Àngel i dimoni 

No sé què passa quan s’apropa l’aniversari de la petita que em venen atacs d’introspecció. Però no em ve de gust escriure sobre la profunditat del moment. Avui no. Avui em ve més de gust parlar d’una de les coses concretes que si tornés enrera faria diferent. O no, encara no ho he decidit. Potser només és un anàlisi sobre un fet concret que si tinc experiències posteriors ja tindré fet i m’ajudarà a afrontar certes coses.

Em puc donar per satisfeta. Respecte a mi ho faria tot diferent però respecte la petita hi ha poques coses que em plantejaria diferent i potser faria d’una altra manera. És el premi per invertir un gran esforç a escoltar l’instint, a desplegar tota la consciència en la maternitat, malgrat que la societat no ho posa fàcil. Però si que hi ha una cosa que potser pararia a pensar i a decidir altre cop (no sé amb quin resultat): l’ús de la pipa.

Potser us sembla que no dóna per gaire aquest tema… però espereu i veureu!

En principi no tenia una postura clara sobre la pipa. Em refereixo a l’inici de la maternitat. No hi havia posat mai gaire atenció, ni per entendre ni per posicionar-me. I tot i que mica en mica si que anava preferint no utilitzar-lo, els problemes d’alletament, el desbordament emocional i físic pel dolor, el patiment per la culpa… van fer que deixés de pensar-hi. Igual que vaig oblidar-me de molta de la informació sobre l’inici de la lactància que tenia prèviament. Em vaig veure totalment desbordada per la situació. Finalment ho vam superar. Amb molt d’esforç. I fent moltes coses “malament”. Fent moltes coses que com assessora no recomenaria a ningú. Fent coses que avui encara tenen el seu efecte. Però mira! Aquí estem! Una d’aquestes coses és insistir en l’ús de la pipa. I dic que tot i saber tot el que ara se, no tinc clar que ara no ho tornés a fer perquè en realitat va jugar d’àngel i dimoni.

Venia d’un més i mig de dolor, de plors, de pressió externa i interna. Veníem de tardes desesperants de cinc, sis, set hores de succió compensatòria ininterrompuda i maldestre sobre mugrons ja ensangonats. Veníem de la desesperació. Veníem d’una cirereta pel pastís en forma de mastitis junt amb la única crisis de creixement que he viscut com a dura. Vaig trencar-me. Tot i que ja vèiem la llum vaig trencar-me. Tot i que la petita ja recuperava el pes que li tocava, tot i que els mugrons ja és curaven i gairebé ja no feien mal, vaig trencar-me. Vaig tenir la sensació que o aconseguia una mica d’espai o deixava definitivament (després de dos intents per acabar amb allò) l’alletament.

Vam provar totes les del mercat. I en una de les darreres visites que vam fer a la infermera d’aquell CAP diabòlic on tant m’havien fet plorar i desempoderar, aquella dona va fer l’únic bo per a mi. Em va donar una pipa que tenia de mostra, davant de la meva desesperació. I va resultar ser l’única que no havíem provat. Recordo que simplement és va adormir.

El meu home va marxar a treballar. I es van quedar amb mi els meus pares. Em recordo eufòrica! Era a la cuina fent feina i m’encantava!!!!!! I els meus pares amb la petita mentre dormia. No parava de treure el cap per veure si estava bé! I no parava de dir… encara dorm?!?!?! Entre eufòrica i incrèdula!!! Recordaré sempre l’alliberament que vaig sentir. Després sempre he seguit portejant-la i no me n’he separat gens. Mai he desatès les necessitats de protecció y braços de la petita. No és això. Però allò estava essent una tortura, i necessitava treure’m de sobre aquella sensació.i la pipa m’ho va donar. I li va tornar a la petita la mare tranquil.la i assossegada que la petita es mereixia i que no havia tingut en l’embaràs ni en aquell més de vida. Allà vaig començar a gaudir de la situació i a poder oferir l’entorn emocional que ella (i jo) necessitava. 
Segurament, i no haguéssim patit tot allò, hagués primat les desavantatges del seu ús. Però no estava capacitada per fer-ho. I realment, ens va ajudar. I ara això, tot i que paradoxalment no sóc partidària de la seva utilització, mai m’atreviria a jutjar-ne l’opció. 

Per experiència, però, si que se que té un preu. D’alguna manera ha estat vendre l’ànima al diable. Això i el tel curt de la llengua han fet segurament que alteri lleugerament el patró de succió, i hi ha temporades que em fa mal, pateixo eccemes recidivants que he d’anar tractant. També ha fet (crec) que la meva filla no Mami tant com d’altres nadons (sense ànim de comparar). És com si associés la teta només al menjar i no al consol. I com que el menjar li apassiona, no queda gIre lloc (de dia) per la teta. Segurament la lactància està durant tant perquè jo li he seguit oferint. I estant molt lluny del penediment, reconec que quan es fa mal i ve als meus braços, m’agradaria que cridés tetaaaaa en comptes de pipaaaaa. Però això és una qüestió d’ego maternal

Per últim, tinc la sensació d’haver-li creat una addicció important. I sóc conscient que hi vaig insistir per una necessitat meva, encara que revertia en el seu benestar. Per tant, he de ser justa, i no puc forçar la desintoxicació. I ara sentim que és un bon moment per començar. Ni massa d’hora ni massa tard. Entén tot el que li diem, pot expressar-se molt millor que abans. No m’agrada aquesta dependència. No me n’agrada cap ni de cap tipus. I el que no m’agrada per a mi, menys encara per a la meva filla. I tinc la sensació que això sí no ho creiem només pot anar a pitjor. Per tot això hem iniciat els tràmits per al seu ingrés a la granja… el tractament inclou explicar-li que al parc no utilitzarà la pipa, perquè quan juga li cau i se li embruta amb la sorra. Cosa que, de passada sigui dit, és totalment certa. Els primers tres dies van venir els pollastres. Però ahir ja ens la va donar i no la va demanar més fins que vam marxar. El tractament inclou la pastilla de l’acompanyament emocional.

Reconec que està essent un repte educatiu emocionant. L’estem acompanyant en el maneig de la frustració i veure’n els resultats està sent molt satisfactori. 

