Parella de tres

És estany… Les parelles sempre havien estat Formades per dues persones. Però ara s’em fa impossible trobar un espai prou petit com perquè no hi càpiga aquesta petita individua que ha ocupat gairebé tot el meu jo. 

A vegades és difícil recordar-me que havíem estat només un parell. A vegades no cuido aquest passat. A vegades no cuides aquest passat. I a vegades aquest present de tres es fa feixuc pels dos. De nit, quan al llit no arribes a abraçar. O de dia quan no arribes a besar.

Però som tres. I ens necessita als dos. I et vull a tu, que et vaig triar. I ja n’aprendré altre cop a buscar-te en l’espai de la nostra vida. Dóna’m paciència. Jo t’en dono perquè tu també em puguis cercar. Et faig senyals de fum. Vull que em trobis. Hi sóc. No ho oblidis, que hi sóc. Que et vull, perquè et vaig triar.

A voltes puc semblar-te lluny, ho sé. Se que no és fàcil. Ho sé. No he après encara a dividir-me. Encara sóc un tot mare, des de fa dos anys. Però si t’hi fixes hi ha un ull que sempre et mira, una part del cor que et batega, un bocí de pell que et sent ben intens. 

Encara aprenc a saber on sóc, com sóc, com sento. Dóna’m temps. Jo t’en dono.

Trobem-nos. Et convido a cercar-nos més. A agafar-nos de la mà. Aviat ella també ens deixarà espai per respirar-nos més de prop. Aprenguem a esperar-nos amb memòria i amb ganes de descobrir-nos tal i com ara som. Ben diferents. Sempre aventurers i valents. 

El puerperi que no existeix

Ja sabem que hi ha mil coses que no ens ha explicat ni ens explicarà ningú sobre el puerperi. Coses íntimes. Coses úniques. Inexplicables o massa fortes i que s’escapen del llenguatge racional. Coses que trigues tant en entendre que quan ho fas ja no té sentit compartir. O si, però no ho fas. Coses que et queden a dins per sempre. Coses immenses. I coses que es tornen immensament petites i insignificants. Pèrdues i dols. Guanys que són tan valuosos que costen d’assumir com a propis. Canvis. De cos i ànima. Sentiments. Alguns llògics i d’altres que no verbalitzes perquè no t’hi atreveixes, d’extranyes que et semblen. Felicitats tan grans que fan mal al pit i que es mengen la resta del teu món. I melanconies tan profundes que no pots contenir. Soledat en la companyia infinita del teu nou estat. Acompanyament infinit en la soledat del teu laberíntic puerperi.

Però també n’hi ha moltes, de coses que no t’expliquen, en un postpart del qual ningú parla. Un postpart que dura molt més que una quarentena. Que dura un any, o dos, o tres…

Perquè canviar tota una vida per una altra que vius a dins però que a voltes sembla que no és teva, no és fàcil. Vas fent, immersa en una maternitat viscuda, sentida, intensa i gaudida al màxim nivell. Però un dia pares. I veus fotografies d’àlbums que semblen d’una altra persona. Com d’una vida anterior. I et queda tan lluny… Fins i tot t’hi reconeixes una lluentor a la mirada diferent a la d’ara. A vegades l’enyores i t’agradaria tornar-la a sentir.  D’altres et sembla buida. I saps que allò no tornarà. Que ara ets més gran, en tots els sentits. Ho diu la teva edat, que no saps com, s’ha oblidat de que no oblidis els tres anys que has viscut vivint-los, sense ser-ne del tot conscient. Plens de records recents que no tens temps de païr de ràpids que van. Records que no tens temps d’assaborir perquè abans de que té n’adonis ja et semblen d’una altra vida. Ara el temps passa i a vegades sembla que no n’ets del tot conscient, que se t’escola entre els dits. Que ara el temps ja no és teu. Que no et pertany i que el tens cedit fins no saps quan. I a vegades sents un punt de vertigen per la velocitat que perceps constantment, i tens ganes de parar uns segons a contemplar-ho i païr-ho tot des de fora. D’altres vols rebolcar-te de plaer en tantes emocions i aventures incertes. Algunes que ni vols ni pots controlar. D’altres que si que t’agradaria moderar.

Un dia pares a pensar els sentiments i té n’adones que hi ha parts de tu que tens cedides incondicionalment. Però de les quals a vegades t’agradaria recuperar: els pits que encara tenen usufructe, els pensaments que sempre són dirigits cap una altra persona i que ara tenen un parcela pròpia massa petita; els braços que encara no decideixen quan volen ser lliures o alliberats. I no ho vols canviar encara. Perquè encara et genera culpa pensar en reclamar-li. Però comences a assumir, poc a poc, que un dia diràs en veu alta que són teus: els pensaments, els pits, els braços…

Gairebé tres anys després de l’anunci de l’embaràs encara segueixes rebuscant-te entre el nou model de parella. I rebuscant-lo. Cada cop més a prop. Però tens la sensació que a partir d’ara serà sempre tot nou. Etapes noves i fugaces que farà que mai més us pareu al mateix lloc per massa temps. I vas assumint  que aquella parella que constantment estava agafada de les mans, que es mirava quan es parlava, que escombrava el menjador mentre l’altre canviava la música i treia la pols, trigarà a tornar, almenys en horari no restringit. I que ara està unida en un altre sentit. I potser l’amor és més gran i més profund, però no és manifesta igual. I no saps si has de buscar l’espai perquè ho torni a fer o si t’has de dirigir a trobar la nova fórmula magistral que farà no enyorar certes coses, malgrat en disfruteu plenament d’altres.
Un dia te n’adones que ets monotemàtica i que jo existeix gairebé res més. Ni tant sols les teves antigues prioritats que eren tan importants i ara no són res en absolut. I et planteges si la maduresa que et toca és fer el camí per retrobar-les o per deixar-les enrere total i definitivament.
I hi ha persones que posen la barrera estabilitzadora per a tots aquest canvis i moviments cap als dos anys des del part. Que et diuen que cap als dos anys de la criatura tornes a sentir-te persona independent, a banda de mare. I realment sento que m’hi acosto. Cada cop em sento més mare i menys com era. Però de manera més integrada i menys absorbent. No ho puc separar, però cada cop deixa més espai per a d’altres parts de mi.  I m’agrada, ho gaudeixo. Tot i que encara hi ha moments recordats que no han quedat del tot allà. Però cada cop menys.

