Parella de tres

És estany… Les parelles sempre havien estat Formades per dues persones. Però ara s’em fa impossible trobar un espai prou petit com perquè no hi càpiga aquesta petita individua que ha ocupat gairebé tot el meu jo. 

A vegades és difícil recordar-me que havíem estat només un parell. A vegades no cuido aquest passat. A vegades no cuides aquest passat. I a vegades aquest present de tres es fa feixuc pels dos. De nit, quan al llit no arribes a abraçar. O de dia quan no arribes a besar.

Però som tres. I ens necessita als dos. I et vull a tu, que et vaig triar. I ja n’aprendré altre cop a buscar-te en l’espai de la nostra vida. Dóna’m paciència. Jo t’en dono perquè tu també em puguis cercar. Et faig senyals de fum. Vull que em trobis. Hi sóc. No ho oblidis, que hi sóc. Que et vull, perquè et vaig triar.

A voltes puc semblar-te lluny, ho sé. Se que no és fàcil. Ho sé. No he après encara a dividir-me. Encara sóc un tot mare, des de fa dos anys. Però si t’hi fixes hi ha un ull que sempre et mira, una part del cor que et batega, un bocí de pell que et sent ben intens. 

Encara aprenc a saber on sóc, com sóc, com sento. Dóna’m temps. Jo t’en dono.

Trobem-nos. Et convido a cercar-nos més. A agafar-nos de la mà. Aviat ella també ens deixarà espai per respirar-nos més de prop. Aprenguem a esperar-nos amb memòria i amb ganes de descobrir-nos tal i com ara som. Ben diferents. Sempre aventurers i valents. 

Recuperant-me de l’ensurt

Dilluns

Sabeu allò que passa quan tens un gran ensurt? Alguna cosa que et deixa en xoc. No necessàriament dolenta o negativa… una notícia que de tan bona que és necessites temps per assimilar-la. O bé un accident de cotxe, que un cop curats els blaus et deixa seqüeles en forma de malsons, fins que passa i queda en un record. O quan arriba la teva sogra per sorpresa i diu que es queda a casa teva una quinzena…

Això m’ha passat… ara mateix estic sortint del xoc. No sé si em portarà gaire temps. O si mai en sortiré el tot. Però ja em trobo sobre el camí correcte. La meva amiga Adriana que va ser mare fa cinc anys, tres més que jo, ja m’ho deia, que ella no és va trobar fins que el seu menut ja tenia dos anys. I a mi em sonava estrany. Ara no. Ara me’n recordo.

Fins ara (ja ho sabeu els que heu anat seguint les meves neures massoquistes) he estat immersa en el mar de la maternitat. Nedant entre instint, creixement, sensacions. Escoltar-me,escoltant-la. Gaudint de les profunditats en un estat d’apnea constant. Respirant per ella. I encantada de la vida. Gairebé sense espai per a res més. I ho tornaria a fer. Si no ho gaudeixes, ja ho has perdut. Perquè són coses que no tornen. Ho he viscut intensament i penso seguir-ho fent.

Però porto uns dies sentint-me col.locadament descol.locada…. vaig aterrar en aquest pensament de la manera més idiota… com que no parlo de ningú al.liè, permeteu-me l’adjectiu… vaig començar a pensar-hi un dia en què li vaig negar els braços a la meva filla de manera conscient i convençuda. Se’m cremava el sopar i esquitxava l’oli roent. Ella em demanava insistentment “coooollll”. I jo necessitava les dues mans i a més no podia permetre que s’hi apropés. Ella va plorar fort i enfadada. Però em vaig sentir convençuda de la meva decisió. Li ho vaig explicar. I quan vaig poder la vaig agafar i la vaig consolar. El plor per primer cop, tot i que va ser molt lluny de ser-me indiferent, no em va afectar intensament. Per primer cop no vaig prioritzar calmar el malestar de la meva filla. Vaig estar rumiant sobre els meus sentiments respecte allò. Un altre dia, amb la calorada, no vaig accedir a portar-la a coll fins a casa com faig sovint quan ja està cansada per les seves cametes curtes. Li vaig explicar que la posaria al cotxet perquè jo també estava cansada i necessitàvem arribar a casa i refrescar-nos. Va plorar, i li vaig tornar a dir que jo també m’enfado quan no tinc el que vull, però que no podia portar-la a coll, i li vaig oferir coses per estar bé al cotxet. I em vaig tornar a sentir segura d’això malgrat el plor. La vaig acompanyar en l’enuig, però a la balança també hi vaig posar la meva necessitat. Em vaig sentir de cop menys fusionada amb ella. Com si estigués començant la separació de la que tan es parla. Com si m’en comencés a desenganxar.

Dijous, el massopare va anar de costellada d’empresa. Per horaris jo no tinc opció de fer-ho. Ell per horaris no pot anar a buscar la nostra petita a la llar. Per tant, si o si, he d’anar-hi jo. Quan al vespre m’explicava torrat que s’ho havia passat teta, em vaig alegrar per ell. I quan va acabar em va sortir dir-li, no com a retret sinó com a reflexió personal en veu alta, que encara que segur que no ho faria sovint, m’encantaria tenir l’opció de poder-ho fer. Ara no la tinc, per horaris. I fins ara no n’havia tingut ganes. Doncs resulta que si que ho faré. Acte seguit vaig pensar… coi! Si ara fa horari intensiu… Dimarts m’en vaig a fer paddle surf amb unes amigues! Així que demà per primer cop aniré a divertir-me sola! Perquè necessito riure de coses banals, sense estar pendent de ningú. No n’he fet mai i no m’ha interessat mai! Però per això mateix vull fer-ho! Vull intentar pujar, caure contínuament i no parar de riure! Que em surti una teta del bikini i que ningú cridi tetaaaaaaa mirant amb delit, fotre’m un gintònic quan plegui i tenir tiretes a  les abdominals!!!! Vull fer alguna cosa per mi com si no fós mare. Una estoneta. Com diuen els Pets una estona de cel. O millor, tornar a l’infern!!!! Yeah!