Com tot en la maternitat, té parts positives i aspectes negatius. I què és millor? Qui és ningú per decidir-ho? Que cadascú trïi els seus àngels i els seus dimonis, i convisqui amb ells. La coherència acostuma a ser un bon aliat per a fer-ho. I la consciència el millor amic per viure-ho. 

Anuncis

Qüestió de respecte

Em preocupa la societat en la que vivim. Per mil motius. Però un d’ells és la manca de respecte que tenim pels nostres infants. Em preocupa per ells i em preocupa perquè aquests infants estan aprenen (els estem ensenyant) que no cal el respecte per viure amb d’altres. I si ho preguntes, tothom et contestarà que el que volem ensenyar és just el contrari.
Totes les reflexions que m’han sorgit des d’ahir tarda venen d’una situació concreta. Potser hi ha qui ho trobi normal. Jo no. Gens. Us en faré el resum…Vam estar a l’hospital. La petita portava masses hores vomitant i sense tolerar la ingesta d’aigua, ni teta, ni sòlids. Li havien pujat massa els nivells d’acetona. Quan una infermera va venir a portar-nos un líquid glucosat fastigós que havíem de donar-li cada 10 minuts, ens va portar una xeringa carregada amb allò mateix barrejat amb la medicació per aturar els vòmits. Evidentment la petita es va resistir a prendre-s’ho. I la infermera,de manera segura i decidida, sense preguntar si jo (la seva mare i adulta responsable) volia que ella “m’ajudés”, va atrevir-se a tapar-li el nas per obligar-la a empassar. Va treure el meu jo més salvatge, més instintiu. Va treure la mare lleona. Li vaig etzibar una resposta clara, concisa i que no donava lloc a rèplica. Devia fer por, perquè és va retirar sense ni una paraula i amb un riure nerviós. I en retirar-se, vaig tornar a ser afable.
Em sembla humiliant que a qualsevol se li practiquin aquestes pràctiques autoritàries i agressives. I perquè aquesta gent no és planteja que els nens treuen lliçons de tot el que els adults fem? Que quan més eduquem és quan no intentem fer-ho… Perquè no es plantegen que necessiten més que nosaltres el respecte dels adults, precisament, perquè no es poden defensar? Perquè no es plantegen que no poden passar per sobre de les seves mares i pares? I perquè no es plantegen el més senzill: que a ells els faria sentir humiliats que algú els tapés el nas a la força? Crec que no s’ho plantegen perquè no és res més que un petit (insignificant si voleu) reflexe d’un problema social i injust. On els més desvalguts es converteixen en sotmesos. I es perpetua el problema, perquè es converteix en normal.
No m’agrada. De fet em sembla horrible.
I també em sembla un acte d’irresponsabilitat per part dels pares consentir aquestes faltes a la seva dignitat. El missatge que els donem si ho consentim és: deixa’t fer, fill, que no et mereixes cap respecte. Empassa i calla. Sigues submís.Si, em sembla IRRESPONSABLE. De cara als nostres fills i de cara a la societat en general.
Però estic satisfeta. Em satisfà haver-me sentit forta, lleona, empoderada, responsable. Em satisfà que la meva petita n’hagi tret una lliçó millor.  Espero que a la llarga en tregui la conclusió que ella s’ha de respectar i fer respectar, i que, mentre ella no pugui fer-se valer, hi som nosaltres per protegir la seva dignitat. I així creixi amb l’autoestima on ha de ser, i amb uns valors sòlids envers als altres. Que sàpiga que el respecte als altres és bàsic, i que es pot fer valer sense perdre l’educació, només amb uns valors i criteris clars i molta determinació. Només sabent que el més valuós que té és ella mateixa i que s’ha de cuidar i no permetre que la tractin malament. I que tracti als altres amb amabilitat i tot el respecte del món.
Només així podrem fer que la societat sigui una mica millor. Començant des de la cantera. Després serà massa tard…

En camp de batalla

Ultimament llegeixo molt sobre una suposada guerra entre mares.

Abans de seguir vull aclarir que sóc conscient que en aquest post pot ser que digui (ja us aviso que és més que provable) coses que fereixin sensibilitats. Fins i tot provoqui jo soleta que gent que llegiu el blog deixeu de fer-ho… Però què voleu que us digui!? Una de les coses que més valoro de mi mateixa és l’honestedat amb mi mateixa. Així que n’assumeixo totes les conseqüències.

Deia que llegeixo forces articles sobre la guerra entre mares. Sincerament em sembla una bestiesa. Per diversos motius.

Hi ha coses que no admeten debat. La ciència evidencia certes coses que fa que unes teories tinguin més validesa que d’altres. Per tant, si: hi ha opcions de criança millors (sempre a priori) pel nadó que d’altres. I dic a PRIORI!.

Vull dir que per exemple, en el tema de l’alletament, és evident que la millor opció és el matern. Si! Pel nadó sempre és millor! I crec que no caldria discutir-ho. S’hauria de ser molt curt de gambals per defensar a ultrança la llet de fòrmula sobre la materna. Però he dit dos cops (amb aquest, tres) a priori. I perquè ho dic? Doncs perquè és igual d’evident que hi ha multitud de situacions molt serioses que portin a un alletament artificial. Malformacions mamàries que impedeixen l’alletament, malalties psiquiàtriques de la mare, desesperació per no aconseguir el suport adequat per tirar endavant l’alletament matern, males pràxies dels professionals sanitaris, etc. I en aquests casos, EVIDENTMENT que l’alletament artificial és positiu i és el millor per tots, inclòs el nadó. Ara, que ningú em toqui els picarols dient que l’opció de l’alletament amb llet de fórmula d’entrada és millor que el matern. Ho sento però per aquí no hi passo. Això no vol dir que només faltaria que cadascú a casa seva no pogués fer el que sanament li roti. Però espero que sigui amb informació i plena consciència. I sobretot amb el màxim respecte cap al nadó. I partint de que cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! la guerra no sé perquè es dóna!. Hauríem de ser grandets tots per acceptar les evidències científiques, les opinions dels altres i afrontar les nostres inseguretats i les nostres decisions. I si no ho som,  no culpar als altres, ni crispar-nos. Potser hauríem de fer un treball personal, abans de sentir-nos atacats. I això és vàlid per tothom, triem l’opció que triem!