I crec que una de les barreres definitives serà el deslletament, sigui quan sigui i sigui com sigui. Suposo que hi haurà un punt de no retorn positiu i negatiu a parts iguals. Que fins i tot potser desitjaré però que deixarà enrere coses que mai més tornaran… i fa por. I forma part d’aquest puerperi etern, intensa, a vegades esgotador, d’altres miraculós. D’etapes que es cremen a la velocitat de la llum i que no t’esperen. D’etapes que si no les gaudeixes marcaran en un tren que no torna. Tot això forma part d’aquest puerperi del qual ningú et parla. Menys encara que del post part més immediat.

Culpables fins que es demostri el contrari

He estat absent. Molt. Però ha estat per una bona causa. La veritat és que el blog sempre l’he tingut al cap però he tingut les energies posades en un altre lloc. Disculpeu. He estat formant-me com assessora de lactància que era una gran il.lusió que sento com a vocació. I acte seguit m’he immers en la creació d’una associació pro lactància que creix cada dia i que trepitja fort. Una feinada! Però intento seguir present. Perquè ho segueixo necessitant. Em segueix agradant.
En aquest procés estic coneixent casos i reescoltant casos des d’altres perspectives. I he arribat a una conclusió… la lactància materna natural o artificial està plena de superheroïnes. Dones valentes que lluiten no només pels seus fills, sinó també pel que volen. Pel que creuen i pel que desitgen. Dones que fan fintes constantment als dubtes i reticències dels seu marits i familiars sobre el seu tresor de llet. Dones que pateixen dolor físic i psicològic durant mesos i que tot i així no abandonen perquè saben que és el millor pel seu nadó i per elles. O no ho saben però ho senten així i ho superen. Dones que lluiten perquè la ineptitud i ignorància de molts professionals sanitaris no és carreguin tot el que han construït, informar-se, formant-se i evitant fins i tot els propis dubtes que a vegades els acaben generant. Dones que després d’un abscés, o una intervenció quirúrgica, o del que sigui que han patit, s’esforcen per relactar. Dones a qui ningú ha ajudat a superar les dificultats i que tot i la seva renúncia continuen defensant el dret a alletar de les mares. Dones que adopten els seus fills i fan l’impossible per induir-se la producció d’aliment pel seu fill. Dones a qui els han mal fet una reducció mamària i no poden alletar, o això els han dit, i han de lluitar contra els judicis de qui no aprova el biberó d’or que li donen al seu nadó, a més de lluitar contra els seus propis sentiments de culpa, rabia o tristor. Dones que malgrat els comentaris i els judicis continuen amb les nits per tandes, sense canviar de posició tot adolorides, durant dos anys, o tres, o sis… Dones que de cop han de renunciar, perquè, tot i que pocs, hi ha fàrmacs que posen en perill als seus fills a través de la llet. I que fan el seu dol. O no el fan i busquen maneres impossibles que fan possible seguir alletant. Dones que s’agrupen per donar-se suport i refugiar-se d’una societat que et fa demostrar la innocència, carregant-se de culpa quan la culpa és d’altres. De metges ignorants en la matèria, de professionals que et donen opinions que ni has demanat ni vols ni tenen cap valor, de familiars que jutgen i qüestionen, de sogres i mares que posen en dubte l’èxit que elles no van saber o poder trobar, dels marits que no saben recolzar ni comprendre, de la pròpia inseguretat… Dones valentes.
I al final ni les nits interrompudes, ni les molèsties que en alguns casos es perpetuen, ni les constants intromissions, ni la pressió ni res, fa caure la seva convicció, el seu desig, la seva passió. No fan caure la connexió brutal que han establert amb el seu nadó i amb el seu propi cos, malgrat tot. Al final, se senten fortes, malgrat tot. I tenen una cosa immensa per la qual lluitar. I ho fan amb totes les seves armes. Que no són d’altres que l’amor i la seva pròpia fortalesa. La seva maternitat que com a tal ja és l’arma més poderosa que mai tindran. Massoquisne en estat pur
Superheroïnes anònimes que es guarden l’heroïcitat per a la seva pròpia satisfacció i per a les altres superheroïnes que es van creuant pel camí. Culpables fins que es demostri el contrari.

Deu grans cagades en el disseny de la maternitat

Si una cosa m’ha al.lucinat de la maternitat és el descobrir que les dones, si volem i si ens deixen, i sobretot i exigim que ens deixin, normalment (excepte en comptades i malaurades excepcions) som màquines perfectes dissenyades per fer perfectament coses tan extraordinàries com parir un cos de tres quilos en el millor dels casos, per un forat tan petit com el forat per on parim. O coses tan brutalment sorprenents com fabricar ni més ni menys (a vegades més) la quantitat d’un aliment perfecte i molt complexe que el nadó necessita. Un aliment, a sobre, viu i intel.ligent, que s’adapta a les necessitats del marrec sense que no hi hagi cap programador que hi intervingui.

Però hi ha errors. Que podem viure-hi i conviure-hi. Però ja em direu quan acabi, si són cagades en el disseny o no…

Intentaré fer una llista. L’ordre no indica res. Això seria subjectiu així que simplement, seguiré l’ordre d’aparició en els meus pensaments.

1- Els braços. Haurien de ser retràctils durant la fase de son i lactància en posició estirada. A qui no se li ha adormit el braç en aquesta situació? Qui no ha estat pensant i repensant on dallonsis amagar el braç durant les hores que pots estar dormint en la mateixa posició? Qui no ha desitjat arrencar-se’l i tornar-lo a posar quan pugui canviar de postura?

2- Els nadons, quan dormen, haurien de paralitzar-se. Això facilitaria un munt de coses. Faria que no caiguessin mai del llit ni del sofà, i s’estalviarien les migdiades sobre l’estora de jugar. O facilitaria que els poguéssim posar a l’altra banda quan dormim, facilitant-nos el nostre canvi de postura. Però qui els va dissenyar es va oblidar del botó de PAUSE.

