ajuntar amb les vacances. De manera que van ser 16 setmanes més 30 dies. I les hores per alletament, a part de que no m’ho haguessin deixat fer, les vaig voler guardar per això, per alletar. No directament, sinó per a treure’m llet amb la maquinota sideral perquè el meu home l’hi donés amb el biberó a l’endemà. I això tornaria a fer-ho. Però segurament , si decidís tenir un altre fill, em dedicaria a estalviar o a vendre propietats (si és que en tingués) per tal de poder-me demanar una excedència d’almenys un any més a partir de la baixa per maternitat. Ai, si… que curta s’em va fer… i quina poca necessitat que tenia de separar-me’n. A més, sincerament… canviar la meva petita pels meus caps desastrosos no era la il.lusió de la meva vida… Una altra cosa que faria millor és abandonar-me a la maternitat molt abans, des del minut zero. Després del naixement de la petita, però no gaire després vaig intentar fer coses que abans hauria fet encantada, essent-ne al centre organitzador i dinamitzador. I el resultat va ser sentir-me totalment com un peix fora de l’aigua. I això em va fer patir. Segurament, si no ho hagués fet, no m’hauria allunyat tant de les coses que m’he allunyat. I que consti que me n’he allunyat perquè no em fan bé, però potser essent més conscient de la meva nova situació i dels meus propis canvis abans, no me n’hagués sentit tan lluny i no hagués sabut que em feia mal. I ara potser m’hagués estat més fàcil tornar-hi. Mantinc els meus desitjos d’aquell moment, d’integrar la meva petita a la meva vida. Però hauria d’haver estat conscient de que la meva vida havia canviat  i que ja no m’interessava el mateix que unes setmanes abans. I finalment (almenys fins que se m’acodeixi una altra cosa), el que faria diferent, si aconseguís negociar-ho amb el meu company, seria parir a casa. Tenim la sort de viure a cinc minuts de l’hospital. Així que em sentiria segura fent-ho a casa. Ara és fàcil dir-ho, perquè he parit sense necessitar a ningú. Abans ho sabia, però ara ho he viscut. I no ho diria a ningú que no fós capaç d’empatitzar i respectar. O millor dit, no ho diria fins que ja fós fet. Perquè una altra cosa que no repetiria és posar-me a mercè de judicis insensibles, impertinents i superficials. Fan mal. I lligant amb el part a casa, que suposo que no és res més que seguir el meu instint, crec que això ho he fet molt bé i ho tornaria a fer: seguir el meu instint de mare. A més en el meu cas ha tingut molt mèrit (porque yo lo valgo!) ja que seguint-lo he trencat sense dubtar un munt d’idees preconcebudes que havia anat forjant durant anys, fruït de no haber-ho viscut, o d’escoltar les fonts equivocades, o bé d’escoltar malament. Sense dubtar i amb l’humilitat de qui reconeix que ha estat molt equivocat, m’he desdit de “tot” i he deixat de pensar, moltes vegades, per passar a ser mamífera, mama i dona: tant en el part, com en el post part com ara en la criança de la meva petita gran filla. I això ho mantindré sempre, o això intentaré, i espero adonar-me’n si un dia deixo d’escoltar-me, escoltar-la i escoltar-nos. Ara crec que si, que ja em dóno per avaluada…No ho he fet tan malament, o això m’agrada pensar. La prova està en el somriure de la meva petita.

Avaluacions de final de curs.

Arriben les vacances, i amb elles, les avaluacions. Sabrem si hem de fer deures o no durant l’estiu.

D’aquí a un més i sis dies la petita farà un any, i estic segura que llavors només em sortiran paraules nyonyes i llacrimògenes. Així que crec que ha arribat l’hora de l’autocrítica constructiva i les felicitacions. De pensar què he de mantenir i què he de millorar. I a aquestes alçades, no crec que canvïi massa el que pensi ara, o d’aquí a un més.

Tirem enrera… a l’embaràs. Crec que vaig esperar massa i això em (ens) va fer molt de mal. Esperava comprensió i no empatia, i no vaig saber demanar ni una ni l’altra. Vaig parar poc, i necessitava fer-ho per entendre què m’estava passant , per escoltar-me i posar paraules al que sentia, per asserenar-me i per ajudar al meu entorn immediat a acompanyar-me, en comtes de transmetre el meu embolic, i esperar que el meu marit actués com jo necessitava. Si mai tinc un altre fill llegiré això i abans d’obrir la boca em prendré 24 hores de recés, com a mínim. Crec que em va faltar introspecció, i em va sobrar necessitat de compartir amb massa gent els meus anhels i desitjos. Em va sobrar esperar dels altres i em va faltar expressió serena i assertiva. I no és la primera vegada que em passa, i amb 35 anyets acabats de fer, ja em toca anar-ne aprenent. Així que no em fustigaré però intento aplicar-ho a tots els àmbits de la meva vida. Com diuen al sud: ya no tengo el chichi pa farolillos, i no tinc ganes ni temps per tenir disgustos que puc evitar amb una mica de feina introspectiva. Si més no, prefereixo treballar-m’ho per millorar.

