Deslletaquè?

La petita ja ha fet l’any. Això, i entre un parell o quinze milions de coses més, vol dir que portem exactament 12 mesos i escatx d’alletament, d’equip ben avingut!

Tot anava bé fins fa unes tres setmanes, més o menys. Pensava que un cop superat el primer més i mig, que ja us ho vaig explicar, i havent superat la prova de treballar i alletar, i coneixent com conec les crisis de creixement, que fins ara  mai m’han estressat… doncs pensava que el nostre alletament era indestructible fins que ella ho decidís. O en tot cas ella i jo de comú acord. Però ho confesso… he dubtat.

Va haver-hi un dia, de cop, on la petita no volia mamar. No és que s’enfadés, ni res. Simplement passava de tot. Vaig pensar… bé, porta uns dies molt tafanera, molt moguda, que no para… és normal… està descobrint món i mentre mama, no veu coses noves. Li oferia de tant en quant i com a molt feia un xarrupet de cinc o sis segons. Van anar passant els dies i cada cop pitjor. Al final, ni xarrupets ni res. Acabava el dia amb els pits durs com a pedres, amb bonys per tot arreu. Amb el corresponent risc de mastitis i demés. Treient-me la llet manualment per no estimular-ne la producció.

Faig una pausa per observar i pensar, com he fet amb totes les crisis de creixement. I és llavors quan no puc evitar pensar que hi ha la possibilitat que s’estigui deslletant… Si ho racionalitzo i faig l’esforç veig que té tota la pinta de brot, però és inevitable. I en aquest cas m’està agafant per sorpresa. I no m’agrada. Ho comento i algun(s) il.luminat(s) em diuen la gran cosa de: dona, algun dia arribarà.

Si o què?!?!?! No ho sabia!!!

Només qui hi ha passat et diu allò de… si, fa molta coseta. Però això té tota la pinta de que sigui passatger. Dóna-li temps. A nosaltres també ens va passar i després va ser tot el contrari. I també em va fer por.

Gràcies.

Quina mania tenim d’intentar racionalitzar amb obvietats el que els altres ja saben. No ens n’adonem que fent això treiem importància al que l’altre està sentint.

Fins i tot vaig consultar a Alba Lactància, on em confirmen això del brot. Però no puc evitar seguir pensant en la possibilitat. Evidentment que arribarà. I evidentment que quan acabi em sentiré feliç de que haver-li respectat el procés i d’haver-la acompanyat fins que ha estat preparada per a fer-ho. Però si arribés ara m’agafaria per sorpresa. Encara no hi havia ni pensat en el deslletament!

A sobre, cerques a internet… Poses a google: crisis de crecimiento. I què hi trobes? molta informació, però fins la dels tres mesos… Després a partir del mig any, la informació que hi trobes és anecdòtica, esqüeta i molt insuficient. Potser és que encara som poques les que arribem a alletar fins a l’any o més. Definitivament si, som poques. I també a hores d’ara s’em fa estrany i no en tinc ganes, d’anar a un grup de suport a l’alletament. No ho vaig fer abans, ara tampoc en tinc ganes.

Què sento quan penso en un deslletament prematur (ara)? Doncs pena. Però amb un somriure perquè el que hem viscut ha estat i és bonic. Satisfacció d’haver arribat fins aquí i d’haver-ho superat tot. Però pena, perquè si ara ho tria ella, no m’haurà donat temps per a preparar-me. I jo encara no vull que s’acabi. Jo li respecto el procés, però si decideix acabar-ho ara, no me l’estarà respectant a mi. Necessito fer el camí amb ella, de la mà. Com fins ara.  I resignació per acceptar el que ve. Se que l’única opció és fer l’esforç de racionalitzar, acceptar i dir-me: ho has fet bé. Li has donat el millor que podies donar-li. I ha estat bonic. Respirar fons i somriure. Però s’et fa un nus a la gola. I a sobre te n’adones de que es fa gran a marxes forçades.

Però de fa un parell de dies que sembla que la cosa està canviant. Sembla que se li està despertant l’interès de nou. De fet de nit mai ha deixat de mamar. Potser més i tot. Excepte la presa per adormir-se que sempre havia estat sagrada. Aquests dies ha deixat de ser tant innegociable. Fins que no estava ja molt somnolenta, no prenia la seva llet. I això també és el que m’ha fet pensar inevitablement en el deslletament. Però ja us dic: fa un parell de dies que sembla que la cosa canvia. Torna a demanar. M’obre l’escot i mira què hi ha. Petita, hi ha el de sempre! I li pregunto si en vol. Em mira als ulls i amb un gest fa que no i marxa, o em mira i enterra la cara a l’escot. Si, ho se… hi hauria maneres més subtils i delicades per a les dues opcions… Però fa riure amb les dues situacions.

Ara començo a pensar també amb el cor i no només amb el cap, que si, que és una crisi de creixement. Però m’ha servit per d’alguna manera iniciar un procés. I espero que quan de veritat es deslleti, m’agafi preparada per fer-ho amb ella i no només per acceptar la situación, que és el que hagués pogut fer ara. M’ha obligat a pensar-hi com una possibilitat real que arribarà. No sé quan, però arribarà. De fet l’altre dia pensava que ja ho està fent, des del moment que va començar a menjar sòlids. Vam iniciar el camí cap al deslletament. I fins ara no ho havia vist així. Però és cert.

El que si se, és que quan deslletem serà sempre amb un somriure, encara que aquest hagi de conviure amb la nostàlgia o amb un sospir. I sabrem que ho hem fet bé.

Anuncis