Un altre clar exemple és el tema de la disciplina i la criança. No fotem! Deixar patir un infant quan hauria d’estar dormint, jugant o badant, en comptes d’estar plorant i bramant, no és bo! I no és opinió, és evidència científica. És cortisol i són connexions neuronals. Que tothom a casa seva fa el que li rota? Si, i només faltaria! Que molts adults som víctimes de l’educació i criança rebudes i això acturaria com atenuant? segurament també. Però que després ningú es queixi quan es vegi emmirallat en el seu fill i no li agradi el que hi veu. A partir d’aquí, a mi no és que m’interessi gaire el que passi a les llars al.lienes, per tant, tampoc sento en això que estigui en guerra amb ningú.
Un altre exemple que aixeca ampolles absurdament és el part. Quan algú que ha tingut i triat un part no medicalitzat i n’explica els arguments sempre saltarà algú que s’ha ofès o que es posa a la defensiva. Quan fan això s’ofenen amb l’OMS, amb l’AEP i amb el Ministerio de Sanidad, que recomanen coses contràries a les que van decidir o consentir? O només amb la mare que ha triat un part meravellós i no ha tingut cap complicació que li esguerri? O amb elles mateixes i les seves parelles encara que ho focalitzin cap una altra banda? No ho se… Clar que cadascú pot i HA de triar com parir, si tot va bé. Però un cop més les decisions han de ser informades, assumides i afrontades si en algun moment es torcen o no tenen el desenllaç que esperàvem. Jo no puc dir que em vaig equivocar amb les decisions preses. Però tampoc m’ofèn ni jutjo a qui en va prendre de diferents o fins i tot a qui va tenir la mala fortuna de trobar-se amb un professional que contradiu les recomanacions dels organismes nacionals i internacionals. Un cop més la guerra no ha de ser entre les mares. Però per estupidesa humana ho és. I cadascú té les seves pròpies espines i ombres que fan que el cap actui així. A mi també em passa amb d’altres coses. Però crec que hem d’aprendre a no fer pagar als altres els plats trencats de la nostra vida. Fem la guerra als mals professionals que fan el que no han de fer, que no informen, que se salten les evidències, etc. I no a les mares que van tenir un part ideal o que van decidir demanar analgèsia o deixar-se induir el part o fins i tot que van triar una cessària pel motiu que sigui!.

Podríem posar mil exemples més, però crec que ja veieu per on vaig.

Per altra banda, crec que també, relacionat amb aquesta suposada guerra entre mares (i també pares), hi ha una tendència a justificar-ho tot amb això que jo també he dit: cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! Doncs ho sento però només val parcialment! Val a l’hora de no posar-se a la vida dels demés sense que t’hi hagin convidat. Però cadascú té una opinió sobre tot allò que veu. I no sempre ha de ser positiva. O és que som xaiets? Hi ha una cosa que hauria de primar a l’hora de formar-se una opinió: el nadó/nen. Seguint amb els exemples que us he posat abans (i repeteixo que només en són tres), a algú no li fa mal als ulls veure un pare/mare donant el biberó amb el nadó al cotxet, amb una sola mà, mentres amb l’altra trasteja el mòbil? Potser és que no es pot donar un biberó dignament, tal i com el nadó necessita? Cal que especifiqui?: en els braços de la seva mare/pare, en sintonia, amb demostracions d’amor. O potser hi ha algú a qui no li fa mal veure a un pare/mare escridassar el seu fill en públic, o fins i tot insultar-lo  o engegar-li una bufa? Doncs no, això no em crea una opinió positiva, i no puc ni vull evitar-ho. Però no m’hi posaré. Però si em pregunten no podré dissimular.  Seguiré educant la meva filla perquè ella ho faci en basr a uns valors que crec que s’ha de tenir, i creuaré els dits.
I hi ha un altre exemple claríssim que no em podreu negar… Quan un nen li dóna l’embolcall del berenar a la seva mare/pare i aquest/a el llença directament a terra. En aquesta situació ho sento (en realitat no) però si que opino en veu alta, perquè entrem en una falta de respecte a tots els conciutadans, a part de l’exemple espantós que brindes a tots els infants del món. Aquí si que trec tota l’artilleria i declaro la guerra a qui faci falta!

I la guerra, crec fermament, no es crea amb opinions pròpies que ens guardem per nosaltres mateixos. Ni tan sols opinant en veu alta. Crec que la guerra entre mares/pares es desferma com totes les altres guerres del món. No és una qüestió d’entendre la criança d’una manera o d’una altra, o de triar un part o un altre, o d’alimentar d’una manera o una altra. Crec que l’origen és, com en qualsevol “guerra” en els judicis sense fonaments, en les faltes de respecte, en la intromissió. Però també en un mateix. Cadascú ha de ser capaç de prendre les seves pròpies decisions i assumir tot el que comporti. És un acte de responsabilitat cap a un mateix i també cap als altres. Quan un se sent insegur o ve un altre i exposa amb arguments la pràctica que tu portes a terme o la teva creença, el propi sistema de valors trontolla. I no tothom és capaç d’afrontar-ho madurament. O de viure-ho com una oportunitat de millorar o fins i tot, de validar els propis fonaments, de cercar recursos i suports. És més fàcil ofendre’s i enfadar-se, i culpar a l’altre de ser un impertinent o qualsevol altre cosa. Tot i que no és l’opció més pràctica ni sana.

Jo no m’ofenc  si algú em diu que creu que la meva filla ja és massa gran per mamar, ni tan sols si en fa mofa. Ho tinc tan clar que no puc entrar en camp de batalla. Segons qui opini, fins i tot em marxen les ganes d’argumentar ni d’explicar. Somric i em trec la teta per si en vol, o em diverteixo amb algun comentari sarcàstic que encengui els dimonis de l’interlocutor. I així aplicat a gairebé tot. I si, a casa fem el que ens rota, i només faltaria!