Pel que fa al part, una mica el mateix. No necessitava l’aprovació de ningú per saber què volia i com ho volia, però a l’hora la buscava. I al final, cercant l’aprovació i l’acompanyament, em vaig sentir més sola que mai. Vaig entendre tard que aquell procés era meu. I si; em va faltar, no se si mentir, però si aprendre a callar. Si tornés a quedar-me embarassada faria el procés voluntàriament sola, i no cercaria l’acompanyament, però si que l’acceptaria de les persones que s’apropessin, sabent ara com saben la majoria de gent que m’envolta, quins serien els meus desitjos. Qui no s’apropés de manera pura, amb amor i recolzament, senzillament seria despatxada amb molta educació. Sense súpliques de comprensió, sense recerca d’aprovació, sense rencor ni frustració. Simplement un “d’acord, consideraré la teva opinó, gràcies”, és a dir: un “si, si , carinyo”. I al meu company, el deixaria ser company, i li expressaria de manera concreta els meus pensaments i necessitats. Intentaria explicar-li bé què espero d’ell. Va ser un company de part genial, però igual que jo faria coses diferents, també li demanaria a ell que pulís certes coses, però sense responsabilitzar-lo dels meus estats, que per això són meus.

De l’alletament també en trec conclusions. Si ara tingués un altre nadó, cercaria la intimitat així que la necessités, sense formalismes. Qui m’estimi ho entendrà i ho podrà respectar. El primer que faria seria mirar-li la llengua, i no fiar-me de cap professional, que ja m’han demostrat que de frenets no hi entenen un borrall. I els que si que en saben, no m’els vaig creuar, així que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I a la primer dolor, trucadeta a l’assessora de lactància, que per això s’ha format  i sort d’ella en vaig tenir. No tornaria a deixar passar el temps esperant que se solucionés sol. Els frenets no se solucionen sols. Cal actuar, i he après a que no cal patir si hi ha solucions a l’abast. No tornaré a plorar mai per l’alletament de cap fill meu. Tampoc tornaré a comprar ni utilitzar la pomada del dimoni per a clivelles. A part de no servir per a res, fa un merder important. Llet i un cop més, intimitat per passejar-te amb els pits a l’aire per casa. A més, se m’han despertat les ganes de formar-me com a assessora de lactància. És un tema que m’ha encantat, m’ha atrapat, i sé com es pot arribar a patir i a gaudir. I vull ajudar a superar el patiment i compartir la joia d’haver-ho fet. No se si m’hi vull dedicar professionalment, o si podré. Però m’agradaria com a mínim fer voluntariat, i m’encantaria crear un grup de suport a l’alletament, amb el temps. Però ja veurem si algun cop m’hi poso. Espero que no se m’oblidi aquest propòsit.

De la criança. No se si ho faig bé o no, però crec que estic fent fantàsticament bé una cosa: escoltar la meva petita, i escoltar-me a mi i al meu company. Però sobretot, escoltar les necessitats de la meva filla, que no ha triat venir al món, sinó que jo la hi vaig obligar, i per tant és la meva responsabilitat que s’hi trobi bé. Potser cometo molts errors, però vull esforçar-me a trobar-los i rectificar-los, com ara estic fent, des de que va néixer, i crec que no m’en surto pas malament. Crec que progresso adequadament. Si tingués un altre fill, intentaria viure-ho com ara, com una aventura i un joc constant. Un joc important, i divertit. Gaudir-ho al màxim.

I pel que fa a la parella, intentaria cuidar-lo una miqueta més, tot i que les hormones de la maternitat t’ho posen difícil. Intentaria no oblidar-me cap dia de l’abraçada diària. I se que alguns dies l’he descuidat. I no m’agrada. També intentaria discutir menys i més suau. N’estem aprenent. Però si ara tingués un altre fill crec que ho faríem millor els dos. Ho hauríem de fer millor, si més no. Però el que no podria fer, és estimar-lo més… crec que és impossible. Ara tinc dos grans amors, un de ganapia, i l’altre petita i adorable.

Si tingués un altre fill, seria el doble de mare. És a dir el doble de petonera, el doble de cantaire, el doble de pesada i el doble d’implicada. No sé si és bo o dolent, però en tot cas ara no és el moment d’avaluar-ho.

I ara què mengem??

Quin guirigall això d’alimentar un nadó… Sembla fàcil, oi? si, si…

Primer l’alletament, que en les seves etapes inicials de fàcil no en té res. Ja us ho vaig explicar en un post sobre la lactància. Després, treient algun momentet d’inseguretat amb les crisis de creixement i amb el retorn a la feina, es torna més o menys fàcil. Però arribes als sis mesos… I t’agafa una mala llet que ni te l’explico… Però en surts airosa i te n’adones que te la podries haver estalviat, sobretot quan la nena fa deu mesos i els pots de llet de fórmula continuen sense ser oberts. Però també cap als sis mesos (nosaltres un pèl abans per logística) arriba el moment d’introduir l’alimentació complementària. A partir d’ara AC, que això de les inicials fa expert.