3- Els nadons no maduren en càmeres com els plàtans. Sincerament… Ajudaria força poder-los posar en una càmera frigorífica i treure’ls quan ja siguessin prou madurs com per dormir tota la nit seguida o saber gestionar les emocions sense rabietes. Però el dissenyador no ens va proveir de la paciència que a vegades necessitem. L’error en aquest cas és de les mares i els pares.

4- Això si que em sambla obvi. La dentició. No trobo normal que no pensessin en fer més fàcil la sortida de les dents. Vull dir que tot el dolor fisiològic en la maternitat té un sentit. Les contraccions són doloroses amb un motiu, per exemple. Però les dents?! Cal fer patir les criatures així? Tan difícil era posar una comporta a cada dent que s’obrís sense més complicació quan fós el moment? Aquí va relliscar, el dissenyador.

5- Els tels curts d’algunes llengües. No deixen de ser un error del sistema en un moment molt concret de la formació del producte. Quan s’hauria de separar la llengua, no ho fa del tot. I mira quina gràcia… S’hauria de corregir, enviant informe.

6- L’amenorrea durant l’alletament, duri el que duri, és massa curta. Tan és si t’estàs dos mesos o dos anys sense la menstruació. Sempre és massa poc. Un altre error de sistema.

7- Cada nen és diferent. A qui se li acodeix?! No trobo normal que compris un producte i no sàpigues si dormirà poc o molt, si caminarà aviat o tard, si li agradaran les bledes o si te les hauràs enginyar per endollar-li. Amb el dineral que costen, ja podrien venir amb manual d’instruccions i garantia!

8- Crec que el dissenyador va badar quan va pensar l’inici de la parla. Si una cosa hauríen de fer des del naixement és , sens dubte, saber comunicar-se. Tampoc dic que hagin de saber parlar de tot. No caldria que desenvolupessin una tesis sobre física quàntica. Però si que seria força necessari que aprenguessin a comunicar les seves necessitats més bàsiques.

9- El pare és una altra cagada de planificació. Algú m’explica perquè no tenen pits que segreguin llet? Alguns amb obesitat en tenen més que la mare, però per desgràcia no són productius. Ja m’agrada l’alletament, ja… no ho canvio per res del món. Però a la nit no m’agrada tant i estaria bé que la criatura pogués girar-se, també, i trobar allò que vol dels dos cantons. Llavors, el massopare quan es queixés de que ha dormit malament, tindria raó de fer-ho…

10- Les sogres. I qui diu les sogres diu les veïnes. A vegades fins i tot les àvies. S’els hauria de poder desconnectar el so directament quan una es queda embarassada. No ho argumentaré. Totes sabem de què parlo.

11- Aquest ve de propina. El programador de la maternitat es va oblidar del sistema d’actualitzacions automàtiques de molts professionals relacionats amb la neonatologia i primera infància.

Tot i així, i tot i que segur que trobaria més grans cagades de disseny, compraria el producte una i mil vegades. Que per alguna cosa sóc mare i sóc massoca!

 

 

 

Jo, jo, jo i la maternitat.

Tinc la sensació que la maternitat m’ha fet veure’m, valorar-me, escoltar-me molt més i centrar-me més en mi del que estava abans d’embarassar-me.

I fa temps que penso en les causes. Se me n’acodeixen diverses…

Primera possibilitat: un embaràs de merda al qual vaig haver-me de sobreposar com fós i la única manera va ser oblidar-me del voltant i quedar-me només amb el que em reportava créixer i positivitat, recolzament i comprensió. O em cuidava o fugia a costarrica amb la massopanxa. O ells o jo. I mira, vaig triar-me a mi. Qüestió de supervivència.

Segona possibilitat: El puerperi ha de ser una etapa on et sentis forta. T’has de sentir valenta, segura i capaç de tirar endavant la vida d’aquella personeta que depèn de tu i de quina manera! I no sempre és fàcil. Les dificultats per l’alletament, la vulnerabilitat en que et deixen les hormones, la inseguretat que porta qualsevol responsabilitat d’aquestes dimensions, el fet d’haver d’assumir-te com a mare i de reinventar-te i renéixer… tot això fa que t’hagis de centrar molt en tu mateixa i que els altres també t’hagin d’embolcallar molt. Si no, és impossible estar prou bé com per poder-te encarregar del nadó en condicions òptimes.

Tercera possibilitat: superar la soledat. La maternitat porta molts moments de soledat relativa, ja que sempre estàs acompanyada pel teu nadó. El procés de transformació de dona a mare, l’alletament nocturn, incomprensió de l’entorn en certs moments, qüestionaments sobre com cries al teu fill (en el meu cas això no ho he patit, però és comú sentir-ho, per desgràcia). I en aquests moments de soledat has de buscar-te un acompanyant fidel que comprenent-te o no, et recolzi incondicionalment. I qui millor que tu mateixa? Ningú!

Després arriba la part contradictòria de l’ego maternal… Durant tota la criança crec  l’ego de la mare juga a parts iguals d’àngel i dimoni. M’explicaré. Crec que per una banda, és un gran esforç ser mare. No es pot negar. Saps que durant els primers anys ets insustituïble. Ningú coneix el nadó com tu. Ningú significa el mateix que tu per a ell/a. Això pot ser una gran satisfacció (i ho és), t’eleva l’autoestima, t’omple l’ego d’una manera  brutal. Cada cop que la criatura estira els braços cap a tu perquè no vol, en aquell moment, ser consolat per ningú més, una dent al teu somriure deixa anar un reflex i se sent un discret… he! Però per altra banda això pot ser esgotador i no crec que ningú vulgui discutir-ho. A vegades t’ho miraries de lluny des del sofà, mentre el massopare consola la criatura. O deixaries que fós ell que l’adormís al pit cada nit, o que es despertés un , dos, mil cops durant la nit per donar la tetamàgica. O reduiries a la meitat l’instint cuidador que t’empeny a dedicar-te totalment a la criatura.  Però no. No pot ser. Aquest paper ens toca a nosaltres i ho portem escrit a l’ADN. Aquestes coses ens omplen i ens inflen; i després creen situacions com l’agitació per alletament (per sort no és el meu cas), estrés o plantejar-se el deslletament nocturn, que segur que no ha de ser gens fàcil. A vegades l’ego diu: ja estic ple del tot, a partir d’aquí em desinflo i et desinflo. I un cop més no deixa de ser pur massoquisme: una de les coses més dures dels primers anys de vida com a mare és de les que més ens omple!