Us proposo un exercici doble a veure si així , qui en tingui, es pot treure el sentiment de rivalitat.
Abans d’opinar perquè no ens preguntem si les circunstàncies que ha viscut o viu aquella persona fa apropiat que desfermem la nostra llengua? Preguntem-nos si la nostra opinió és rellevant o pertinent. O fins i tot si s’assembla a un judici o si simplement l’altre interlocutor vol sentir-la, o inclús si li farà mal. És un exercici d’empatia. L’altra part de l’exercici és la següent. En el moment que ens arriba l’opinió d’una altra persona contrària o diferent al que pensem… Preguntem-nos perquè ens afecta, perquè no som capaces d’acceptar-la. Ens fa trontollar la nostra convicció? Esbrinem perquè! Pensem si de veritat aquella opinió o vivència ens afecta, ens ataca o afecta a les nostres pròpies decisions. M’afecta el que els altres facin o vulguin a ca seva? Perquè? Cerquem el problema dins nostre i segur que trobem abans el confort i l’alleugiment.
Sincerament crec que molts cops la guerra és contra un mateix.

A mi, en camp de batalla no m’hi trobaran pas! Però potser si que em troben ben lluny dels qui s’apropin massa amb el fusell. Ser mare d’un nadó que comença amb les rabietes ja és prou dur com per envoltar-se d’interferències i jutges de fireta!

A casa fem l’amor (no gaire) i no la guerra!

 

Només per portar la contrària… Creix tot el que puguis (però no més!)

L’altre dia m’emocionava amb un gran post d’un blog genial sobre paternitat amb sentit de l’humor. Pensava en que és així com em sentiria d’aquí a uns anys, desitjant que la petita no creixi més. Que no es foti de morros amb la realitat adulta de merda que ens envolta. Que no perdi la capacitat d’explorar, imaginar, crear i gaudir amb cada petit detall.

Però no… no estic en aquest punt…Ara mateix li demano que creixi!

Creix fins que puguis moure’t lliurement, i que amb la nostra escolta ja en tinguis suficient. Creix i no et perdis la sensació d’anar sola a l’escola per primera vegada. Creix i crea’t el teu propi camí, i desitja ser bombera, astronauta, metge i perruquera. Creix i aprèn a parlar, a protestar i a dir no m’agrada. Creix i pregunta. Creix i descobreix. Creix i aprèn a desobeir sense que t’enganxin, i falsifica la meva firma (si és que pots!). Creix i aprèn a caminar i tria unes vambes de córrer molt. Creix i qüestiona’ns. Creix i fés cabanes al bosc. Creix i sigues rebel, i digue’ns que no. Creix i enamora’t per primer cop. Creix i disfruta com una boja del sexe sense amor i del teu propi cos. Creix i sent les papallones de l’amor que encara no ha trobat el sexe. Creix i cau, moltes vegades, que jo ja et curaré les ferides. Creix i sigues lliure, sense dependre de la teta, ni de dormir amb nosaltres. Creix i aprèn a triar el teu sopar. Creix i fem la nit de la pizza. Creix i porta les butxaques plenes de pedres. Creix i somia. Creix i creu en els reis mags i en el tió de Nadal. Creix i il.lusiona’t amb les teves primeres colònies. Creix i planifica el teu primer viatge en avió. Creix i al.lucina amb la idea d’independitzar-te. Creix i arriba plorant a casa perquè una parella teva t’ha fet mal. I aprèn a refer-te, sabent que pots. Creix i fés-te el teu primer tatuatge, piercing, o decideix que no en vols. Creix i amaga’ns coses teves. Creix i defensa’t dels que van créixer massa. Creix i descobreix com et pots posar un tampó. Creix i demana’ns un germanet. Creix i aprèn a fer un trencaclosques de tres peces, i de cinc, i de deu, i de mil! Creix i riu amb en Tom & Jerry. Creix i demana’ns diners per sortir amb la colla. Creix i tria què vols estudiar. Creix i prova mil extraescolars. O si ho tens clar, creix i tria la teva vocació precoç, que nosaltres et recolzarem. Creix i plora, riu, crida, enfada’t, refés-te, sigues feliç. Creix i aprèn a deixar-te sentir. Creix i pregunta’t perquè creixes. Creix i troba la felicitat en fer-te gran. Creix i tasta la xocolata. Creix i tasta el marisc. Creix i estalvia per anar a un restaurant amb estrella Michelin, o per pagar-te unes entrades a Broadway, o pel que vulguis, però si vols, estalvia, i si estalvies, fes-ho. Creix i digues no m’agrada. Creix i adona’t que ens estimes. Creix i tingues ganes de ser mare, fes-me cas encara que hagis crescut , i no et perdis aquesta experiència. Creix i escriu un llibre, tingues un fill o planta un arbre.

Creix encara que a mi em faci por que això passi. Creix encara que costi i a vegades faci mal. Perquè si no creixes et perdràs la vida sencera. Però creix fins on puguis, ni més ni menys. Perquè si et passes de la ratlla perdràs l’essència, el color i la capacitat per ser feliç. Creix però només el suficient. Creix però no et passis de frenada. I no t’aturis mai de créixer, però aprèn a enlentir la crescuda quan el gris s’acosti a la teva vida. Creix però no perdis la il.lusió. Creix però no t’oblidis de la fantasia. Creix però no t’allunyis massa dels records d’infantesa. Creix i no t’oblidis de sentir-te acompanyada en aquest camí. Creix però no t’oblidis de qui ets. Creix però no deixis de fer cagar el tió i donar-li mandarines. Creix però no deixis de mirar els dibuixos dels contes infantils, que amaguen missatges reveladors i les teves primeres lliçons de vida, les que quan creixis no recordaràs, però que t’hauran marcat la trajectòria. Creix però no deixis mai de divertir-te.

Creix fins on puguis, però no més.

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Enmirallant-nos per avançar

Ahir a la llar d’infants-miracle de la petita hi vam fer la castanyada amb els avis. Hi vam assistir, per part nostra, en massopare, la petita, la iaia, l’avi, una servidora, i algú que no havíem convidat però va venir igual: el monstre de l’avi , i que consti que no em refereixo al meu pare amb això de monstre! Va ser una tarda en família d’aquelles que em fan tornar bleda fins a caure alguna llagrimeta. De compartir moments, moniatos i magrana. De iaies ballant country com millor saben . De música i alegria.

