Àngel i dimoni 

No sé què passa quan s’apropa l’aniversari de la petita que em venen atacs d’introspecció. Però no em ve de gust escriure sobre la profunditat del moment. Avui no. Avui em ve més de gust parlar d’una de les coses concretes que si tornés enrera faria diferent. O no, encara no ho he decidit. Potser només és un anàlisi sobre un fet concret que si tinc experiències posteriors ja tindré fet i m’ajudarà a afrontar certes coses.

Em puc donar per satisfeta. Respecte a mi ho faria tot diferent però respecte la petita hi ha poques coses que em plantejaria diferent i potser faria d’una altra manera. És el premi per invertir un gran esforç a escoltar l’instint, a desplegar tota la consciència en la maternitat, malgrat que la societat no ho posa fàcil. Però si que hi ha una cosa que potser pararia a pensar i a decidir altre cop (no sé amb quin resultat): l’ús de la pipa.

Potser us sembla que no dóna per gaire aquest tema… però espereu i veureu!

En principi no tenia una postura clara sobre la pipa. Em refereixo a l’inici de la maternitat. No hi havia posat mai gaire atenció, ni per entendre ni per posicionar-me. I tot i que mica en mica si que anava preferint no utilitzar-lo, els problemes d’alletament, el desbordament emocional i físic pel dolor, el patiment per la culpa… van fer que deixés de pensar-hi. Igual que vaig oblidar-me de molta de la informació sobre l’inici de la lactància que tenia prèviament. Em vaig veure totalment desbordada per la situació. Finalment ho vam superar. Amb molt d’esforç. I fent moltes coses “malament”. Fent moltes coses que com assessora no recomenaria a ningú. Fent coses que avui encara tenen el seu efecte. Però mira! Aquí estem! Una d’aquestes coses és insistir en l’ús de la pipa. I dic que tot i saber tot el que ara se, no tinc clar que ara no ho tornés a fer perquè en realitat va jugar d’àngel i dimoni.

Venia d’un més i mig de dolor, de plors, de pressió externa i interna. Veníem de tardes desesperants de cinc, sis, set hores de succió compensatòria ininterrompuda i maldestre sobre mugrons ja ensangonats. Veníem de la desesperació. Veníem d’una cirereta pel pastís en forma de mastitis junt amb la única crisis de creixement que he viscut com a dura. Vaig trencar-me. Tot i que ja vèiem la llum vaig trencar-me. Tot i que la petita ja recuperava el pes que li tocava, tot i que els mugrons ja és curaven i gairebé ja no feien mal, vaig trencar-me. Vaig tenir la sensació que o aconseguia una mica d’espai o deixava definitivament (després de dos intents per acabar amb allò) l’alletament.

Vam provar totes les del mercat. I en una de les darreres visites que vam fer a la infermera d’aquell CAP diabòlic on tant m’havien fet plorar i desempoderar, aquella dona va fer l’únic bo per a mi. Em va donar una pipa que tenia de mostra, davant de la meva desesperació. I va resultar ser l’única que no havíem provat. Recordo que simplement és va adormir.

El meu home va marxar a treballar. I es van quedar amb mi els meus pares. Em recordo eufòrica! Era a la cuina fent feina i m’encantava!!!!!! I els meus pares amb la petita mentre dormia. No parava de treure el cap per veure si estava bé! I no parava de dir… encara dorm?!?!?! Entre eufòrica i incrèdula!!! Recordaré sempre l’alliberament que vaig sentir. Després sempre he seguit portejant-la i no me n’he separat gens. Mai he desatès les necessitats de protecció y braços de la petita. No és això. Però allò estava essent una tortura, i necessitava treure’m de sobre aquella sensació.i la pipa m’ho va donar. I li va tornar a la petita la mare tranquil.la i assossegada que la petita es mereixia i que no havia tingut en l’embaràs ni en aquell més de vida. Allà vaig començar a gaudir de la situació i a poder oferir l’entorn emocional que ella (i jo) necessitava. 
Segurament, i no haguéssim patit tot allò, hagués primat les desavantatges del seu ús. Però no estava capacitada per fer-ho. I realment, ens va ajudar. I ara això, tot i que paradoxalment no sóc partidària de la seva utilització, mai m’atreviria a jutjar-ne l’opció. 