I potser és certa la díada famosa mare-nadó (sé que ho és). I tinc la teoria que partint d’aquesta díada, per a una mare no existeix res més (durant un temps) i no hi ha res més important (durant tota la vida) que el/s seu/s fill/s, i que per tant, també ho és i ho ha de ser ella mateixa.

El problema (suposo) deu aparèixer quan l’entorn no és conscient d’aquesta díada i d’aquesta necessitat de centrar-se en una mateixa i el nadó per poder equilibrar-se i rutllar correctament. Llavors deu ser quan apareixen conflictes de parella, inseguretats en el pare i/o la mare, desacords i desavinences… No ho sé, aquí ja m’estic posant en aiguamolls desconeguts. Parlo pel que sento d’altra gent, així que no m’hi explaiaré… Només és la meva teoria.

Així que fins ara… jo, jo, jo i la maternitat. Amb ganes de jo, tu, ella i la família sencera a parts iguals, però que sempre s’em reservi la coseta especial d’allò que tenen totes les mares.

 

El refugi més valuós.

Dimecres vaig agafar-me un dia de festa a la feina. Volíem fer alguna sortideta en família abans del rebombori de festes nadalenques. Vam preparar el pícnic pels tres, la furgoneta, i apali! Cap a França hi falta gent!

Fa uns mesos vam anar al mateix lloc a passar tres dies. Dos dels quals ens els vam passar esperant la grua per dues avaries diferents que res tenien a veure una amb l’altra: la bateria del cotxe va dir prou, i la roda davantera i la de recanvi també… El tema és que ens van quedar moltes activitats pendents. Per a mi, la més rellevant i la que em va doldre més no fer va ser la visita a la Maternitat Suïssa d’Elna. Aquella vegada, la petita era molt menuda però va portar molt bé les esperes i el fred de les carreteres franceses. Aquest cop vam decidir tornar a dormir a casa per si de cas… No fós cas que haguéssim de dormir en una cuneta. Bé, en realitat no hi havia pressupost per pagar peatges i allotjament, així que vam optar per pagar peatges i prou.

Doncs bé, avui vull explicar-vos alguna coseta sobre aquest lloc meravellós i tràgic a parts iguals. No us n’explicaré la història, que podeu trobar a llibres, enllaços d’internet i documentals. No. Però si que m’agradaria explicar-vos les meves sensacions, la visita des dels meus ulls, des de la meva percepció. Doncs va ser un lloc que realment no crec que oblidi mai. Em va marcar. Molt. Em va fer pensar. Molt. Em va fer pensar que som afortunats. Molt.

Primer de tot com impressiona l’arquitectura de la casona. Imponent, altiva. Amb uns ornaments a la façana que res a veure tenen amb la pobresa i senzillesa de les persones que li van donar vida realment a aquell lloc. Allà davant l’entrada principal d’aquell lloc que va tornar la grandesa a tantes dones, jo començo a empetitir-me pensant en tota la història que amaguen aquelles parets dissenyades per albergar un palau i que finalment van acollir la misèria i la por per convertir-les en esperança.

Un cop a dins la cosa canvia totalment. Habitacions senzilles, buïdes, que avui només contenen fotos i plafons informatius. I dic només, però és la paraula més errada que podria utilitzar. Contenen, a part d’això, la història de gairebé 600 nadons que estaven condemnats a morir al part o en els primers mesos i que en canvi van ser salvats i acollits des del naixement. Contenen el valor i la grandesa de gairebé 600 mares espanyoles i jueves que morien en vida en camps de refugiats i en l’exili, que patien per la vida dels seus nadons que encara portaven dins, i dels seus altres fills, que ploraven desesperades per no tenir res per donar-los, i veient com morien al seu voltant els nens que ja havien nascut i sense saber com protegir la joia que portaven dins i que no podrien evitar que nasqués. Contenen la solidaritat, generositat i bondat d’una dona que va engegar i lluitar el projecte, i totes les voluntàries que allà van treballar, sense esperar res a canvi, que van enfrontar-se a la Gestapo, que van fer tot el possible per portar un govern Francès desbordat per l’allau de refugiats al seu terreny i aconseguir permisos que semblaven impossibles, que van mobilitzar de manera internacional les ajudes cap als nadons i mares renascuts en aquelles parets. Contenen el valor, l’esperança, el patiment transformat en germanor i empatia, fins i tot els somriures de qui troba un oasi enmig del desert més àrid i agressiu que es pugui trobar. I mil coses més que no podré imaginar mai.

Entro i en posar el primer peu allà, en engegar-se l’entrevista a Elisabeth Eindebenz em cau la primera llàgrima. En silenci. Intento reprimir-la. I quan la petita s’em posa a la falda es queda mirant la pantalla. Mira aquella senyora que surt allà i s’hi queda una estona. I es deixa abraçar. Acaba i me la poso a la motxilla de porteig. Necessito sentir-la a prop. No sé si és una empatia immensa que sento cap aquelles mares que allí van viure, o les sensibilitats noves i indescriptibles que s’em van despertar amb la meva maternitat, o si realment aquell lloc desprèn l’energia de tots aquells testimonis que van passar per allà. El cas és que a mi si que em va generar una energia brutal a dins. No podia aturar les llàgrimes, que van ser allà fins que vaig deixar aquell lloc tan buït i tan ple a l’hora.

Vaig aturar-me uns instants, amb la petita a la motxilla que es va passar una bona estona mamant, potser perquè notava el meu estat anímic. Em vaig aturar davant d’una finestra des d’on es veia els camps verds i el paissatge preciós que envolta aquella maternitat. I m’imaginava aquelles dones que escapaven d’un drama terrorífic mirant igual que jo. Abraçant els seus nadons igual que jo. Però imaginant-se mortes de por el futur un cop haguessin d’abandonar aquella illa de pau. Me les imagino petites només de pensar que haurien de tornar als camps de refugiats amb les seves criatures. Me les imagino plorant pensant en els seus homes, els seus pares, els seus germans perduts pel camí, en alguna fossa,  o per culpa de les plagues que s’escampaven als camps. Me les imagino somniant en que tenen escapatòria. Me les imagino demanant a qui sigui que la vida dels seus nadons acabi millor que la seva. Me les imagino desesperades però a l’hora somniant en no haver de marxar mai d’allà.