Primer hi van convocar als avis, i després als pares. Volien conspirar o vés a saber què. El cas és que quan vaig arribar-hi la directora de la llar-miracle s’estava dirigint a tots ells. Feien por… allò de a reunió de pastors… Vaig sentir la darrera reflexió. Parlava de la relació especial que s’estableix normalment entre els avis i els néts i viceversa. Si que és veritat que sempre he pensat que això és així, però la reflexió que vaig sentir no se m’havia acodit mai. I a mi m’agrada escoltar i enriquir-me de les persones que em semblen sàvies. I ella m’en sembla. Deia alguna cosa semblant a que entre una generació i la següent es produeix un trencament per poder avançar, però entre una generació i els seus néts no hi ha aquesta necessitat, i que per això esclaten aquestes relacions tan i tan entranyables i especials, com la que recordo jo mateixa amb els meus propis avis materns (els paterns van ser un món a part…). I per això quan avis i néts es troben no paren de tirar-se pets de colors, com diu en massopare.

M’en vaig anar a dormir pensant-hi. Pensant en la meva relació amb els meus pares. Cercant-hi aquest trencament. I si, si que l’hi veig. Crec que l’haver estat mare amb ja certa edat (tampoc tanta!) m’ha aportat una més que suficient capacitat d’autoanàlisi, i prou maduresa com per veure que amb els meus estimats progenitors ni tot va ser fantàstic i meravellós, ni tot va ser terrible i horripilant, a la meva infantesa/adolescència. I tot això que no era ni tan bo ni tan dolent, ara té unes conseqüències. En mi, en la meva manera de ser i sobretot de sentir. I també en com entenc la criança i en com vull fer les coses amb la petita.

Crec que els meus pares, com molts dels de la seva generació van ser víctimes d’una gran crisis educativa i cultural. Van ser dogmatitzats en els “beneficis” del biberó i la llet de fórmula, van ser dogmatitzats en el conductisme més salvatge que carregava contra els nens en major o menor mesura, dogmatitzats en el valor de la disciplina i el reforç positiu i també negatiu. Van ser dogmatitzats en la cultura de la mare que carrega el 95% de la criança i del pare que treballa moltíssim per sostenir la família econòmicament i s’oblida sistemàticament de canviar bolquers i asseure’s a terra a simplement riure amb els seus fills. I alguns es van passar de frenada, tres, quatre o cinc mil pobles. Per sort no va ser el cas dels meus.

Però també van ser educats per a transmetre el valor de l’esforç i de guanyar-se les coses que tenen valor. També van haver d’educar sense pantalles per a tot arreu ni la distorsió de la tecnologia; almenys fins que ja teníem certa edat. També van haver de trencar amb l’excés d’autoritarisme de la seva generació anterior, i de la violència que van rebre a l’escola, en una època de postguerra i dictadura.  També van voler trobar la llibertat i ens la van transmetre de la manera que van saber, en forma d’esperit de lluïta i esperit crític amb l’entorn cultural i sòcio-polític que ens contextualitzava.

Si, tot això van ser, en general molts dels pares de la generació dels meus. Si. Ens van enviar a la nostra habitació amb la porta tancada, fins que deixéssim de plorar i ens tranquil.litzéssim, sense saber que no deixava de fer-nos mal, sinó que deixàvem de plorar per rebre altre cop les seves atencions. Si. Ens van deixar anar algun mastegot (en el meu cas em van treure la pols) al cul, d’aquells que donats a temps no fan cap mal (o això diuen alguns). Si. Ens van criar amb biberons plens de llet de fórmula i sobretot plens de molt d’amor i segurament mai van dormir amb nosaltres, perdent-se ells aquest gran plaer. Si. Van fer algunes coses sobre les quals jo avui m’emmirallo i en veig el resultat. I en el reflexe que hi veig, no vull veure-hi la petita, perquè si tan bo hagués estat (com els van vendre en aquella època) avui jo ho voldria repetir. I perquè en aquest reflexe veig les mancances que a mi m’ha provocat tot això a nivell de gestió de les meves emocions…

Però també veig en el reflex que van respectar i recolzar les meves decisions encara que els produïssin mal al fetge o úlceres a l’estómac. També van portar-me a la muntanya i em van deixar caure de la bicicleta, deixant que creixés, encara que després m’haguéssin de llepar les ferides. També em van ensenyar el valor de la cultura, de la lectura, de les arts escèniques, de la curiositat pel món. També em van parlar clar a mida que anava creixent i van anar-se apropant als seus fills a mida que hi anàven veient les versions adultes. També ens van aguantar impertinències i baralles de germans en edats difícils, i potser no ho van acompanyar com a mi m’agradaria fer-ho, però ho van aguantar, que és més del que segurament podria fer jo amb les animalades que dèiem/fèiem. També ens han donat records impagables, sense demanar-nos res a canvi. També han lluïtat perquè tinguéssim tot el millor que necessitàvem, lluïtant contra les dificultats econòmiques. I quan les van superar ens van ensenyar a ser generosos i a que les coses materials no eren tan importants com crèiem, i que per això ens ho han donat sempre tot.  I en aquest reflex si que hi vull veure la meva petita. Vull que hi sigui amb mi, amb el seu massopare, amb els seus avis, tiets i cosines.

I en el reflex que d’aquí a trenta (i escatx) anys vegi la petita quan pensi en els seus pares, vull que hi vegi, com jo veig, que ho hem donat tot perquè sigui feliç, com els meus pares. I que haurem fet coses que ella no veu del tot bé, i que vol fer-ho diferent amb els seus fills,. Però que tot ho haurem fet amb la millor voluntat de veure-la créixer sana emocionalment. Igual que ara veig que els meus pares han fet amb mi i els meus germans, a la seva manera, com la societat els va ensenyar que havien de fer-ho. I que se senti estimada com jo m’hi sento. I que ens estimi com jo estimo als meus pares perquè ens ho haurem intentat guanyar sempre, des d’aquell 26 d’agost del 2014 fins que ens morim.

Els fills cotitzen a la baixa…com l’empatia.

Em sorprèn la contradicció constant de moltes mares, segurament jo també en ocasions… Em refereixo a la contradicció entre l’orgull i babeig constant cap als nostres fills, i la desvalorització que en fem.

Hi ha mares (jo també fins que em vaig cansar de fer-ho, que va ser aviat per sort) que constantment justifiquen la seva descendència. I sincerament, crec que els infants es mereixen que donem més valor que tot això al que senten i al que fan, i sobretot al que són.