Tinc aquest rampell. Ha coincidit amb què la petita reclama una mica més al seu pare. Cada cop més. Sento que m’està alliberant. I em crea una barreja de sentiments. Nostàlgia, alliberament, por, culpa, alegria, satisfacció, incertesa, orgull… el que sí que tinc clar és que tot i que demà marxi amb aquest punt de culpa, com si abandonés la  meva filla per una activitat massa poc important, el meu cap em diu que m’ho mereixo. Que em mereixo ser jo sense ser mare. No vull recuperar coses. No es tracta d’això. Poques coses vull recuperar. Es tracta de recuperar-me a mi! De pensar en mi! De tornar-me boja durant un parell d’horetes!  És com un impuls! 

I curiosament me’n recordo del que em va dir l’Adriana. I curiosament la petita farà dos anys d’aquí a poquet. I ara em sento un puntet gelosa del meu massomarit… per tenir la possibilitat, per no tenir aquest paper fins ara “imprescindible”. Per no tenir tetes  (tot i que adoro tenir-les). Per no ser la mare sinó el papi.  

Dijous

I ara que ja ho e fet, curiosament l’Adriana també va venir. I curiosament també va ser “la seva primera vegada”. I curiosament també estava eufòrica. I curiosament també es va torrar. Curiosament el gintònic va arribar abans i no després de l’activitat. I curiosament en sortir de l’aigua vaig tenir pressa per tornar a casa a explicar-li al meu massomarit i la meva petita gran que havia estat fantàstic! Que havia rigut a tones!! Que havia disfrutat moltíssim i que em sentia tan i tan bé! I que els havia enyorat… que sempre els enyoro i que em sembla que sempre ho faré. Que em sembla que mai podré fer res sense pensar en ells, tot i que de tant en quant el cos m’ho demani, ho faci i ho disfruti com una adolescent que torna a riure amb les amigues parlant del cambrer guapíssim que et porta el plat de braves.

Els cabells llargs.

Avui et miro i em sorprenc fent-te una cua. Ja tens els cabells llargs. Rossos i arrissats només a les puntes. Preciosos. Preciosos com tu. Els tens tan llargs que hem canviat la pinta pel respall perquè et queixaves quan et desfèiem els nusos. 

Em demanes la cua somrient i amb dues paraules.  Encara la dius a la teva manera. Em dius: “mama cula!” Somrient i fins i tot amb un “pauuuuu”. Me la demanes igual que ja em dius “vine”, just després de que t’ho digui jo. I és que et miro, i amb aquests cabells llargs me n’adono que ja gairebé no en queda res d’aquell nadó. 

Et pregunto si ja ets gran. I treus pit aixecant els dos dits índex i dius “do!”. I no puc evitar el suspir. Si, ja ets gran. Prou com per entendre gairebé tot el que et diem, si ho fem amb cura i paciència. Tant com per decidir. Tant com per adonar-me que ara ja t’he de recordar com eres.

I ha anat tot tan ràpid… t’han crescut tant, els cabells. Fa vertigen, ho reconec. Aquests cabells llargs, ara se m’enganxen al braç quan t’el passo per sobre mentre dormim. Perquè encara ens adormim igual. Igual que quan el nadó encara existia. I he d’anar amb cura de no estirar-te’ls per no desvetllar-te. I no sé si això també passarà ràpid, i per això ho gaudeixo. 

Aquests cabells llargs ara s’et despentinen amb la sal i el vent quan anem a la platja. I els tens tan llargs que sovint et tapen aquests ulls grossos que sempre has tingut i que cada cop són més vius.

I fins i tot m’he sorprès observant com intentes respatllarte’ls. Perquè són tan llargs… han crescut massa ràpid. Tant, que em costa adonar-me’n. I realment no sé si m’he perdut res pel camí. Perquè ha anat tan ràpid. Si no ho sé, suposo que no me n’he perdut gaires, de coses importants.

T’han crescut tant, els cabells, que a vegades se te n’enganxa un a la pipa i quan te la poses a la boca, tot seguit la treus tot fent una ganyota encantadora i dius… “peeeeel”, amb aquella entonació tan teva. 

T’han crescut tant… tens els cabells tan llargs… que tinc ganes de tallar-los una mica, a veure si així tu també pares una mica de créixer… només una mica… però són tan bonics que deixaré que continuin creixent, al ritme que hagin de fer-ho, sense posar-hi entrebancs, respatllant-los per desfer-ne els nusos, fins que puguis desfer-los tu sola, encara que a vegades t’enfadis perquè et faig mal. I deixant que ho intentis tu, jugant, encara que després siguin pitjors. Ja tornaré a respatllar-te’ls.

T’han crescut tant els cabells, i són tan temptadors, que em fa por que t’els estirin. Però et defensaràs. Et protegiré donant-te l’oportunitat d’aprendre a fer-ho. No t’els tallaré.

T’han crescut tant, els cabells… 

Jo, jo, jo i la maternitat.

Tinc la sensació que la maternitat m’ha fet veure’m, valorar-me, escoltar-me molt més i centrar-me més en mi del que estava abans d’embarassar-me.