Per experiència, però, si que se que té un preu. D’alguna manera ha estat vendre l’ànima al diable. Això i el tel curt de la llengua han fet segurament que alteri lleugerament el patró de succió, i hi ha temporades que em fa mal, pateixo eccemes recidivants que he d’anar tractant. També ha fet (crec) que la meva filla no Mami tant com d’altres nadons (sense ànim de comparar). És com si associés la teta només al menjar i no al consol. I com que el menjar li apassiona, no queda gIre lloc (de dia) per la teta. Segurament la lactància està durant tant perquè jo li he seguit oferint. I estant molt lluny del penediment, reconec que quan es fa mal i ve als meus braços, m’agradaria que cridés tetaaaaa en comptes de pipaaaaa. Però això és una qüestió d’ego maternal

Per últim, tinc la sensació d’haver-li creat una addicció important. I sóc conscient que hi vaig insistir per una necessitat meva, encara que revertia en el seu benestar. Per tant, he de ser justa, i no puc forçar la desintoxicació. I ara sentim que és un bon moment per començar. Ni massa d’hora ni massa tard. Entén tot el que li diem, pot expressar-se molt millor que abans. No m’agrada aquesta dependència. No me n’agrada cap ni de cap tipus. I el que no m’agrada per a mi, menys encara per a la meva filla. I tinc la sensació que això sí no ho creiem només pot anar a pitjor. Per tot això hem iniciat els tràmits per al seu ingrés a la granja… el tractament inclou explicar-li que al parc no utilitzarà la pipa, perquè quan juga li cau i se li embruta amb la sorra. Cosa que, de passada sigui dit, és totalment certa. Els primers tres dies van venir els pollastres. Però ahir ja ens la va donar i no la va demanar més fins que vam marxar. El tractament inclou la pastilla de l’acompanyament emocional.

Reconec que està essent un repte educatiu emocionant. L’estem acompanyant en el maneig de la frustració i veure’n els resultats està sent molt satisfactori. 

Com tot en la maternitat, té parts positives i aspectes negatius. I què és millor? Qui és ningú per decidir-ho? Que cadascú trïi els seus àngels i els seus dimonis, i convisqui amb ells. La coherència acostuma a ser un bon aliat per a fer-ho. I la consciència el millor amic per viure-ho. 

Anuncis

El refugi més valuós.

Dimecres vaig agafar-me un dia de festa a la feina. Volíem fer alguna sortideta en família abans del rebombori de festes nadalenques. Vam preparar el pícnic pels tres, la furgoneta, i apali! Cap a França hi falta gent!

Fa uns mesos vam anar al mateix lloc a passar tres dies. Dos dels quals ens els vam passar esperant la grua per dues avaries diferents que res tenien a veure una amb l’altra: la bateria del cotxe va dir prou, i la roda davantera i la de recanvi també… El tema és que ens van quedar moltes activitats pendents. Per a mi, la més rellevant i la que em va doldre més no fer va ser la visita a la Maternitat Suïssa d’Elna. Aquella vegada, la petita era molt menuda però va portar molt bé les esperes i el fred de les carreteres franceses. Aquest cop vam decidir tornar a dormir a casa per si de cas… No fós cas que haguéssim de dormir en una cuneta. Bé, en realitat no hi havia pressupost per pagar peatges i allotjament, així que vam optar per pagar peatges i prou.

Doncs bé, avui vull explicar-vos alguna coseta sobre aquest lloc meravellós i tràgic a parts iguals. No us n’explicaré la història, que podeu trobar a llibres, enllaços d’internet i documentals. No. Però si que m’agradaria explicar-vos les meves sensacions, la visita des dels meus ulls, des de la meva percepció. Doncs va ser un lloc que realment no crec que oblidi mai. Em va marcar. Molt. Em va fer pensar. Molt. Em va fer pensar que som afortunats. Molt.

Primer de tot com impressiona l’arquitectura de la casona. Imponent, altiva. Amb uns ornaments a la façana que res a veure tenen amb la pobresa i senzillesa de les persones que li van donar vida realment a aquell lloc. Allà davant l’entrada principal d’aquell lloc que va tornar la grandesa a tantes dones, jo començo a empetitir-me pensant en tota la història que amaguen aquelles parets dissenyades per albergar un palau i que finalment van acollir la misèria i la por per convertir-les en esperança.