I jo hi miro igual que elles, però imaginant-me-les a elles i pensant, inevitablement, que som molt afortunats. Abraçant fort la petita, que a aquestes alçades ja s’ha adormit. Pensant que tot allò que em sembla tan gros, no podrà igualar mai allò que allà s’ha viscut, i que tinc molta sort. Pensant que res de tot el que faci mai, per bo que sigui, podrà igualar el que Elisabeth Eindebenz i les altres voluntàries van fer allà. Les vides i les ànimes que van salvar i omplir d’alegria, de salut i d’esperança, almenys durant un temps molt valuós, més del que segurament elles mai van poder imaginar. Penso això i em sento petita, però molt feliç de veure això des de la distància, i de no haver-ho hagut de viure. Afortunada per poder estimar la meva petita no des de la desesperació, la por i la misèria , sinó des de la seguretat de la societat on ens ha tocat viure. Que té molts defectes i mancances, però no necessita que anem a salvar-nos de tot allò que elles si que van viure. Que no ens exigeix per sobreviure que siguem refugiats sense destí ni sort. Que no ens exigeix que salvem els nostres fills, sinó només que els eduquem i els estimem.

I de cop, apareixen uns bressols de mimbre, conservats d’aquella època, i tot això encara es fa més real, perquè és la prova de que no és ficció i de que allà hi van dormir petits nadons. Però de cop em permet imaginar-m’hi una nina, com si fossin de joguina, i em permeten distanciar-me de les imatges tan doloroses que m’ha despertat aquest indret. I somriure pensant que aquests infants que allí van néixer, si que van tenir l’oportunitat de jugar amb nines o amb el que fós, pel sol fet d’haver nascut allà i no enmig del fang.

Poques vegades un lloc m’havia remogut com aquest. Un exemple de lluïta, solidaritat, valor, supervivència. Un exemple com tants d’altres d’històries tràgiques que no s’haurien de repetir però que si que ho fan , i de llocs que mai haurien d’haver estat necessaris però que ho van ser, i molt.

 

Dins i fora

Ho confesso… sóc una aprofitada… Ara intentaré explicar-vos-ho…

Des de que sóc mare que sento a parlar de la tribu, de fer tribu, de buscar la tribu… que pesats amb la tribu!!!! I no sé perquè sempre he sentit cert rebuig cap aquesta paraula. Em fa una miqueta de repelús… no puc argumentar-ho però és així.

Entenc i comparteixo la necessitat de tots els humans de pertànyer a alguna cosa, de sentir que no estàs sol, ni tés l’únic que et sents d’una manera determinada. Necessitem l’acceptació/aprovació dels altres. I no sempre es troba, sobretot en això de la maternitat on es mouen tantes coses. I on sembla que hi ha mares que es prenen les decisions i opcions dels altres com una ofensa o un atac, no sé per quina estranya raó. Que cadascú faci el que vulgui mentre no emprenyin als altres.

Però alguna vegada m’han proposat explícitament quedar per “ver tribu” i sincerament no n’hi veig el sentit. És a dir… Que algú m’expliqui perquè hauria de quedar amb persones que ni em cauen bé, ni em desperten cap interès? O si! Però no veig el sentit a quedar expressament només perquè ens uneix el fet de ser mares. I a sobre en un dia i horari fixe. Sincerament, he tingut prou feina durant aquests mesos com per voler-ho fer. I estic segura que ningú té la necessitat tampoc de quedar amb mi , només pel fet de que ara sóc mare, si abans no ho havíem fet.

A l’hora, i sé que pot semblar contradictori, com la majoria de mares, he sentit la necessitat de compartir converses, experiències i moments amb altres mares. Si, és clar. Enmig de l’huracà es necessita empatitzar i que empatitzin. Però sento que només en trec o en dono profit si surt de manera natural, espontània. I segurament de manera inconscient això es busca. I si miro objectivament tots aquests mesos no he parat de “fer tribu” però de manera improvitzada, quan jo o algú que m’he creuat n’hem sentit la necessitat i l’altre l’hi ha pogut donar el que necessita.

Reconec, i no amb orgull, que sento la paraula tribu amb certa sorna. Potser perquè ho associo a un club de fans de pediatres que es fan passar per déus (encara que el que diguin tingui tot el sentit del món). Potser perquè ho associo a persones que fan de la seva manera de criar una gran bandera internacional (encara que compartim moltíssims punts). Potser perquè sempre he volgut que la meva maternitat s’integrés en el meu ésser d’una manera natural i no forçada ni esforçada, i cada cop ho aconsegueixo més, i quedar amb aquestes dones es contradiu amb aquesta necessitat… no ho sé, però aquesta situació sempre m’ha fet gràcia. Tot i que entenc el sentit i la necessitat, i ho comparteixo, tot i que no comparteixo el canal ni el mètode.

A l’hora us confessaré també que sóc molt aprofitada. Visc en un poble molt (i ja que he confessat ja no ve d’aquí el “catxondeo”) i molt “mamitribu”. Hi ha tetes a l’aire per tot arreu, hi ha grups de mares/fills per tot arreu, els nens van descalços pels parcs, juguen per terra per tot arreu, les mares ens coneixem i parem cada dos metre a parlar, les mares i els pares porten els seus fills en milions de portanadons diferents. No se senten barbaritats pels carrers com ara: “no emprenyis”, o “mira que ets tonto a vegades” com he sentit pels carrers de diverses ciutats… En definitiva crec que el poble és una tribu gegant. A vegades massa i tot pel meu gust. Perquè la línia entre ser una “mamitribu” i ser una “mamipedant” a vegades és molt fineta.