I fa temps que penso en les causes. Se me n’acodeixen diverses…

Primera possibilitat: un embaràs de merda al qual vaig haver-me de sobreposar com fós i la única manera va ser oblidar-me del voltant i quedar-me només amb el que em reportava créixer i positivitat, recolzament i comprensió. O em cuidava o fugia a costarrica amb la massopanxa. O ells o jo. I mira, vaig triar-me a mi. Qüestió de supervivència.

Segona possibilitat: El puerperi ha de ser una etapa on et sentis forta. T’has de sentir valenta, segura i capaç de tirar endavant la vida d’aquella personeta que depèn de tu i de quina manera! I no sempre és fàcil. Les dificultats per l’alletament, la vulnerabilitat en que et deixen les hormones, la inseguretat que porta qualsevol responsabilitat d’aquestes dimensions, el fet d’haver d’assumir-te com a mare i de reinventar-te i renéixer… tot això fa que t’hagis de centrar molt en tu mateixa i que els altres també t’hagin d’embolcallar molt. Si no, és impossible estar prou bé com per poder-te encarregar del nadó en condicions òptimes.

Tercera possibilitat: superar la soledat. La maternitat porta molts moments de soledat relativa, ja que sempre estàs acompanyada pel teu nadó. El procés de transformació de dona a mare, l’alletament nocturn, incomprensió de l’entorn en certs moments, qüestionaments sobre com cries al teu fill (en el meu cas això no ho he patit, però és comú sentir-ho, per desgràcia). I en aquests moments de soledat has de buscar-te un acompanyant fidel que comprenent-te o no, et recolzi incondicionalment. I qui millor que tu mateixa? Ningú!

Després arriba la part contradictòria de l’ego maternal… Durant tota la criança crec  l’ego de la mare juga a parts iguals d’àngel i dimoni. M’explicaré. Crec que per una banda, és un gran esforç ser mare. No es pot negar. Saps que durant els primers anys ets insustituïble. Ningú coneix el nadó com tu. Ningú significa el mateix que tu per a ell/a. Això pot ser una gran satisfacció (i ho és), t’eleva l’autoestima, t’omple l’ego d’una manera  brutal. Cada cop que la criatura estira els braços cap a tu perquè no vol, en aquell moment, ser consolat per ningú més, una dent al teu somriure deixa anar un reflex i se sent un discret… he! Però per altra banda això pot ser esgotador i no crec que ningú vulgui discutir-ho. A vegades t’ho miraries de lluny des del sofà, mentre el massopare consola la criatura. O deixaries que fós ell que l’adormís al pit cada nit, o que es despertés un , dos, mil cops durant la nit per donar la tetamàgica. O reduiries a la meitat l’instint cuidador que t’empeny a dedicar-te totalment a la criatura.  Però no. No pot ser. Aquest paper ens toca a nosaltres i ho portem escrit a l’ADN. Aquestes coses ens omplen i ens inflen; i després creen situacions com l’agitació per alletament (per sort no és el meu cas), estrés o plantejar-se el deslletament nocturn, que segur que no ha de ser gens fàcil. A vegades l’ego diu: ja estic ple del tot, a partir d’aquí em desinflo i et desinflo. I un cop més no deixa de ser pur massoquisme: una de les coses més dures dels primers anys de vida com a mare és de les que més ens omple!

I potser és certa la díada famosa mare-nadó (sé que ho és). I tinc la teoria que partint d’aquesta díada, per a una mare no existeix res més (durant un temps) i no hi ha res més important (durant tota la vida) que el/s seu/s fill/s, i que per tant, també ho és i ho ha de ser ella mateixa.

El problema (suposo) deu aparèixer quan l’entorn no és conscient d’aquesta díada i d’aquesta necessitat de centrar-se en una mateixa i el nadó per poder equilibrar-se i rutllar correctament. Llavors deu ser quan apareixen conflictes de parella, inseguretats en el pare i/o la mare, desacords i desavinences… No ho sé, aquí ja m’estic posant en aiguamolls desconeguts. Parlo pel que sento d’altra gent, així que no m’hi explaiaré… Només és la meva teoria.

Així que fins ara… jo, jo, jo i la maternitat. Amb ganes de jo, tu, ella i la família sencera a parts iguals, però que sempre s’em reservi la coseta especial d’allò que tenen totes les mares.

 

Empoderament trampa.

Quines paraules confoses: maternitat empoderada.

A vegades descobreixes paraules o expressions que posen nom a estats, sentiments, sensacions… que tens i que no saps ben bé com descriure. I la Maternitat empoderada, o empoderament a seques n’és una.

En realitat la maternitat hauria de ser-ho per naturalesa, d’empoderada. No ens hauríem ni d’haver inventat el concepte. Qualsevol mare hauria de parir com l’instint li diu, o com se sent més segura. Hauria d’alletar sense crítiques ni entrebancs. O hauria d’alletar amb llet de fórmula si pel que sigui ho ha decidit i creu que és el millor per la seva situació, sense ser qüestionada. Cada mare hauria de poder criar els seus fills amb l’única negociació que la que ha de fer amb el massopare corresponent. Sense opinions al.lienes i inapropiades. A la maternitat no li hauríem d’haver robat mai l’empoderament.

Però resulta que no fa pas tants d’anys, moviments feministes, pediatres cabuts, mares i pares al.lienats i insegurs, mestres ignorants… van separar violentament les dues paraules, encara que la segona no havia estat mai necessari dir-la perquè ja hi anava implícita. Com ha de ser.

Però ara el mal ja està fet. I es dóna que ara les mares, ens hem d’empoderar. I resulta que no és fàcil. O no fer-ho si ni et planteges que hi ha la possibilitat, però llavors hi ha frustracions que potser no desapareixen mai. O potser hi ha records que potser mai t’arrencaran un somriure de tot complert.  O potser hi haurà espinetes que ni tan sols sabràs que tens, però que sempre et molestaran poc o molt.