Un cop a dins la cosa canvia totalment. Habitacions senzilles, buïdes, que avui només contenen fotos i plafons informatius. I dic només, però és la paraula més errada que podria utilitzar. Contenen, a part d’això, la història de gairebé 600 nadons que estaven condemnats a morir al part o en els primers mesos i que en canvi van ser salvats i acollits des del naixement. Contenen el valor i la grandesa de gairebé 600 mares espanyoles i jueves que morien en vida en camps de refugiats i en l’exili, que patien per la vida dels seus nadons que encara portaven dins, i dels seus altres fills, que ploraven desesperades per no tenir res per donar-los, i veient com morien al seu voltant els nens que ja havien nascut i sense saber com protegir la joia que portaven dins i que no podrien evitar que nasqués. Contenen la solidaritat, generositat i bondat d’una dona que va engegar i lluitar el projecte, i totes les voluntàries que allà van treballar, sense esperar res a canvi, que van enfrontar-se a la Gestapo, que van fer tot el possible per portar un govern Francès desbordat per l’allau de refugiats al seu terreny i aconseguir permisos que semblaven impossibles, que van mobilitzar de manera internacional les ajudes cap als nadons i mares renascuts en aquelles parets. Contenen el valor, l’esperança, el patiment transformat en germanor i empatia, fins i tot els somriures de qui troba un oasi enmig del desert més àrid i agressiu que es pugui trobar. I mil coses més que no podré imaginar mai.

Entro i en posar el primer peu allà, en engegar-se l’entrevista a Elisabeth Eindebenz em cau la primera llàgrima. En silenci. Intento reprimir-la. I quan la petita s’em posa a la falda es queda mirant la pantalla. Mira aquella senyora que surt allà i s’hi queda una estona. I es deixa abraçar. Acaba i me la poso a la motxilla de porteig. Necessito sentir-la a prop. No sé si és una empatia immensa que sento cap aquelles mares que allí van viure, o les sensibilitats noves i indescriptibles que s’em van despertar amb la meva maternitat, o si realment aquell lloc desprèn l’energia de tots aquells testimonis que van passar per allà. El cas és que a mi si que em va generar una energia brutal a dins. No podia aturar les llàgrimes, que van ser allà fins que vaig deixar aquell lloc tan buït i tan ple a l’hora.

Vaig aturar-me uns instants, amb la petita a la motxilla que es va passar una bona estona mamant, potser perquè notava el meu estat anímic. Em vaig aturar davant d’una finestra des d’on es veia els camps verds i el paissatge preciós que envolta aquella maternitat. I m’imaginava aquelles dones que escapaven d’un drama terrorífic mirant igual que jo. Abraçant els seus nadons igual que jo. Però imaginant-se mortes de por el futur un cop haguessin d’abandonar aquella illa de pau. Me les imagino petites només de pensar que haurien de tornar als camps de refugiats amb les seves criatures. Me les imagino plorant pensant en els seus homes, els seus pares, els seus germans perduts pel camí, en alguna fossa,  o per culpa de les plagues que s’escampaven als camps. Me les imagino somniant en que tenen escapatòria. Me les imagino demanant a qui sigui que la vida dels seus nadons acabi millor que la seva. Me les imagino desesperades però a l’hora somniant en no haver de marxar mai d’allà.

I jo hi miro igual que elles, però imaginant-me-les a elles i pensant, inevitablement, que som molt afortunats. Abraçant fort la petita, que a aquestes alçades ja s’ha adormit. Pensant que tot allò que em sembla tan gros, no podrà igualar mai allò que allà s’ha viscut, i que tinc molta sort. Pensant que res de tot el que faci mai, per bo que sigui, podrà igualar el que Elisabeth Eindebenz i les altres voluntàries van fer allà. Les vides i les ànimes que van salvar i omplir d’alegria, de salut i d’esperança, almenys durant un temps molt valuós, més del que segurament elles mai van poder imaginar. Penso això i em sento petita, però molt feliç de veure això des de la distància, i de no haver-ho hagut de viure. Afortunada per poder estimar la meva petita no des de la desesperació, la por i la misèria , sinó des de la seguretat de la societat on ens ha tocat viure. Que té molts defectes i mancances, però no necessita que anem a salvar-nos de tot allò que elles si que van viure. Que no ens exigeix per sobreviure que siguem refugiats sense destí ni sort. Que no ens exigeix que salvem els nostres fills, sinó només que els eduquem i els estimem.

I de cop, apareixen uns bressols de mimbre, conservats d’aquella època, i tot això encara es fa més real, perquè és la prova de que no és ficció i de que allà hi van dormir petits nadons. Però de cop em permet imaginar-m’hi una nina, com si fossin de joguina, i em permeten distanciar-me de les imatges tan doloroses que m’ha despertat aquest indret. I somriure pensant que aquests infants que allí van néixer, si que van tenir l’oportunitat de jugar amb nines o amb el que fós, pel sol fet d’haver nascut allà i no enmig del fang.

Poques vegades un lloc m’havia remogut com aquest. Un exemple de lluïta, solidaritat, valor, supervivència. Un exemple com tants d’altres d’històries tràgiques que no s’haurien de repetir però que si que ho fan , i de llocs que mai haurien d’haver estat necessaris però que ho van ser, i molt.