I perquè dic que sóc una aprofitada? doncs perquè tot i la meva mirada crítica a tot aquest punt empalagoset de les tribus, he de dir que em va molt bé viure en aquest entorn. Perquè tot i que sóc una mica més caballot, malparlada i brusca que moltes d’aquestes mares que queden cada setmana, comparteixo moltes de les coses que senten, pensen o viuen. L’única diferència és que ho expressem diferent: amb les paraules, gests o necessitats de compartir. Però no som tan diferents. I sincerament, mai he sentit que ningú desaprobés que em tregui la teta en cap bar, plaça o al banc del “si no fós”. Ni mai he hagut de sentir comentaris despectius per no córrer a desinfectar amb alcohol la pipa si cau al parc, o ningú mai m’ha preguntat amb incredulitat si em fa mal l’esquena quan porto la petita a la motxilla. En definitiva mai he sentit que la meva manera de criar era estranya ni sobtava a l’entorn social on visc. En part també perquè la part del meu entorn social on em sentia d’una altra manera ja la vaig xutar ben lluny fa temps.

D’alguna manera m’aprofito de l’esperit tribal (d’acoooooord… no ho tornaré a dir en aquest to… pam pam al cul) i em sento còmoda en tot moment. I sé que això no sempre és tan fàcil. Sé de gent que viu en altres municipis que constantment són qüestionades per l’alletament “massa” llarg, o pel collit, o per no posar sabates fins que ja salten i corren, o per portar-los a contramarxa i deixar que s’avorreixin supinament (he engegat el mode irònic, per si no us n’havíeu adonat), o per no plantejar-se introduir el sucre refinat a la dieta com si fós imprescindible.

M’agrada anar a la botiga de menjar ecològic i trobar-m’hi cares conegudes, m’agrada trobar-me al “tetòdrom” de la llar d’infants amb cares conegudes, m’agrada anar amb la manta i el berenar al parc i trobar-me cares conegudes. M’agrada anar a passar el matí a la llar d’infants el dia que tinc festa i trobar-m’hi cares conegudes.

M’agrada que a la carnisseria em convidin a seure si l’hi he de donar el pit. M’agrada que no em qüestionin coses que només són assumpte nostre. M’agrada poder parlar amb normalitat de les coses que per a nosaltres són normals.

I sóc conscient que part d’aquesta sensació és també perquè jo transmeto les coses amb seguretat i normalitat, sense donar gaire espai a la intromissió. Però agraeixo que altres facin tribu de la manera que els vagi bé. Igual que jo, encara que no m’agradi admetre-ho, també en faig. Encara que sigui d’una altra manera. I encara que no m’agradi la paraula. Perquè jo de tribu ja en tinc una , des de que vaig néixer, i no són les altres mares del poble, sinó la meva família, els amics que entren i surten en cada etapa, i sobretot el meu marit i la meva filla, i molts més membres tribals que vindran. I també hi ha mares, les que em vaig trobant pel camí de manera no premeditada i natural, que és la millor llavor perquè creixi qualsevol cosa: la naturalitat.

Però no se m’acodeix una paraula diferent… ja hi pensaré… Mentrestant, sóc dins i fora d’una tribu que és meva sense ser-ho.

Sexe? em sona…

Fa mesos us explicava que em sentia com un ficus. Un puny prominent que em deixava la vagina amb una bona cicatriu d’uns 20 punts (cinc amunt, cinc avall, perquè la llevadora va perdre el compte al dotzè), els alts nivells de prolactina en una lactància que encara dura, l’adaptació a la nova situació, la maternitat en general… no són bons amics del sexe en una parella.

Segur que cada cas és diferent, perquè hi entren en joc moltes coses. Però a tot això, cal sumar-hi en el nostre cas, un allunyament emocional i físic immens entre el meu company i jo que va iniciar-se de manera brutal a l’embaràs i que ha suposat tot un procés i molt d’esforç començar a reduir.

No entraré en el que ja us he explicat de moltes maneres. Però si que diré que a tot això que ja us he explicat de moltes maneres cal sumar-hi l’aprensió d’un marit cap a una panxa i un estat que mai va saber integrar com a normal, ni va saber manegar; i una embarassada totalment assexuada que ni al tercer trimestre va sentir els fogots que moltes descriuen.

Parim. I la prolactina fa acte de presència per agreujar aquest allunyament que ja us he explicat. I comença tot un procés d’adaptació i acceptació, individual i de parella. No gens fàcil en el nostre cas.

Des del dia que vam saber que estàvem gestant la nostra petita gran filla, hem tingut comptades trobades sexuals. No ha estat una època gens fàcil. Gens. Hi ha hagut dolor, tristesa, fredor, soledat i distància entre nosaltres. Massa. I amb molt d’esforç, i sobretot molt d’amor, mica en mica hem anat construïnt una nova manera d’estimar-nos. Ens hem anat apropant. Hem anat tancant ferides i cada cop esborrem més cicatrius. Intentant que quedi en un passat lleig  i sense oblidar-ho per no tornar-ho a repetir, però intentant que cada cop dolgui menys. Aprenent dels errors i sobretot madurant. Anant perdent la necessitat de retreure. Sobretot això.

Des de que neix la petita jo encara no he pogut mirar-me la cicatriu. No m’és indiferent tocar-la quan em rento, per exemple. Em fa por. No sé perquè. No ho puc explicar.  No vull. Al part em van oferir mirar amb el mirall com sortia, i vaig respondre amb un no rotund. I després no he pogut afrontar la cicatriu. Però sé que hi és, i m’ha molestat durant mesos, tot i que va anar curant-se a un ritme normal i sense complicacions. Cada cop menys, per sort.

Sumant els milers de factors que han influït puc comptar amb una mà els cops que (perdoneu l’expressió) hem follat. No utilitzo l’expressió “fer l’amor” primer perquè mai m’agradat, em sona pàmfila. I dos perquè jo no faig l’amor amb el sexe, sinó amb l’esforç per fer-nos feliços, amb els detalls, amb les mirades, amb les abraçades, amb la cura en comú de la nostra filla. El sexe, és sexe. Nosaltres fem l’amor (o ho intentem) cada dia, minut i segon, tot i que no sempre ens n’hem ensortit. I follem, tot i que ja us dic que des del 11-12-13 no gaire.