I jo em considero una mare empoderada. Per caràcter. Sóc massoca, tossuda i perseverant, només si em motiva el tema. I això se ser mare sempre ho va fer. Abans de sentir enlloc aquest concepte, vaig haver-me d’empoderar. I finalment vaig sentir l’expressió i la vaig fer meva perquè era just el que havia fet.

És molest empoderar-se . Vol dir lluïtar. Vol dir molts cops superar la impotència per haver d’afiançar el teu instint. Vol dir enemistar-te en secret o públicament amb persones. Vol dir allunyament. Vol dir no poder compartir moltes coses. I vol dir acostumar-te  a tot això i aconseguir que t’importi menys.

Però també vol dir fidelitat, a tu mateixa. Vol dir fidelitat i amor pur a la teva petit (o petit). Vol dir créixer i madurar, fer-te una persona més forta i valenta. Vol dir sentir-te com si fossis un superheroi. Vol dir explotar en el millor sentit de la paraula. I vol dir, dit a la meva manera, que t’importi un rave bullit el que de tu pensin els altres.

Vol dir pensar que ningú et pot vèncer. Vol dir sentir que pots amb tot. Vol dir capacitat per racionalitzar els moments de flaquesa. Vol dir estimar-te més. Vol dir valorar-te més.

També vol dir sentir certa ràbia per haver de lluïtar quan saps que vius en una societat que no hauria de concebre la maternitat/paternitat/criança com un dogma conductista. Vol dir estar una mica decebut amb l’entorn que desaprova el que per a tu és tan natural.

Però vol dir també que tot el que fas ho tornaries a fer mil vegades, provocant-te la mateixa satisfacció que et provoca ara mateix haver parit com vas voler, malgrat tot, haver alletat com alletes malgrat tot, haver dormit o no dormit (millor dit) com no dorms malgrat tot, abraçar com abraces malgrat tot, consolar com consoles malgrat tot. I així fins a l’infinit.

Si. Sóc una dona empoderada. Sóc una mare empoderada. I m’agradaria no haver hagut de fabricar aquesta versió de mi mateixa. M’agradaria que la societat no ens parés aquestes trampes.

 

Sexe? em sona…

Fa mesos us explicava que em sentia com un ficus. Un puny prominent que em deixava la vagina amb una bona cicatriu d’uns 20 punts (cinc amunt, cinc avall, perquè la llevadora va perdre el compte al dotzè), els alts nivells de prolactina en una lactància que encara dura, l’adaptació a la nova situació, la maternitat en general… no són bons amics del sexe en una parella.

Segur que cada cas és diferent, perquè hi entren en joc moltes coses. Però a tot això, cal sumar-hi en el nostre cas, un allunyament emocional i físic immens entre el meu company i jo que va iniciar-se de manera brutal a l’embaràs i que ha suposat tot un procés i molt d’esforç començar a reduir.

No entraré en el que ja us he explicat de moltes maneres. Però si que diré que a tot això que ja us he explicat de moltes maneres cal sumar-hi l’aprensió d’un marit cap a una panxa i un estat que mai va saber integrar com a normal, ni va saber manegar; i una embarassada totalment assexuada que ni al tercer trimestre va sentir els fogots que moltes descriuen.

Parim. I la prolactina fa acte de presència per agreujar aquest allunyament que ja us he explicat. I comença tot un procés d’adaptació i acceptació, individual i de parella. No gens fàcil en el nostre cas.

Des del dia que vam saber que estàvem gestant la nostra petita gran filla, hem tingut comptades trobades sexuals. No ha estat una època gens fàcil. Gens. Hi ha hagut dolor, tristesa, fredor, soledat i distància entre nosaltres. Massa. I amb molt d’esforç, i sobretot molt d’amor, mica en mica hem anat construïnt una nova manera d’estimar-nos. Ens hem anat apropant. Hem anat tancant ferides i cada cop esborrem més cicatrius. Intentant que quedi en un passat lleig  i sense oblidar-ho per no tornar-ho a repetir, però intentant que cada cop dolgui menys. Aprenent dels errors i sobretot madurant. Anant perdent la necessitat de retreure. Sobretot això.

Des de que neix la petita jo encara no he pogut mirar-me la cicatriu. No m’és indiferent tocar-la quan em rento, per exemple. Em fa por. No sé perquè. No ho puc explicar.  No vull. Al part em van oferir mirar amb el mirall com sortia, i vaig respondre amb un no rotund. I després no he pogut afrontar la cicatriu. Però sé que hi és, i m’ha molestat durant mesos, tot i que va anar curant-se a un ritme normal i sense complicacions. Cada cop menys, per sort.

Sumant els milers de factors que han influït puc comptar amb una mà els cops que (perdoneu l’expressió) hem follat. No utilitzo l’expressió “fer l’amor” primer perquè mai m’agradat, em sona pàmfila. I dos perquè jo no faig l’amor amb el sexe, sinó amb l’esforç per fer-nos feliços, amb els detalls, amb les mirades, amb les abraçades, amb la cura en comú de la nostra filla. El sexe, és sexe. Nosaltres fem l’amor (o ho intentem) cada dia, minut i segon, tot i que no sempre ens n’hem ensortit. I follem, tot i que ja us dic que des del 11-12-13 no gaire.

Fins ara, les escasses trobades sexuals que hem tingut, per part meva han estat esforçades. No les he gaudit, més enllà del plaer emocional de sentir-nos a prop, però el meu desig encara era lluny. El meu cap es centrava inevitablement en que la cicatriu no molestés, en trobar altre cop la coreografia natural entre els dos cossos, en cercar inútilment un desig sexual que ha decidit marxar, tot i que la seva pell em continua semblant la més perfecta del món. I hem fet sempre trios: el meu marit, jo, i les ganes d’amagar que el meu cap era cercant les ganes.