És aquí quan comença el guirigall. Abans una mica també, però amb informació i recolzament, t’en pots sortir força airosament. Hi ha una divergència d’opinions en el tema que no te l’acabes. Hi ha la veïna que et diu que els seus fills amb sis mesos ja menjaven el mateix que ella, amb sal inclosa (pot estar agraïda que els seus fills conservin els dos ronyons). Després hi ha els pediatres que et diuen cadascú la seva. A part de dir-te què pot menjar i què no pot menjar el teu bebé (moltes vegades quan tú ja l’hi has introduït als sis, el que suposadament poden a partir dels 10), n’hi ha que et diuen bestieses com que si no li dones llet de continuació tindrà dèficit de ferro. També n’hi ha que et donen quatre fruïtes i cinc verdures i l’hi has de donar totes juntes, i pesades amb balança. A més, és obligatori donar-li triturat, si o si. A vegades en trobes algun de més obert que troba bé que li donguis fruïta per llepar, o que en comptes de quatre fruïtes t’en deixa donar-li sis. Després hi ha els defensors del Baby Led Weaning, a partir d’ara BLW, que això de les inicials fa expert. Normalment són defensores. Et miren amb ulls de suspens i fan silenci quan els expliques que la majoria d’aliments els tritures. En realitat el silenci i la mirada volen dir: no t’ho vull dir perquè sóc super respectuosa amb totes les opcions però et diria que ho estàs fent molt malament. I paral.lelament a tot aquest guirigall, tu continues fent amb l’alletament. Per a alguns ara ja és innecessari i ja hauries d’anar-ho deixant (alguns d’aquest grup són pediatres i metges de família, encara que no tots), per a altres, és el millor que li pots donar, per a altres (la sogra, per exemple) si la petita es “salta un àpat” no ha menjat encara que t’hagi deixat seca de tant succionar (aquests últims, els de la sogra, fan molta ràbia). I, a més, per a tu, l’alletament ha arribat al punt on és fàcil, relaxat, pràctic i nodridor a tots nivells tant pel nadó com per la mare, i on més clar tens que si has pogut arribar fins a aquest oasi, ara si que  no tens cap motiu per a deixar-ho.

Als pediatres que no s’actualitzen i que deixen que les mares en sapiguem més que ells sobre alimentació complementària dels bebés de 0 a 2 anys, els diria que pel bé de les mares i pares deixin d’incordiar, que creen fins i tot conflictes familiars i/o de parella (no és el meu, però en conec casos). Que fins que no s’actualitzin, assumeixin que no en saben i derivin les famílies als entesos corresponents. Dic pel bé de les mares i pares, perquè pel bé dels nadons molts cops ens n’encarreguem les mares i els pares, informant-nos degudament.

A les veïnes, les sogres i altres “entesos” en la matèria els diria que ja que no tenen l’obligació d’informar-se, pensin si algú els ha demanat l’opinió i s’ho pensin dues vegades abans d’arriscar-se a emportar-se una bufada. I que si no poden reprimir les ganes de donar la llibertat a la seva llengua, que escriguin en un blog, com jo, que no se li és bo o no, però desfoga que dóna gust.

I a les mares (no he trobat pares en aquest grup) que fan BLW extrem els diria que ho sento, que sóc mediocre, ja ho sé, però que a mi el SMCP em funciona a la perfecció. I que m’agrada ser mediocre perquè la imperfecció em fa tenir ganes de millorar, a banda de que amb les galetes de plàtan es fot unes ennuegades que ella no es posa blava de miracle però jo em poso verda i de tots colors. A part, també els diria, que si: que comparteixo que el sucre refinat és parent del diable, però que un pà de pessic és dolç aquí i al japó, i que l’hi busco un equivalent sa (panela, melassa d’arròs…) perquè a qui em faci pel meu aniversari un pastís de dàtils li fotré per allà on no sona.

Lligant amb el tema de les textures hi ha tota l’aventura dels triturats i sencers. El triturat no fa por, i això per a nosaltres ha estat un gran recurs, tenint en compte que encara no té dents i que alguna cosa havia de menjar a la llar, ara que no vol ni sentir a parlar dels biberons, hi hagi aigua, llet materna (a partir d’ara LLM, que això de les inicials fa expert) o vodka amb taronja. Però no t’hi pots quedar anclat, ja que la criatura, molt a pesar teu, demana créixer i vol robar-te el pernil pota negra que tens al plat. I els sencers, sobretot sense dents, és tot un aprenentatge…. Per a mi està essent molt divertit, però el meu marit s’està plantejant arrencar-li les dents  així que li vagin sortint per mantenir els triturats fins que en faci 18, de la por que li fa, tot i que també ho va superant. I no us explicaré detalls perquè seria molt llarg, ja que estem sent molt flexibles i canviants, que és el que té aplicar el SMCP. I igual que a mi m’està agradant trobar el nostre camí junts, no vull embolicar a ningú amb les pedres i dreceres que ens hi trobem.

Conclusió: I ara què mengem? Menja el que vulguis però no ens mengis l’olla! (a partir d’ara, NEMO, que això de les inicials fa expert).

I afegeixo un: Gràcies!