Em repateja quan la petita es fa “un coco” i algú diu: no passa res! Ja està! No ploris! Igualment aplicable a qualsevol altre nen/a. Com que ja està! I que no plori?! Que no passa res?! Evidentment que passa! Aquest infant està aprenent a gestionar la seva relació amb el dolor i els ensurts! S’ha fet “un coco”! I els “cocos” fan mal a tothom! I espanten quan no els veus a venir! I potser no entén què collons hi fa aquella taula allà al seu camí! Perquè simplement no som capaços d’acompanyar el mal? Un cop el mal ja està fet ja no els podem protegir d’ell. Però si que podem fer que aprenguin a deixar-lo marxar. Podem dir-los… tranquil.la, que aquest mal passarà tard o d’hora, i mentrestant la mare és aquí amb tu. O qualsevol cosa que s’ens acodeixi i que no negui el motiu pel que estan plorant. A mi em fa una punyetera ràbia que intentin convence’m de que no he de plorar pel que sento. Doncs perquè fem el mateix amb els menuts?

Quan un marrec plora o s’emprenya i la mare corre a explicar que el pobre té son, que fa molt que no dorm. Una: es pot saber perquè justifiquem les enrabiades dels nostres fills davant dels altres? Dos: aquest temps que utilitzem les/els mares/pares a això, no podríem estar-lo utilitzant per esbrinar si de veritat té son o si li passa quelcom, o a ajudar-lo a adormir-se, bressolant-lo i abraçant-lo? Perquè treiem valor a la son, quan la son és capaç d’arrencar llàgrimes i accelerar les pulsacions dels nostres petits? De veritat crec que la son té un efecte molt més refotut en els nens que en els adults.

Una altra… quan un petit està jugant, manipulant o simplement mirant un objecte, i algun company arriba i li treu. Molts pares tendim a posar per davant una imposició del compartir a la injustícia que suposa el fet de que el menut estava fent una cosa i algú altre ha decidit que ja n’hi havia prou. I potser no té dret a decidir ell mateix si ja havia acabat o no? I perquè nassos l’hi ha de cedir quan l’altre o els pares decidim?

Som en una situació “X”. Tan és, qualsevol. I com a adults, amb molts motius molt vàlids, hem decidit que hem de marxar. Agafem el nadó/nen i marxem. Sense explicacions. Sense deixar-lo acabar allò que estava fent. Molts cops, sense ni tant sols avisar-lo. Però qui ens hem cregut que som?! Tant costa entendre que quan comprenen la situació se senten part d’ella, com a tots ens passa, i que tenen l’oportunitat de sentir-se i mostrar-se més participatius i col.laboradors?

Em fan molta rabieta expressions com “no passa res!”, o “va, ja n’hi ha prou d’aquest color”, o “vols fer el favor de deixar-li?”. Crec sincerament que els pares/mares hauríem de fer un exercici d’educació i respecte, que al final és el que volem que els menuts aprenguin, i ni tant sols som capaços de predicar amb l’exemple. Els infants no són accions de borsa que cotitzin a l’alça o a la baixa en funció del temps o ganes que tinguem per oferir-los. Ni cotitzen més o menys en funció de les nostres creences o preferències. Crec fermament que, independentment de com siguem, com ens sentim o quin humor tinguem, els nens són persones que es mereixen el mateix respecte que nosaltres, que tenen el mateix valor que nosaltres i que a sobre no tenen les eines que hauríem de tenir nosaltres. I precisament per això crec que a vegades els pares som els immadurs. Els que hauríem de donar per fet això i en canvi els treiem el valor que es mereixen, dificultant que creixin de manera saludable, sentint-se valorats i aprenent així a respectar l’entorn i els altres, perquè saben què és sentir-se respectats.

Si us plau, quan veieu que em vesteixo d’agent de borsa, simplement recordeu-me que allò que estic a punt de subhastar és la meva petita i que és una nena. La meva filla. I amb aquesta dada, ja sabré què fer-ne. I us en donaré les gràcies.

Estaria bé

Tinc claríssim que educar la meva filla és el repte més gran i complicat que m’he proposat mai. I no se si ho aconseguiré però podeu estar segurs de que hi posaré tots els meus recursos i en buscaré de nous i que cada dia hi posaré totes les ganes que pugui.
Estaria bé que a part de ser competent emocionalment, sigui capaç de trobar alguna cosa semblant a la felicitat. Que sàpiga que els ous els ponen les gallines i no els fan a una fàbrica, i que es plantegi per on els surten i com els fan.
Estaria bé que poguem ajudar-la a despertar interès suficient com per voler saber i entendre el món on viu. I per criticar-lo.
Estaria molt bé que darrera dels dies com avui entengui que darrera del que se suposa que es “celebra” hi ha molt més i que conquesta avui és sinònim de genocidi.
Estaria bé que descobreixi que sempre hi ha alternatives i que sigui prou responsable com per trobar-les, triar-les i assumir-ne les conseqüències bones i no tan bones. Sense mirar enrere. Que sigui lluïtadora, vencent les pors.
Avui veig les forces armades a la televisió i avui més que mai se que gairebé l’única arma que tinc per fer d’aquest món un lloc una mica millor, és educant la meva filla i que ella, així, vulgui millorar-lo.
Perquè si ens hem de fiar d’aquesta colla… Anem llestos…

Joguines vs. claus

No se com dir-li a ma mare que no es gasti ni un duro en joguines. Ella es deu pensar que ho faig perquè em sap greu que es gasti diners, o alguna cosa semblant… I no! Li dic perquè realment el  (poc) cas que la petita li fa a les joguines no compensa la despesa!

Des de que va neixer que ha estat a terra, jugant amb el seu propi cos. Si que hi ha hagut joguines que penjaven o que feien soroll que de ben petita li cridaven l’atenció. Quan va començar a seguir amb els ulls els objectes en moviment, li cridaven l’atenció els colors i els sorollets. I aquest efecte l’aconseguies amb un sonall caríssim, o amb un sonall que jo mateixa li vaig fer amb ganxet, o amb una ampolla de batut de cacao plena de figuretes dels ous sorpresa, o de pedres de la platja, o de botons de colors.