També és cert que la logística no és fàcil. La petita dormint al costat del nostre llit, el cansament de la nit que fa que només poguem arraulir-nos al sofà menjant xocolata i mirant una pel.li o algun programa que ens agradi, les escasses migdiades de la petita… No és fàcil trobar el moment quan tens una criatura petita…

I fa un temps que em preocupava, no tornar a ser la d’abans, o haver de forçar les trobades quan volguéssim tenir un altre fill, o que mai més en gaudís.

Però ahir alguna cosa va canviar… Tot va anar com sempre. Portàvem uns dies (des de la darrera discussió) una mica  més units, somrient més, mirant-nos més. Vam veure Merlí, com cada dilluns. Vam estar rient, i ho confesso, fent una guerra de pets al sofà. Fins que cansats vam anar-nos-en al llit. Com sempre. Lavabo, tancar portes i llums i cap al llit. Ens hi vam ficar i com sempre ens vam donar el petó de bona nit i ens vam apropar cercant l’escalforeta i el contacte, com sempre, molt o poc. I aquest contacte va anar creixent. I poc ens va importar que la petita dormís plàcidament allà. Es va encendre un foc que ja gairebé ni recordava. Sense cap. Només pell. De les molèsties de la cicatriu ni m’en vaig enrecordar. Va ser bonic, va ser intens, va ser sexe sense condicionants. Va ser orgasme. Va ser natural i fluïd. I va ser una llàgrima caient per la galta en acabar, de felicitat per haver recuperat una part important de la parella que feia mal no trobar per enlloc i que no augurava res de bo. Per primera vegada des de l’11-12-13, vam follar sense que fós un assaig i ho vam gaudir al 100%. Vam ser nosaltres. I vam agrair que la petita encara sigui prou petita com per no saber fingir que dorm.

I ara si puc dir: Hola de nou, m’alegro de tornar-te a trobar.

I crec que també he de reconèixer al meu company que durant tot aquest temps ha sabut no pressionar-me, respectar-me i no comptar els dies ni el temps. Simplement esperar silent donant-me l’espai que he necessitat, sense límits ni condicions. No estic segura de que totes les parelles del món hagin sigut capaços de respectar com ell ho ha fet. L’estimo cada cop més, malgrat tot.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Colors

L’altre dia llegia divertida una conversa a través d’articles entre una persona sense fills, una mare i un pare. Primer, Purificació Mascarell va escriture un article sobre la seva visió de les persones que hem decidit tenir fills. Després, Bárbara Celis li desmontava la teoria des de la seva perspectiva de mare. I finalment Sergio del Molino  ho acabava de rematar donant la seva opinió de pare.

Ara jo, per al.lusió, i sense que ningú m’ho hagi demanat, hi fotré cullerada. Podria dir moltes coses sobre l’article original. Però clar, estaria en avantatja clara ja que com a ex usuària de la vida sense fills tinc una visió basada en la pròpia experiència. I ara com a mare, també. Sóc als dos bàndols. He jugat a les dues lligues. Com en Piqué, que diuen que va passar dels comunistes al partit popular (en minúscules perquè aquests no es mereixen ni les inicials grosses), però en sensata (o no). I clar, no voldria trepitjar a ningú. Perquè la tal Purificació Mascarell en sap força d’escriure. És filòloga i no sé quantes coses més, entre bolquer i bolquer no he tingut temps d’estudiar el seu currículum, que és molt complert, llarg i lloable, com bé explica ella mateixa, de si mateixa. Però de la vida ma/paternal no que no hi entén gaire. Però es permet opinar, com molts (si no la majoria) hem fet abans de portar descendència al món. I com molts (si no la majoria), en aquesta matèria, opinar és igual a cagar (-la).

No em centraré en això però si que voldria fer un incís abans d’entrar en matèria. Voldria, abans de continuar, aclarir-li que en el meu cas si que he pensat sempre (i ho he comentat) que m’agradaria pensar que m’escarrasso per educar la meva filla perquè essent una persona íntegra i valenta, i respectuosa i intel.ligent, canvïi una mica el món i el faci una mica millor. I que vaig preocupar-me molt del part per poder-li oferir des del naixement la millor base per créixer. Em plantejava com evitar que li arribessin joguines sexistes i esteriotipades de tot arreu. Li ofereixo el meu cos per nodrir-la de seguretat, amor i aliment sublim. M’esforço per respectar-la i que, de gran i de petita, sempre sigui el que vulgui ser, i faci el que vulgui fer, lluny d’opinions i judicis. Entre moltes d’altres coses. I potser el meu cap s’ocupa més d’això que no pas de visites al metge, talla, pes, cursos  (?) de lactància, cotxets i biberons. Però potser m’he donat per al.ludida erròniament. Parla, en el seu article de mares joves. I jo ja he arribat als 35. Potser és per això…

Em centraré només en una frase, perquè la Bárbara Celis i en Sergio del Molino li han dit tot el que jo li diria o més, i millor escrit. I també, perquè no tinc ganes de rebatre-li res. Perquè de judicis jo ja en vaig acabar fins al capdemunt. I ara em rellisquen per tot arreu, com si anés recoberta del millor oli d’oliva verge extra. I aquest article passa d’opinió per apropar-se a la sentència o al judici. Em centraré en la frase de l’article:

la gente que tiene hijos (…) se vuelve prosaica y gris.