Fins ara, les escasses trobades sexuals que hem tingut, per part meva han estat esforçades. No les he gaudit, més enllà del plaer emocional de sentir-nos a prop, però el meu desig encara era lluny. El meu cap es centrava inevitablement en que la cicatriu no molestés, en trobar altre cop la coreografia natural entre els dos cossos, en cercar inútilment un desig sexual que ha decidit marxar, tot i que la seva pell em continua semblant la més perfecta del món. I hem fet sempre trios: el meu marit, jo, i les ganes d’amagar que el meu cap era cercant les ganes.

També és cert que la logística no és fàcil. La petita dormint al costat del nostre llit, el cansament de la nit que fa que només poguem arraulir-nos al sofà menjant xocolata i mirant una pel.li o algun programa que ens agradi, les escasses migdiades de la petita… No és fàcil trobar el moment quan tens una criatura petita…

I fa un temps que em preocupava, no tornar a ser la d’abans, o haver de forçar les trobades quan volguéssim tenir un altre fill, o que mai més en gaudís.

Però ahir alguna cosa va canviar… Tot va anar com sempre. Portàvem uns dies (des de la darrera discussió) una mica  més units, somrient més, mirant-nos més. Vam veure Merlí, com cada dilluns. Vam estar rient, i ho confesso, fent una guerra de pets al sofà. Fins que cansats vam anar-nos-en al llit. Com sempre. Lavabo, tancar portes i llums i cap al llit. Ens hi vam ficar i com sempre ens vam donar el petó de bona nit i ens vam apropar cercant l’escalforeta i el contacte, com sempre, molt o poc. I aquest contacte va anar creixent. I poc ens va importar que la petita dormís plàcidament allà. Es va encendre un foc que ja gairebé ni recordava. Sense cap. Només pell. De les molèsties de la cicatriu ni m’en vaig enrecordar. Va ser bonic, va ser intens, va ser sexe sense condicionants. Va ser orgasme. Va ser natural i fluïd. I va ser una llàgrima caient per la galta en acabar, de felicitat per haver recuperat una part important de la parella que feia mal no trobar per enlloc i que no augurava res de bo. Per primera vegada des de l’11-12-13, vam follar sense que fós un assaig i ho vam gaudir al 100%. Vam ser nosaltres. I vam agrair que la petita encara sigui prou petita com per no saber fingir que dorm.

I ara si puc dir: Hola de nou, m’alegro de tornar-te a trobar.

I crec que també he de reconèixer al meu company que durant tot aquest temps ha sabut no pressionar-me, respectar-me i no comptar els dies ni el temps. Simplement esperar silent donant-me l’espai que he necessitat, sense límits ni condicions. No estic segura de que totes les parelles del món hagin sigut capaços de respectar com ell ho ha fet. L’estimo cada cop més, malgrat tot.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Record d’una habitació fosca

Fa tres dies que sento un nus a dins, ganes de plorar, melangia… I primer no sabia perquè però mica en mica m’han anat arribant a la consciència records. I ara se perquè aquest sentiment de tristesa. Ara se perquè les ferides que creia tancades tornen a  sagnar per alguna punta de la cicatriu.

Demà és 21 d’agost. El 21 d’agost del 2014 va ser un dels pitjors dies que recordo en tota la meva vida. Aquell dia morien petits bocins de mi. Aquell dia arribaven al seu punt més àlgid el sentiment de soledat, l’esgotament emocional i la rendició més absoluta. Aquell dia entrava en el pànic més absolut. Aquell dia sentia la por més aterridora de la meva vida. Aquell dia em sentia petita i desvalguda. Aquell dia s’enfonsava el projecte més valuós que mai havia tingut. Aquell dia sentia una angoixa incontrolable. Aquell dia perdien tot el sentit les 41 setmanes anteriors. Aquell dia m’enfonsava de pensar que aquelles 41 setmanes de soledat, tristesa i lluïta no havien servit de res. Aquell dia sentia culpa. Aquell dia sentia buidor. Aquell dia només podia plorar. Aquell dia perdia el control. solo

Aquell dia em van programar la inducció al part, i després només silenci i foscor. 

Aquell dia amb l’anunci de la inducció sentia odi cap a la meva
incapacitat per a portar al món la meva filla. Aquell dia les paraules oxitocina, patiment fetal, episiotomia, forceps, cessària… m’envaien les entranyes i els pensaments. Aquell dia em vaig sentir sense cap autoritat sobre mi. Aquell dia plorava pensant perquè la meva filla no volia estar amb nosaltres i la culpa m’envaïa de pensar que potser era culpa meva per haver omplert aquells mesos de mals sentiments. Aquell dia vaig creure’m que no tenia raó ni dret a voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió.

Aquell dia m’equivocava. Però entre el silenci i la foscor no ho veia. I aquell dia vaig deixar que petits bocins de mi morissin per sempre.

Aquell dia una de les persones que havia admirat més tota la vida, en qui més havia confiat abans de l’embaràs, m’escridassava. Aquell dia aquesta persona em va jutjar a crits. Aquell dia aquesta persona m’acusava d’estar fent mal al meu marit i a la meva filla. Aquell dia aquesta persona em culpava. Aquell dia aquesta persona feia que em creiés que jo mateixa era la pitjor persona del món per voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia aquesta persona, a cinc dies de parir, destapava la capsa dels trons i feia que esclatés en forma de diverses crisis d’angoixa. Aquell dia, aquesta persona agreujava tot el meu estat emocional que s’havia anat tornant cada cop més fràgil. Aquell dia aquesta persona m’enfonsava encara més en el silenci i la foscor. Aquell dia aquesta persona  creuava Catalunya de sud a nord no se encara amb quina finalitat, però finalment marxava reafirmant tot el que ja m’havia dit per telèfon. Aquell dia el meu germà gran es convertia en un autèntic desconegut i encara no se perquè ni perquè va reaccionar així a les meves pors i les meves debilitats.

Aquell dia necessitava que algú m’abracés. Aquell dia necessitava que algú m’acompanyés en el meu dolor. Aquell dia necessitava que algú m’acostés una mica de llum. Aquell dia necessitava que algú validés allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia necessitava que algú em fes veure que no tenia raó d’enfonsar-me i que res havia perdut el sentit. Aquell dia necessitava que algú m’animés a seguir lluïtant. Aquell dia necessitava que algú s’adonésque em sentia indefensa i que necessitava que em cuidessin.