Més tard, quan va començar a descobrir-se les manetes, i a manipular, les joguines només visuals van quedar apartades,  i va començar a tenir dèria per aquells objectes que o bé feien soroll, o bé eren petitons, i que s’adaptaven bé a les seves petites i maldestres mans. I la millor joguina era ella mateixa, el terra i la seva panera dels tresors. Aquesta panera l’acompanya des de que va néixer, i és plena d’objectes diversos, quotidians, sense valor econòmic (excepte una corbata de seda que va cedir-nos generosament l’avi). Tots els objectes han servit per aprendre a agafar, a agafar amb les dues mans, a canviar de mans, a saccejar, a fer voltar, a picar contra el terra, a fer picar dos objectes entre ells, a imitar els adults… L’han acompanyat en el seu creixement. I tot amb un cost igual o similar a zero euros. En canvi, les joguines que havíem heredat o que els avis els havíen regalat, van servir una estoneta, o ocasionalment, però mai s’ha amortitzat la inversió. I això que sembla que van entendre (a còpia de veure-la jugar amb collonades) que no s’hi havien de gastar calers i no són joguines per a rics.

Alguns dels objectes que conté aquesta panera dels tresors són: un joc de claus, un respall de dents, uns mitjons, tapes de pots de vidre, anous, una cadena , una corbata de seda de l’avi, una flamera d’alumini, una cullereta de fusta, un bol de fusta, un xiulet del Tren del Ciment, una calculadora grossa, ampolles de batut de cacao plenes de coses diverses, un colador, una pinta, etc. I no sabeu l’ús que l’hi ha donat i li segueix donant!

Ara si que li fa força cas a ninots de pelutx de diferent morfologia: un ós obès més gran que ella (i que nosaltres dos junts) que li va regalar el padrí, que li serveix per pujar-hi, parlar-hi… i que algún ensurt li ha fotut quan ha cobrat vida misteriosament cada cop que l’agafem pel clatell. També un nino del seu tamany amb una boca oberta grossa i rastes de colors, que sembla ser el seu millor amic i l’abraça constantment, el fa dormir… I finalment un llop de l’Ikea que es menja salvatgement una iaia petitona. S’hi passa llargues estones fent-li empassar la pobre àvia i treient-li per la panxa. Finalment ha descobert un ós rosa amb piles i que parla que algú li va regalar, i que un dia apareixerà mort al mar.

Cada temporada canvia de joguina preferida… a temporades ha estat la cadena, que podia manipular de diferents maneres i a sobre feia sorollet, durant molt de temps ha estat la cullera i el bol de fusta, que li permetia fer molt de soroll, donar-nos de menjar…, a estones les ampolles-sonall… i quan ha començat a imitar-nos, els respalls de dents i del cabell han estat força rellevants, o els mitjons que intenta posar-se sense massa d’èxit però moltes rialles. Però ara tenim dos fetitxs molt molt importants, que duraran fins que ho domini i en trobi un altre. Un són les coses que pot tapar i destapar. És força obsessiva amb el tema. S’hi pot passar estones moooolt llargues. I l’altre és el joc de claus. Però no el de la seva panera… no! El nostre! No podem obrir ni tancar la porta de casa sense deixar-li les claus perquè n’intenti posar una al pany i un cop oberta la porta deixar-li treure del pany. Espero que li passi aviat, perquè mai ens havia costat tanta estona entrar o sortir de casa! I un dia em treurà un ull amb la clau, perquè amb tanta efusivitat ha estat a punt de clavar-me-la a l’ull a l’estil Dexter més d’un cop!

Ara , però hi ha una cosa que no desbanca les claus perquè s’utilitzen en moments i circumstàncies diferents. El bolígraf! No plastidecors, ni ceres…no… El bolígraf! Li permet fer art sobre paper i sobre el que no és paper… Sobre les estovalles, la taula, el terra, la pell de la mare o el papi, i ara ha descobert que també pot guixar la seva pròpia pell! Un luxe de joguina! Fins aquí són límits tolerables… esperem que no vagi més enllà! A més, les tovalloletes pel cul semblen fetes per encetar la pell i per a netejar tinta de qualsevol superfície!

No deixa de ser apassionant veure com es va desenvolupant i els seus avanços es veuen reflectits en l’ús que fa dels mateixos objectes des de fa 13 mesos! Cada dia amb ella és un joc constant, aprenentatge, desaprenentatge i sobretot molts somriures baratets, baratets! I sincerament, prefereixo que si algú vol invertir en el seu oci, es gasti els diners en activitats, contes (que li encanten!) o en temps compartit amb ella a la natura o a on sigui. Que segur que estarà molt millor invertit que si ho fan en les joguines de moda. I no és que ho diguem els seus pares. Ho diu ella amb fets i no paraules! Almenys de moment… suposo que ja arribarà el moment on demani altres coses, però no cal que sigui tan d’hora!

Fins aquí podíem arribar!

Normalment tinc una llista de temes pendents, i vaig escribint-los durant les migdiades de la petita o a la nit. Però el d’avui és d’urgència. Per desfogar-me. Improvitzat (més que els altres, fins i tot!). L’escric per mi. Per llegir-lo i seguir-hi reflexionant.

Aquests dies a la llar d’infants m’han servit entre d’altres coses per enganxar (jo) el primer virus. I a partir d’aquí he elaborat una teoria i faré una freaky-prova pilot. La meva teoria, a partir de que jo ja m’he curat i ara ha caigut el meu marit, és que com que amb la llet materna li passo els anticossos a la meva petita, ella s’en lliurarà. De fet, va ser ella qui va començar amb els mocs. Però no ha passat d’aquí. Jo en canvi he estat feta una coca durant tres dies. I la freaky-prova pilot que us deia és que, basant-me en aquesta teoria de que ella m’ho contagia però que llavors jo la protegeixo a través de la llet, a partir d’ara cada nit, lleparé la seva pipa plena de virus porqueria. Potser em passo l’any malalta i no serveix de res, però si puc pal.liar l’allau d’infeccions del curs passat, ni que sigui una vegada, ja em donaré per triomfant.

Però la urgència d’aquest post no ve per aquí. Aquest paràgraf anterior l’he fotut per l’esquadra. El post d’avui ve per un tema que m’ha fet donar-me una plantofada a mi mateixa per fer-me reaccionar.