I aquí és on la caga, la bona dona. Però és normal. Perquè és universitària (molt). Però no és mare. I jo, com que sóc universitària (en actiu) i mare, puc contestar-li amb coneixement de causa. Perquè això no t’ho ensenyen a la universitat.

Diu que m’he tornat gris… I res més allunyat de la realitat!

Quan vaig parir la meva filla em vaig tornar com l’arc de Sant Martí, o com una carta de colors Pantone, d’aquelles que et deixen a la drogueria. Vaig explotar envoltada de rajos de colors. I aquest estat acolorit em va durar diverses setmanes. Durant aquestes setmanes em vaig tornar també vermella de cap a peus, reenamorant-me amb passió del meu marit. Des de llavors, quan miro embadalida la meva filla o, més encara quan ella em fa una abraçada o un petó d’aquells de boca oberta, em torno d’un rosa pàlid d’aquells ben “nyonyos”. Quan he de netejar una caca de les que sobrepassa els límits del bolquer i ella no para quieta, acostumo a posar-hi accidentalment alguna part del meu cos, i llavors em torno de color verd. Un verd més intens quan he d’agafar aire i m’arriba la pudor. Quan juguem plegats tots tres i la sento riure a ple pulmó, amb riellades d’innocent felicitat plenes d’infantesa, em torno de color groc. D’un groc que brilla com el sol. Intens, enlluernador. Quan es posa malaltona i la veig patir, em torno lila, de patiment. Quan l’enyoro durant tantes hores a la feina m’envaeix un fred que em fa enblavir. Quan l’ajudo a adormir-se cada nit, bressolant-la, o abraçant-la em torno d’un color taronja, de l’escalforeta que ens donem. I cada cop que he de treure un pit per ella, em torno blanca com la llet que li regalo amb tot l’amor del meu cor. Quan em miro al mirall i veig les seqüeles de l’embaràs i del part, encara recents, em poso una mica negra i penso que potser no tornaré a tenir mai el tipet d’abans. Però quan torno a mirar la meva filla, em torno de color platejat com l’argent, i em sento tan bonica com aquest metall noble. Bonica per dins, més que abans, més plena d’amor, molt més femenina, més complerta.

I cada color té molts matissos, igual que la meva vida ara, on cada minut és diferent, i on les rutines són absurdes perquè tot canvia o pot canviar i desviar-se del previst. La meva vida no havia estat mai tan acolorida. Que no fàcil. I el que abans m’omplia de color i que pensava que em pesaria haver de deixar de fer, ara no tinc ganes de recuperar-ho, perquè em faltava alguna cosa que no savia. I aquesta mancança tenyia els colors amb un tel prim grisós, que llavors no veia. Em faltava una cosa molt important. Em faltava la meva filla que va fer esclatar tots els judicis que jo, com fa la Purificació Mascarell, feia des del desconeixement i la ignorància del qui opina sense haver viscut. I en aquesta explosió el gris va marxar, perquè va fer que tot allò, i tot el que com ella pensava, deixés d’importar-me el més mínim.

La meva vida ara és ben acolorida , com jo, com la meva filla, fins que es faci gran i vagi agafant el gris que tots, en arribar a l’edat adulta hem agafat. Només espero que no cometi l’error de pensar que la seva vida professional li donarà l’arc de Sant Martí, perquè s’estarà equivocant, i s’estarà perdent l’oportunitat de conèixer el millor color de tots: el color de l’amor d’ella mare, cap a qui ha sortit de les seves entranyes.

Massohormones i altres substàncies… quin subidón!

Avui parlarem de les hormones. Quin tema, eh?
Jo no sóc metge, ni biòloga ni res per l’estil, però sé de què parlo. Així que en parlaré com a damnificada i com a beneficiària, a la vegada. Parlo de la meva experiència amb les massohormones, i de com, després d’haver-ne patit els efectes, dins de la maternitat en totes les seves etapes, em moro perquè reapareguin. És un dels grans misteris massoquistes de la maternitat. De com les bones et fan oblidar les més refotudes.

Embaràs… no se quines hormones apareixen o desapareixen que et fan tornar tan vulnerable, però imagino que la serotonina hi deu tenir algun paper, no? Si algú pogués aclarir-m’ho li agrairé. Però dels efectes d’aquestes ja us n’he parlat molt i ja m’han fet plorar massa, així que ja va sent hora de deixar-les tranquil.les.

Avui vull parlar de les que em van fer aparcar temporalment les anteriors i les que segurament em van salvar de la temuda depressió post part, per la qual havia comprat tots els números durant l’embaràs. Avui parlaré de la meva addicció a les hormones del part.

Em centraré en les endorfines i l’oxitocina. Quin “subidón”! Les contraccions de la fase activa de dilatació i bla, bla i bla. Sincerament, eren tan seguides que les endorfines que suposadament se segreguen entre contracció i contracció, no tenia temps ni de sentir-les. Però arriba l’expulsiu sense analgèsia. Em fa pensar, inevitablement en els yonquis que veia a la plaça als anys 80 , quan era petita (si, jo ja existia als anys 80 i tenia consciència). Entre espoderament i espoderament arriben els opiacis (que em sembla que no són hormones però ho fotré al sac d’aquesta entrada) que et fan estar com si t’haguéssis fotut una dosi d’heroïna en vena. Ulls en blanc, abandonament a la son, relaxació màxima, manca de control sobre el teu cos que queda com mort, sensació de separació del cos i l’ànima… un viatge! I la sensació de plaer absolut i de “ara no m’emprenyeu” entre un i l’altre. I no sé que és el que et fa empènyer però deu ser alguna cosa semblant a l’adrenalina, perquè de la sensació que us he descrit, a la manca de control del cos, altre cop, però totalment oposada: impossible contenir les ganes d’empènyer. Una mica semblan a la droga caníbal aquesta que van ensenyar a les notícies no fa gaire… Grunys com un animal, empenys, fas tanta força que la meitat del colon et surt per on no hauria… I un altre cop la versió més yonqui d’una mateixa.