Però no ho va fer ningú. I aquell dia recordo que m’agrafava fort a la panxa rodejant-la amb els dos braços perquè sentia que era l’únic que em quedava. L’únic que tenia sentit.

No se si vaig ser jo qui va allunyar a tothom. O si els importants no van saber com no deixar que m’allunyés jo. O si em van allunyar ells. El cas és que aquell dia vaig sentir que  no se qui o què m’havia robat l’embaràs, el control, l’alegria que fins llavors mai m’havia faltat així… la pau.

Aquell dia la foscor i el silenci va envair tot el meu jo. I va matar petits bocins de mi.

I com l’au fènix que un dia em vaig tatuar, cinc dies més tard, resurgia de les meves cendres i tenia una filla que neixia regalant-me una nova tona de pau. Que em salvava de mi mateixa. Que em tornava l’alegria amb escreix. Que tornava el sentit a tot i em donava la raó. Em va tornar el control i el poder sobre mi mateixa. E tornava a fer forta.

I fins fa tres dies pensava que aquella habitació fosca era tacada i barrada, i que aquelles ferides ja no sagnarien mai més. Però encara puc veure aquella cambra per una esquerda a la paret, i la cicatriu em recorda que un dia va ser una ferida oberta. I quan penso el perquè veig que des d’aquell dia segueixo esperant que algú valid tots aquells desitjos i aquells sentiments. Segueixo esperant que algú em demani perdó per deixar-me sola, per escridassar-me, o per negar-me el dret de desitjar i de sentir. Per negar-me el dret a sentir-me com una nena envaïda pel terror. Per fer-me creure que aquell estat en què em trobava era només culpa meva per no haver controlat els meus sentiments. Que ningú m’havia deixat sola.

I resulta que demà serà 21 d’agost. I ara que ho penso, un any més tard,  veig que jo he fet un esforç grandíssim per ser proactiva, responsabilitzar-me només a mi de que tot allò no es torni a repetir i somio en que si un  dia torno a quedar-me embarassada, sabré acceptar el procés com a meu i només meu, i no esperaré res de ningú que no vingui a compartir-ho pel propi peu. I buscaré suport en una doula (ho tinc clar). Però tot i que se que ho aconseguiré i que no necessitaré a ningú i que ara més que mai sé que tenia raó, també entenc que allò no va ser només responsabilitat meva, i que no era tan difícil no jutjar i acompanyar, o simplement contenir. I no ho van fer. Ningú. I demà serà 21 d’agost i aquella persona que fa un any creuava Catalunya per jutjar-me i culpar-me i escridassar-me, demà ho farà per venir a celebrar a deshora l’aniversari de la meva petita salvadora. I dubto que ni tan sols pensi en aquell 21 d’agost del 2014. I fins i tot, marxarà i comentarà amb la seva dona amb to de sorna que quan la petita tingui novio jo encara li donaré el pit. O qualsevol altra animalada. Però sabeu què? que aquell 21 d’agost encara em cou. Molt. Però em va fer forta i em va fer més autosuficient. I em va fer una mare segura  i sense por d’encertar i equivocar. I que no necessito l’aprovació de ningú. I em va fer veure que no necessito a ningú que no hi sigui i que en canvi puc valorar moltíssim més del que ho feia a qui hi és sense tenir perquè ser-hi. I puc donar molt més perquè filtro més que abans.

I demà serà 21 d’agost i el meu company segurament seguirà sense demanar-me perdó per deixar-me tants mesos sola en una habitació fosca sense intentar entrar-hi de cap altra manera que la que ell creia correcta. I segurament seguirà vivint en la mentida de que tot allò queda oblidat. I evidentment que ha perdut i perdrà pes. Però encara cou. I dubto que mai pugui oblidar-me de tots els petits bocins de mi que aquell dia, aquell embaràs, van morir.

Per sort, cinc dies després, vaig tornar a ser un fènix ple d’oxitocina i d’amor pur i brutal. 

Fetes un nus

La petita està a punt de fer un any. Està a punt de fer-se gran. I fa por. Intento acompanyar-la mentre creix, i tot i que em costa deixar-la anar, ho faig. Quan la portejo sóc jo qui em sento més segura, en saber que ella està millor que al cotxet. Quan dormim juntetes sóc jo qui dorm millor, perquè ella té tot el que necessita. Quan aprèn a moure’s i cau i surt un nyanyo, i la consolo amb una abraçada i paraules dolces sóc jo qui es consola, perquè ella se sent recolzada i estimada.

image

I quan se n’adona que es fa gran i no vol adormir-se un cop a tingut tota la teta que ha volgut, perquè s’en recorda que ha d’aprendre a ser autònoma, i vol comunicar-se i escalar per tot arreu, però a deshora, l’abraço, i ens anem fent un nus. Ben juntetes i cada cop més unides. I per uns instants ella torna a ser petitona, mica en mica. I jo la torno a sentir com a una part de mi. Ens anem fent un nus, fusionant-nos. Sincronitjant respiracions. Confonent les mans, les cames. Esquena contra el pit. Despullades. Pell amb pell com quan la vaig ajudar a neixer i ella em va ajudar a sortir del forat a mi. I la sento calenteta. I amb la suor recordo com fa gairebé un any, me la posava al pit mullada i relliscosa. I encara m’emociono. I m’en recordo que sóc mare. I que aquests moments on ens fem un nus no poden ser eterns. Perquè ella té molt per expandir i jo necessito perspectiva per veure-la i viure-la en plenitud.
Però quan es fa de nit i ens quedem soles, ens ho podem permetre, mig en secret. És aquell moment nostre, on en la foscor de l’habitació ens relaxem juntes. I penso en el dia. En què ha après. En què he encertat i què he de millorar. I sobretot penso en quant l’estimo i en tot el que ens queda per avançar juntes però no fetes un nus. Però permetent-nos la fusió quan una de les dues ho necessiti. O simplement quan ens vingui de gust. Com aquesta nit. On sóc jo qui s’ha asserenat ajudant-la a relaxar-se marcant un ritme suau de respiració fins que els dos ritmes s’han confós com si fossin un de sol.