Aquests tres dies de malaltia, sumats a que estic de vacances, i sumats a que la petita es fa gran  i comença a tenir criteri propi, geni i poca o cap capacitat per raonar i utilitzar les paraules ni com a receptora, s’han ajuntat amb una altra circumstància al.liena a mi. Ha coincidit amb una allau de compromisos inel.ludibles del massopare. Resultat: tres dies “non stop” de tenir cura de la petita jo soleta. I ep! que no em queixo, eh? que sóc sa mare! Però tenint en compte les meves condicions pèssimes, hauria agraït el paper de massopare en actiu, perquè us he d’enganyar.

Doncs bé… vain arribar a un nivell de saturació més que important. No se si la petita estava més descontrolada perquè jo no estava per ella com sempre; o si jo tenia el meu grau de tolerància i percepció abatut com el meu nas i la meva gola i el meu cap. El cas és que la vaig renyar per primer cop.

Si. La vaig renyar.

Contundent.

I així com la vaig renyar, s’em va fer un nus a la gola. No l’hi vaig cridar, ni picar ni res de tot això, eh?! Però em vaig quadrar ben seria i amb un to de severitat que era nou per a mi i també per a ella. No va plorar. Però el mateix silenci petrificat que em va sortir a mi, també el va mantenir ella, i després s’em va abraçar en silenci. Així que li devia afectar com a mínim, la meitat del que em va afectar a mi…

No havia fet res que no li correspongui per edat. No havia fet res terrible. Simplement buscava minilímits que troba, i que aquest cop, insistint en trobar-los moltes vegades, s’hi va trobar una paret desconeguda: la seva mare enfadada i amb la paciència sota mínims.

Algú m’ha dit que no serà la última vegada i que ho hauré de seguir fent pel seu bé. No hi estic d’acord. Sé que malauradament ho tornaré a fer, perquè sóc humana. Però no va ser ni la millor manera, ni la més adequada a la seva edat ni moment evolutiu, ni la que em va fer sentir millor. Jo hauria d’haver entès en aquell moment que jo podia fer altres coses abans que esperar que ho fes ella per art de màgia. Podria haver entès que ella també estava cansada perquè era tard i havia estat un dia molt intens. Hauria d’haver seguit pensant abans d’actuar per saber-li posar els millors límits i de la millor manera, que fins ara m’ha donat molt bons resultats. Però la meva paciència va dir prou. I mentre ella m’abraçava, a mi se m’escapaven els remordiments pels ulls. I li vaig demanar perdó. Li vaig explicar que el que ella havia fet no m’agradava, i que no ho havia de fer. Però que jo no li hauria d’haver parlat malament, però que ho havia fet perquè em trobava malament. No devia entendre ni una paraula. Però us prometo que la seva reacció va ser preciosa. Em va somriure i em va tornar a abraçar. I així em vaig poder perdonar per la desproporció de la meva esbroncada.

Segur que molts em direu que sóc una exagerada, però ho sento així, no hi puc fer més.  I suposo que és per ser la primera vegada. Totes les primeres vegades tenen un punt de sobreelevat emocionalment, en això de la maternitat. Almenys en la meva.

Va ser la primera vegada, i amb el temps segur que el meu sentiment de culpa o les meves ganes d’autoflagelar-me perdran intensitat, però no vull oblidar mai ni com em vaig sentir, ni la lliçó que un cop més em va donar ella. Evidentment que puc perdre els nervis en alguna ocasió, com totes les mares i tots els pares, com tots els humans. Però no puc perdre l’oportunitat ni les ganes de demanar-li perdó. D’ensenyar-li que la humilitat és una qualitat que ens ajuda a estimar-nos amb qualitat. D’ensenyar-li que ella també és important i compta molt per a mi. D’ensenyar-li que tots ens podem equivocar, i que tots ens mereixem una disculpa, o poder reparar el mal que haguem fet. D’ensenyar-li que ella té límits però jo també. I Sobretot d’ensenyar-li que tot i que pugui dir “fins aquí podíem arribar” ella també ho pot dir. I que ella haurà de respondre, però jo també, per allò que fem malament.

Tothom parla dels límits que l’hi hem de posar als infants. I crec fermament que són molt necessaris perquè creixin de manera sana i feliç i equilibrada. Però potser no és millor predicar amb l’exemple i mostrant-los els nostres propis límits? Hem de ser déus que no s’equivoquen mai? Els límits no han de ser mostrats amb respecte i civilització? Crec que no podem oblidar que som el seu referent, i que si no ens veuen rectificar, no els podem exigir a ells que ho facin.

Li vaig demanar perdó i ho faré sempre que calgui. Fins aquí podríem arribar! Només faltaria!

A l’endemà, després de reflexionar molt sobre la meva reacció, vaig fer-me el propòsit de que fós millor. Vaig exigir-me que ho havia de fer bé i multiplicar el meu raciocini maternal. Ho vaig fer. Vaig elevar la meva consciència al quadrat. Vaig posar els mateixos límits però d’una manera molt més respectuosa i amable. I aquesta petita meva em va continuar donant lliçons. Va començar a canviar aquesta conducta que tant em molestava i que creiem que havia de ser el seu primer límit. I avui m’ha donat un pam de nas i s’ha passat el matí “practicant” la nova conducta més adaptativa i respectuosa. La que per ella és nova. Tant que potser no cal… Igual que com quan aprenen a posar coses dins d’altres, que s’hi passen el dia sencer.

És increïble veure com creix i com va sent conscient del seu propi ésser i de la seva pròpia conducta i relació amb l’entorn. Avui em sento feliç. Em sento satisfeta i orgullosa d’ella i de mi mateixa, i del massopare. I m’he perdonat per haver passat un límit, i he perdonat al massopare pel partit de paddle de dissabte (lamarequeelvamatricularambelsseuscompromisosinel.ludibles).

I reconec en un altre exercici d’humilitat, que sempre m’havia equivocat. Abans de ser mare diguem que pensava d’una manera molt més conductista, respecte als infants. Com diu l’autora de Cosetes Nostres , des de l’adultocràcia. Però estava obviant la part més important, la part emocional. La part emocional dels menuts i la part emocional de mi mateixa en la meva nova condició de mare. Un cop més, veig i reconec que estava molt equivocada. I que un antic “jo mai” o “jo sempre”, depèn de com t’ho miris, m’explota a la cara emmerdant-ho tot.

Jo també creixo amb ella. I que continüi així!