I així alternativament fins que ja ha sortit la bèstia parda de dins l’interior al més pur estil al.lien. Llavors si que arriba el subidón màxim, sense temps entre una cosa i l’altra! És autòmàtic! Arriba l’MDMA. Amor per tot arreu, papallones, necessitat d’abraçar i de contacte físic, alegria al quadrat multiplicat per 1000. No és que jo sàpiga quins efectes té aquesta droga, eh? però m’hi recorda bastant (Mode Corona-de-santa ON). La sensació més increïble i positiva de la meva vida! Manca de control altre cop. Però aquesta vegada, manca de control de la felicitat. Simplement: brutal. També és veritat que l’oxitocina aquesta que us presento és la mateixa que et fa passar vergonya quan la teva filla t’abraça i, a l’hora, taques la samarreta de llet sempre en el pitjor lloc i en el pitjor moment. I que conviu amb la prolactina que compensa tant d’amor treient-te temporalment el desig sexual com si de bromur es tractés! Però aquest és un altre tema!

I per això dic que les hormones i altres substàncies em van salvar de la temuda depressió post-part. O potser és que algú em va posar droga a la beguda. Només ho sabré si torno a parir. Les drogues no són bones, però s’assemblen bastant a la natura! M’ajudeu a convèncer al meu marit?

Record d’una habitació fosca

Fa tres dies que sento un nus a dins, ganes de plorar, melangia… I primer no sabia perquè però mica en mica m’han anat arribant a la consciència records. I ara se perquè aquest sentiment de tristesa. Ara se perquè les ferides que creia tancades tornen a  sagnar per alguna punta de la cicatriu.

Demà és 21 d’agost. El 21 d’agost del 2014 va ser un dels pitjors dies que recordo en tota la meva vida. Aquell dia morien petits bocins de mi. Aquell dia arribaven al seu punt més àlgid el sentiment de soledat, l’esgotament emocional i la rendició més absoluta. Aquell dia entrava en el pànic més absolut. Aquell dia sentia la por més aterridora de la meva vida. Aquell dia em sentia petita i desvalguda. Aquell dia s’enfonsava el projecte més valuós que mai havia tingut. Aquell dia sentia una angoixa incontrolable. Aquell dia perdien tot el sentit les 41 setmanes anteriors. Aquell dia m’enfonsava de pensar que aquelles 41 setmanes de soledat, tristesa i lluïta no havien servit de res. Aquell dia sentia culpa. Aquell dia sentia buidor. Aquell dia només podia plorar. Aquell dia perdia el control. solo

Aquell dia em van programar la inducció al part, i després només silenci i foscor. 

Aquell dia amb l’anunci de la inducció sentia odi cap a la meva
incapacitat per a portar al món la meva filla. Aquell dia les paraules oxitocina, patiment fetal, episiotomia, forceps, cessària… m’envaien les entranyes i els pensaments. Aquell dia em vaig sentir sense cap autoritat sobre mi. Aquell dia plorava pensant perquè la meva filla no volia estar amb nosaltres i la culpa m’envaïa de pensar que potser era culpa meva per haver omplert aquells mesos de mals sentiments. Aquell dia vaig creure’m que no tenia raó ni dret a voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió.

Aquell dia m’equivocava. Però entre el silenci i la foscor no ho veia. I aquell dia vaig deixar que petits bocins de mi morissin per sempre.

Aquell dia una de les persones que havia admirat més tota la vida, en qui més havia confiat abans de l’embaràs, m’escridassava. Aquell dia aquesta persona em va jutjar a crits. Aquell dia aquesta persona m’acusava d’estar fent mal al meu marit i a la meva filla. Aquell dia aquesta persona em culpava. Aquell dia aquesta persona feia que em creiés que jo mateixa era la pitjor persona del món per voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia aquesta persona, a cinc dies de parir, destapava la capsa dels trons i feia que esclatés en forma de diverses crisis d’angoixa. Aquell dia, aquesta persona agreujava tot el meu estat emocional que s’havia anat tornant cada cop més fràgil. Aquell dia aquesta persona m’enfonsava encara més en el silenci i la foscor. Aquell dia aquesta persona  creuava Catalunya de sud a nord no se encara amb quina finalitat, però finalment marxava reafirmant tot el que ja m’havia dit per telèfon. Aquell dia el meu germà gran es convertia en un autèntic desconegut i encara no se perquè ni perquè va reaccionar així a les meves pors i les meves debilitats.

Aquell dia necessitava que algú m’abracés. Aquell dia necessitava que algú m’acompanyés en el meu dolor. Aquell dia necessitava que algú m’acostés una mica de llum. Aquell dia necessitava que algú validés allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia necessitava que algú em fes veure que no tenia raó d’enfonsar-me i que res havia perdut el sentit. Aquell dia necessitava que algú m’animés a seguir lluïtant. Aquell dia necessitava que algú s’adonésque em sentia indefensa i que necessitava que em cuidessin.

Però no ho va fer ningú. I aquell dia recordo que m’agrafava fort a la panxa rodejant-la amb els dos braços perquè sentia que era l’únic que em quedava. L’únic que tenia sentit.

No se si vaig ser jo qui va allunyar a tothom. O si els importants no van saber com no deixar que m’allunyés jo. O si em van allunyar ells. El cas és que aquell dia vaig sentir que  no se qui o què m’havia robat l’embaràs, el control, l’alegria que fins llavors mai m’havia faltat així… la pau.

Aquell dia la foscor i el silenci va envair tot el meu jo. I va matar petits bocins de mi.

I com l’au fènix que un dia em vaig tatuar, cinc dies més tard, resurgia de les meves cendres i tenia una filla que neixia regalant-me una nova tona de pau. Que em salvava de mi mateixa. Que em tornava l’alegria amb escreix. Que tornava el sentit a tot i em donava la raó. Em va tornar el control i el poder sobre mi mateixa. E tornava a fer forta.

I fins fa tres dies pensava que aquella habitació fosca era tacada i barrada, i que aquelles ferides ja no sagnarien mai més. Però encara puc veure aquella cambra per una esquerda a la paret, i la cicatriu em recorda que un dia va ser una ferida oberta. I quan penso el perquè veig que des d’aquell dia segueixo esperant que algú valid tots aquells desitjos i aquells sentiments. Segueixo esperant que algú em demani perdó per deixar-me sola, per escridassar-me, o per negar-me el dret de desitjar i de sentir. Per negar-me el dret a sentir-me com una nena envaïda pel terror. Per fer-me creure que aquell estat en què em trobava era només culpa meva per no haver controlat els meus sentiments. Que ningú m’havia deixat sola.

I resulta que demà serà 21 d’agost. I ara que ho penso, un any més tard,  veig que jo he fet un esforç grandíssim per ser proactiva, responsabilitzar-me només a mi de que tot allò no es torni a repetir i somio en que si un  dia torno a quedar-me embarassada, sabré acceptar el procés com a meu i només meu, i no esperaré res de ningú que no vingui a compartir-ho pel propi peu. I buscaré suport en una doula (ho tinc clar). Però tot i que se que ho aconseguiré i que no necessitaré a ningú i que ara més que mai sé que tenia raó, també entenc que allò no va ser només responsabilitat meva, i que no era tan difícil no jutjar i acompanyar, o simplement contenir. I no ho van fer. Ningú. I demà serà 21 d’agost i aquella persona que fa un any creuava Catalunya per jutjar-me i culpar-me i escridassar-me, demà ho farà per venir a celebrar a deshora l’aniversari de la meva petita salvadora. I dubto que ni tan sols pensi en aquell 21 d’agost del 2014. I fins i tot, marxarà i comentarà amb la seva dona amb to de sorna que quan la petita tingui novio jo encara li donaré el pit. O qualsevol altra animalada. Però sabeu què? que aquell 21 d’agost encara em cou. Molt. Però em va fer forta i em va fer més autosuficient. I em va fer una mare segura  i sense por d’encertar i equivocar. I que no necessito l’aprovació de ningú. I em va fer veure que no necessito a ningú que no hi sigui i que en canvi puc valorar moltíssim més del que ho feia a qui hi és sense tenir perquè ser-hi. I puc donar molt més perquè filtro més que abans.

I demà serà 21 d’agost i el meu company segurament seguirà sense demanar-me perdó per deixar-me tants mesos sola en una habitació fosca sense intentar entrar-hi de cap altra manera que la que ell creia correcta. I segurament seguirà vivint en la mentida de que tot allò queda oblidat. I evidentment que ha perdut i perdrà pes. Però encara cou. I dubto que mai pugui oblidar-me de tots els petits bocins de mi que aquell dia, aquell embaràs, van morir.

Per sort, cinc dies després, vaig tornar a ser un fènix ple d’oxitocina i d’amor pur i brutal. 

Fetes un nus

La petita està a punt de fer un any. Està a punt de fer-se gran. I fa por. Intento acompanyar-la mentre creix, i tot i que em costa deixar-la anar, ho faig. Quan la portejo sóc jo qui em sento més segura, en saber que ella està millor que al cotxet. Quan dormim juntetes sóc jo qui dorm millor, perquè ella té tot el que necessita. Quan aprèn a moure’s i cau i surt un nyanyo, i la consolo amb una abraçada i paraules dolces sóc jo qui es consola, perquè ella se sent recolzada i estimada.

image

I quan se n’adona que es fa gran i no vol adormir-se un cop a tingut tota la teta que ha volgut, perquè s’en recorda que ha d’aprendre a ser autònoma, i vol comunicar-se i escalar per tot arreu, però a deshora, l’abraço, i ens anem fent un nus. Ben juntetes i cada cop més unides. I per uns instants ella torna a ser petitona, mica en mica. I jo la torno a sentir com a una part de mi. Ens anem fent un nus, fusionant-nos. Sincronitjant respiracions. Confonent les mans, les cames. Esquena contra el pit. Despullades. Pell amb pell com quan la vaig ajudar a neixer i ella em va ajudar a sortir del forat a mi. I la sento calenteta. I amb la suor recordo com fa gairebé un any, me la posava al pit mullada i relliscosa. I encara m’emociono. I m’en recordo que sóc mare. I que aquests moments on ens fem un nus no poden ser eterns. Perquè ella té molt per expandir i jo necessito perspectiva per veure-la i viure-la en plenitud.
Però quan es fa de nit i ens quedem soles, ens ho podem permetre, mig en secret. És aquell moment nostre, on en la foscor de l’habitació ens relaxem juntes. I penso en el dia. En què ha après. En què he encertat i què he de millorar. I sobretot penso en quant l’estimo i en tot el que ens queda per avançar juntes però no fetes un nus. Però permetent-nos la fusió quan una de les dues ho necessiti. O simplement quan ens vingui de gust. Com aquesta nit. On sóc jo qui s’ha asserenat ajudant-la a relaxar-se marcant un ritme suau de respiració fins que els dos ritmes s’han confós com si fossin un de sol.